Feia un molt bon dia. Eren les 11 del matí del 9 de febrer de 1939. Aquell matí jugàvem, corríem pels camps del camí de Fortià amb un amic del poble, en Robert Brugués –gran amic i que ja no hi és–, buscant bales. A Fortinell hi havia una base dels internacionals i sovint en trobàvem. Les donàvem a familiars, ells en treien la pólvora i així les aprofitaven per a la cacera. En aquestes, en tornar al poble, estàvem a la plaça de l'església jugant i vàrem sentir fressa. Venien dues tanquetes soles. Ens vàrem quedar ben quiets darrere de les pilastres perquè no ens veiessin. Però ens van veure i ens van cridar perquè ens acostéssim. El poble era desert. Tothom estava amagat a casa seva.

Nosaltres no sabíem què fer, si anar-hi o no, d'espantats que estàvem. Ens feien por. Eren els nacionals, i no sabíem si ens agafarien i se'ns emportarien. Però a última hora ens hi vam acostar. Van baixar de la tanqueta. Eren quatre. Ens van abraçar tot dient: «Hemos venido a liberar el pueblo.» Tot seguit arribava la infanteria: eren molts. Ens van donar quatre o cinc cartells, molt grossos, perquè els enganxéssim pel poble. I així ho vàrem fer. Els clavàrem perquè la gent els veiés. No recordo amb exactitud què deien, només més o menys: «España volverá a ser una España unida.» Eren en blanc i negre i s'hi veien soldats, com deien, alliberadors. En arribar al poble, el primer que van fer va ser anar a totes les cases per menjar i després van marxar cap a Vilanova de la Muga. No va sortir ningú al carrer per celebrar-ne l'arribada. Van arribar, van menjar i van marxar. Aquesta va ser l'entrada dels nacionals a Vila-sacra, de la qual vaig ser un dels únics testimonis per l'atzar dels jocs d'infants.