Truques al servei de lingüistes d’emergència 24 hores de la Generalitat de Catalunya. En primer lloc, t’aclareixen que, independentment de com vulguem definir la complexitat lingüística, totes les llengües són igual d’expressives i de vàlides per a qualsevol tasca. Tant val el tai, el frisià o el zulu per escriure una gran obra de literatura, comprar tomàquets o demanar-se si totes les llengües són igual de complexes. I, en segon lloc, et diuen a contracor que la pregunta sobre la complexitat de les llengües té moltes dimensions i engloba diferents conceptes relacionats amb la biologia, la neurociència, la física i les matemàtiques, però que no et volen deixar encara més atabalat.

Tanmateix, el que també queda clar, t’asseguren, és que no totes les llengües transmeten la mateixa informació gramatical quan es parlen. Que n’hi ha que marquen gènere gramatical (o categories nominals), n’hi ha que marquen dos, tres o més nombres al nom (singular, dual, trial, paucal, plural…), n’hi ha que presenten obligatòriament evidencials (és a dir, que t’obliguen a marcar en el verb d’on has extret la informació que presentes; si l’has viscuda en primera persona, si l’has sentida d’algú altre, et cetera), n’hi ha que t’obliguen a dir si quan et refereixes a ‘osaltres s’hi inclou o no l’interlocutor, n’hi ha que t’obliguen a dir si una cosa que ha succeït en el passat ha succeït fa poc temps o fa molt de temps… És clar que tot això ho podem expressar en qualsevol llengua fent servir les paraules, però la morfologia ho condensa i t’obliga a plantejar els missatges amb una configuració concreta.

Per tant, podem parlar, continuen, de llengües que marquen diferent informació explícitament i obligatòria, i podem imaginar que, com més informació explícita codifiquen les llengües, més “complexa” en serà la gramàtica. Trobem diferències en les llengües del món, en aquest aspecte: un estudi recent posava llengües com el tariana (arawak, Brasil), el polonès (indoeuropea, Polònia), o l’onondaga (iroquesa, EUA) com a les llengües amb més distincions explícites, i llengües com el jukun takum (atlàntic-congo, Camerun), el damar occidental (austronèsica, Indonèsia) o el zacatec chatino (otomang, Mèxic) com les que tenien menys distincions explícites. És clar que aquesta és només una classificació de moltes possibles, però és curiós veure que no hi ha patrons clars pel que fa a les famílies o a les parts del món: a qualsevol lloc et podries trobar una llengua en un extrem o en un altre dins la taxa d’informativitat.

Però si hi ha llengües que transmeten diferent informació de manera obligatòria i que tenen gramàtiques diferents, demanes, pot ser que algunes llengües exigeixin més esforç cognitiu que d’altres per processar-les? I et diuen que també s’ha estudiat el tema de com de densament les llengües transmeten informació. Aquí hi trobem, de fet, grans diferències: llengües com el tai, ja mencionat, el vietnamita o el mandarí transmeten prop d’un 150% més d’informació per síl·laba que llengües com el japonès o el castellà. Aquesta diferència la podem explicar pel fet que les primeres tenen un sistema fonològic complex de combinacions de tons i vocals que els permet moltes distincions amb poc material, i dir molt amb molt poc. El que s’observa, però, és que aquestes llengües es parlen més lentament que aquelles amb síl·labes menys informatives, i que, independentment de les llengües i les cultures, els parlants transmeten informació a un ritme més o menys constant: al voltant dels 39 bits (unitats d’informació) per segon. Per tant, sembla que els parlants ens adaptem a les nostres pròpies limitacions cognitives, i que aquest podria ser un dels tan esquius universals del llenguatge.

Després d’haver considerat tots aquests factors, et quedes tranquil sabent que la resposta a si totes les llengües són igual de complexes és, com tot a la vida, que depèn de com t’ho miris. Penges i pots tornar a tancar els ulls, potser beus un glop d’aigua del got de la tauleta de nit, potser fins i tot gires el coixí per a més frescor i confort. Però l’horror no s’acaba, perquè ara no pots evitar demanar-te: i, més enllà dels universals cognitius i aquestes coses que s’inventen els científics, què és millor, de tota manera? Una llengua molt complexa, màximament expressiva i que et permeti parlar de manera eficient amb tot de detalls d’allò que t’envolta, o una llengua màximament simple, elegant i que et doni la possibilitat d’escollir allò que vols dir i allò que vols amagar? Al cap i a la fi, en la història, tant la complexitat com l’elegància s’han fet servir per justificar supremacismes lingüístics. Avui dia es diu (i t’han deixat entendre) que considerem que totes les llengües són perfectes, però per a què? Per a transmetre informació, per a pensar? I per a qui? Per al parlant, per a l’oient, per a l’escriptor, per al lector?

L’operador de la línia de lingüistes d’emergència, que et torna a agafar el telèfon i escolta les teves preocupacions amb tota la paciència del món, et proposa que imaginis una llengua que evita qualsevol redundància i que es limita a fer el mínim que podríem demanar del llenguatge: comunicar allò a què no podem referir-nos només assenyalant o imitant. No volem res de superflu: ni gènere gramatical, ni nombre al nom, ni distincions entre articles definits i indefinits, ni temps ni persones verbals, ni sufixos derivacionals, ni pronoms de relatiu, ni res d’allò que agrada als lingüistes. No és una llengua fàcil d’imaginar, i potser no estaràs d’acord amb algunes tries, però, de fet, podem trobar una gran quantitat de llengües que no tenen algun d’aquests trets. El lingüista de guàrdia crida una companya i tots dos junts munten una minúscula obra teatral a tall de demostració:

—Bon dia

—Bon dia

—Com tu estar?

—Aquest nit dormir un mica mal. Només tres hora. Estar tot nit pensar en complex llengua. Ser tema complica.

—Jo llegir llengua més complica és alemany. Tenir paraula molt llarg i això anar bé pensar tema filosofia. Potser per això allà ser sempre tan avenç.

—I de què servir a ell? Mirar com ell anar avui dia…

No acaba d’estar malament, aquesta pseudollengua. En general, es fa entendre (ens pot recordar, de fet, com un guionista de televisió faria parlar un estranger), tot i que com a lectors hem de fer una mica d’esforç per deduir si avenç es refereix a un nom o a un adjectiu, en quin moment el segon personatge ha llegit sobre l’alemany, o quin és el referent d’ell (els països germanòfons) a l’última frase. Ara bé, l’emissor de qualsevol d’aquests missatges no s’ha d’esforçar gaire per crear-lo: amb poques formes ja ha pogut dreçar un significat prou complet.

Els operadors et fan imaginar ara una altra pseudollengua, màximament complexa, en què l’emissor està obligat a marcar gramaticalment molta informació diferent:

—Bonc diac

—Bonc diac

—Com ha anat el capti de setmanc?

—Ha anati prou bé, hem anati d’acampadel a la Garrotxa. Muntar tendama de campanya sí que ésli complex, i no lesti llengüesti!

—Què tenena a veure lesti llengüesti amb l’acampadel?

—Perdona, em tenenio una mica obsessionat… Seràli millor que em faci una infusió.

En aquest pseudocatalà hipercomplex hi trobem moltes marques gramaticals, que, si en coneixes la gramàtica, et donen molta informació sobre allò a què es refereix el missatge. Per exemple, tenim tres categories nominals noves: a més de tenir masculí i femení, la marca -c s’afegeix als noms que refereixen a temps i dies de la setmana (dia, setmana), la marca -ti s’afegeix als noms que es refereixen a parts del cos (llengua, cap), i la marca -el s’afegeix a noms que refereixen a esdeveniments (acampada). Aquesta llengua també ens obliga a dir d’on hem tret la informació a què ens referim en el verb (es tracta dels evidencials que t’han mencionat fa una estona): així, al verb hem anat se li afegeix la marca -i, que denota que l’emissor ha experimentat en primera persona l’esdeveniment, mentre que al verb és de la quarta línia i el serà de l’última línia s’hi afegeixen la marca -li per denotar que es tracta d’una opinió. Finalment, a la paraula tenda se li afegeix la marca -ma per denotar un nombre dual: vol dir que parlem de dues tendes de campanya, ni més ni menys.

Segurament, aquest text també ha estat prou comprensible sense l’explicació, però amb molt de soroll que, si no coneixes la gramàtica inventada, no és fàcil de desxifrar. El lingüista de torn nocturn et demana que el creguis quan et diu que aquest tipus de complexitat es considera més fàcil per al receptor, perquè en rebre més informació explícita no cal fer-nos preguntes sobre quantes tendes de campanya s’han muntat o si la bonança de la infusió és fet o opinió.

En general, però, conclou, a les llengües (o als parlants) no els agraden els extrems. La comunicació sempre és una negociació entre l’emissor, el receptor i l’entorn en què se situa l’acte comunicatiu, i és en aquest marc del mínim esforç per la màxima claredat que s’autoregulen. Si totes les llengües acaben codificant una quantitat semblant d’informació, o si n’hi ha que realment tenen una gramàtica substancialment més complexa que d’altres, és una pregunta que, malauradament, encara continuarà deixant sense son desenes de persones arreu del món.

Alejandro García Matarredona, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Al principi, alguns companys comentaven que certs programes de IA eren útils. Després, el teu cap et diu que la provis. I ara, dins l’empresa, t’ho deixen ben clar: “Els qui utilitzen IA passen al davant dels qui no.” Una mica estimulant, oi? Com una mena de joc brut en què, si no puges al carro, et deixaran tirat.

Això passa en moltes empreses i sí, la majoria opta per pujar al tren de la IA. La gran sorpresa és que aquestes eines ja funcionen prou bé. No parlo de màgia ni d’intel·ligència superior: parlo d’una cosa que pot arribar a fer la teva feina millor i, sobretot, més de pressa que tu, i que les empreses començaran a preferir perquè el preu hora d’un treballador ara mateix queda molt per sobre del que costa la subscripció a una eina d’intel·ligència artificial.

N’he vist l’evolució en ben pocs mesos: els resultats que m’oferia abans eren equivocats, lents i feixucs, però ara sembla que sap què fa i em sento com un rellotge vell al costat d’una màquina nova. Els inversors del sector tecnològic cada vegada estan més obsessionats amb la rapidesa i l’eficiència, i sembla que comencen a veure com els humans quedem atrapats a fer feina de farciment, revisant coses que una màquina ja podria saber fer millor que nosaltres.

I això és realment preocupant: que tot allò que hem après i construït amb esforç acabi perdent valor simplement perquè una màquina ho pot fer més de pressa. Ja no es tracta tant d’aprendre o de millorar, com de sobreviure en un sistema que prioritza l’ús de les màquines per damunt de l’experiència humana.

No vull passar els dies fent una feina buida de sentit, limitant-me a alimentar una màquina que, com una mena de casino, de tant en tant et retorna un resultat prou bo per a satisfer el cap. Perquè, al cap i a la fi, és així: quan fas una petició a una IA, hi ha un cert grau d’atzar en la resposta. Mai no obtindràs exactament el mateix resultat amb una mateixa pregunta, i això fa que tot plegat sigui menys fiable que no sembla a primera vista.

Si mirem el futur amb els ulls oberts, veig companyies apujant el preu d’aquestes eines –que ara són assequibles per a tothom– quan les nostres idees siguin escasses a causa d’un cervell atrofiat que ja no sap resoldre problemes per si mateix. I, quan s’arribi a aquest punt, què faran les nostres empreses? Acomiadar pares de família abans que reduir la despesa en màquines. De manera que els famosos “acomiadaments per la IA” podrien arribar, però disfressats, com un cop sec a l’orgull de qualsevol que creia que la seva feina tenia sentit, un tret a l’ego dels programadors, que ens crèiem déus perquè érem els únics dins l’empresa que sabíem interpretar paràgrafs plens d’uns i de zeros.

No ens n’hem adonat i hem pujat amb tota la nostra família a un cotxe que no té frens conduït per una carretera per on no hem passat abans i plena de revolts. Llegeixo Bukowski i sembla que ja ens n’havia avisat, però ara la tragèdia és digital.

Alguns pensaran que l’essencial serà salvaguardat perquè quedarà la llicenciatura de català  i que es crearà una llicenciatura d’ensenyament bilingüe amb català. Per tant, es podrà continuar formant mestres i professors amb el màster professional d’ensenyament, on hi ha una petita opció de català. Però en realitat la supressió del màster de recerca de català és el cop més dur contra el català a Perpinyà i a França des de l’inici del combat pel reconeixement universitari dels estudis catalans i, pas a pas, per l’obtenció de la totalitat de la carrera d’estudis catalans, del primer any fins al doctorat. L’objectiu va ser aconseguit a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’ha mantingut fins ara malgrat les vicissituds.

