Quan va començar la Guerra Civil encara no havia fet els onze anys i vivíem en una casa de lloguer a tocar del pont de l'Aigua. El pare, en Joan Vila Tarradell, tenia una petita fàbrica de paper, La Familiar, i tots els germans hi ajudàvem.

Els primers mesos de 1939 vàrem presenciar la reculada dels republicans. En passaven a milers davant de casa, alguns d'ells es paraven a demanar ajut, menjar, abric. Al poble i a casa ja no quedava gaire res per donar, s'ho havien emportat els primers soldats i era hivern. El 4 de febrer, els soldats republicans varen volar el pont de l'Aigua per protegir la retirada. Hores abans, havíem marxat de casa i ens havíem refugiat al molí d'en Xunclà. L'explosió es va sentir arreu, varen volar pedres i trossos de rail per tot Sarrià. Com si fos la traca final d'una festa que ningú havia volgut.

Encara hi va haver més coses. Quan vàrem tornar, a la fàbrica de can Mitjans hi vàrem trobar tres soldats morts dins la caseta de la bàscula, on els havia encalçat una bomba. Després, amb el meu germà Alfons, vàrem agafar una barca i vàrem resseguir el riu Ter. Al llarg del marge, on ara hi ha la fàbrica Torras, hi havia almenys deu soldats, assenyalats amb un matxet al front, morts pels mateixos soldats republicans, quan segurament volien desertar. En vàrem veure un altre sota la reixa de la turbina (del pont) amb una pedra lligada als peus. En Líster no va tenir clemència ni en el darrer moment, quan la guerra ja era perduda del tot.

Després va començar un altre calvari, el franquisme. Fins als anys seixanta que no vàrem aixecar el cap, només treballant per no guanyar cap ral, per malviure, sotmesos a la voluntat de la Guàrdia Civil, dels capellans i de Franco.