Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/19>

Vicent Partal

09.11.2014

Demà

Quan vaig arribar a Estònia per primera vegada, tot just si acabàvem de començar l'any 1989. Era hivern i l'avió que em portava des de Moscou tremolava d'una manera estranya quan s'acostava a l'aeroport, sobrevolant la mítica mar Bàltica congelada. Aquells dies l'URSS semblava un estat sòlid. Ningú no parlava d'independència. Dins una església tètrica, un grupet de dissidents em va explicar un vespre històries de 'quan érem lliures', però com parlant d'un món irreal que ells no esperaven veure mai. Els carrers de Tallin, avui tan espectaculars, eren grisos i apagats i el Front Popular encara era només un grup de gent que donava suport a les reformes de Gorbatxov. En la seu, petita, que tenien en van ensenyar unes capsetes on guardaven cendres d'estonians morts a Sibèria. Tot semblava, si no impossible, molt difícil.


Tres anys més tard, l'endemà del dia que la Unió Soviètica havia reconegut la independència de les repúbliques bàltiques, vaig agafar el vell tren soviètic que feia el recorregut entre Riga i Tallinn. Vaig fer el viatge, de nit, amb un pobre xicot vietnamita, estudiant, que ni sabia què passava ni era capaç d'imaginar-se'n les conseqüències. Havia vingut amb una beca soviètica a estudiar i no parava de demanar què li passaria. En arribar a Tallin, a la mateixa andana de la vella estació, un policia del KGB ens va demanar el visat a tots dos. Li vaig respondre, tan dignament com vaig saber, que Tallinn, novament, ja no era una ciutat russa i que jo no tenia cap necessitat d'obeir-lo. Es va quedar perplex de la meua resposta i jo em quedí perplex que l'endemà de reconèixer el nou estat estonià un policia soviètic encara demanàs papers pels carrers d'Estònia. Però allà mateix i aquell dia vaig aprendre que la independència no és pas una nit màgica on tot canvia. De fet els soldats soviètics encara tardaren anys a abandonar el país; hi allargaren la seua presència amb qualsevol excusa tècnica, amb qualsevol argument d'anar passant.


Després, durant anys, em va obsessionar que als pobles d'Estònia les places continuassen presidides per uns notables rètols de trànsit indicant el camí i els quilòmetres a Moscou i Leningrad --no a Tallin. Això fins que una nit --la recordo especialment freda perquè és d'aquelles en què no pots evitar que et carrisquegen les dents--, quan vaig arribar a Tartu vaig observar que havien desaparegut. Era molt tard, molt de nit, i jo havia agafat un taxi des de l'estació d'autobusos al meu hotel. Va ser des d'aquest cotxe que vaig observar que les plaques continuaven al mateix lloc. Encara n'hi havia dues, però ara indicaven el camí i els quilòmetres d'Hèlsinki i d'Estocolm.


Havien passat ja uns quants anys des de la independència i s'havia fet palès que la prioritat de les noves autoritats no era canviar les plaques. Però quan els va arribar el torn els noms de Moscou i Leningrad van desaparèixer de l'imaginari col·lectiu dels estonians, dels seus carrers. Per sempre.


Demà, 10 de novembre, no canviarà res, no apareixeran plaques noves en cap carrer de Barcelona, en cap carrer d'Arenys, en cap carrer de cap poble ni ciutat. Però cal que sigueu conscients que avui, 9 de novembre, els catalans ja encarreguem les plaques noves. Votant.

Editorial