Per què és un cop fortíssim? Perquè talla arran el fet que el català sigui a França una disciplina, una branca universitària de ple dret com les altres per a fer-ne una matèria d’ensenyament que es pot aixoplugar on sigui. Fem-ho clar. Com passa amb qualsevol altra disciplina, després de la llicenciatura, el màster de recerca d’estudis catalans desemboca en la tesi doctoral corresponent. Amb la supressió del màster de català, els estudiants s’hauran de matricular a un altre màster de recerca, previsiblement de castellà o de francès. Hi tindran obligatòriament un tutor i director de memòria que serà llur futur director de tesi. Acceptarà, evidentment, les temàtiques catalanes, que eixamplaran el seu domini de recerca i la progressió de carrera. La tesi serà de castellà (dit sovint a França d’estudis ibèrics o hispànics) o de francès (dit de lletres modernes, tot i que es tracti essencialment de literatura francesa), i defensada en francès.

Per tant, en un parell d’anys es perd la línia de “reproducció” o de filiació universitària directa. El català passarà a ser un annex d’una altra disciplina i no una disciplina modesta però de ple dret, com fins ara. A més, com que es recluten els ensenyants universitaris sobre la base d’un doctorat, hi ha el perill que uns altres departaments de la universitat reivindiquin o vulguin annexar l’Institut Franco-Català Transfronterer.

Per quines raons se suprimiria? Com sempre, hi ha les raons avançades per qui pren la decisió i les raons no dites, però que no costa gaire de suposar quan se sap el funcionament de les universitats franceses i les actituds dominants dels universitaris de cara a les llengües dites “regionals”. La supressió del màster de recerca d’estudis catalans seria per raons de cost per a la universitat i de falta d’inscripcions. Ni una cosa ni una altra són fets objectius. Actualment, el cost dels dos anys de màster és d’uns vint mil euros; en la proposta per al nou contracte d’establiment, per a obrir perspectives als estudiants, s’incorporarà una formació sobre les problemàtiques de l’ensenyament i del transfronterer, que ja existeixen. El cost passarà a uns deu mil euros pels dos anys de màster. O sigui que el cost excessiu és un fals argument. Pitjor, és una presa de pèl.

Mirem ara els màsters de recerca semblants al de català. N’hi ha d’altres que tenen, com el de català, només una desena d’inscrits, alguns anys més, alguns altres menys? Sí, uns quants, per exemple, els de les ciències dites exactes o naturals. Però són intocables, ni que tinguin dos o cinc estudiants, car són adossats a laboratoris científics, alguns de molta fama internacional. En lletres, ciències humanes i dret tenen una desena d’estudiants, o fins i tot menys que els màsters de LEA, llengües estrangeres aplicades, d’espanyol i de català. Per tant, el segon argument tampoc és vàlid: o tots o cap.

Si la universitat no té gaires remordiments a tancar el LEA (quedarà la llicenciatura professional), li pot representar un problema real tancar el màster de castellà. Seria un petit escàndol –o un de gros– a Perpinyà i també en unes altres universitats, on s’aixecarien escuts i espases, car estem en una regió de frontera. L’estat veí és Espanya i el castellà és considerat oficialment com a llengua de proximitat. En el pensament dominant no es veu que el català ho és també i que és llengua oficial a Catalunya. Se’l veu com una llengua regional, per tant, prescindible i sacrificable.

Això dit, sobre aquests elements qüestiona molt que la universitat vulgui tancar ja enguany les inscripcions al màster de recerca d’estudis catalans quan té encara un any de validesa. Significa que en el pròxim dossier de demandes d’habilitacions el màster de català constaria amb deu inscrits per al 2026 i zero per al 2027. Per tant, per al ministeri és a tancar. Només que tres o quatre estudiants de català vagin al màster de castellà, aquest apareixeria en progressió i seria salvat. Evidentment, són mals pensaments, car els universitaris són molt per sobre d’aquestes baixes consideracions.

Per concloure, la conjunció dels planetes fa que aquest mateix mes d’abril el president de la Universitat de Perpinyà, el jurista Yvan Auguet, serà per sis mesos el president de torn de la Xarxa Vives d’Universitats. Aquesta xarxa remarcable de les vint-i-dues universitats dels Països Catalans va nàixer d’un primer conveni signat a Tarragona per cinc petites universitats, on vaig tenir el goig de representar la de Perpinyà, per la cooperació entre si i la promoció del català. L’any següent, després de moltes incorporacions, va prendre el nom d’Institut Joan Lluís Vives i, més tard, el de Xarxa Vives.

La presidència precedent era assumida per la rectora de la Universitat d’Alacant, un territori amb qui compartim bastants punts en relació amb la situació de la nostra llengua comuna. En la seva presa de possessió va posar en primera línia dels seus tres objectius les actuacions a favor de la llengua. La llengua i la cultura catalanes són sempre un objectiu principal de la Xarxa Vives, no puc creure que en la seua presa de possessió d’aquí a uns quants dies el president Yvan Auguet pugui assumir les accions a favor de la defensa del català dins la Xarxa Vives i, portes endins, portar o deixar portar un cop tan fort al català dins la seva pròpia universitat. Esperem despertar-nos aviat d’aquest malson.

Joan Becat, professor emèrit de la Universitat de Perpinyà, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Vet aquí que força anys més tard vaig descobrir que existeixen al món les llengües xiulades, una meravella del món de la lingüística que fascina els lingüistes així que les descobreixen. Però també són molt desconegudes i és una llàstima, perquè tenim llengües xiulades molt a prop de la nostra cultura.

Cowan, el 1948, féu un estudi sobre els mazateques d’Oaxaca (Mèxic) i el seu sistema de comunicació basat en xiulets. Anys més tard, Vernau, antropòleg, descrigué com els habitants de la Gomera mantenien converses a llarga distància per mitjà de xiulets, molt útils donada l’orografia de l’illa, plena d’afraus, gorgs, penya-segats. L’any 1976, René-Guy Busnel i André Classe publicaren el seu famós llibre sobre les llengües xiulades. Anys més tard, Julien Meyer es va sumar a l’estudi d’aquesta mena de llengües i al seu llibre Whistled Languages (2015) reportà la identificació de 42 llengües xiulades i 43 més esperaven la seva comprovació. És molt interessat veure que els cinc continents tenen presència de llengües xiulades.

Resulta que, sense saber res sobre fonologia ni lingüística, certes comunitats han desenvolupat la manera de xiular la seva llengua. En efecte, no n’inventen una de nova, sinó que adapten la seva llengua oral a un sistema tancat de xiulets. Per poder fer això, sovint redueixen el nombre de sons de la seva llengua, però no ho fan a la babalà. Es pot veure de seguida que van agrupant dins del mateix xiulet fonemes que comparteixen característiques. Això es fa a l’Amazònia, o als gorgs i penya-segats de la Gomera. No és una capacitat específica d’unes persones només, sinó de l’ésser humà.

Típicament, els lingüistes solem explicar a classe que el llenguatge està “lateralitzat”, ço és, que se situa sobretot a l’hemisferi esquerre. El fet és que la capacitat del llenguatge dels humans és força plàstica, en el sentit que es pot adaptar tant a un sistema gesto-visual, com és el cas de les llengües de signes, o a un sistema basat en xiulets. Fa devers vint anys, Carreiras i col·laboradors (2005) varen poder comprovar que el cervell recluta àrees del llenguatge per poder processar aquests sons, tot i que, és clar, la persona ha d’haver-ne après la identificació, ja que, si no, simplement processaria sons no lingüístics. Com que és un sistema una mica diferent, el cervell recluta unes altres àrees addicionals (de manera anàloga a la gent que signa, qui activa àrees del llenguatge comunes a les de les llengües orals, i d’altres específiques de les llengües de signes). En un treball posterior sobre el xiulet turc, Güntürkün i col·laboradors (2015) mostren que, quan el turc és xiulat, es recluten més àrees de l’hemisferi dret.

Cap als anys cinquanta del segle passat, René-Guy Busnel, expert en acústica, analitzà les propietats acústiques del xiulet bearnès, a Occitània. En una entrevista de Martí Crespo del 2007 publicada al setmanari El Temps, l’investigador de llengües xiulades francocanadenc Julien Meyer comentava que, segons li havia arribat, ja només en quedava una, de xiuladora, a la vall d’Aas. No obstant això, sembla que l’extinció es va poder revertir i, de fet, s’inicià un procés de recuperació d’aquesta manera de comunicar-se, la qual té un doble vessant: per a recuperar el xiulet bearnès, hom ha d’aprendre primer occità (en aquest cas, en la variant de Bearn). Aquesta iniciativa s’ha continuat fins avui dia, en bona part gràcies al suport de l’associació Lo Siular d’Aas, i fins i tot hi participen professors de la Universitat de Pau. El curs passat vaig tenir el plaer de comptar entre els meus alumnes de màster amb un estudiant occità excepcional, que em confirmà que, en efecte, la llengua xiulada encara s’usa a la vila d’Aas.

Meyer comentava a l’entrevista que les llengües xiulades pateixen processos similars als de les llengües minoritzades. Les ciutats, deia, són sovint el factor que provoca l’extinció d’aquests sistemes, perquè deixen de ser-hi necessaris. L’acadèmic francocanadenc remarcava que la geografia i el mode de vida juga un paper fonamental en l’emergència i desaparició de les llengües xiulades.

Panagiotis Tzanavaris, procedent d’Antia, a l’illa d’Eubea (Grècia), fa anys que ensenya a xiular en grec i hom diu que el seu sistema serveix per a xiular pràcticament en qualsevol idioma (probablement, si és una llengua tonal, es farà diferent, a causa de les propietats acústiques que se solen preservar en llengües tonals xiulades).

Els qui han treballat intensament en l’ensenyament i preservació de la seva llengua xiulada són els canaris de la Gomera. Sembla que abans de l’arribada dels espanyols a l’illa, els antics guanxes ja xiulaven en la seva llengua. És una hipòtesi que, amb l’arribada dels conqueridors espanyols, la seva llengua fou erradicada. En canvi, es va preservar la capacitat de xiular, emperò ara adaptada al castellà, avui conegut com el silbo gomero. És molt típica la imatge del pastor dalt d’una penya amb les mans a la boca xiulant a quilòmetres de distància. Resulta que, com ja avisava Meyer, la ciutat i la modernitat tecnològica que sovint l’acompanya va posar en perill el silbo. I vet aquí que la societat de la Gomera va reaccionar-hi a temps i no només se n’ha revitalitzat l’ús, sinó que se n’ha fomentat l’ensenyament i avui dia és part del currículum escolar. El dia 26 de juny de 1997, s’aprovà una proposició no de llei que instava el govern de les Illes Canàries a incloure el silbo al sistema educatiu d’aqueixa illa. Es poden consultar ací materials didàctics que s’usen en el seu ensenyament a les escoles de la Gomera. L’any 2009, el silbo fou inscrit per la Unesco a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, donant així un suport important per a la seva preservació.

Les llengües xiulades són una manera més de codificar una llengua oral i, per tant, són part del patrimoni lingüístic de tota la humanitat. Moltes d’aquestes llengües xiulades són en perill de desaparició per manca de transmissió. Esperem que la modernitat i la visió curta i materialista enfocada només en si una cosa “serveix” no guanyin del tot (més d’una caurà, per desgràcia) la batalla per la preservació de les llengües xiulades.

Lluís Barceló Coblijn, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Referències bibliogràfiques

• Carreiras, M., Lopez, J., Rivero, F., & Corina, D. (2005). Neural processing of a whistled language. Nature, 433(7021), 31-32.
• Crespo, M. (2007). Xiulant la gent s’entén. El Temps, 77-78.
• Güntürkün, O., Güntürkün, M., & Hahn, C. (2015). Whistled Turkish alters language asymmetries. Current Biology, 25(16), R706-R708.
• Meyer, J. (2015). Whistled languages. A Worldwide Inquiry on Human Whistled Speech; Springer: Heidelberg, Germany; New York, NY, USA.

