Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<67/88>

Xavier Montanyà

20.06.2008

La mort del periodisme

'Vols ser comunicador?' No gràcies, ecs, quin fàstic, penso, mentre se m'apareix l'espectre d'en Josep Cuní amb tanga. La pregunta és d'un anunci d'una universitat catalana. Comunicador, és clar, és això. De les universitats, ja no en surten periodistes, en surten comunicadors. Els comunicadors poden ser, segons l'ego del discent o dels docents, aspirants a moltes coses: presentadors, actors, animadors socioculturals, locutors, publicistes, humoristes, directors de cinema, creadors multidisciplinaris, organitzadors de 'happenings' o de sopars d'empresa, portaveus de partits o de governs, malabaristes sintàctics, relacions públiques d'Ikea... El ventall de possibilitats (frase que els porta de pet a les portes del Dorado) és immens. Tot depèn d'un hom mateix. Si res caracteritza el comunicador, és la submissió a la voluntat de l'amo, de qui paga, tant si és fabricant de croquetes congelades, com ministre d'igualtat, director de diari o presentador de telenotícies. El comunicador embolica el producte i el ven, el fa atractiu. El seu èxit es tradueix en aplaudiments, rialles, abraçades estrepitoses i en primes econòmiques, sien en forma d'augments de sou, de càrrecs, sien per la via indirecta de la subvenció a empreses o projectes. El comunicador no pot qüestionar res, si l'amo no vol. Per això s'han inventat uns artefactes verbals, cada dia més estesos, que tenen per missió de desarticular la crítica, de perpetuar el relat oficial, de fabricar el consens, que diu Chomsky.

Un dels artefactes més habituals és l'anomenada 'objectivitat' o 'neutralitat'. Aquests conceptes s'esgrimeixen per diluir el discurs contrari al poder, amb arguments rocambolescos i, sovint, incomprovables. José Bergamín va deixar escrit, sobre això: 'Si fos un objecte seria objectiu, però com que sóc un subjecte sóc subjectiu.' Doncs, ara, no va així. Ho deplore. Resulta que els comunicadors són uns objectes que, al costat de la declaració d'una víctima, han de posar-hi la del botxí, al mateix pla, sense qüestionar-ho, donant-hi la mateixa importància, bo i sabent que menteix, per exemple. O quan publiquen les xifres d'una empresa que ha fet una davallada important, no deixen d'esmentar les xifres de l'any en què els resultats foren un èxit, encara que n'hagin passat cinc, o cinquanta. A vegades, aquest vici de la simetria, és pura manipulació. Objectivitat? Una cosa és ser rigorós, crec jo. Ser objectiu és impossible, és contra natura, és vici pur.

L'altre artefacte és la repugnant i llepada 'faceta humana'. Això vol dir que, a un polític responsable d'algun fet important, no li fan preguntes sobre el fet en qüestió, sinó que li deixen pista lliure perquè ens parli dels fills bessons, o ens faci una demostració de com passeja el gos el diumenge. La faceta humana neteja la cara dels protagonistes, fent-los políticament correctes, socialment comparables a tothom, homogenis, desitjables. 'També jo podré fer-ho? Sí. Amb Colacao.' La faceta humana llima o ignora el conflicte, o el delicte, embolcalla els fets de banalitat, per evitar que els punts foscos surtin a la llum pública. I què me'n dieu, de 'canviar la perspectiva més tòpica'? És a dir, no provis d'esbrinar les causes que originen una guerra, per exemple, ni què cobren els mercenaris; allunya't del perill, desvia-te'n i concentra't en la vida quotidiana dels soldats, o fica't de peus a la galleda del gran tòpic 'malgrat la duresa dels combats, a la rereguarda, els joves s'enamoren i es casen', o 'les mestresses de casa encara fan mitja'. Aquest artefacte és diabòlic. És com un virus cerebral que actua a llarg terme, et fa sentir imaginatiu, brillant, però, en realitat, et desvia completament dels teus objectius inicials, t'allunya del centre del conflicte i et fa un comunicador. La resta ve tota sola: t'engreixes, et compres una casa unifamiliar, un quatre per quatre, un gos, una barbacoa, i a viure!

Hi ha matèria per a fer-ne un assaig, si analitzéssim els nostres mitjans i les converses professionals. Però, ningú no el publicaria mai. Dirien que és 'massa obvi', artefacte complementari dels anteriors, d'efectivitat a prova de bomba. Si dius, posem per cas, que hi ha rumors de corrupció en tal lloc o tal altre, et miren com si fossis un babau, t'engeguen un 'això és massa obvi' i s'ha acabat el bròquil. El rumor no s'investiga. La corrupció no es denuncia. I mentrestant, a càmera lenta, imperceptiblement, els comunicadors ens van conduint cap a l'abisme de la contemporaneïtat, el forat negre, el no-res. Morirem inflats, satisfets i blanquinosos, com ocells ofegats a la bassa. Morirem, això sí, vestits amb tutú i amb el pit carregat de medalles. Morirem sense molestar, sense fer pudor. Gairebé ni es notarà que hem deixat de ser-hi. O fins i tot, que hi hem estat. Tot continuarà com volen els qui manen. Quins temps aquells, quin enyor, quin sentir-se viu..., quan, emprenyats, els rostres violacis dels de dalt, a punt de petar, et deien: 'Moriràs com les paelles. Amb el cul cremat i penjat per les orelles.' I t'esclafien a la cara un ruixat de verinosos capellans que se't clavaven com agulles.

Editorial