Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/19>

Vicent Partal

07.06.2014

Mà a mà

Vos explique la meua experiència. De la Via Catalana. El moment, el minut precís en el qual les mans s'agafen és en realitat estrany. Estem massa acostumats a les manifestacions i això és diferent. No hi ha grans concentracions però veus gent fins allà on la teua vista arriba. Crides 'independència' amb un somriure com més càlid, divertit fins i tot. I llavors t'agafes de la mà que tens al costat, una per a la meua dona i l'altra per una senyora que no he sabut mai qui és. Samarretes, banderes, l'helicòpter i les càmeres. Per la ràdio sents les campanes de la Seu Vella de Lleida cridant tothom a eixir al carrer, a ocupar quilòmetres i quilòmetres.


I de sobte és quan t'atures pensant en tanta gent com hi ha agafada de la mà, amb tu. Des del Voló a Vinaròs, molts quilòmetres. Mires al teu voltant i penses que és molt difícil haver-ho aconseguit. No només perquè calen milions de persones. També perquè cadascú ha de saber bé on posar-se o si no la fila no funciona. I hi ha qui ha eixit de casa de bon matí i ha hagut de recórrer mig país per posar-se allà on ho necessitàvem. I els que no han dormit, preparant la cadena. I els fotògrafs. I els conductors. I la gent que ha omplert de cartells al país. I el que va fer la web on ens hem apuntat... De sobte te n'adones que no només en som molts, sinó que també som el que volem i estem units.


Espere que això que jo vaig sentir l'11 de setembre al Paral·lel de Barcelona ho sentiu molta gent aquest diumenge, entre Iruña i Durango. Que Gure Esku Dago siga un èxit enorme per al poble basc i, si pot ser, l'inici d'una nova etapa. I encara que alguns, començant per Arnaldo Otegi, no puguen ajuntar la seua mà a la vostra, no en dubteu: tots junts sou més forts.

Editorial