Jo sóc professor i sempre ho seré, encara que estiga jubilat. Els professors saben bé de què parle. En una faena vocacional com aquesta, hom no deixa de ser-ho mai, això de professor, encara que es jubile. La notícia em va afectar molt, com a tot el professorat i a molta altra gent. Conec el professor agredit, i puc dir que és un bon professional, amb una llarga trajectòria en l’ensenyament i amb autèntica vocació docent; una persona amable, cordial, respectuosa, que s’estima l’educació pública i la seua assignatura. Però, deixant de banda totes aquestes circumstàncies particulars, preferesc anar al moll de l’os de la qüestió, perquè açò és la conseqüència d’un deteriorament de l’educació pública que ja ve de molt lluny. I, després de quasi quaranta anys d’exercici, sé molt bé de què parle. Sembla que les agressions a professors han anat augmentant de manera considerable. En realitat, i més enllà de la presumpta culpabilitat dels agressors en cada cas, el fet no pot desvincular-se del procés de deteriorament de l’ensenyament públic (l’altre no m’interessa) des de fa ja unes quantes dècades.

Estic segur que ara, arran d’aquesta notícia de l’agressió, hi haurà molts col·lectius que eixiran a la palestra a dir-hi la seua. Partits polítics, sindicats, administracions, plataformes i associacions diverses del món educatiu o de fora (perquè en això de l’educació tothom se sent preparat per a opinar), cadascú hi dirà la seua, és a dir, tirarà l’aigua al seu molí. I potser cadascú (no tots) tindrà una part de la veritat, i molt bones intencions, però ningú no encararà el problema de base, ningú no agafarà el bou per les banyes. Parlaran de la falta de recursos en els centres, de la falta d’inversió, de la falta de programes d’atenció a la diversitat de l’alumnat, de la falta de professorat, de les ràtios elevades dels grups, de l’excés de burocràcia inútil, de la saturació de faena del professorat. Parlaran de la necessitat de fomentar la cultura de la pau i de la no-violència en els centres, fins i tot alguns proposaran noves assignatures que se n’ocupen més directament, d’aquests temes transversals. Parlaran dels canvis culturals que ha viscut la nostra societat els darrers anys, i s’estendran especialment en els canvis que ha patit la joventut. Parlaran de les xarxes socials i de la influència que tenen, no sempre positiva, en la gent jove, i de la cultura de la violència que s’escampa pertot arreu, i de la polarització que pateix la nostra societat, i de l’auge dels populismes i de les ideologies ultres perilloses. Alguns parlaran de les diverses concrecions de la llei, tant dels reglaments de convivència als centres, com dels decrets de convivència de les administracions públiques educatives, com de la (o les) Llei d’Autoritat del Professorat, i diran, amb raó, que en realitat no deixa de ser un mer protocol d’actuació per als casos d’agressió, que té moltes insuficiències, moltes ambigüitats, que deixa en mans del professorat agredit la presentació de denúncia en comptes de presentar-la d’ofici la conselleria, i també diran, potser, que aquesta llei no té res a veure amb lleis com ara la que protegeix els metges i el personal sanitari contra les agressions. I també donaran suport a la víctima, a l’IES, o al professorat en general. I alguns demanaran més cursets de formació per tal que el professorat estiga més ben format per a acarar problemes com aquest. I usaran expressions com ara: fer costat, donar suport, fomentar, promoure, posar en valor, implementar, programar… I promouran manifestos, i actes de protesta com concentracions o manifestacions. I tant de bo siguen multitudinaris i sensibilitzen la gent. Però a mi, que hi assistiré, per descomptat, tot açò em semblarà més fum de canyot.

Perquè jo (i estic segur que no sóc l’únic, però ací només puc, i dec, parlar per mi) he assistit al deteriorament de l’ensenyament públic des de fa molts anys. Concretament des de la LOGSE, que tenia bones intencions però no era massa realista, i, després, des de totes i cadascuna de les lleis orgàniques que l’han seguida. En són tantes que ja ni me’n recorde, de la xifra. I totes i cadascuna han suposat un graó més en l’escala de deteriorament de l’ensenyament públic, que puja (o baixa) paral·lela a l’escala de perplexitat i d’esgotament del professorat, que ha hagut de suportar lleis que ningú no li havia consultat. Un aclariment: consultar sindicats o col·lectius diversos no és igual que consultar professors, que són els professionals, per cert.

I, en tota aquesta garbera de lleis, el professorat sempre ha estat maltractat, cada volta més maltractat, perquè l’han colgat de burocràcia, de cursos de formació; l’han convertit en una ONG ambulant, en un assistent que s’ha d’ocupar de tasques que no tenen res a veure amb l’àmbit propi d’un sistema d’educació pública, l’han fet responsable de coses bàsiques que cauen sota la responsabilitat directa de les famílies, l’han convertit en sospitós de qualsevol cosa que desagrade a les famílies. I això ha minat la seua figura, ha soscavat la seua autoritat. I no parle de l’autoritat legal (que supose que encara la té), sinó de l’autoritat més important: de l’autoritat legítima, que abans tenia i ara ja no. Clar i ras, l’han deslegitimat. I ara la figura que sempre ha estat la peça clau de l’educació, ha esdevingut l’última peça del sistema.

Ja sé que algú dirà que la peça clau és l’alumnat. En discrepe profundament. L’objectiu del procés és l’educació de l’alumnat, però la peça clau és el professorat. Per molt que el professorat, que és qui està preparat per a exercir la seua funció, vulga educar/ensenyar, si l’alumne no vol ser educat/aprendre, poca cosa s’hi pot fer. Sobretot si parlem d’instituts, d’ensenyament secundari. Si el primer s’esforça a motivar i el segon no vol ser motivat, o a la família tant li fa, tot el procés educatiu se’n va en orris. En comptes d’acceptar una veritat tan bàsica i tan elemental, totes aquestes lleis han fet responsable de tots els mals el professorat. No en els preàmbuls, en els títols preliminars, no en les declaracions campanudes del principi, sinó després, en l’articulat, que al capdavall és l’important d’una llei. La resta només són brindis al sol. I així, el que passa a hores d’ara és que el professor ha estat completament deslegitimat, a ulls dels alumnes i a ulls de les famílies i a ulls de la societat. I d’aquelles pluges vénen aquests fangs, d’aquelles teories benintencionades vénen aquestes agressions, d’aquelles lleis que han convertit l’educació en una arma llancívola entre rivals polítics ve aquest menyspreu al professor.

Això no lleva gens ni mica de responsabilitat als agressors, però amb la llei actual a la mà ben poca cosa es pot fer, perquè em sembla que ix barata, aquesta responsabilitat. I així, a poc a poc, degradant el professorat i el sistema educatiu, al remat arriba a degradar-se l’altre sistema, el polític: la democràcia. Els grecs, que la van inventar fa vint-i-cinc segles, ja sabien que aquesta forma de govern es basa en l’educació. L’educació és la base de la democràcia, la columna vertebral. Sense ciutadans ben educats, ben formats i amb pensament crític, la democràcia s’enfonsa, perquè cau en mans de populistes i manipuladors. I ja sabem on porta això. Ja ha passat en la història. I la peça clau del sistema educatiu, i subratlle això de sistema, és el professorat. Si la societat no defensa el seu professorat de manera ferma i decidida, si no exigeix una llei que li faça costat i que castigue durament aquestes agressions, la pròxima víctima serà la societat mateixa; això, si no ho és ja. De manera que, per favor, deixem-nos de confetis i galindaines, de brindis al sol i de bones paraules, d’expressions políticament correctes però poc eficaces, i lluitem per restablir la figura del professor, de la professora, perquè és l’única manera de salvar l’educació i la democràcia. Cal una llei que protegesca de manera efectiva i contundent els docents. Són un col·lectiu vulnerable i essencial. La resta és fum de canyot.

Lluny del que podria semblar, no es tracta de cap web oficial, sinó de la creació d’un ciutadà (Gerard Giménez) amb ajut de la IA en un sol dia. Aquesta petita proesa cívica permet investigar com s’inverteixen els calés públics gràcies a un disseny més intuïtiu que el Portal de Transparència oficial que l’alimenta. Milers l’han fet servir per curiositat, àdhuc per destapar indicis de corrupció. No és d’estranyar, doncs, que l’aturada sobtada de la web –la configuració ha passat a privada– aixequi sospites. Sense explicacions de ningú, el servei es restableix 28 hores més tard. Però n’han desaparegut milers de subvencions atorgades per valor de centenars de milions d’euros. Creix la indignació.

Tant li fa com acabi aquest cas d’estudi de com no gestionar dades obertes. Poc importa si només hi havia un problema amb els sistemes municipals, o si demà el conseller Dalmau surt a dir que tot plegat és un enorme malentès, que milloraran la comunicació de crisi, i que nomenen vice-conseller el nostre epítom de ciutadà virtuós perquè arregli el que calgui. Podrien fer això i, tanmateix, errar el tret. Perquè la mancança del govern és més endins.

En un primer nivell, el que ha passat és interessant perquè condensa el potencial de la IA i la digitalització per redreçar l’endarreriment burocràtic. No és menor que un ciutadà ordinari hagi endegat una onada de fiscalització governamental més vibrant que cap assoliment recent dels redundants organismes de control oficials –Intervenció, Síndic, Oficina Antifrau, Sindicatura de Comptes… Pitjor i tot, aquesta feixuga servitud dels protocols sovint és una llosa per als funcionaris que intenten ser pràctics o innovadors.

El govern dirà que el seu projecte de reforma de l’administració precisament serveix per a superar tot això. Mesos de feina d’experts (CETRA) han acabat amb un informe de 691 pàgines i algunes mesures en marxa, en un intent prou reeixit de superar mitja dotzena d’iniciatives semblants en el que va de segle. És la seva declinació –empetitida, com el mateix govern– d’una música de fons que guanya força entre la socialdemocràcia global. I és que a ritme d’informes de l’OCDE i refregits del model estonià s’obre pas un nou discurs sobre capacitat estatal comandat per l’economista Mariana Mazzucato i encarnat pel flamant alcalde Mamdani a Nova York. En oposició al desmantellament via DOGE i motoserra, reivindiquen que l’administració pot anar com una fletxa i que l’esquerra s’ha d’abocar a fer-ho realitat.

Vet aquí una clau de volta de l’auge autoritari a Occident. La frustració sincera i sovint aguda en la diagnosi vers un model que prometia ascensor social i es veu superat pels problemes d’avui. La maquinària de l’estat del benestar està obsoleta, sense haver anticipat la futura immigració, globalització financera, deslocalització industrial, envelliment o crisi d’habitatge. L’estratificació social que va inspirar l’arquitectura pública europea s’ha esfumat. I reconvertir aquesta eina atrotinada en una palanca efectiva és la mena de tasca prometeica que pot salvar la democràcia a Europa. Però són figues d’un altre paner.

El cas és que ni tan sols un PSC amb quadres competents i talentosos que executessin a la perfecció el manual reformista de Mazzucato podria entomar mai aquesta missió. Els falta una cosa molt més important i profunda; no tenen sentit de propòsit polític. Seguint el desencís del Procés, han bastit un discurs teòricament “de tothom” explícitament apolític. Des de l’òptica analítica de l’agendasetting semblava un pla brillant per a capitalitzar una finestra electoral. S’afanyarien a amagar el conflicte nacional sota l’estora i contraposar-se amb la futilitat dels governs anteriors que, certament, van descuidar el bon govern i aspectes fonamentals –llengua, model econòmic– de la nació catalana. Allò de “buscant la independència hem perdut la nació”.

La seva grisor disfressada de pragmatisme ha estat determinant per fer arribar el PSC a la Generalitat. Alhora, anticipa la seva perdició i cada cop se’n veuen més les esquerdes pertot arreu. Sense un substrat gruixut, sense cap figura amb nervi, no hi ha bon govern possible. Ha passat amb Subvencions.cat i passa també amb la gestió miserable del caos d’ADIF i RENFE a Rodalia. I és que un dels principis bàsics de la governança de dades i el govern obert és el retiment de comptes que se’n deriva. Però sense sobirania política substantiva ni voluntat per a exercir-la, no hi ha accountability que valgui. No es pot controlar un govern que no pot canviar les coses sense topar amb els límits de l’estat. De fet, Subvencions.cat no és l’única web que els socialistes han fet caure darrerament. Aquesta mateixa setmana, una pàgina de Dignitat a les Vies sobre limitacions de velocitat ferroviària ha estat bloquejada per ADIF.

