Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<67/88>

Andreu Barnils

19.06.2008

La Canadenca

'Només els boigs treballen seixanta hores la setmana per un sou'. L'emprenedor sempre fa igual: li encanta parlar de l'actualitat. 'Aquesta normativa de Brussel·les no els fa cap falta, als emprenedors. T'ho dic sincerament. T'ho dic jo, que les faig, les seixanta hores, quan toca. I no sóc pas l'únic. Mira al teu voltant, n'hi ha a vessar. Els emprenedors mai no han necessitat que un buròcrata europeu els donés permís per a pencar més. S'espavilen sols. Jo he començat un negoci, ara, i les hores que han fet falta.' L'emprenedor, mentre parlava, eixamplava el braç, contemplant les magnífiques vistes de la ciutat. Davant, se li alçaven les tres torres del Paral·lel i, al fons, la ciutat de Barcelona. Una vista encalmadora, una estampa per a recordar, una gran vista, sí senyor, la de la Canadenca.

'Desenganya't. Ja a hores d'ara ets envoltat de gent que fa les seixanta hores. Fixa't en el teu cap, en Vicent Partal, per exemple: ja fa anys que les fa, les seixanta horetes, o poc se'n falta. I no t'enganyis: sembla feliç. L'Adiva, la xicota, una altra que voreja les seixanta-cinc hores setmanals en el rodatge d'un film, i que ho passa bé com un camell al desert. I si de camells parlem, què t'he d'explicar? Avui comença el Sònar i en conec un que treballarà des d'avui al matí fins diumenge. Obsés per la feina, treballa setantas-dues hores sense parar. I n'hi ha més, n'hi ha molts més, d'exemples: el científic que comença, l'empresari jove, l'ex-president Pujol. I cap no ho fa per una normativa ni per un sou. No. Ho fan per una cosa molt més gran, més enriquidora, que emplena: per un projecte vital.

L'emprenedor, embadalit pel paisatge, s'ha aturat davant la Canadenca amb els braços en creu, agafades les mans a les espatlles, relaxat:'Mira, Andreu, molta demagògia se'n pot fer, d'això. Evitem-la. De primer, la normativa no obliga ningú a treballar seixanta hores la setmana... fins a seixanta-cinc els metges. No ho diu pas enlloc, això. I deixa clar que l'acord és sempre voluntari. Posa-ho, això, a l'article. Que no sigui dit. I després, si us plau, mirem les xifres angleses, que és on la normativa ja funciona de fa anys. El 15% dels treballadors de Londres treballen més de quaranta-vuit hores, segons que explica el sindicat majoritari, la TUC. Ho publicava The Guardian divendres de la setmana passada. Calculen que hi ha 3,3 milions de persones que, a Anglaterra, treballen per sobre les quaranta-vuit habituals, camí de les seixanta, i ho farien per un sou. Aquí, si passés, s'arribaria a un milió.

Quan el sol queia defallit de la jornada, l'emprenedor jove de trenta-sis anys ja s'havia ben enamorat del paisatge i sonava Gilberto Gil a la terrassa. Ho va deixar anar. 'Un milió. Déu n'hi do. Saps què cantava l'àvia de Sant Cugat, quan sentia dir el nom de la Canadenca?: 'Poca feina, ben fotuda i ben pagada.' Postes de sol i caps de setmana. Te'n recordes? I saps què responia l'avi? Que aconseguir les vuit hores per llei va ser una feinada. Que va haver-hi morts i que el temps, uns violents, ens el van fer sagrat. Vuit hores. La resta, tota la resta, projecte vital.

I així, ahir a la nit, és com l'emprenedor em va ensenyar a matar el temps.

Editorial