Opinió

 

<145/169>

Vicent Partal

29.07.2005

La pau com a opció política

L'IRA va fer ahir un pas endavant en favor de la pau. Esperat, però no per això menys transcendent. Ara, aquest pas, tal com deixa ben clar el comunicat oficial, és sobretot una opció política i no militar. Cal recalcar-ho per no caure en la demagògia interessada ni perdre de vista els fets. L'IRA atura l'activitat armada, però no destrueix les armes ni les lliura al govern britànic. En canvi, referma la legitimitat històrica de la lluita armada (sense demanar perdó, ni tan sols pels excessos), recorda que l'objectiu continua essent l'expulsió del govern britànic de l'illa. Sols que ara, afirma, la millor 'alternativa' per a aconseguir això és de prosseguir el procés de pau dissenyat pel govern britànic i pel Sinn Fein.
Més enllà de la literatura de titulars i de les interpretacions interessades, la situació perfilada ahir no té res de sorprenent. Des dels acords de Divendres Sant l'IRA ha fet costat al Sinn Fein i ha prioritzat els guanys aconseguits en una situació de no-violència.
A l'hora d'analitzar el pas fet ahir, tanmateix, no podem pas oblidar que el primer IRA fou fundat el 1866 i que ha plogut molt des d'aleshores. En aquests quasi 150 anys d'existència l'IRA ha mantingut algunes constants que l'allunyen de les característiques de moviments més moderns, com ara ETA.
N'és una, i la més cridanera, l'obsessió per a conservar un caràcter militar que s'expressa en una jerarquia d'exèrcit tradicional, en l'existència d'unitats i rangs, en la forma de donar ordres com les d'ahir i, en general, en l'autoconsideració de l'organització com un exèrcit. És cert que l'IRA actual té més a veure amb els fets del 1969 que no amb els del 1866, però la cultura de l'IRA s'ha transmès de generació en generació i no ha assumit mai la rendició com una opció. Per això ara ni lliura les armes ni les destruirà. Simplement, les posa 'fora d'ús', sota vigilància internacional (seguint, per cert, les regles clàssiques de la guerra convencional). I per això no dubta de la legitimitat de la lluita armada en el seu cas, ni renuncia a posar fi a l'ocupació britànica.
Aquesta és la situació, i Blair va tornar a demostrar ahir que l'entenia i l'acceptava. Per als unionistes la cosa és molt més complicada, però s'hi hauran d'acostumar.

Mail Obert