La història de Catalunya està farcida d’autoorganització civil per suplir les estructures nacionals bàsiques que no tenim, gairebé sempre a contrapel d’Espanya. No cal anar fins al desplegament de la xarxa telefònica de la Mancomunitat, les classes de català clandestines durant el franquisme o la compra d’urnes l’U d’Octubre. Avui vivim un d’aquests espetecs d’iniciativa cívica en codi binari, cortesia del PSC. Així doncs, abans que el govern refaci l’aplicació de Rodalia per reflectir-hi els endarreriments reals, farien bé de llegir el darrer llibre del seu ex-company de coalició Joan Subirats, en què diu que en política sempre hi ha guanyadors i perdedors i que la tècnica no pot ser neutral, que necessita propòsit. Segur que en gaudeixen perquè, irònicament, només està disponible en un castellà diàfan i neutral.

Segurament no podràs entendre aquesta carta, però tens la sort d’estar envoltat de parlants multilingües que te la podran traduir. Que fort que parlin més d’una llengua, deus pensar. Com aquell company de classe que tenies, que amb el pare parlava italià i amb la mare suec. O aquell que a casa parlava dàrija però mai ho hauries dit pel seu castellà. Ai, i també aquella dona que un dia et va explicar que parlava tagal i una altra llengua filipina que ara mateix no recordes, però que et va haver d’insistir que no era un dialecte, que era diferent. De fet –amb sort potser afegiràs–, com tots els parlants de català que has conegut ara que has vingut a viure a Barcelona, que van canviant d’una llengua a l’altra. Uns casos ben curiosos… Quin cacau mental.

O potser no, estimat parlant monolingüe. Potser aquests no són uns casos curiosos ni potser tot això és cap cacau, sinó la cosa més normal del món. Ja fa uns anys que l’Elisabet Oliver explicava que el monolingüisme és gairebé impossible perquè “la naturalesa dels estats del món és ser multilingües”. I no s’ha repetit prou. Arribar a aquesta conclusió no hauria de ser difícil. Sabem que al món hi ha moltes llengües. S’estima que actualment es parlen entre cinc mil i vuit mil llengües repartides en uns 193 estats. Tant si comptem a l’alça o a la baixa, per força passarà que parlants de llengües diferents coincideixin dins dels mateixos límits fronterers, com ja explicava Víctor Bargiela.

En teoria, això no implica que aquests parlants hagin de saber més d’una llengua. Tanmateix, sabem que moltíssims d’aquests estats fan que sigui indispensable conèixer la que han establert com a llengua de l’estat (en casos excepcionals, en seran dues o tres). Per tant, la gran majoria de parlants d’una llengua sense estat també coneixen, com a mínim, la llengua oficial del seu país, sigui perquè l’han de fer servir a l’escola, o amb les institucions, o la senten a la televisió… Aquesta ideologia d’estat-nació que té l’objectiu de crear societats monolingües –com que, per sort, encara no ha acabat la seva feina– ha creat parlants multilingües o parlants encara més multilingües que abans.

Has de saber, però, que el multilingüisme ve de molt més lluny i no sempre ha d’implicar una llengua oficial. Els humans som éssers socials i hem tingut molts motius per estar sempre en contacte. A vegades, per necessitat; altres, per curiositat; i altres, a la força. En molts dels casos en què grups de llengües diferents han entrat en contacte, parlants d’una llengua han après la dels altres. Si recordeu aquest article de David Ginebra, hi ha llocs del món (en aquest cas al Vaupès), on això esdevé una pràctica cultural obligatòria: l’exogàmia lingüística t’obliga a formar família amb algú de parla diferent de la teva. En aquests i molts altres casos, créixer amb dues o més llengües és inevitable. També sabem que les migracions són un fenomen tan actual com antic, i que moltes històries de migració generen parlants multilingües. Tampoc cal moure’s de casa per ser un parlant multilingüe. Per exemple, els parlants del totoli (Sulawesi, Indonèsia), sense haver de viatjar, han après la llengua bugui perquè és la llengua dels comerciants que se sentia més als mercats. Entre ells, ningú parla de l’esforç o el sacrifici d’haver d’aprendre aquesta altra llengua. De fet, en parlen com si simplement “hagués passat”.

Tendim a pensar que els parlants multilingües són casos excepcionals, però el que és fora de norma és el monolingüisme. El lingüista David Crystal apunta a How language Works que “parlar dues o més llengües és la forma de vida natural per a tres quartes parts de la raça humana”. Així doncs, estimat parlant monolingüe, formes part d’un 25% de la població i, per tant, ets tu el cas curiós. Potser el més excepcional dels parlants multilingües és que segueixen sent la norma, tot i la pressió a la qual estan sotmesos. Si ens mirem els censos de l’Institut Nacional d’Estadística, tot i que no especifiquen què s’entén per “conèixer bé una llengua”, veurem que en un estat que creiem tan monolingüe com l’espanyol, la meitat de la població entén dues llengües o més. De fet, al voltant d’un 45% dels habitants de l’estat espanyol viu en regions no monolingües. Imagineu-vos les dades de països com Indonèsia, on conviuen més de set-centes llengües.

A tot això, cal sumar-hi les dades que publiquen Lindell Bromham i el seu equip, on es demostra que les zones amb més diversitat lingüística (on la gent és més multilingüe) són les zones amb més vitalitat lingüística. I aquí, estimat parlant monolingüe, és on hauries de començar a lligar caps. Fa temps que als parlants de llengües sense estat se’ns demana que actuem per salvar la nostra llengua. I no ho hem de deixar de fer. Però perquè ens funcioni de veritat, et toca a tu moure fitxa. La supervivència de les llengües amenaçades és una lluita de tots, també de vosaltres, monolingües. Si només fos cosa de les comunitats que ja les parlen, no hi hauria cap discussió sobre la taula.

Per tal que nosaltres puguem seguir sent multilingües, tu hauries de ser una mica menys monolingüe. Això no vol dir que ara hagis de començar a dominar moltes llengües. Només cal que visquis la diversitat lingüística amb naturalitat, com fan tres quartes parts de la humanitat, o fins i tot més, perquè hi ha monolingües de llengües minoritàries que també la respecten. No cal que tractis el fet d’estar exposat a més d’una llengua com un atac a la teva existència. Ni com un desavantatge per als teus fills. Sinó com una cosa normal de la qual no s’ha mort ningú, sinó que s’ha perpetuat al llarg de la història de la humanitat perquè ens beneficia i perquè és part de la nostra essència, malgrat que existeixin les excepcions com tu.

Maria Bardají, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.

Naturalment, per guanyar la plaça s’han de passar les diferents proves que un tribunal internacional ha d’avaluar, fins a arribar a la prova final, que consisteix a defensar oralment l’exposició d’un tema, d’on pot derivar un debat amb el tribunal. Aquesta prova final, que decanta qui serà el candidat guanyador, s’ha de fer en anglès. Segurament més d’un lector es pot preguntar: per què un candidat del país s’ha de jugar en anglès el seu futur laboral per treballar en una universitat catalana? Doncs perquè és la normativa del concurs que els tribunals han d’aplicar. I a què es deu aquesta normativa? Doncs al fet que els candidats poden procedir de qualsevol país del món. I perquè els tribunals han de ser formats per una majoria d’especialistes externs a la universitat convocant (quatre membres d’un total de cinc) i, per tant, hi ha tribunals formats per catedràtics d’universitats d’Amsterdam, de Praga, de València o de qualsevol altra d’europea (els especialistes d’altres continents no poden ser triats). Totes aquestes característiques parteixen d’un implícit: els candidats del país no poden fer servir el català perquè no està previst que, per exemple, es pugui contractar un servei de traducció i interpretació.

El pressupost arriba per a determinades coses (com ara el cost del viatge i l’estada d’un especialista de l’altra punta d’Europa i retribuir-li la feina feta en reconeixement de la seva expertesa), però per a unes altres, no. Els drets lingüístics queden molt bé en els manuals de teoria i en tota mena de manifestos, però per concretar-los en decisions com aquesta (qui ha de ser el professor d’una universitat catalana?), es veu que no. Aquest requeriment lingüístic és un exemple ben concret d’allò que l’administració catalana entén per internacionalització, que no és cap altre que el seu sinònim perfectament intercanviable: l’anglicització portada a l’extrem, de llengua i de format.

Total, només destinant-hi entre deu i quinze anys un cop graduat, qualsevol ciutadà pot estar en condicions d’arribar a la prova oral decisiva, això sí, amb un recorregut previ com aquest: superar un màster de recerca, defensar amb èxit una tesi doctoral, fer currículum acadèmic anant a congressos internacionals de vés a saber on, escrivint tants articles acadèmics en anglès com es puguin, haver superat les acreditacions corresponents de les agències universitàries de torn, i etc., etc., etc. Tota una marató, vaja, correguda sovint a trams de velocista en 100 m, amb moltes tanques per saltar. I amb més d’una tanca que s’assembla a un mur: amb sous propers al mileurisme i en unes condicions laborals deplorables que sovint queden regulades en la figura administrativa de l’associat. El gran refugi (immaculadament legal, això sí!), de la mà d’obra barata del sistema universitari.

Ja es veu que el procés de selecció tan anglicitzat que estem considerant topa de ple amb les polítiques lingüístiques que les mateixes universitats catalanes estan duent a terme de manera tenaç i persistent a través de vicerectorats de política lingüística o d’òrgans com els serveis de llengües modernes. Les universitats del país estan fent tot el possible perquè la llengua principal, almenys de la docència, sigui el català, i de la recerca en tots aquells àmbits en què es pugui incidir. Ja sabem que en aquest punt, els resultats són molt desiguals: hi ha alguna universitat pública en què el català és residual (sobretot en els màsters) i en d’altres, el català manté unes posicions d’una certa hegemonia en un context de gran mobilitat i d’internacionalització. I no cal dir que, dins una mateixa universitat, cada grau i cada facultat pot tenir les seves singularitats.

És clar que l’omnipresència de l’anglès en el camp de la recerca i del coneixement científic és un fenomen general en el sistema universitari d’arreu. Estirant el xiclet més multigust, l’anglès és la llengua de la ciència. El que passa és que la ciència no és un tot compacte i homogeni: de fet, la ciència són moltes ciències, variades i distintes. Per exemple, la creació de coneixement en el camp de les ciències dites dures és ben diferent del camp de les ciències socials i les humanitats. Segurament un físic o un matemàtic no tenen gaires més opcions que publicar en anglès la majoria de les seves recerques, però aquesta lògica no val (no hauria de valdre) per a molts altres camps de coneixement, on hi ha revistes acadèmiques de prestigi en llengües molt diferents, català inclòs.

Ara bé, un cop s’entra en les regles del joc del camp acadèmic (factors d’impacte, revistes indexades, quartils i tota la pesca), la resta ja surt tot sol i ningú no s’hauria d’exclamar si un tribunal decidís que un és millor que un altre pel fet que les revistes de prestigi on ha publicat un candidat són totes en anglès i no pas en llengües locals (en català, per descomptat, però també en castellà o en francès!). Des d’aquesta òptica, tan habitual en entorns acadèmics nord enllà, tota la ciència en altres llengües és perifèrica, marginal, prescindible, de fet. D’aquesta cosmovisió tan anglocèntrica, se’n queixa Aneta Pavlenko, una de les sociolingüistes actuals més reconegudes: en una ambiciosa història de la diversitat lingüística al món, s’exclama que es puguin estudiar les realitats culturals més diverses del món sense ni tenir en compte la producció científica en la llengua del lloc en qüestió. Si s’estudia un context cultural de qualsevol racó del món, com es pot construir un coneixement científic sòlid si només es tenen en compte els estudis publicats en anglès?, es pregunta Pavlenko, amb una llarga trajectòria en diferents universitats anglosaxones.

No és gens estrany que cada cop vagin sortint més veus, fins i tot des del món anglosaxó de les ciències, que demanen que l’anglès no hagi de ser l’única llengua de la ciència, ja que “això beneficia de manera desproporcionada els parlants nadius o amb fluïdesa en anglès”, segons el que argumentava la revista Nature Human Behavior el juliol del 2023. És evident que els investigadors que no tenen l’anglès com a llengua inicial tenen desavantatges clars per a fer recerca: necessiten més temps per a llegir la recerca (fins i tot en el cas dels investigadors que tenen un nivell alt d’anglès), necessiten més temps per a escriure i revisar en anglès, tenen més possibilitats que els rebutgin un treball a causa del nivell d’anglès, han de fer més esforços per a difondre la seva recerca en múltiples llengües i tenen més obstacles per a anar a congressos en què l’anglès és la llengua principal, tal com argumentava molt bé en Llorenç Comajoan en aquesta mateixa columna no fa pas tant.

