Opinió

 

<145/169>

Vicent Partal

12.09.2005

La perversió de la pancarta

El centre de Barcelona és infestat de pancartes reclamant el nou estatut. Sense signatura. Però ben evidents. Tan evidents que han estat penjades entre els arbres no pas per militants de cap partit sinó per una empresa amb furgoneta i escala. I no han estat retirades per l'ajuntament. No sé si les pancartes pretenen fer veure que hi ha un enorme entusiasme ciutadà pel nou estatut. Però, si és així, em sembla impossible que enganyen ningú. D'espontànies, no en tenen res. I vist com va anar la diada ahir, diria que l'entusiasme popular per l'estatut és ben escàs i limitat.
No crec que siga bo de fer demagògia i, per tant, no pense sumar-se als tramposos que aprofiten aquest escàs entusiasme estatutari per afirmar que això del país ja no interessa ningú. Crec, tanmateix, que els mesos van passant, la classe política s'embolica i arriba un punt en què sembla que l'únic interès de l'estatut no és pas el text, sinó la simple polèmica partidista: vejam qui en trau més profit. I em pareix que hi ha un sector de gent nacionalista que ja en va tipa, de tot plegat. Ahir, per primera vegada, vaig veure pancartes (radicals, sí) contra l'estatut. De grupets radicals, d'acord. Però traspassant la ratlla: ja diuen obertament que no. I el desconcert entre els grans partits creix. Els d'Esquerra no se'n saben avenir, que els xiulen (grupets, sí) i que els acusen de tot. És un dels preus de ser al govern: a qualsevol govern. I els de CiU, alguns de CiU, ara s'apunten a protestar per tot. I a xiular i a esbroncar.
Però vol dir tot això que el desori no té solució i que el país s'enfonsa? Més aviat sembla que vulga dir que la classe política no sap per on tirar i que, en conseqüència, l'expressió ciutadana de la política se'n ressent. Però jo diria (i no vaig ser l'únic a comentar-ho) que ahir, per exemple, a la fira ciutadana del passeig de Lluís Companys hi havia més gent que no pas els altres anys. Exercint un nacionalisme desacomplexat. Tant que féu que una senyora molt ben vestida, procedent de l'acte oficial del Parlament, s'espantara a l'entrada del recinte i girara cua dient en un perfecte espanyol: 'Anem-nos-en que això és ple de catalanistes'. La gràcia de l'anècdota, que vaig viure en primera persona, és que la tal senyora duia una bandereta quadribarrada i un adhesiu reclamant el nou estatut. Per què? Segurament perquè 'els seus' són ara els principals defensors i la senyora es limita a fer de hooligan. Ra! Ra! Ra!

Mail Obert