La banca no paga la compra, reestructuració ordenada en terminologia oficial, del banc CAM pel Banc Sabadell. Tot i el que han publicitat la majoria de mitjans editats a Madrid, la banca no paga al Sabadell aquest sanejament. Qui paga, doncs? En primer lloc, pagaran alguns clients de la CAM; en segon, els clients de tota la banca, CAM i Sabadell inclosos, de forma indirecta i, en darrer, podria acabar pagant el contribuent.

L’operació és relativament senzilla: el FROB (Fons de reestructuració ordenada bancària) ven el banc CAM al FGD (Fons de garantia de dipòsits en entitats de crèdit) per 5.249 milions d’euros, recuperant el que hi havia posat i traspassant a l’adquirent els compromisos pendents. Per tant, el FROB ni guanya ni perd. A continuació, el FGD vendrà la CAM al Banc Sabadell per un euro, perdent així tota la seua aportació menys l’euro. A més, el FGD assumirà el 80% de les pèrdues que generi la cartera immobiliària de la CAM els propers 10 anys, estimada ara, aquesta pèrdua, en 1.200 milions d’euros.

El 75% dels recursos del FROB venen del pressupost de l’Estat; l’altre 25%, del FGD. Com que no perd, els recursos públics no es veuen afectats ara. El FROB és una entitat mixta, Estat i banca, del sector públic que té per finalitat única gestionar els processos de reestructuració d’entitats de crèdit i contribuir a reforçar els seus recursos propis. És a dir, la seua única preocupació és la solvència de bancs i caixes, fent-hi les aportacions dineràries que calgui per mantenir-la.

El FGD té una dotació actual de 6.500 milions d’euros i pot arribar a perdre 6.449 en aquesta operació; 5.249 segurs, ja. Caldrà fer una ampliació de la dotació de forma immediata, en detriment de l’activitat creditícia. Els recursos del FGD venen exclusivament de bancs, caixes i cooperatives de crèdit. Això ha permès dir que la banca paga el rescat de la CAM. Però no és ben bé així per dues raons. Primera, perquè els recursos ja no són de la banca sinó del FGD. No és una qüestió de noms. I no ho és perquè, segona raó, aquests recursos ja no són de lliure disposició per la banca, tenen una finalitat molt concreta: garantir als dipositants i als titulars de valors (accions, obligacions) confiats a les entitats de crèdit la seua recuperació fins als límits establerts en cas de fallida de l’entitat. El FGD també pot ocupar-se de la solvència i el funcionament d’entitats i sistema creditici, però l’objecte primigeni i principal és la garantia dels dipositants.

Així, doncs, si no paga la banca, qui paga el forat generat pels administradors i gestors de la CAM? Aquests? A ben segur que no; no estava previst enlloc. Primer, a manca d’accionistes, pagaran –ja han pagat, de fet—alguns dels seus clients, al voltant de 50.000 es calcula, aquells que al seu dia van adquirir quotes participatives, el més semblant a unes accions d’una societat que no té accionistes com és una caixa d’estalvis, i que no s’han desfet d’elles abans de que deixessin de tenir cap valor econòmic significatiu, segons expressió afortunada del president del Sabadell.

Segon, paga el FGD que es queda pràcticament sense recursos i, per tant, qui perd és la garantia de tots els clients, dipositants de diners i de valors, de tot el sistema creditici, els quals, en el context actual, queden sense la més mínima protecció directa. Les entitats de crèdit hauran de refer ràpidament la dotació del FGD, prevista fins el 2 per mil dels dipòsits garantits, en el moment en que no els sobren precisament recursos per a recapitalitzar-se i en el que la manca de crèdit a empreses i famílies impedeix la recuperació de l’activitat econòmica.

La llista no s’acaba ací: el contribuent podria acabar pagant. En darrera instància, l’Estat és el garant del FGD. És a dir, si el FGD no pogués complir els seus compromisos amb la clientela bancària, ho hauria de fer l’Estat, els diners públics. Tant de bo no s’arribi a donar aquesta situació. El govern central ha traspassat al FGD, apropiant-se’l, els compromisos que no ha pogut complir mitjançant el FROB. Compliria si el FGD no estigues en condicions de fer-ho? Potser seria una fórmula per a recuperar una part de l’innominable espoli fiscal del país.


Ernest Sena, economista. Ha estat síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances