Després de tant d’enrenou, amb ajornament i afrontaments inclosos, del contingut de les declaracions del Consell Europeu informal (sic) i de la cimera de l’euro reunits entre ahir i aquesta matinada a Brussel·les sembla com si tots els protagonistes n'haguessin quedat contents –fins i tot els físicament absents de les reunions–, vista la reacció dels mercats necessitats del més petit signe de confiança. Potser no caldrà esperar gaire perquè l’eufòria d’avui, realitzats els beneficis immediats pertinents, deixe veure la profunditat, la importància i l’operativitat dels consensos aconseguits.

La primera cosa a remarcar és que no hi ha acords, en el sentit de pactes que obliguin les parts. No podia ser d’una altra manera, tractant-se d’una reunió informal de l’òrgan constituït pels caps d’estat o de govern de la Unió Europea i d’una part no institucionalitzada d'aquests, els de l’euro i qui s’hi hagi volgut afegir per vigilar el seu pati, reunits en una cimera (sic). Hi ha consensos, recomanacions, invitacions i promeses –moltes promeses per al futur. Però res més.

I totes aquestes belles paraules giren al voltant de dos grans temes generals i tres més de concrets. Els dos primers són, per dir-ho així, els que més fan enrojolar. Sobre l’estat actual de les finances públiques i sobre les reformes estructurals per a fomentar el creixement dels estats membres i sobre els països amb programes d’ajust es reparteixen més o menys equitativament els elogis, les autosatisfaccions i els consells, els destinataris dels quals fa temps que els saben, no els segueixen, ni manifesten voluntat de rectificar.

Sobre les qüestions de governança (coordinació i supervisió econòmica i pressupostària, estructura de govern de la zona de l’euro i més integració econòmica i monetària), és ben clar que hi ha molta feina a fer, tota en un futur, i que, en tot cas, augmentaran les presidències polítiques i la burocràcia europea.

Els tres temes concrets són, se suposa, els que han d'inspirar confiança als mercats i a la societat en general, i afavorir el creixement econòmic a tot Europa, objectius principals del document. Per ordre d’aparició en la declaració de la cimera són: la quitança grega, l’ampliació del fons de rescat i la capitalització bancària.

L’anomenada quitança grega és la manifestació definitiva del fracàs de totes les actuacions anteriors, que en negaven la necessitat o que, com a molt (reunió de juliol d’enguany), arribaven a establir-la voluntàriament al 21%. A diferència del que sembla, el Consell Europeu no ha acordat la quitança del 50% del deute grec per la banca. De primer perquè, ja s’ha dit, el Consell no s’ha reunit i, segon, perquè no podria fer-ho ni que volguera, perquè no en té la competència.

Això sí, els reunits ahir a Brussel·les conviden 'Grècia, els inversors privats i tots els interessats a activar un intercanvi voluntari de bons i obligacions amb una quitança nominal del 50% del deute virtual a mans d’inversors privats'. S’accepta, per tant, la fallida de l’estat grec. A la resta del document no hi ha cap garantia que la quitança signifiqui un alleugeriment immediat, i no futur, de la càrrega financera grega, per tal de facilitar el compliment de les seues obligacions i la possibilitat de creixement econòmic, ni es fa cap mena de referència a les condicions en què els inversors privats, no solament la banca, podran assumir la pèrdua del 50% dels seus valors. No s'acaba ací el cas: amb un redactat més aviat confús, s’obre la porta al fet que 30.000 dels 100.000 milions d’euros en què s’estima la pèrdua acabin essent assumits pels estats membres; és a dir, pel contribuent europeu.

Segon tema concret: el fons europeu d’estabilitat financera s'ampliarà. Com s’esperava, així ho han convingut els reunits. No se n'ha determinat la quantitat: potser els reunits ja no ho creuen necessari, ateses, seguint la declaració, la quitança grega, els progressos dels països amb programes d’ajust i el fet que 'tots els altres estats membres de la zona de l’euro reiteren solemnement la inflexible determinació de fer plenament honor a la seua signatura sobirana i a tots els compromisos que han adquirit'. Belles paraules. La definició de les condicions d’aplicació s'ajorna, igual que l’estudi de les opcions de col·laboració amb la Comissió i el FMI. Del BCE, no se’n parla.

I tercer tema: la capitalització bancària –'ampli acord' al si del Consell Europeu per a exigir un coeficient del 9% (i per què no del 10%, 11%, 12%...?) de capital de màxima qualitat. I ara tres breus acotacions i prou.

Primera: solvència; aquest és el problema de la banca europea i no es resol si, abans de la capitalització, no s’eliminen del balanç els actius desvalorats –en el nostre cas, molt majoritàriament, actius procedents de la bombolla immobiliària, però ara també de l’endeutament excessiu de l’administració pública.

Segona: temporalitat o calendari. Anunciat el problema –la crisi de solvència–, ningú amb coneixement i amb sensatesa pot pensar-se que els mercats s'estaran quiets durant, en el millor dels casos, vuit mesos esperant la capitalització?

Tercera: l’efecte d’aquesta capitalització i de la no-eliminació dels actius tòxics, com tothom coincideix a dir, serà una restricció més dura del crèdit que penalitzarà particularment el sector productiu i les empreses de grandària menor. Cal recordar que, sense crèdit al sector privat, no hi ha creixement econòmic ni creació de llocs de feina.

En conclusió, si els governants europeus volien restablir la confiança i promoure el creixement sembla que, amb aquest nou pedaç, han perdut una altra oportunitat. I apunt final, però no menys important: el repartiment de dividends que descapitalitzen els bancs, i els sous i les bonificacions als executius, són tan escandalosos que exigien una denúncia i una prohibició molt més ferma i decidida dels governants. Deu ser que més d’un aspira a convertir-se en 'banquer' en un futur immediat.


Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances

'Solvència, aquest és el problema de la banca europea i no es resol si, abans de la capitalització, no s’eliminen del balanç els actius desvalorats –en el nostre cas, molt majoritàriament, actius procedents de la bombolla immobiliària, però ara també de l’endeutament excessiu de l’administració pública'.

'En conclusió, si els governants europeus volien restablir la confiança i promoure el creixement sembla que, amb aquest nou pedaç, han perdut una altra oportunitat'.