Deien que la guerra estava a punt d'acabar-se. Al meu germà gran, en Lluís, l'havien cridat a files, i el meu germà petit, en Joan, feia mesos que no sabíem on era. En començar la guerra, s'havia fet voluntari per la República, però al cap de pocs mesos va tornar, jurant que mai més hi posaria els peus. Va passar a França, amb altres companys. Allà va ser detingut per les autoritats, que el van obligar a tornar a Espanya en el bàndol de Franco. Tenia dos germans al front i, com són les coses, un a cada bàndol.

Un dia l'alcalde va ordenar a tot el poble anar a rebre els nacionals. La nostra zona no va ser gaire castigada per les bombes, ni pels combats; als meus ulls, això de la guerra em queia una mica lluny, i aquell dia veure soldats fins i tot ens feia il·lusió. Venien per la carretera, des de Palafrugell i passant per Regencós, i anaven direcció a Pals.

Jo hi vaig anar amb una colla d'amigues. Qui més qui menys hi tenia algú, a la guerra: un germà, un veí, el promès... I totes esperàvem notícies dels nostres. El que més ens va cridar l'atenció era que els soldats portaven pollastres penjats al coll, i verdures ben maques, (o potser érem nosaltres que les veiem maques, perquè feia temps que només menjàvem patates grillades). Passaven en silenci, formant files, i sense cap alteració en el seu pas.

De cop, un soldat va sortir de la fila i va venir cap on érem nosaltres, allà, davant nostre. Ens el vam mirar encuriosides. «¿Alguien de aquí conocía a Juan Pruneda?», va dir. Jo li vaig dir: «És el meu germà!» I em va contestar: «Pues está muerto.» Temps de pair i entendre aquelles paraules, el soldat ja tornava a ser a la fila, uns passos més endavant, barrejat al mig dels altres soldats. No m'hi vaig poder acostar per demanar-li res més. El meu germà era mort, i jo tenia només 16 anys per entendre-ho. En arribar a casa, vam veure que no ens quedava res ni a l'hort ni al galliner, els soldats ens ho havien robat tot; de fet, tot era ben poc. Mentre uns soldats desfilaven, els altres van robar tot el que van trobar i encara ens van deixar més enfonsats.

Al cap d'uns dies va arribar en Lluís, el meu germà gran. Sabíem que era en un camp de concentració presoner. Tornava content, sabent que la guerra havia acabat i que les misèries, per fi, desapareixerien. Jo a les meves cartes li deia que estàvem bé i que menjàvem de tot, (la mare em deia que li digués això per no fer-lo patir més). El dia que va arribar per menjar hi havia només una cassola amb xiulets de fava. L'ànima li va caure als peus.