Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<148/169>

Vicent Partal

06.06.2005

El carrer també és seu

Dissabte desenes de milers d'espanyols es van concentrar als carrers de Madrid per plantar cara obertament a la possibilitat d'un procés de pau. Els havien convocats les víctimes del terrorisme. I el PP. Vaig mirar amb atenció la manifestació, transmesa sencera per TeleMadrid. I hi havia moltes coses interessants. El paper de les víctimes en la política. L'odi. El nacionalisme espanyol. El desconcert d'alguns socialistes. El paper d'Aznar. Una manifestació amb molt de suc.

No eren pas pocs. Ben altrament, eren molts. Cosa que no em va estranyar gens. És el resultat de més de deu anys d'anar construint un referent polític al voltant de les víctimes del terrorisme, que és molt perillós. Em va alegrar que una part d'aquestes en fóra conscient i no hi anassen. Però tem que a partir d'ara no els facen fer un paper encara més dur en la vida política espanyola. Curiosament, és una estratègia molt semblant a la de Batasuna amb els presos d'ETA. Fins i tot plàsticament: els cartells amb cares que presidien la manifestació.
Vista en la transmissió de TeleMadrid, que no era gaire afortunada, la manifestació feia l'efecte d'un reagrupament, una mena de catarsi. Del PP, sobretot. De la dreta, si ho volem dir així. I de la concepció més dretana del nacionalisme espanyol. Quan es va acabar el minut de silenci la frase que va tronar va ser 'Viva España!'. Que em tornà a recordar els 'Gora Euskadi!' que solen acompanyar els minuts de silenci de l'esquerra abertzale. L'excusa de les víctimes, en aquest context, era magnífica per a desbocar el nacionalisme. Els crits més seguits així ho denotaven. Per a desbocar el nacionalisme i l'odi, curiosament més centrat en Zapatero que no en Otegi. Vaig veure un munt de pancartes i cartellets amb un enginyós 'zETAp', que imagine que devia doldre molt el president del govern espanyol, que, al capdavall, tasta, en definitiva, una medicina que podia haver evitat, si el seu partit no s'haguera posat a remolc del PP en la qüestió basca. A la manifestació, ben orgullosa, Gotzone Mora era una de les portadores de la pancarta. Si no vaig errat, encara és del PSOE. Del PSOE que mira malament ZP, supose.
Siga com siga, tota aquesta gent és al carrer i el PP sembla haver trobat l'arma que li calia per a acorralar el PSOE, amb un somrient Aznar fent el discret, però orgullós del monstre que ha creat. Veurem com creix, si creix, aquest ambient que es va crear a Madrid dissabte. Si ho fa, el PSOE ja pot anar preparant-se, i nosaltres també. Potser cal recordar que a Espanya, a l'Espanya estricta, el PP va guanyar les eleccions del 14 M. I segons que es va veure dissabte, l'obsessió de la unitat, la uniformitat, i del concepte més franquista imaginable de la 'pàtria' una i indivisible no és pas cosa de pocs, sinó de molts.

Mail Obert