Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Col·lectiu Emma

21.06.2015

La nova política de sempre

Darrerament les notícies sobre Espanya s'han fixat sobretot en els dos nouvinguts a l'escena política, Podem i Ciutandans, i en el seu desafiament a l'statu quo en què el PSOE i el PP s'havien instal·lat còmodament d'ençà que es va acabar la dictadura franquista. Explotant la indignació general amb la manera d'enfocar la crisi econòmica i la desconfiança en un estament polític tacat per la corrupció —i amb la inestimable ajuda de determinats mitjans— aquests dos moviments populistes van obtenir resultats prou bons a les eleccions locals i regionals del 24 de maig. Tot i no haver assolit ni de bon tros la victòria espectacular que alguns pronosticaven, ara poden ser decisius en alguns ajuntaments i parlaments autonòmics. A Madrid la nova batllessa és proposada per Podem i a Barcelona una coalició d'esquerres ha guanyat per poc l'ajuntament gràcies a promeses que seran difícils de complir.


En canvi, el projecte d'independència de Catalunya, que tan sols el novembre passat omplia les portades internacionals, semblava haver perdut interès aquests darrers mesos. Els principals defensors polítics no van saber aprofitar l'impuls mogut pel referèndum no oficial —i, segons que diuen alguns, il·legal— en el qual prop de dos milions de persones van votar a favor de separar-se d'Espanya. Les picabaralles un pèl massa públiques que hi ha hagut dintre de la fràgil aliança pro-independència també han rebut molta atenció i han refredat una mica l'entusiasme de la gent envers el procés. Amb tot, en les darreres eleccions els partits independentistes han guanyat 300.000 votants. Ara representen el 45% dels vots, mentre que un altre 12% va ser per als que no es pronuncien a favor de la independència però donen suport a un referèndum. Això inclou la coalició d'esquerra que dirigirà l'ajuntament de Barcelona. Els grups unionistes han baixat al 32% del total. Malgrat que els resultats confirmen el ferm suport a la independència, algunes veus interessades s'han afanyat a declarar morta la via catalana cap a la plena sobirania.


Tanmateix, cada vegada que es considera enterrada la qüestió catalana passa alguna cosa que recorda a tothom que aquest conflicte secular no s'ha pas resolt. El 30 de maig, abans de començar la final de la Copa del Rei de futbol entre l'Athletic de Bilbao i el FC Barcelona, els noranta mil bascs i catalans que omplien el Camp Nou van xiular l'himne nacional espanyol que sonava a tot volum pels altaveus de l'estadi. Aquesta expressió de desaprovació no anava adreçada a cap dels polítics presents, ni personalment al rei, ni tan sols a la institució de la monarquia. Era més aviat un recordatori que un gran nombre de bascs i catalans no senten que l'estat espanyol sigui el seu estat, no se senten representats pels símbols nacionals espanyols i els molesta que els els vulguin imposar.


El missatge —que la protesta anava directament contra els fonaments de l'estat— va ser ben entès per la part espanyola. I Espanya no accepta de bon grat la discrepància. Els trets autoritaris que han estat la seva característica en el decurs dels segles reapareixen cada vegada que els qui tenen el poder senten amenaçada la seva posició. L'endemà, una bona part de la premsa de Madrid posava el crit al cel per l'intolerable ultratge a l'honor nacional. Una nova allau d'insults als catalans —però no tant contra els bascs, curiosament— va omplir immediatament les xarxes socials. Una organització d'extrema dreta va amenaçar d'emprendre actuacions judicials, tot i que no se sap ben bé contra qui, ni per quin delicte. En un comunicat fet públic molt poc després dels fets —mentre encara es jugava el partit—, el govern espanyol va sol·licitar a les autoritats esportives que cerquessin la manera de penalitzar ambdós clubs per incitació a la violència, encara que de fet no hi va haver cap incident violent. La Defensora del Poble espanyola —que ningú s'enganyi, aquesta marquesa andalusa i antiga ministra del PP no es pot considerar de cap manera imparcial— va trobar indicis d'odi en la protesta, i el Ministre d'Interior es va afanyar a declarar que les incitacions a l'odi no poden restar sense càstig. I, dit i fet, un portaveu del govern espanyol no va trigar a anunciar canvis legislatius per a tipificar delicte certes formes de disconformitat en què intervinguin els símbols nacionals.


En un to més racional, un dels jugadors estrella del FC Barcelona, Xavi Hernández, va suggerir que, en comptes d'amenaçar amb sancions, les autoritats haurien de reflexionar sobre les causes de la protesta. Efectivament, una expressió d'oposició tan clara per part d'allò que podria considerar-se una mostra representativa de l'opinió pública basca i catalana hauria hagut de donar motius de reflexió a l'altra part. Però parlem d'Espanya, on ningú, ni les autoritats ni el públic en general, no sembla haver-se aturat ni un moment a preguntar-se per què aquests dos grups nacionals es troben tan incòmodes dins un ordre polític que els ha estat imposat des de fora.


Aquest episodi demostra que el conflicte de l'estat espanyol amb les nacions que l'integren encara és ben viu. La protesta del públic del Camp Nou indica que hi ha defectes molt fonamentals en la configuració de l'estat, i la reacció forassenyada d'Espanya indica una falta de voluntat de reconèixer aquests defectes. Els qui tradicionalment han tingut el poder sempre s'han negat a afrontar la realitat plurinacional del país i a cercar un arranjament acceptable per tots. I ara, més enllà de les proclames radicals de la nova esquerra o del reformisme de mitges tintes de la nova dreta, i més enllà de les seves pretensions d'un nou estil de fer política, cap dels dos no presenta cap idea que pugui servir per a desencallar la qüestió. De fet, Ciutadans va començar com un grup de pressió contra les reivindicacions d'autogovern de Catalunya, i això fa que sigui més aviat part del problema que no pas de la solució. Podem —de manera semblant als seus antecessors trotskistes del anys vint— combina expressions genèriques de suport al dret d'autodeterminació de tots els pobles amb una forta resistència a renunciar als avantatges d'un estat centralitzat. Sobre això, la vella política i la nova van totalment d'acord. No és pas una característica pròpia d'Espanya interrogar-se sobre la seva manera de fer, per molt contraproduent que hagi estat durant la història. I aquest refús permanent a cercar el compromís en comptes de la imposició només serveix per a empènyer els catalans a continuar avançant pel propi camí.


 


Text traduït i adaptat de l'original anglès (també en castellà, francès, italià i portuguès).

Editorial