«Ni pessimismes, ni traïcions, ni desercions, ni covardies! Resistirem ferms en els nostres llocs de combat.» Aquestes paraules, les escrivia el 24 de gener en el diari Front, òrgan del PSUC i la UGT, l'escalenc Joan Ballesta. Aquell diari no tornaria a publicar-se. L'endemà, 25 de gener, sortia l'últim número de L'Autonomista, el diari de referència a Girona en la dècada dels 30. Tant l'un com l'altre havien quedat reduïts a un sol full imprès per les dues cares, en un intent de mantenir una aparença de normalitat ciutadana que es va estroncar irreversiblement el dia 26: les tropes franquistes entraven triomfalment a Barcelona. Sotmès el cap i casal, la desbandada al país era generalitzada, amb Girona com a pas obligat cap a la frontera. El dia 28 l'alcalde republicà, Pere Cerezo, havia abandonat el seu lloc i era substituït precisament per Ballesta, que viuria la setmana més tràgica de la ciutat al segle XX.

«VESSEN DE FORASTERS
»

La situació en aquella Girona de poc més de 20.000 habitants era caòtica, tal com va deixar escrit a Els darrers dies de la Catalunya Republicana un dels fugitius il·lustres que s'hi va hostatjar, Antoni Rovira i Virgili:

«La ciutat està enormement plena de gent, que hi acut a carrera feta per totes les rutes i camins. Hotels i hostals, dispeses i pensions i cases particulars vessen de forasters. Als voltants de la població apareixen campaments improvisats. (...) I a cada hora, a cada minut arriba més gent, en automòbils, camions, carros, motocicletes i bicicletes. Arriben també llargues corrues que van a peu. Per carrers i places hi ha rengleres de vehicles que destorben el pas. Soldats, obrers, pagesos, menestrals, funcionaris, polítics, tècnics intel·lectuals. De tot hi ha en barreja confusa.»

El relat de Rovira i Virgili continua dibuixant un retrat precís d'aquells dies:

«–Mig Barcelona és a Girona –diu un amic barceloní.

«La frase, ja es comprèn, és hiperbòlica. Però no és exagerat de dir que ara conté Girona quatre o cinc vegades la seva població normal. I no són solament els barcelonins els qui van venint, sinó gent de totes les comarques de Catalunya i de totes les regions d'Espanya, les envaïdes i les que estan per envair.»

LES CORTS, A FIGUERES
Més al nord, la situació era igualment insostenible, i per Figueres, el dia 2 de febrer, es calcula que hi van passar 45.000 persones camí de la frontera. El dia abans, als soterranis del castell de Sant Ferran se celebra l'última sessió de les Corts republicanes.

En altres poblacions, la situació ja és irreversible i l'ocupació, un fet: Blanes ha caigut el 31 de gener i el dia 2 passen a mans franquistes, entre altres poblacions, Riudarenes, Vidreres, Lloret i Tossa. L'endemà bombardegen intensament Girona, la Bisbal i Figueres. El 4, dissabte, claudiquen Sant Feliu de Guíxols –després d'intensos bombardejos–, Santa Cristina, Cassà de la Selva, Quart, Fornells, Sant Dalmai, Aiguaviva, Salitja, Vilobí, Arbúcies i Espinelves.

CAU GIRONA
Aquell mateix dissabte, segons recull l'historiador Josep Clara, a dos quarts de dues de la tarda tropes de la IV Divisió de Navarra entren a Girona pel barri de l'estació i pocs minuts més tard prenen la ciutat sense pràcticament resistència, després de dures jornades de bombardejos –especialment el del dia 28 de gener–, que deixen força desfigurada la trama urbana, una devastació a la qual també contribueixen les voladures que fa l'exèrcit republicà en retirada, una estratègia a la desesperada clàssica dels derrotats per deixar el mínim aprofitable a les tropes ocupants. Així, va cremar la Grober, els Químics, la central lletera i les seus de sindicats i partits, entre altres llocs estratègics o emblemàtics.

AZAÑA I COMPANYS
Les màximes autoritats de la Generalitat i de la República, un cop consumada la caiguda de Barcelona, van anar a raure a diferents punts de Catalunya més a prop de la ratlla amb França. Durant aquest periple, el 28 de gener Agullana i la Vajol van ser capitals de la República. El president Companys va estar-se al mas Perxés. A can Barris, s'hi va instal·lar el president de la República, Manuel Azaña, mentre que el president del govern, Juan Negrín, es va hostatjar a can Bech de Baix. Aquestes personalitats, i moltes d'altres, travessarien la frontera el 5 de febrer. França l'havia obert el dia 4 per a la població civil i l'endemà autoritzava l'entrada de militars, convenientment desarmats a l'entrada.

LA FI, EL DIA 10
L'avenç de les tropes franquistes cap a la frontera culmina el 10 de febrer amb l'arribada a Portbou. quan el comunicat de l'exèrcit dels anomenats nacionals dóna per acabada la guerra a Catalunya. Malgrat tot, a la zona de Molló i al nord de Camprodon es registren combats i escaramusses encara uns dies més i es té constància que els últim soldats republicans en terres gironines van creuar la frontera el dia 13. Oficialment, a més, el poble de Llívia no va caure en mans franquistes fins al dia 11 . Un cop presa Puigcerdà, un grup de falangistes va enfilar la carretera que mena a aquest municipi que es troba en territori francès, però un militar del país veí, amb el Tractat dels Pirineus a la mà, els va fer recular: segons la partició territorial feta 300 anys abans, no podien passar per aquell camí internacional més de tres homes armats de cop. L'ardit, malgrat tot, només va ajornar un dia el que era inevitable.

EXILI O REPRESSIÓ
Tot i que no hi ha acord absolut sobre les xifres, la majoria d'estimacions calculen que van travessar la frontera entre 450.000 i 500.000 persones. Argelers, el Barcarès, Sant Cebrià, Ribesaltes, Gurs, Bram, Agde, Setfonts, Vernet d'Arieja... Tots aquests topònims identifiquen sengles camps de concentració o reclusió, d'agrupament del contingent de fugitius que passen la frontera. Els republicans catalans i espanyols que arriben al Conflent, el Vallespir i el Rosselló –que progressivament són reubicats més al nord–, no tenen una rebuda precisament acollidora. Les autoritats han fet curt en preveure que el nombre de refugiats no passarà de les 60.000 persones i el dispositiu d'acollida es veu del tot desbordat per la realitat. Aquell mes de febrer molts republicans deixen enrere un malson per entrar en un altre.

A l'interior, repressió. A Girona, en pocs mesos del 1939 van ser afusellades 370 persones, un degoteig macabre que s'allargaria uns quants anys més, tot i que amb xifres decreixents.

«NORMALITAT»
Mentrestant, pobles i ciutats es reorganitzen al dictat del nou règim. Quant a les autoritats de la demarcació, Emilio Gómez del Villar és nomenat governador militar. El càrrec de governador civil serà per al militar Antonio Federico de Correa Véglison, i el partit únic quedaria a mans de l'enginyer local Lluís de Prat. Al capdavant de la Diputació també hi hauria un militar, Tomás Garicano Goñi, després ministre, mentre que l'alcaldia l'ocuparà l'oculista Joan Tarrús, que poc temps després seria substituït per Albert de Quintana Vergés.