Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<79/169>

Vicent Partal

27.06.2011

I el país?

Demà farà mig any de les eleccions que van portar CiU al poder. És cert que han estat uns mesos molt marcats per la crisi i pel calendari electoral, però ja són prou mesos per a poder dir que l'avenç nacional que semblava inevitable després de la manifestació del 10 de juliol no ho ha estat. O jo no el sé veure enlloc.

Flota en l'aire, fins i tot, que reculem. La manifestació convocada per Òmnium va ser una mobilització històrica que el referèndum de Barcelona, com a culminació d'un procés tan singular com sostingut, va confirmar que no era flor d'un dia. Que el país és preparat per a fer un pas endavant rotund cap a la independència, poca gent en dubta, però la traducció d'això a la vida de cada dia no sembla gens clara.

Més aviat a l'inrevés. A mi, em sembla que és Convergència i Unió qui ha tret més benefici electoral de la tensió viscuda arran de la sentència de l'estatut i dels atacs a l'autonomia catalana. En l'evident caos del tripartit, la federació presidida per Artur Mas ha estat allò que els anglosaxons en diuen un 'catch-all party' (el partit que ho arreplega tot). Ha arreplegat el vot dels qui volien ordre i seny sense qüestionar això que hi ha, però també el vot dels qui volien canviar del tot aquesta situació de dependència estructural que ens ofega.

Això ha estat, que reste clar, gràcies als seus encerts, evidentment. Han sabut jugar amb l'ambigüitat calculada. Saben fer conviure dins seu independentistes socialdemòcrates i conservadors quasi espanyolistes sense que passe res ni hi haja escissions. Van presentar-se com un grup tranquil sense ànim de revenja ni de guerra, amb aquell somriure amable. I saben vendre una imatge d'eficàcia que la ineficàcia dels altres posa en relleu i que es va erosionant tan lentament que ni sembla afectar-los.

Però, mig any després tenim el dret de demanar-nos si el país ha avançat cap a aquell horitzó que es dibuixava al passeig de Gràcia, i la resposta no és precisament satisfactòria. El país està crispat, molt crispat, i desorientat, i sis mesos després es veu molt lluny d'aquella il·lusió col·lectiva del juliol del 2010. Cansat que el renye el govern, cansat que el renye el govern espanyol, cansat que el renye el govern europeu, cansat que el renye la premsa mundial. Perplex de veure que, si, a part CiU, hi ha cap partit que es consolide, aquest és precisament el PP, que va ser l'origen de la sentència. Perplex de veure com cada vegada més l'executiu de Mas s'hi acosta, malgrat que la sentència es comença a aplicar de manera implacable, malgrat les seues continues eixides de to i provocacions, malgrat el seu atac directe i frontal al català a les Illes i al País Valencià.

Una part de l'explicació d'aquesta paradoxa, n'estic segur, és que a l'altra banda no hi ha res. O s'hi veu molt poca llum. Nacionalment, Esquerra, Solidaritat, les CUP i Reagrupament –i Iniciativa d'alguna manera–, pugnen en l'àmbit polític per representar uns votants que no permeten pas tanta divisió. I encara menys espectacles de fusions, renaixements i esferificacions sobtades que tots mirem confusos. Sobretot quan les eleccions espanyoles són a l'horitzó i CiU aspira a deixar mort per sempre més el PSC i, si pot, la resta de l'arc parlamentari. A excepció del PP? Hi té tot el dret, és clar, perquè el joc polític de partits és això, i CiU és normal que aspire a manar amb tan poques hipoteques com siga possible.

Però i el país?

Mail Obert