Amb el programa català de contractació de professorat, en nom de l’excel·lència i la internacionalització, el millor candidat per a les places amb perfil obert que les universitats poden contractar pot acabar essent el menys adequat per a les necessitats docents i de recerca que el candidat hauria de cobrir, tal com ja ha passat en més d’un cas. “El millor”, “el més excel·lent” així en abstracte no ha de ser, necessàriament, el qui té més publicacions en anglès en revistes i editorials de prestigi, sinó el qui ha tingut una trajectòria excel·lent en relació amb (subratllem-ho: en relació amb) el perfil docent de la plaça i les línies de recerca del context cultural i acadèmic on s’ha d’inserir. Per exemple, si una universitat convoca una plaça per a l’àrea de literatura medieval, un candidat amb una trajectòria de recerca admirable en teoria literària contemporània no seria el més adequat ni, per tant, “el millor”, encara que tingués una corrua quilomètrica de publicacions en anglès. Comença a haver-hi casos de departaments que, després que un tribunal internacional (i amb totes les proves en anglès, of course!) hagués triat “el millor candidat”, han hagut de buscar per a l’star algun càrrec de gestió administrativa per evitar que hagués de fer docència d’unes matèries que li quedaven lluny.

El programa Serra Húnter –pronunciat cada cop més a l’anglesa: Háaanter (!), si fa no fa– no hauria d’estar tan obsessionat en l’excel·lència en termes absoluts (que no deixa de ser relatiu), al preu de sacrificar el sentit comú i els drets lingüístics dels candidats del país. Si és segur que els clubs de futbol més rics voldrien fitxar Lamine Yamal, com dèiem al principi de l’article, encara ho és més que ni tan sols el més encegat pel futbolista de Rocafonda el fitxaria per fer-lo jugar de porter. Oh, my god, I can’t believe it!, s’exclamarien els qui tinguessin tan sols dos dits de seny català o anglosaxó, i tres de rauxa culer. Oh, yeah!

Narcís Iglésias, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

De la mateixa manera que no ens posem d’acord en com anomenar el menjar o les nostres tradicions (n’hem de dir ‘tió’ o ‘caga tió’?), els humans sovint discutim sobre els noms que donem a les llengües (els glotònims o glossònims, com en diem els lingüistes). Per entendre-ho, parlarem sobre quatre desafiaments que tenim a l’hora de triar quin glotònim fer servir.

La primera dificultat amb què topem és la dels límits lingüístics: on comença i on acaba una llengua? Un exemple paradigmàtic, de què ens va parlar en Saim Inayatullah fa uns anys, és el de la llengua serbocroata. Durant l’època que va durar la República Federal Socialista de Iugoslàvia, el nom que la llengua havia rebut era ‘serbocroat’. Després de la dissolució d’aquest estat l’any 1992, la llengua va passar a ser anomenada ‘serbi’, ‘croat’, ‘montenegrí’ i ‘bosnià’ en funció de l’ètnia a què es pertanyia (generalment, determinada per la confessió religiosa). Aquí l’elecció d’un glotònim o un altre és, doncs, una qüestió més política que no pas lingüística.

Un segon desafiament és la tensió localista o unitària que els glotònims reflecteixen. A Flandes (Bèlgica) el flamenc és la llengua pròpia. Aquesta és una varietat geogràfica del neerlandès, també parlat als Països Baixos. Aleshores, com en direm: flamenc, holandès, neerlandès o neerlandès de Bèlgica? Doncs la constitució belga estableix el neerlandès com a llengua oficial (juntament amb el francès i l’alemany) i a l’educació la matèria també s’anomena així:  Nederlands/néerlandais (‘neerlandès’) i no pas Vlaams/flamand (‘flamenc’). Per altra banda, el terme ‘flamenc’ té usos més informals o internacionals mentre que els lingüistes sovint parlen del ‘neerlandès de Bèlgica’ (o Belgian Dutch en anglès). En canvi, el terme ‘holandès’ fa referència a la varietat del neerlandès parlada a Holanda, una regió dels Països Baixos. Malgrat això, en català (i en altres llengües) freqüentment encara s’utilitza per referir-se a tota la llengua.

Una tensió semblant ocorre a l’Aran, on la llengua pròpia és l’occità, amb una varietat anomenada ‘aranès’. Per una banda, a la Vall d’Aran els parlants tendeixen a dir ‘aranès’. Per l’altra, en textos legals s’utilitzen estructures més complexes i unitàries, com per exemple a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya.” En canvi, hi ha lingüistes que prefereixen el glotònim compost ‘occità aranès’. Escollir un terme o un altre no és una qüestió menor: incorporar el terme ‘occità’ és una manera d’afirmar que l’aranès és una varietat de l’occità, motiu pel qual l’estatut d’autonomia i els lingüistes donen prioritat al glotònim ‘occità’. Altrament, molta gent desconeixeria que l’aranès forma part del domini lingüístic occità o bé es podrien difondre dubtes entre la població sobre la unitat de la llengua occitana.

Un tercer factor, que apareix freqüentment en les llengües amenaçades o desprestigiades, és l’ús de glotònims pejoratius. Fa uns anys, la Carla Ferrerós ja ens va parlar d’etònims (mots per a referir-se a grups ètnics) despectius aquí, com és el cas de l’amazic, sovint anomenat ‘berber’, que ve de ‘bàrbar’. Però no són només els altres que ens posen noms pejoratius, a vegades són també els mateixos parlants que menystenen la seva llengua utilitzant autoglotònims (glotònims utilitzats pels mateixos parlants) que desprestigien. L’ús d’aquests termes ve motivat freqüentment per un autoodi lingüístic (i cultural) fruit de la minortizació i el desprestigi social, pel qual la comunitat mateixa acaba creient que la seva llengua és inferior a les llengües dominants. Vegem-ne alguns exemples, dels molts que podríem trobar.

A l’estat italià, les múltiples varietats romàniques diferents de l’italià estàndard són anomenades dialetti (‘dialectes’), ja que no són considerades llengües de primera categoria, tal com ens va explicar en Marc Gandarillas en aquest article a VilaWeb. A l’estat francès, en canvi, s’empra el terme despectiu patois (o patuès, en català) per a referir-se a llengües diferents del francès estàndard (sobretot per a les altres llengües d’oïl, l’occità i l’arpità). A l’estat espanyol, el català de la Franja ha estat anomenat xapurriau (de ‘chapurrear’), i l’asturlleonès ha rebut el nom de bable, com ens indicava en Víctor Bargiela en aquest altre article a VilaWeb. Sovint, si l’activisme lingüístic pren força en alguna comunitat lingüística, l’ús d’aquests glotònims és condemnat i, amb sort, retrocedeix en favor del terme alternatiu. D’aquesta manera, la llengua pot (re)cobrar part de la dignitat i prestigi necessaris perquè els parlants puguin viure-hi amb normalitat (el que en sociolingüística s’anomena normalització lingüística).

Per acabar, volia travessar l’Atlàntic i parlar-vos sobre els glotònims actuals de les llengües indígenes d’Amèrica, especialment a l’Amèrica del Nord. Aquí la majoria de llengües estan en un estadi avançat d’amenaça, en gran part fruit del lingüicidi que ha acompanyat el genocidi que ha comès el colonialisme europeu. A partir del 1990, molts pobles indígenes van canviar els seus glotònims (i etònims) com a intent de recuperar la sobirania perduda amb la colonització. Alguns noms es van nativitzar per mitjà de canvis ortogràfics que reflectissin millor la pronúncia autòctona, com ara tŝilhqot’in en comptes de chilcotin (vegeu la pàgina web d’aquesta Primera Nació a la Colúmbia Britànica, a l’oest del Canadà). En altres casos, els exoglotònims (glotònims d’origen no autòcton) es van reemplaçar pels autoglotònims, com ara wolastoqey en comptes de maliseet (vegeu també la pàgina web d’aquesta Primera Nació a Nova Brunswick, a l’est del Canadà, amb comunitats també al Quebec i a Maine). Com a pràctica general, en cas de dubte, val la pena preguntar a cada comunitat quin terme prefereixen.

Com hem vist, anomenar una llengua no és cap feina fàcil. I és que el nom que posem a les coses (i a les llengües) importa. Com hem vist, molt sovint hi entren en joc qüestions polítiques, legals, culturals i històriques. I, sens dubte, també hi ha factors emocionals en acció quan posem nom a les diferents formes que tenim de parlar. La llengua és una part important de la identitat dels individus i dels pobles, i per això cal cultivar una relació sana amb la llengua pròpia i que sigui reconeguda i dotada de dignitat pels altres.

El lector atent es preguntarà per què no he parlat dels noms que actualment donem a la nostra llengua i a les múltiples varietats geogràfiques. De la mateixa manera que a taula per Nadal ens barallem sobre com anomenar el menjar (‘llonganissa’ o ‘botifarra’?, ‘crema catalana’, ‘crema de Sant Josep’ o ‘crema’?) o les nostres tradicions (‘tió’ o ‘caga tió’?), entenc que el debat sobre quin nom rep la nostra llengua genera pulsions emocionals. I és del tot natural, ja que els plats, les tradicions i la llengua formen part de la nostra identitat. Tanmateix, no som ni de bon tros l’única comunitat lingüística a qui li passa. Confio que, reconeixent la pluralitat i complexitat en les formes d’anomenar les llengües del món, puguem enriquir els nostres debats i, potser, desfer la visceralitat que a vegades desencadenen.

Pau Bofill Amorós, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.

Què és el que passa ara? Evidentment, que la versió per defecte sempre és el castellà, tant se val quina sigui la teva localització o en quina llengua tinguis configurat l’ordinador. En alguns casos hi ha una pestanyeta més o menys visible on un pot canviar de llengua. Les opcions en el cas de l’AEAT són “català”, “galego”, “valencià” (!), “euskara” i “english”. Ni tan sols hi ha totes les llengües oficials (hi falta l’occità d’Aran, tan oficial sobre el paper jurídic com ho són les altres), per no parlar de les “modalitats lingüístiques” que no han estat reconegudes com a oficials, com l’asturià, l’alt aragonès o l’amazic. Amb tot, el de l’Agència Tributària és un dels millors webs lingüísticament parlant, perquè si et molestes a anar a buscar la pestanyeta, et manté la llengua triada en els diferents nivells. Així, un es pot entretenir a jugar a les diferències entre la versió “catalana” i la “valenciana”.

Però en molts altres casos, la cosa fa riure. Entres al web del Ministeri d’Educació o al del Ministeri de Cultura (digueu-ne prejudici, però d’entrada els feia més sensibles i més atents a les qüestions lingüístiques) i quedes parat: a la pantalla d’inici només canvien uns quants epígrafs, però la part grossa del text es manté tota en castellà. En el cas del de Cultura, una de les notícies més destacades (la consulta és del 10 de gener del 2026) és el “Plan de Reconstrucción de la Cultura Valenciana”. És el nom que té, tant si has triat el web en valencià com en basc (i, si us voleu divertir, demaneu les eines d’accessibilitat per veure com el transcriptor automàtic a veu llegeix el text castellà amb la fonètica de la llengua triada; i, per cert, la pestanya “català” i la pestanya “valencià” comparteixen la mateixa traducció automàtica de català oriental). Si vols veure el pla esmentat, ja és tot només en castellà. 

Seria molt cansat repassar cada enllaç on ens topem tot seguit amb el castellà o sovint amb una barreja estranya amb epígrafs en la llengua triada i continguts exclusius en castellà. Només un últim exemple d’ús personal: la base de dades ISBN de llibres publicats. La primera pantalla, amb el logo del Ministeri de Cultura, un cop triat, posem per cas, el “valencià”, és com dèiem: epígrafs en català i text en castellà. I només entrar a la base de dades pròpiament dita, tot torna a ser en castellà. Fins i tot la pestanya ha retornat a aquesta llengua. Amb paciència, tornes a fer la tria, però la màquina, encara més tossuda, et retorna a la pantalla anterior. Conclusió: no hi ha cap versió en altres llengües de la pantalla de cerca de llibres, tot i la pestanyeta.

