A les primeres setmanes de gener del 1939, cada dia, jo i els meus companys ens asseiem a l'hotel Flora contemplant les dones, vells i criatures que, com en una processó passaven carregats, amunt, amunt cap a Figueres. Deien que marxaven cap a França perquè darrere seu els seguien els feixistes. Tenien por. La meva mare també tenia por. El pare era fóra, a lluitar… A on? No ho sabíem.

Aquella nit que les tropes nacionals van entrar a Banyoles jo dormia amb la mare, que tremolava com una fulla d'arbre. El brogit de les metralladores era tal que semblava que fossin darrere els murs de la casa. Vam aixecar-nos per anar a la casa dels veïns. Des d'allí sentírem uns trucs a la porta. Era el marit de la veïna que venia de sota les muntanyes de Rocacorba perseguit pels soldats moros. Vam abraçar-nos tots junts esperant el pitjor. Sentíem passes al carrer fosc que s'il·luminà de cop amb un tènue raig de llum que semblava venir de la casa de davant. Sí, eren els veïns que havien sortit al balcó. Semblava que deien «viva, viva»; sí, cridaven «viva España» i «viva Franco». Obrim el porticó i els veiem allí davant, al balcó, victorejant els soldats que passaven carrer avall amb mulats carregats de caixes de municions. La majoria d'ells eren soldats moriscos de calces amples. La senyora de la botiga de davant va enganxar un llarg cartró al balcó amb unes lletres ben grosses que deien: «Esta casa es habitada por sus dueños. Viva Franco, Arriba España». Vaig afanyar-me a buscar un cartró i escriure aquelles frases que ens havien de guardar que la casa no fos ocupada per la soldadesca. No sé per què vaig posar-hi «visca» en comptes de «viva». Devia ser pel costum d'escriure en català.

A la plaça hi hagué una gran missa de campanya. La mainada corríem pels carrers i llegíem els rètols que el veïnat posava a les portes. I vam riure molt quan vam llegir en un paper clavat en una porta: «Casa abitada por su dueño pero aora no está porque a ido a buscar leña con Franco i arriba España.»