Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Oriol Izquierdo

29.06.2015

La resposta

Reconeguem-ho: fa deu dies el president Mas ens va sorprendre a tots proposant a la societat civil organitzada que en aquesta hora decisiva agafés la iniciativa i construís una candidatura per guanyar les eleccions del 27-S. Una proposta que pot haver resultat sorprenent, però que no és moltes altres coses. No és cap intent de recuperar per la porta del darrere la frustrada candidatura unitària dels partits independentistes, ni cap astut estratagema per a salvar la pròpia pell, ni de cap manera la maniobra capciosa que alguns hi han volgut veure. No: es tracta, més aviat, de plantejar el repte que ara necessitem: forçar la màquina per regenerar la capacitat de mobilització i l'entusiasme col·lectiu que hem viscut, després de les manifestacions del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional i després de la següent diada, d'Onze de Setembre en Onze de Setembre fins a l'incomparable esclat cívic del 9-N.

Perquè és això, que hi ha en joc: jo sóc dels qui creuen que el 27-S ens en sortirem si aconseguim convertir les eleccions autonòmiques en el referèndum que l'estat espanyol no està disposat a autoritzar-nos. Si aconseguim, amb els nostres vots, que el parlament autonòmic que serem convocats a elegir sigui, abans que res, una inqüestionable suma d'escons per la independència. I per aconseguir-ho aquestes eleccions no poden ser gens ordinàries. Les hem de viure com un altre Onze de Setembre, com un altre 9-N, com la més gran festa democràtica, cívica, pacífica, festiva que hàgim tingut l'oportunitat de veure fins al dia d'avui. Les hem de viure amb el mateix somriure d'il·lusió i d'esperança que se'ns instal·la a la cara cada vegada que, de cinc anys ençà, hem sortit al carrer. El somriure més encomanadís, capaç de vèncer recels i de convèncer indecisos amb més efectivitat que cap raonament.

Per això defenso que la proposta del president Mas només admet una resposta: sí. Un sí que cal construir amb habilitat perquè tothom hi guanyi —i diria que van per aquí els primers moviments que han començat a fer tant l'Assemblea com Òmnium. Un sí que no ha de tenir res de concessió i menys encara de resignació. Un sí agosarat, disposat a mostrar amb fets nous que som davant una cita extraordinària. Quins fets? En comencem a veure: ara, el procés participatiu de deliberació de l'ANC i Òmnium, que confio que porti a aquest sí que defenso. Després, contra rellotge, i això no ha de ser-nos pas desfavorable, una mena de primàries perquè entre tots escollim alguns dels candidats 'civils' que integraran les llistes —en plural, vist que la CUP no pensa renunciar a la seva i de retruc Esquerra tampoc—, al costat dels candidats dels diversos partits polítics que en faran bandera.

El que ens ha plantejat el president és el repte de construir una mobilització encara més gran que les que hem viscut fins ara perquè sigui visible i indiscutible que el 27-S no seran —no volem que siguin— només unes altres eleccions. Una mobilització que acabi de polvoritzar les indecisions i les temences d'aquells que —des de la fragmentada direcció d'Unió, des del cagadubtisme d'Iniciativa, des dels altres diversos colors més o menys desacomplexats de l'unionisme— es resisteixen a acceptar que som en una hora única. Que ara és l'hora. Que els qui hi creiem som cridats a jugar-nos-ho tot sense excuses com si l'oportunitat fos única. Perquè, si guanyem, veritablement ho haurà estat.

Editorial