No cal dir, a més, que en els textos en català (s’ha de suposar que passarà el mateix en les altres llengües, llevat del castellà, és clar) hi ha errors de traducció. Cosa que indicaria que, de fet, les traduccions són automàtiques. Cap problema, els webs de la Generalitat de Catalunya avisen que també ho fan així per a les llengües diferents del català. Però aleshores encara s’entén menys per què ens topem contínuament en els webs estatals amb nivells no traduïts, si la tecnologia permet fer traduccions, encara que imperfectes, en temps real i sense costos afegits. 

Però els costos són un problema? És un argument comú de la gent favorable a una sola llengua (si és la seva, és clar). Tanmateix, vaig a la plataforma de TVE per veure una pel·lícula en versió original en anglès. Busco la subtitulació i visca!, s’ofereix també en català, gallec, basc i valencià. M’entretinc dos minuts a comparar les versions subtitulades en català i valencià i hi trobo diferències sens dubte insalvables que justifiquen la doble versió i el cost afegit que deu suposar: hui–avui; meua–meva; sent–sento; clivellada–esquerdada… Gairebé tot idèntic, menys un grapat d’opcions lèxiques i morfològiques que, per cert, no coincideixen ni poc ni molt amb la frontera del Sénia (ni tan sols la primera persona singular del present de sentir, sento, que també es fa servir a les comarques septentrionals valencianes). I totes perfectament “legalitzades” tant pel diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com pel de l’Institut d’Estudis Catalans: estàndard sense clivelles ni esquerdes. El cost d’afegir-hi una subtitulació, un problema? Depèn.

Les tecnologies de la llengua, certament, han obert un gran ventall de possibilitats noves que podrien qüestionar la necessitat de grans llengües de comunicació hereves de les imposicions estatals i de l’imperialisme. Per què necessito llengües intermediàries si amb el mòbil puc traduir instantàniament la llengua de l’altre a la meva? És a dir, per què he d’aprendre anglès –o castellà– per parlar amb germanoparlants o amb bascoparlants? Però l’optimisme desfermat per les expectatives –sovint exagerades– en aquest sentit té, com sempre, un límit ben clar: la voluntat política. Mentre la voluntat dels poders polítics i econòmics continuï sent lingüicida, la tecnologia només servirà per a apuntalar encara més la tendència. Un bon indici? La política comunicativa de l’estat espanyol a internet, una pura façana per quedar (no gaire) bé, o com diuen els portuguesos, “para o inglês ver”. Mentrestant, com a mínim podem fer servir les eines que tenim a l’abast i que no depenen dels poders públics, com les de Softcatalà (i especialment el catalanitzador) o aquesta nova extensió de Google que s’explicava fa uns dies a VilaWeb. 

Pere Comellas Casanova

M’inclino per creure això darrer. Crec que els Estats Units, com més va més feixistitzats i bel·licistes, se sobrevaloren. Washington sota Donald Trump és una Amèrica sense amics ni aliats, una Amèrica solitària que, aquest hivern, després del seu triomf a Veneçuela, se sent per sobre de tothom, en l’autoengany del boig.

Després de Veneçuela, arriba el torn d’Europa, encarnada en Dinamarca. Hem d’esperar una invasió nord-americana de Grenlàndia? Crec que sí. Crec que ja se’n pot sentir l’olor. Preveig una escalada de les amenaces de Washington durant l’estiu, seguida d’una acció militar a la tardor. La guerra psicològica es troba en ple desplegament: amenaces i mentides, especulacions i rumors, calor i fred. Trump necessitarà, a les eleccions de la meitat del mandat del novembre, que es repeteixi l’entusiasme que va esclatar entorn de Vladímir Putin a Moscou després de l’annexió de Crimea el 2016.

Trump i Putin, dues ànimes feixistes, un sol pensament? I tant.

En realitat, aquesta columna havia de parlar del final de l’Any Sant, de la meva impressió del Vaticà sota el papa Lleó XIV, potser de la Itàlia semifexista de Giorgia Meloni a partir d’un viatge recent per Ucraïna. Però els esdeveniments ho han volgut d’una altra manera. Novament, ha passat allò imprevisible que després resulta tan previsible: Hitler, Mussolini, Stalin, Putin i altres tirans del nostre temps, in memoriam.

En la clausura de l’Any Sant, sota una pluja intensa a la plaça de Sant Pere, el papa Lleó va parlar de pau, reconciliació i esperança. Aquesta mena de coses són el maleït deure del papa. Com a danesos i com a ciutadans demòcrates, el nostre maleït deure és ocupar-nos del que és terrenal: prou il·lusions, prou somnis, prou expressions viciades sobre els Estats Units com a aliat més proper de Dinamarca. Els Estats Units sota Donald Trump –elegit president per 77 milions d’americans– són l’enemic més proper de Dinamarca, obsessionat amb segrestar 57.000 ciutadans danesos i la seva terra natal, sobre la qual els Estats Units no té cap mena de dret. 77 milions d’americans li van donar el seu vot el 2024. Trump és el cap d’estat culpable; els Estats Units, la nació culpable.

Ministres i polítics danesos fan cua per parlar amb el gàngster i la seva banda a Washington. Per què, aquesta humiliació? No hem de parlar de res, amb els trumpistes. Si volen parlar amb nosaltres, que vinguin a Copenhaguen, on Mette Frederiksen els podrà dir que Dinamarca, si cal, juntament amb una coalició de voluntaris –entre els quals, França– defensarà Grenlàndia militarment. Que soldats nord-americans conquereixin Grenlàndia per la força. Que, si cal, això costi morts i ferits. Els Estats Units arrossegaran la mateixa vergonya que la Rússia comunista després de les invasions d’Hongria el 1956 i de Txecoslovàquia el 1968.

Es vol estendre la sensació que Europa no és capaç de defensar-se militarment. Això no és veritat. Europa disposa de dues potències nuclears, França i el Regne Unit, i de forces convencionals molt importants, de Finlàndia a Polònia i Ucraïna passant per Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Turquia. Europa té més de 500 milions d’habitants, mentre que els Estats Units en tenen 340 milions (i de passada, Rússia, 140 milions). El potencial hi és, però cal activar-lo. I no pot esperar més.

Grenlàndia no és, com Veneçuela, un país verd i en molts aspectes estructurat i operatiu. Grenlàndia és un Afganistan o un Vietnam sota el gel. No hi ha carreteres. Els pocs ports i aeroports poden ser blocats sense gaire dificultat. Trump pot desembarcar les seves forces especials sobre la capa de gel interior. Que ho faci. No ho tindran gens fàcil.

Respecte de Grenlàndia, el psicòpata de la Casa Blanca és sobre un gel tan prim que n’ha de ser conscient. Que els plans –o el pla de l’estat major– per a una conquesta militar fa anys que reposen als calaixos de Trump i de l’anomenat ministre de Guerra, Hegseth, és del tot evident. Les amenaces contra Dinamarca i Grenlàndia –després de l’ocupació de Caracas– tenen una doble funció: d’una banda, acostumar el públic nord-americà a l’afirmació que Grenlàndia, en la seva forma actual, constitueix una amenaça per a la seguretat dels Estats Units; de l’altra, intimidar, mesurar les reaccions, les debilitats i les llacunes en el dispositiu de defensa danès-grenlandès.

La dissolució de facto de l’OTAN i la ruptura entre Amèrica del Nord (excloent-ne el Canadà i Mèxic) i Europa són observades, amb expectació, a Moscou i a Pequín. Moscou va sofrir una derrota política –i en part militar– dolorosa amb el segrest del dictador veneçolà, Nicolás Maduro, però pot consolar-se pensant que Putin ha trobat finalment un esperit afí: un americà a qui importa un rave el dret internacional i els acords internacionals.

A Pequín, Xi Jinping es frega les mans. El món es divideix provisionalment en tres grans blocs, amb una Rússia ja afeblida per la guerra en el paper de vassall de la Xina. D’aquí a una desena d’anys, Rússia haurà desaparegut. Aleshores, la lluita pel domini global enfrontarà la Xina i uns Estats Units sense amics, esgotats per les guerres comercials destructives de Trump i per altres conflictes. La Xina té temps. Trump i Putin, no.

I el paper d’Europa? Europa no té, ara com ara, grans problemes existencials amb la Xina. Hi ha competència, però no una crisi existencial. L’Europa del temps de Trump és la gran incògnita global: un gegant econòmic que comença a comprendre la necessitat del poder militar i que ara ha de cercar nous aliats, lluny dels Estats Units: cap al Canadà i Mèxic, cap a la resta de l’Amèrica Llatina, cap al Llevant i l’Àfrica.

Trump, en la seva bogeria, allibera Europa. El reforç immediat de les capacitats militars daneses i europees a l’Atlàntic Nord ha de ser una primera resposta. Si dubtem aquesta primavera –com ja vam dubtar amb Ucraïna–, tindrem la guerra trumpista.

L’article s’ha publicat originalment en danès al diari Jyllands-Posten.

Dèiem que arriba Cap d’Any i que la ràdio, els anuncis i els llums del carrer criden que és un moment tan especial. Però l’u de gener farà la mateixa fred i hi haurà la mateixa llum, i no haurà canviat res. I hi haurà gent que s’aixecarà del llit aquell matí i que canviarà el calendari de la cuina, i això tan quotidià serà la cultura que ha tallat el temps per aquí, en aquest nostre racó de món des d’on hem explicat a tothom que ho han de fer com nosaltres. És veritat que el cicle té a veure amb la Terra i el Sol i que per això hi ha cicles semblants que es consideren i s’anomenen en diverses llengües i cultures; però en canvi sí que és convencional en quin moment fem aquest canvi. Penseu en els altres Caps d’Any que els xinesos, els amazics i tants d’altres celebren en diferents èpoques, a casa nostra i per tot arreu.

Segurament totes les cultures tenen cicles que són conjunts d’estacions, de tal manera que el final d’un seguit d’estacions implica el començament d’un altre cicle. “Podem trobar llengües en les quals anys i núvols es designen de la mateixa manera, com en shona gore; en lloc dels núvols també podem trobar ‘la pluja’, com en lingala mbula”, ens explicava la Carme Junyent. És clara la importància que la natura té en la segmentació del temps, especialment en el que afecta els humans i la seva subsistència: l’aigua, la pluja, les collites. I no només són els anys, hi ha altres trossos de temps que tenen a veure amb l’entorn: els dies, amb el Sol; els mesos, amb la Lluna, i hi ha llengües que ens en parlen i no cal anar gaire més lluny que a la lună del romanès, que vol dir ‘lluna’ i vol dir ‘mes’.

Els trossos de temps poden ser batejats amb noms propis, que són un arxiu enorme d’antigues etiquetes que ens expliquen històries i visions del món. Per què setembre vol dir ‘setè’, si és el novè mes? Els noms dels mesos poden ser fòssils d’un calendari antic i, de retruc, una finestra oberta a les cultures que han segmentat i anomenat el temps segons les figures de poder, la religió, les festes i la vida. En llengües que en tenen, de mesos, els noms poden referir-se a activitats agrícoles, com passa en quítxua, de què poso només un exemple: el nostre gener correspon aproximadament a un període temporal anomenat panpay killa, que literalment vol dir ‘lluna de la sembra de cereals’. En altres llengües, els noms dels mesos expliquen què passa a l’entorn, com en polonès, en què listopad, ‘novembre’, és el mes en què cauen (pad) les fulles dels arbres (list). Els noms dels mesos poden correspondre’s a festes religioses, com el mes ramaḍān en àrab, o a enumeracions, com passa en tantes llengües, i no cal anar lluny: setembre, octubre, novembre i desembre també són enumeracions.

Més enllà d’aquestes diferències en les etiquetes que fem servir per anomenar segments temporals, és interessant veure que no totes les comunitats tallen el temps amb els mateixos ganivets. Les estacions i les setmanes en són exemples molt clars. “La idea de ‘setmana’ és clarament cultural. A l’Àfrica occidental són molt freqüents els cicles de quatre dies, determinats generalment pels dies de mercat […] El fet és, però, que els iorubes segueixen tenint dies de mercat cada quatre, vuit o setze dies; el problema només deu ser recordar en quin dia de la setmana toca mercat aquesta vegada”, explica un altre cop la Carme Junyent.

