Cap al final de la guerra, la nostra família i unes quantes més del Veïnat anàvem a refugiar-nos a la Font del Mai, a Montfullà, per por dels moros, l'avanzadilla dels nacionals, que entraven a les cases a saquejar. A la Font del Mai hi havia una casa de pagès, una font i una pallissa. Hi anàvem a peu, molt d'hora, i ens hi passàvem el dia mig amagats. A la nit, les dones i els nens tornàvem a casa. Una d'aquestes nits, un avió ens va metrallar mentre caminàvem per la via. Els grans ens cridaven que ens apartéssim de la via i ens amaguéssim als marges.

Els homes que, per l'edat, estaven en perill de ser mobilitzats, també es quedaven amagats de nit a Montfullà. Quan es va començar a fer córrer que també mobilitzaven els jovenets, m'hi vaig haver de quedar. Tant el meu pare, que tenia trenta-nou anys, com jo, que en tenia catorze, estàvem en perill.

Un dia van passar els soldats de la columna del comandant Líster i ens van preguntar on era Bonmatí. Els ho vam indicar i poc després vam saber que havien dinamitat el pont en la seva fugida cap a França.

L'últim dia, quan tornàvem cap al Veïnat, vaig tenir un dels impactes més forts que recordo: arribant a casa, al carrer Doctor Castany, vaig veure onejar al psiquiàtric (que nosaltres en dèiem el manicomi) una bandera que no coneixia. Jo només havia vist banderes republicanes. Era el 4 de febrer del 1939 i els nacionals acabaven d'entrar. Al fons, del centre de Girona, en sortia una fumera molt negra. Ens van dir que era la fàbrica Grober, que acabava de ser cremada pels que fugien.

El meu pare va quedar molt decebut dels caps republicans que, acabada la guerra, van fugir i van deixar que rebessin els més innocents. A casa hi va haver tres morts molt propers, dos germans i un cunyat de la meva mare. Un va morir al front i els altres dos van ser afusellats entre el març i l'abril del 39. D'aquest fet, ens vam traslladar a viure a Girona perquè al meu pare li dolia molt trobar pel carrer els familiars o coneguts d'aquells que havien fugit i que, al cap d'uns anys, van tornar com si no hagués passat res.

Un cosí del pueblo del meu pare, de Santiago de Mora, a Albacete, va entrar amb els nacionals. De seguida que va ser aquí ens va venir a trobar i ens va donar tots els diners que duia a sobre. Eren diners «vàlids» i així vam poder comprar menjar aquells primers dies de després de la guerra.