Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<149/169>

Vicent Partal

06.05.2005

La legitimitat dels qui varen fer la guerra

Després de la famosa reunió de les Açores, Bush, Blair i Aznar varen esdevenir per a una part important de l'opinió pública mundial, autèntics criminals. Tots tres varen decidir la guerra contra l'Irac d'una manera il·legal. Tots tres varen enganyar l'opinió pública del país on manaven i de la comunitat internacional sobre l'existència d'armes de destrucció en massa. I tots tres varen haver d'aguantar una oposició al carrer com mai no s'havia vist. Però avui a la matinada els britànics han decidit que Tony Blair repetira de primer ministre, igual que el novembre de l'any passat els nord-americans varen escollir Bush. També tinc el convenciment que el PP espanyol hauria guanyat, sense l'11-M. És a dir, la ciutadania no solament no s'ha girat d'esquena als qui varen portar el món a la guerra, sinó que els ha legitimats. Crec que els qui, com jo, ens vàrem oposar a aquella guerra tenim, en aquest fet, un motiu de reflexió.

Que l'oposició a la guerra va assolir graus de participació com no s'havia vist mai, crec que ningú no pot negar-ho. Com ningú no pot negar que no hi ha armes de destrucció en massa, ni n'hi ha hagudes mai, i que, per tant, els polítics que defensaven la guerra amb aquest argument varen mentir gravíssimament. De la magnitud de la protesta i de la gravetat del delicte, en podríem esperar, si més no, un càstig polític, vist que el càstig penal sembla fora del nostre abast. I tanmateix Bush ha guanyat allò que no va saber guanyar fa quatre anys i Blair, tot i haver perdut molts vots, continuarà manant a la Gran Bretanya.
Avui a la matinada, precisament, saber com la guerra afectaria el vot laborista era una de les grans incògnites. I tot i que Blair i els seus han perdut un gruix significatiu de vots, no podem negar que el resultat li dóna legitimitat i que, per tant, també legitima la seua actitud bel·licista.
És raonable de creure que en molts votants ha pesat més l'eliminació que no pas l'entusiasme. Qui podien votar, si no Blair? Quina alternativa, malgrat tot, hi ha? És raonable de pensar-ho, però també molt preocupant. Perquè vol dir que el vot no respon a una convicció política, en favor d'algú, ans és vist com un mal menor, i fa els ulls grossos, si molt convé, a les decisions més greus. Segurament que molts dels qui consideren Blair un criminal de guerra i l'han elegit primer ministre, l'han votat sense cap escrúpol moral. Constatar-ho completa la fotografia complexa d'aquests anys i ens recorda, una vegada més, que les coses no són tan senzilles com semblen.

Mail Obert