Que un mes sigui una lluna, que la setmana duri quatre dies o que les estacions depenguin de la pluja i les collites és la prova que el calendari és una convenció. Però és una convenció que necessitem fer funcionar, perquè si demà no hi hagués més rellotges encara ens entendríem, però sense calendaris la vida social es desfaria en molt poc temps. Els mesos, les setmanes, tots aquests talls de temps ens ordenen la vida: planifiquen la feina i l’escola, tanquen trimestres i discuteixen terminis. I potser per això, quan arriba Nadal i Cap d’Any, ens sobrevé una nostàlgia compartida: no perquè el temps, de sobte, tingui una profunditat diferent, sinó perquè la cultura ens ha ensenyat a sentir un tall concret al calendari. No canvia ni la fred, ni la llum. Només el full i, amb aquest full, la renovació de l’acord.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Tota història de la literatura podria tenir un apèndix dedicat a la circulació dels diners. Serien sempre unes postil·les del relat principal, el qual continuaria basant-se “només en la literatura”, al marge de les condicions materials dels seus productors, de les seves idees polítiques, de com aquestes idees polítiques afecten les seves condicions materials, viceversa i etcètera.

L’any 1980 és un any important per a la professionalització de l’escriptor català, i encara ho és més per a la reinserció social del franquisme; dos processos que encara tenen marge d’estudi. El cas de José Manuel Lara és el més exemplar, segurament. Cap editor va posar tants diners en circulació (no hi ha res més demòcrata que posar diners en circulació), i la literatura catalana no en va quedar pas al marge. El 1977 coincideixen la legalització del Partit Comunista d’Espanya i el premi Planeta a Jorge Semprún, una combinació de gran poder simbòlic, el 78 toca constitució i premi a Juan Marsé, i el 79 Lara decideix trencar la guardiola i doblar la dotació del premi d’un any per l’altre. El primer Planeta amb premi doblat el guanya Manuel Vázquez Montalbán. (Cinc anys abans, Marsé i Vázquez Montalbán sortien a la portada de Por Favor com a impulsors de la revista que havia de rebentar el franquisme polític en temps de descompte.) I llavors Lara crea el premi Llull, que s’estrena amb Joan Perucho i una novel·la que guanyaria, també, el primer premi Crexells des de la prohibició del 39; una altra coincidència poderosa.

Manuel de Pedrolo va deixar explicat com Lara li va trucar per assegurar-li els diners del primer premi Llull i com ell, sorprès per la proposta, va contestar que ni parlar-ne. Em sembla que el Llull a Pedrolo Hauria pogut tenir un pes simbòlic superior al Planeta de Semprún. L’any 80 Lara no va aconseguir convèncer Pedrolo perquè es presentés al Llull, però on va badar de debò és a no donar-li el Planeta a Mercè Rodoreda per Cuánta, cuánta guerra, després que Sales la convencés de “jugar en aquella rifa”. Si en qüestió de mesos Pedrolo i Rodoreda haguessin publicat premiats a Planeta (i Rodoreda en castellà), haurien saltat els ploms de les lletres catalanes, però el discurs de Pujol, amb tothom a les fosques, hauria pogut ser exactament el mateix.

El 1980 també es dobla la dotació del Premi d’Honor, precisament el que guanya Rodoreda, i Ofèlia Dracs es converteix en fenomen comercial després de guanyar el premi La Sonrisa Vertical amb un llibre en català (un altre símbol), però el més decisiu és que Quim Monzó va publicar Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, el seu llibre d’eclosió total i el que inaugurava, realment, el to dels vuitanta (l’altre dia veia una cantant del programa Eufòria dient que li agradava donar a tot el que feia “un toc ochentero” i vaig pensar, Quim, hem perdut).

En la immersió en els papers pedrolians per preparar la seva Prosa de combat vam trobar (gràcies a Teresa Ibars) un document que Òmnium Cultural va enviar a l’autor el 5 de juny de 1984 demanant-li l’adhesió a un escrit que volia reunir les signatures de tots els premis d’honor fins llavors. Era un breu manifest de suport a Pujol davant les acusacions pel cas Banca Catalana, i acabava així: “En la nostra condició d’escriptors i intel·lectuals catalans, no podem oblidar els ajuts reiterats i diversos obtinguts per la nostra cultura, en temps difícils, gràcies a la voluntat d’homes com els que avui hom vol encartar, els quals mereixen el respecte i l’adhesió de tots nosaltres.” Pedrolo s’hi va negar, no sé si algú més va fer-ho, però el text em va cridar l’atenció i em va fer rumiar en el nostre present; en quins podrien ser els casos més o menys extrapolables, avui, de dilema entre el reconeixement, el respecte, fins i tot l’agraïment pels “ajuts reiterats”, i el servilisme, el besamans, la neutralització de la crítica.

Aquest any a les lletres catalanes han coincidit tants crits d’alerta –d’editorials, autors, crítics, periodistes, llibreters, massa gent massa escanyada– com anuncis d’expansió i múscul; uns premis que neixen i d’altres que engreixen, i noves beques, i noves col·leccions i editorials a dojo. Bones notícies, a priori, per a la professionalització de l’escriptor català. D’entrada, sembla una paradoxa. La setmana passada els informatius van parlar en dies seguits d’una anomenada “era de la hipèrbole” i també d’un “auge de la indiferència”. Això també sembla una paradoxa, però no; tant un fenomen com l’altre són naturalíssims. Que la concentració desemboqui en la misèria i la hipèrbole en la indiferència. I que la indiferència triomfi especialment entre els caiguts (vegeu Moravia) també és un clàssic, no estem pas inventant res. A mon pare li vaig sentir dir més d’un dia una frase que no m’he tret mai del cap i que últimament ja em causa migranya: “Com més pobres, més mesells.” Ah, aquells homes que, amb un toc dels vuitanta, van engendrar fills de futur incert i frases de sofà i cervesa barata; sens dubte mereixen el respecte i l’adhesió de tots nosaltres.

Els qui tenim una certa edat n’hem viscudes moltes i de molts colors, de Nits de Santa Llúcia. Hem vist que la festa evolucionava, que entrava en crisi i es revifava, que s’hi sopava o passava a ser més o menys ostensiblement televisada, que envellia o s’alleugeria, que esdevenia un instrument abduït per alguns editors o es convertia en una afirmació de força d’Òmnium mateix. I així, potser amb més penes i treballs que no hagi pogut semblar, la convocatòria ha perviscut tres quarts de segle i, malgrat tot, ara amb més visibilitat ara amb menys, ara amb més concessions adés encara amb més, ha esdevingut una de les dates de referència del sistema literari i cultural del país. Un dels seus elements patrimonials, com qui diu.

Jo sóc dels qui pensen que la tradició és essencial per a una societat. Però que si té sentit respectar-la, defensar-la, apropiar-se-la i enriquir-la és perquè és activa, operativa, funcional, útil, productiva. És a dir, si té sentit ella mateixa i, a més, produeix sentit. Vull dir que no crec que el respecte pel patrimoni o per les tradicions consisteixi a reverenciar-los com si fossin sagrats, a vetllar perquè ningú no gosi profanar-los, a censurar els qui es consideri que no hi són prou respectuosos. La tradició, si no és viva de debò, més aviat és un avís d’agonia.

El cas és que, tal com jo ho veig, la Nit de les Lletres Catalanes que Òmnium ha celebrat cada any durant gairebé tres quarts de segle ha esdevingut, amb els seus alts i els seus baixos, un dels punts de referència per a la societat literària i cultural del país. I per això m’ha sorprès com m’ha sorprès que, fa només unes setmanes, es fes públic un replantejament radical d’aquest esdeveniment. Desconec el nivell d’insatisfacció que hi podia haver amb la seva evolució aquests darrers anys o si hi ha circumstàncies internes d’Òmnium que n’havien de provocar cap mena de crisi o revisió. Ho desconec, però n’hi deu haver, vist l’abast de la transformació anunciada.

Que s’afegeixin nous premis a la Nit i es miri, així, de cobrir un ventall suposadament complet de gèneres literaris no deixa de ser un objectiu sempre buscat i poca cosa se m’acut que s’hi pugui afegir. Si hi ha convocants disposats a comprometre-s’hi i mantenir vives i dignes les convocatòries respectives, endavant; i si, any rere any, aquestes categories atreuen prou concursants i els jurats poden triar bones obres per premiar, millor que millor.

Que s’incorpori a l’organització de la Nit, al costat d’Òmnium, el IEC té un punt d’insòlit i a mi, què voleu que us digui, em fa aixecar l’orella. No acabo d’entendre quina necessitat té Òmnium de convertir-la encara en més institucional i oficial i, gairebé, governamental. Ni veig clar que el IEC, que prou feina té, hagi de distreure’s de la seva activitat acadèmica i científica amb aquesta mena de fastos. Un dels mals que sovint ha tenallat el nostre sistema és la promiscuïtat entre l’àmbit de l’administració i el de la societat civil. Per a mi, seria un senyal de salut col·lectiva que cada vegada es mantinguessin més a part l’un de l’altre, però aquest anunci va exactament en sentit contrari.

Que es plantegi si celebrar la Nit a les portes de Nadal és el millor per a la festa i la seva projecció social, em sembla més que raonable. Ara, decidir traslladar-la directament a tocar de Sant Jordi trobo que és un disbarat monumental. Què afegeix la Nit de les Lletres Catalanes a la celebració del Dia del Llibre? No el tenim ja prou reeixit, carregat, hipertrofiat, elefantíac? I, recíprocament, què hi guanya la Nit dissolent-se en el marasme que ja són les setmanes prèvies a Sant Jordi, uns dies en què les novetats editorials ocupen com en cap altre moment de l’any espais en els informatius de tota mena? Segur que així les obres i els autors guardonats tindran més visibilitat i projecció, i que amb ells en tindrà el conjunt del nostre sistema literari? Segur?

Hauria pogut entendre que es proposés celebrar la Nit, què sé jo, pels volts de Sant Joan, per, d’aquesta manera, mirar de crear un tercer focus d’interès entorn del llibre i la lectura, al costat dels que ja tenim, el de la primavera gràcies a la Diada i el de la tardor, entre la Setmana del Llibre i la campanya de Nadal. Però col·locar-la a les portes de Sant Jordi… De debò que a algú li sembla una bona idea?

No sé com dir-ho: tinc la impressió que Òmnium ha deixat la Nit de les Lletres Catalanes en mans de Starbucks, per dir-ho així, aquesta franquícia d’establiments que creen uns dels no-llocs més emblemàtics del nostre entorn, tot plegat una trista aparença d’ambient casolà i confortable amb un simulacre de productes saludables i apetitosos. Una mentida, se suposa que rendible, si més no per als seus amos. Tota una renúncia.

Es convertirà en això, llavors, la nostra Nit de Santa Llúcia? En una gala televisiva en què es farà veure que es decideix premiar unes obres que l’endemà mateix, què dic jo, ja en aquell mateix moment es podran adquirir, qui sap si fins i tot amb el preceptiu, o suposat, descompte del Dia del Llibre? Qui hi guanyarà amb tot això? El nostre sistema literari, segur? El sistema editorial, o només aquells editors que participin en el muntatge? Hi guanyarem visibilitat i prestigi? O tot acabarà en un moment més de foc d’encenalls, banal i autocomplaent? Suposo que aviat, només d’aquí a tres mesos, ho començarem a veure.

ChatGPT sembla que fila més prim i ho explica prou bé. Al meu dispositiu mòbil m’ha sortit: “És una situació en què una persona –sobretot durant la infantesa– no té accés suficient a una llengua natural en un període crític del desenvolupament. Això pot passar perquè no se li parla o gairebé no se li parla, només rep llenguatge molt limitat, o creix en un entorn on ningú li proporciona un model lingüístic adequat.” Aquesta definició va més en la línia de la nostra mirada centrada en l’entorn i l’ús de la llengua; més pròpia de la psicolingüística i de la sociolingüística.

Anys enrere, la privació lingüística es coneixia més pel terme semilingüisme, i les persones que en patien s’anomenaven individus semilingües. Possiblement us ve al cap la història d’en Víctor d’Aveyron, o la de l’home sense paraules – A man without words, Schaller, S. (1991)– com a exemples greus de semilingüisme: persones que mai varen poder adquirir plenament una llengua malgrat els intents de transmetre’ls-la a posteriori i, com a conseqüència, van tenir un desenvolupament cognitiu, social i emocional amb moltes mancances. L’impacte és notori en el pensament i el llenguatge, fortament interrelacionats, i ambdós necessiten la llengua per poder manifestar-se; l’ésser humà la desenvolupa de manera simultània amb l’adquisició de coneixements i aprenentatges gràcies a la interacció social i proactiva –el desenvolupament social.

