Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<67/88>

Oriol Caba

28.05.2008

Peixos pallasso

El seixanta-vuit: ple d'espurnes lisèrgiques pertot arreu del món, de Berkeley a Danang passant per Formentera! Va néixer el coneixement en massa de la llibertat individual fosforescent i col·lectiva. I no sé si a París ningú va assabentar-se'n: tenien el pes de la ideologia historicista, l'adoctrinament proselitista, una falsa revolució sexual i un general que no van doblegar. França encara era una societat de postguerra amb un gran deute moral i no va viure l'experiència fora del camp polític. La ideologia i l'intel·lecte, que si són càndids és problema seu, van plantejar una guerra al sistema i van renunciar a guanyar-la.

Allò que queda del mil nou-cents seixanta-vuit per a algú com jo, nascut deu anys més tard, és una altra cosa. He vist cremar alguns còctels mòlotov, i bombes, i de lluny alguna guerra; però al meu voltant ben poca gent diu que el bon policia és difunt i, si ningú deixa anar-ho per accident, hi ha escandalera. A Europa ningú (0,1% de la població?) no s'imagina viure fora d'un estat amatent repressor del desordre o de l'inconegut. I això, amics meus, és una derrota en tota regla dels qui fa quaranta anys buscaven la platja a la Sorbona de París. Una anihilació total: avui França és un país governat a mitges per l'statu quo del 1968 i els qui s'hi van oposar. Funcionaris, xampany, putes i energia nuclear! Segons ells, allò que compta és la futilitat i el sentit pràctic de les coses, el que haurien de tenir; a vegades hom diria que no hi ha res més que això i les mentides que ho sustenten.

Les ideologies i la religió han mort. No hi ha cap alternativa al capitalisme, que és el sistema i la ideologia hegemònics, l'única lectura possible del món. La fe d'avui és el consum, la resta ha estat esborrada del mapa. Però no vull entrar en aquest tema; només com a paradigma diré que els creients d'un dogma que no creuen en els propis paradigmes no són creients i, per això, el fenomen religiós actual no és, ni de bon tros, religiós, com algú més espavilat i eloqüent que jo sabrà explicar algun dia, sinó de consum.

Tanmateix, a mi em sembla que l'herència dels seixanta és molt important i ha contribuït a construir la meva percepció del món. Als Estats Units dels anys seixanta la guerra va ser més llarga, més profunda i molt més reeixida que no a França; fou una autèntica revolució perceptiva que podia fer anar de bracet Tom Wolfe i els Grateful Dead, de viatge en viatge, especulant amb en Tim Leary sobre l'existència virtual, sobre la connexió global que s'establia entre un munt de gent col·locada a milers de quilòmetres de distància. Internet, digui què digui el departament de màrqueting de la US Army, va germinar amb el dejú, el peiot i amb l'amanita i va florir amb l'LSD l'any 1968 després de segles d'experimentació. Sense coure ni silici, en cap dels seus sentits.

La gran revolució del 1968 va ser que molta gent (individus connectats) digués: la por no existeix. I desaprengués la que la societat ens inocula per tenir-nos a ratlla, acollonits. Això és la Llibertat! No és de fiar ningú que tingui por, però encara ho és menys qui té por de prendre un àcid: és que té por de si mateix. I si un mateix no confia en allò que porta a dintre, com puc confiar-hi jo? L'any seixanta-vuit va ser una proclama de la gent lliure que diu: molt pel damunt dels calers i del consum, de la història i de la fe, de la ciència i de la raó, de la llei i de l'ordre, hi ha la poesia.

Però han transcorregut quaranta anys de tot allò, que no va passar d'eslògan dels anuncis de la Fanta, i els fabricants de la por no han descansat ni un sol moment. Hi ha hagut canvis: el capitalisme no té fre i cada dia som menys lliures. Ha guanyat la por: els calers i el consum, la història i la fe, la ciència i la raó, la llei i l'ordre. I per si de cas algú en tenia dubtes, sobre les llambordes hi ha l'asfalt.

Editorial