Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<79/169>

Vicent Partal

14.06.2011

Un estat en decadència

La crisi del Tribunal Constitucional espanyol no és de cap manera anecdòtica. Més aviat és una demostració més de la decadència d'un estat atrapat per una dinàmica ‘guerracivilista’ en què, a tot, s'hi val i en què el diàleg és una pràctica impossible.

Ahir, després de la dimissió no acceptada de tres del magistrats, ho vam tornar a veure. Pel PSOE, allò era la mostra de la pressió que el PP exerceix sobre un poder independent de l'estat. I pel PP, una mostra més de la 'manca de direcció que hi ha a Espanya', o siga del PSOE. Ni una sola paraula sobre la manera d'arreglar-ho.

En un país normal la desavinença política no anul·la els acords. Tu pots oposar-te al teu contrincant polític amb força, però saps que hi ha coses que han de funcionar per al bé de tothom. A l'estat espanyol, si no han de posar-se d'acord per impedir alguna cosa relacionada amb el nacionalisme català o basc, la relació entre el PP i el PSOE és bèl·lica, literalment. I sorprenentment.

El PP em sembla que és el gran culpable d'això. Perquè, com més va, més fa del nacionalisme espanyol la ideologia de referència, i el nacionalisme espanyol ha estat de cap a cap de la història, i encara ho és avui, supremacista.

Supremacista envers els altres, és clar. Però també, i el detall no és menor, supremacista dins el seu país. Els del PP parlen dels 'espanyols dolents' o dels 'antiespanyols' (ahir ho deia Camps del PSOE) amb una frivolitat que espanta. Ells es creuen investits amb la veritat i el PSOE simplement no ha sabut plantar-se. Els socialistes no ha sabut, o no han volgut, bastir una alternativa ideològica que arraconàs davant l'opinió pública el PP. I ho paguen car, sempre a remolc de la cridòria popular.

L'espectacle és esperpèntic: el tribunal que teòricament havia de ser el garant constitucional no pot ni complir el reglament de treball. Ni la quota mínima de membres. I sorprèn que els defensors de l'estat, per comptes de preocupar-se i cercar l'acord per a superar l'anomalia, es dediquen a tirar-se acusacions com si fossen boigs.

A mi, com podeu imaginar, tant me fa. Jo me'n vull anar. Però reconec que veure'ls en acció és fascinant. Fa quatre dies tot eren exigències perquè es pensaven que podien ser membres del G-8 i avui han anat a parar en la ruïna. Fa quatre dies la constitució espanyola era un model universal de funcionament i ara no funcionen ni els encarregats de defensar-la. Decadència. Com el 1898, si fa no fa. Encara que he de reconèixer que la fatxenderia d'alguna premsa madrilenya em recorda més i tot aquella oblidada Crisi de les Carolines que li féu de precedent...

Mail Obert