Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<67/88>

Oriol Caba

03.06.2008

Mística de la moda

A 'Qui êtes-vous Polly Maggoo?' en William Klein fa un retrat cru de la moda: feminitat, sofisticació, elegància i bellesa barrejades amb diners, mesquinesa, estupidesa i volubilitat. Klein ens diu que la moda és una projecció il·lusòria, però no la subestima, en sap el valor: la moda és força i poder, creativitat, sensibilitat, intuïció, tècnica, identitat, seducció, xantatge, negoci, submissió.

L’escultor-'couturier' del film és sens dubte Yves Saint Laurent. La manera com pateix, com fa patir, són clavades al reportatge que Klein mateix va rodar d’una de les seves primeres desfilades, l’any 62. I també la radicalitat i la intransigència absolutes amb el món, l’obsessió perfeccionista, la meticulositat i la mística: és el nou modern Prometeu amb una teia a la mà.

Per a la gent que té memòria Yves Saint Laurent no va ser un dissenyador complaent a l’estil de Tom Ford, sinó que va absorbir l’atmosfera del seu temps i va projectar en la silueta de la dona que ell vestia un caràcter sexualment poderós i molt pertorbador: els esmòquings, les jaquetes i vestits safari o l’estil militar de Catherine Deneuve a 'Belle de jour' defineixen un nou rol femení i el planten contundentment al carrer, a les oficines, a les festes, a les universitats. Karl Lagerfeld descriu aquell Saint Laurent com un salvatge malparlat, extraordinàriament divertit, magnètic, ple de llum i de vida.

'A la roba que faig hi ha tots els meus somnis, totes les meves heroïnes de les novel·les, les òperes, la pintura. Hi ha el meu cor, tot allò que estimo.' Aquest és el Saint Laurent de l’any 71, que només fa cas de la seva sensibilitat: inspirat per la seva mare, pels records d’Orà i per Paloma Picasso, recupera i reinterpreta l’estètica depriment de la França dels quaranta en un país que vol deixar enrere el passat. La presentació va ser catastròfica, la premsa i el públic van estripar la col·lecció, però al cap de pocs mesos la seva influència es podia veure a tot arreu i Saint Laurent se n’havia sortit amb la seva definitivament, marcant una frontera entre ell, Schiaparelli, Dior i Balenciaga, igual que aquests havien fet amb Poiret i Chanel.

YSL tenia la visió, el talent, la malícia i l’ambició de convertir els seus somnis en la realitat dels altres. Únicament així un vailet escanyolit que va arribar a setze anys a París des d’Algèria va poder convertir-se en l’estrella de la maison Christian Dior als vint-i-un i fundar la seva pròpia als vint-i-cinc. Yves Saint Laurent va ser el 'glamour', l’agressivitat sexual i el xoc polític, tot en un, i després d’ell no hi ha hagut cap Pierre Bergé que n'hagi fet possible cap altre.

Editorial