Set mil set-cents huitanta-un (7.781) milions d’euros, a final del 2009. Si tota la resta hagués continuat igual (el 'coeteris paribus' dels economistes), aquest hauria estat el deute menor de la Generalitat valenciana, sempre que hagués obtingut el mateix finançament per càpita que la resta de comunitats autònomes (excloses les forals) durant els vuit anys que van del 2002 al 2009, ambdós inclosos. Quasi un 38% menys de deute.

Aquesta és una de les principals conclusions del dictamen sobre el finançament públic valencià, amb les conseqüències econòmiques corresponents, redactat per un solvent equip d’investigadors de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), que presideix el professor Francisco Pérez, per encàrrec de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE).

El dictamen vol respondre tres qüestions cabdals: el perquè del dèficit permanent i del gran endeutament de la Generalitat; la relació ingressos - despeses públiques comparada amb la dels altres territoris; les conseqüències sobre els serveis públics oferts i sobre el desenvolupament econòmic.

L’anàlisi de l’IVEI ofereix cinc grans conclusions:

Primera. La Generalitat valenciana té un gran endeutament, que ha crescut a un ritme molt preocupant des de l’aparició de la crisi, a resultes d’un dèficit estructural insostenible.

L’endeutament, a final del 2011, superava els 20.000 milions d’euros i representava el 19,9% del PIB i el 140% del pressupost de despesa de la Generalitat. Entre el 2002 i el 2007 el deute, que finançava un 9% de la despesa anual, va créixer un 16%. Aquestes xifres es multipliquen amb la crisi: entre el 2008 i el 2011 el deute finança, de mitjana, el 21% de la despesa, 2,3 vegades el període anterior, i creix un 61,8%, quasi quadruplica el creixement. La situació es fa insostenible: una administració pública, conclou el dictamen, no pot finançar permanentment amb deute una part substancial de les seues despeses.

Segona. L’administració pública valenciana és la que menys gasta per habitant: un 22% menys que no la mitjana de totes les administracions públiques autonòmiques espanyoles: 2.749 euros contra 3.522 de la mitjana general. Les diferències de despesa per habitant no són exagerades en el cas de l’educació (dos punts percentuals) i de la sanitat (cinc punts), però són enormes en la resta de funcions de la despesa autonòmica (protecció social, cultura, infrastructures, promoció econòmica): 45 punts per sota.

El deute de les empreses públiques valencianes i la despesa destinada a grans esdeveniments permeten d'explicar el 12% de l’endeutament total del període. La resta, el 88%, té l'origen en una insuficiència crònica dels ingressos, aguditzada ara per la caiguda consegüent a la crisi econòmica.

Tercera. La Generalitat valenciana ingressa, des de fa més de vint-i-cinc anys, molt menys que no li correpondria segons qualsevol indicador objectiu de necessitat.

El sistema de finançament va aportar, de mitjana, durant el període 2002-2009, 2.250 euros per habitant. Això equival al 91% de la mitjana estatal i al 76% del territori que més rep. Per sota, només hi havia les Balears, amb 2.249 euros. Per al conjunt dels ingressos no financers, la diferència és del 20% negatiu, en la darrera posició.

Els cinc models de finançament autonòmic successius no han resolt aquesta situació desequilibrada ni han corregit una assignació de recursos que no segueix cap model racional: ni és redistributiva, ni és equitativa, ni és proactiva. Ben altrament, han anat consolidant i agreujant el desequilibri. Aquesta és, segons el dictamen, la principal raó del dèficit i de l'endeutament més grans del País Valencià, i no pas, com se suposa, un import de despesa per habitant més elevat. Si la Generalitat hagués ingressat tant com la mitjana de les comunitats autònomes, el seu endeutament acumulat hauria pogut ser molt menor, amb el mateix import de despesa. En concret, el deute hauria augmentat poc més de 1.000 milions d’euros i no quasi 9.000 en el període 2001-2009.

Aquest sistema i la baixada d’ingressos pressupostaris per la crisi situen la Generalitat valenciana en un dèficit estructural del 25% de la despesa pressupostada. El resultat és una amenaça simultània sobre la solvència financera de la institució, sobre els nivells mínims de prestació dels serveis públics fonamentals i sobre una bona part del teixit productiu del país. Els ingressos del sistema ja no cobreixen les despeses d’educació, sanitat i protecció social.

Quarta. L’estat gasta menys al País Valencià que no allò que li correspondria per dimensió i característiques econòmiques. Durant el període 2002-2008 fou l'única comunitat autònoma que, tenint un nivell de renda per càpita relatiu en retrocés (i avui clarament inferior a la mitjana, -12%), suportava una pressió fiscal superior a la mitjana i rebia una despesa pública total per habitant inferior a la mitjana(-15%).

La distribució territorial d’ingressos i despeses públiques a l’estat és difícil d’explicar en termes de capacitat econòmica o de solidaritat; és molt desigual, amb més diferències que no als països del nostre entorn i no respon a cap patró racional.

Cinquena. Les actuacions públiques insuficients i, en especial, els desequilibris financers de la Generalitat tenen conseqüències negatives en l’economia i en la societat valencianes. L’actuació del sector públic condiciona el nivell de desenvolupament econòmic i el progrés social dels valencians. El saldo per a les famílies valencianes, derivat de les actuacions públiques, hauria de superar de 3.700 milions d’euros anuals el saldo observat.

Fins ací les grans conclusions de l’informe de l’IVEI. De fet, encara n'hi ha una altra, de tipus programàtic, sobre la necessitat de recuperar la viabilitat financera de la Generalitat, corregir la insuficiència de recursos causada pel sistema de finançament vigent i corregir el patró de despesa de l’estat, sobre la base d'una acció parlamentària coordinada i conjunta al parlament estatal i d'una relació exigent del govern autonòmic amb l'estatal, amb el suport decidit de la societat civil.

És fàcil d'intuir el significat transcendent d’aquest dictamen. Per primera vegada en decennis, els patrocinadors passen 'd'ofrenar noves glòries' a presentar un greuge i a exigir una solució, bo i col·laborant-hi. I no pas en relació amb el corredor mediterrani ni amb cap més qüestió concreta, sinó amb el model de relació amb l'estat. Potser sí, potser sí que alguna cosa es mou al País Valencià.

Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances.