El 3 de febrer de l'any 39 les tropes franquistes van entrar al meu poble, Cassà de la Selva. Jo tenia vuit anys i mig. Fou en un dia fred. Uns dies abans hi va haver un bombardeig al poble i, com que hi hagué força víctimes, la gent s'alarmà i la majoria de famílies buscaren la seguretat a les masies dels afores. A la mare, el pare, l'àvia Caterineta i a mi ens acolliren en una casa de pagès. Cada matí la mare anava a casa a obrir la perruqueria. Els altres (el pare estava convalescent d'una greu malaltia) ens quedàvem al mas. Cap al tard tornava la mare.

I un matí, quan tot just ens llevàvem, un missatger ens portà una noticia: els nacionals havien entrat a Llagostera. Llavors identificàrem els sorolls somorts que se sentien. Ens vam amagar a la cort de les vaques. Els més petits de la colla, atrapats en aquella foscor, només xisclaven i ploraven. «Feu-los callar, que si no ens maten les bombes ens mataran les vaques!», cridava un dels fills de la casa. Hi hagué pànic, però no pas silenci. I de sobte se sentí una veueta i la cançó: «El pare va anar al mercat, a comprar una burra cega, trau, trau.» La cançoneta calmà grans i petits i, fins i tot, aquietà les vaques. Ja més tard tornà el missatger del matí. Va dir-nos que les tropes nacionals (tots ells italians) ja eren a Cassà i que saquejaven les cases on no trobaven ningú. Amb la dèria del saqueig emprenguérem el retorn a casa. La visió dels soldats, amb conills a les mans els uns, màquines d'escriure els altres, i tots que saltaven per les finestres de les cases, fou depriment i vergonyosa. Quan vam arribar a casa tot estava igual, però a sobre de la taula hi havia ous i pa, que ens havia deixat un soldat madrileny i republicà que havíem tingut fins llavors. Ell ja no hi era i mai més no en vam saber res. Ens aconsellaren que pengéssim a la porta un paper que digués: «Esta casa está ocupada por sus dueños. Saludo a Franco. Arriba España.» Així ens salvàrem del saqueig, però tota la nit els soldats italians no pararen de picar a la porta. Haguérem d'acollir un motorista (made in Mussolini) que s'havia fet el propòsit de ser l'heroi de la ciutat de Girona. La nit abans de marxar de casa ens havia dit que seria el primer d'entrar-hi. Però de vegades els desitjos no es fan realitat. Va haver de recular dos cops: la primera vegada perquè tenia molta fred i volia una bufanda, que la mare li donà i que a mi em recà; i la segona, perquè quan ja era prop de Girona s'adonà que no tenia el fusell. Se l'havia descuidat a l'entrada de casa nostra. Era un noi educat, però va fer tard a la cita amb Girona.