En les darreres dècades o segles podíem justificar que les causes serien contextuals: per les adversitats, interferències o restriccions dels entorns naturals i socials, o bé per entorns desfavorits que hagin pogut alterar la transmissió de la llengua natural o materna i hagin pogut provocar aquest semilingüisme o privació lingüística, tenint en compte les variables sociolingüístiques, la teoria de l’adquisició del llenguatge i de les característiques psicofisiològiques de l’individu.

Ara ens centrem en la infància sorda i sordcega. En els darrers anys ens hem trobat amb molts casos de persones sordes amb símptomes o trets de semilingüisme o de privació lingüística; tot i estar immersos en entorns desenvolupats, amb els avenços educatius, socials i tecnològics propis del Primer Món.

El psiquiatre nord-americà Sanjay Gulati va donar el nom de síndrome de la privació lingüística (SPL) a un conjunt de trets que es reconeixien com a conseqüències personals, socials, emocionals, intel·lectuals i d’altres àmbits en infants i joves amb sordesa que creixen sense un accés òptim a la llengua o a la comunicació-informació, tant parlada com signada. Gulati defineix la SPL com una “aberració” per al neurodesenvolupament, ja que pot comportar una funcionalitat intel·lectual limitada. Constata la presència d’aquests trets, que s’han anat observant llargament a la bibliografia sobre salut mental i rehabilitació de nens amb sordesa; i analitza les causes de la privació lingüística i de la disfluència, i estudia el context sociohistòric de les institucions que treballen amb alumnat amb sordesa.

Ja fa unes dècades que, a les criatures amb sordesa, quan se’ls detecta una pèrdua auditiva, se’ls fa un abordatge medico-rehabilitador, amb la incorporació d’audiòfons o bé mitjançant la intervenció quirúrgica d’implants coclears bilaterals per a tractar la sordesa. A un gran nombre d’aquests infants no se’ls proporciona la llengua de signes per concepcions errònies al voltant de la llengua signada, així com per actituds i raons purament ideològiques basades en l’oralisme, i l’audiofonocentrisme; posicions que tenen una connotació audista i capacitista [podeu rellegir “Quina actitud lingüística és la teva?”, “Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües”, “La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?” i “L’altra cara de la llengua de signes catalana”, els quatre textos publicats a VilaWeb, de la mateixa autora].

A tot això, s’hi afegeix que, en general, no es proporcionen cursos de llengua de signes a les famílies perquè “no cal” o “no hi ha recursos”, amb l’argument que el que cal és estimular només la parla i l’audició. Tampoc hi ha prou dotació de mestres o professionals amb sordesa als centres educatius, excepte en alguns de molt singulars. I fins i tot quan hi ha mestres o logopedes formades en llengua de signes, la transmissió no és òptima com a llengua, ja que sovint es fa servir com a suport o recurs puntual, no com a model lingüístic complet. Com més va, l’alumnat amb sordesa creix amb menys exposició a la llengua de signes, i això en compromet el benestar, la construcció social i l’accés total a la informació en els diferents contextos d’aprenentatge. Molts presenten nivells competencials i d’aprenentatge més baixos per manca d’accés total o d’exposició accessible continuada en aquests entorns, de manera que els falta la xarxa de seguretat necessària per estar en un espai d’aprenentatge segur i confortable per les seves xarxes cerebrals (mirada DUA i d’accés sense barreres).

Mentrestant, la llengua de signes es minoritza dràsticament. Això es deu a la ideologització o a la càrrega ideològica que situa la llengua dominada –la llengua de signes– per sota de la llengua dominant de la societat –la llengua oral; un fenomen que respon a l’imperialisme lingüístic i a una visió reduccionista que la considera una modalitat i no una llengua amb valors propis dins el plurilingüisme. La llengua de signes podria ser una llengua més, plenament beneficiosa, accessible i inclusiva. I no interfereix amb les llengües orals.

El passat 20 de novembre, la Confederació Estatal de Persones Sordes  espanyola (CNSE) va dinamitzar un webinar sobre la privació lingüística com a forma de violència a la infància sorda. Si fem una cerca a Google, hi podem llegir: “La sordesa fa que un infant sigui vulnerable a l’abús, però si la sordesa és acompanyada de privació lingüística, l’abús s’agreuja, perquè l’infant té menys capacitat per a denunciar-lo. Per tant, la privació lingüística constitueix en si mateix maltractament infantil.” La privació lingüística és també una forma de discriminació lingüística, ja que la mirada capacitista la sotmet a un tracte diferent pel fet de ser una llengua signada. A més, el fet de no proporcionar un entorn plurilingüe ric i significatiu pot obstaculitzar el desenvolupament de l’infant sord. A moltes famílies no se’ls informa correctament dels beneficis de l’adquisició de la llengua de signes, ni se’ls proporcionen oportunitats d’aprendre-la, malgrat que podria ser una llengua més per al seu fill sord. Aquesta intencionalitat o decisió d’ometre o excloure la llengua de signes es podria considerar un maltractament, abús i violència a la infància sorda; pel sol fet d’opinar –ideologia lingüística– que no cal, tot i conèixer els grans beneficis psicolingüístics i cognitius, fins i tot emocionals, que comporta. Tindrem més informació d’aquí a uns dies, amb la publicació de l’informe “Aproximació a la privació lingüística com a forma de violència en la infància”, de la CNSE, amb enfocament jurídico-social. De fet, el document “Consens estatal per a la millora de l’atenció primerenca” –coordinat pel Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, el de Sanitat i el d’Educació, Formació Professional i Esports, i el de Joventut i Infància, i publicat al BOE del febrer d’aquest any– recull i reconeix la privació lingüística com a factor de gran risc bio-psico-social i de tenir una probabilitat més alta de presentar una alteració del desenvolupament per la manca d’accés de qualitat.

Per tot això, torno a tancar aquest article repetint: Hem de sumar, mai restar.

Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga, logopeda i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Articles de Marta Vinardell-Maristany publicats a VilaWeb com a GELA:

• Juny del 2021: “El futur de la llengua de signes també depèn de tu”
• Setembre del 2021: “Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada”
• Novembre del 2021: “El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?”
• Juny del 2022: “Quina actitud lingüística és la teva?”
• Març del 2023: “Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües”
• Març del 2024: “La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?”
• Novembre del 2024: “L’altra cara de la llengua de signes catalana”
• Juny del 2025: “15 anys de la llei de la LSC i ara sense l’addenda al PNL”

Més:

• Setembre 2024: “La llengua de signes catalana juga a segona divisió”, d’Alba Tebar Gutiérrez.
• Maig 2025: “Per què la llengua de signes catalana no forma part del Pacte Nacional per la Llengua?”, d’Alba Tebar Gutiérrez.

D’adolescent mirava Vinagre i és de les poques sèries que he vist més d’un cop. Amb els amics del col·le, a qui ja ens agradava imitar professors i famosos, en recreàvem els capítols a l’hora del pati. Amb quinze anys més a l’esquena, el tractament de la llengua que fa la nova Vinagreta ha envellit pitjor que l’humor. En un context d’alarma lingüística, amb tots els indicadors a la baixa, es podrien haver qüestionat la idoneïtat de reflectir certes actituds i usos lingüístics que a poc a poc hem anat acceptant com a lingüicides.

El 2010, la sèrie tenia la gràcia de fer parlar en català personatges que realistament no el farien servir, com les caixeres de súper Yeni i Eli o el vigilant de seguretat Larry. Introduir a Vinagreta com a personatge nou l’ajudant de cuina Morales amb la mateixa excusa és mandrós, no tant pel fet de ser un nou parlant de català com perquè l’humor se segueix basant, quinze anys després, en com de malament el parla. El 2025 és tan contradictori com contraproduent tenir la Beatrice Duodu de presentadora de notícies i a la vegada riure’s del fet que en Morales no sap què és el julivert.

Però allà on la sèrie ha envellit pitjor és en l’enfocament que fa de les ideologies lingüístiques dels personatges. Fer parlar en castellà en Noè i la Lídia, la parella de iaios empordanesos entranyables, és un tret al peu als esforços no només de la societat, sinó de la sèrie mateixa. Si dos vells empordanesos canvien al castellà amb qualsevol que passa per allà, quin sentit té que en Larry, en Morales, l’Eli o la Yeni facin servir el català? I el pitjor de tot és que l’excusa per a fer parlar en castellà en Noè i la Lídia és per continuar el mateix humor lingüístic que se’n riu de com de malament el parlen i de les catalanades que fan. La història del Morales, però al revés, i amb els parlants de la llengua subordinada canviant a la dominant fins i tot amb guiris. De la mateixa manera, han fet parlar en castellà en Marçal, l’etern actor de càsting, només per riure’s del fet que és d’algun poble de tradició xirucaire i que no el parla bé. La gràcia d’aquests personatges, justament, era que eren o bé massa esquerps per a cedir ni un pam als clients de la gelateria (els empordanesos), o massa genuïnament catalans per a passar-se al castellà (en Marçal). És una mica com quan aquell conseller d’Educació afirmava i problematitzava que als pobles els nens no parlen bé castellà, quan tothom sap que als barris del Larry, la Yeni i l’Eli ningú no parla català.

El 2010, la sèrie innovava en el panorama humorístic català tot trencant la norma de facto del Polònia que tots els personatges castellanoparlants havien de parlar en castellà (i els estrangers en català, cosa que va costar: recordeu quan Déu parlava castellà argentí?). El 2025, fer parlar en castellà els personatges catalanoparlants és apostar per un poti-poti bilingüista per la gracieta de riure’s dels accents. És fer humor mandrós i negligent amb el tractament de la situació sociolingüística actual del català a la ficció humorística de la nostra televisió nacional.

Una altra de les poques sèries que he vist més d’un cop és Plats bruts, més per insistència de TV3 amb reposicions infinites. La sèrie és un molt bon exemple de l’autocentrament nacional de què es parla durant la pacificació postprocés, així com d’una llengua genuïna i autèntica. En el cas de La casa nostra, la taula va coixa només per la primera pota.

La nova sitcom gasta un català treballat, amb unes tries més o menys qüestionables, però amb què la gent s’hi pot sentir identificat. Que les guiris estatunidenques del pis de dalt parlin català amb naturalitat, per exemple, és tot un encert i dins la lògica de la ficció es resol simplement i efectiva: el van estudiar al seu país i punt.

Els referents culturals dels personatges, però, són tan espanyols com carques i antics: compren vinils de Julio Iglesias, fan acudits amb en Paquirrín, esmenten el maestro Yoda quan les pel·lícules de la Guerra de les Galàxies estan doblades al català o, la pitjor espanyolada, volen que Espanya guanyi Eurovisió.

En un episodi, en Miquel comença a escriure per al “diari més llegit de Catalunya”, i els intents dels altres personatges d’endevinar quin és són, per aquest ordre, El País, El Periódico i La Vanguardia, com si fóssim al 2005 i VilaWeb o l’Ara no existissin.

Seguint amb en Miquel, en un episodi té problemes per a aparcar i acaba aparcant “molt lluny”, a la Jonquera i a Burgos; com tothom sap, els nous confins de la Catalunya pacificada segons el marc espanyol –encara que si hagués aparcat a Perpinyà, no hauria pogut pas tornar a Barcelona en tren.

En canvi, quan atraquen en Josep i la Rut pregunta si l’atracador era de fora, en Josep respon que sí, que “tenia accent aranès”. En l’imaginari tant de la sèrie com de la nova Catalunya pacificada, tothom sap que dir que “tenia accent de Burgos” hagués dut el guionista defensor del xarneguisme als tribunals, i per això s’ha hagut de rescatar els pobres aranesos de l’oblit i fer-los l’ase dels cops per mantenir la nova Pax Hispanica, igual que quan la Pilar Rahola bramava a TV3 contra l’autodeterminació aranesa.

Amb una sèrie antiga que desfà consensos lingüístics, i una sèrie nova amb una llengua cuidada però amb un marc mental espanyol, hom es pregunta qui està content amb aquestes estrenes. I jo em pregunto si estic mirant 3Cat o 2Cat, i si el fet que els noms coincideixin tant no era ja una cosa prevista de bon inici, i si realment això és casa meva i si ho tornarà a ser.

Albert Badosa Roldós és membres del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Un exemple d’aquesta operació de maquillatge és la lona en català instal·lada al centre de Madrid. Sí, es poden penjar lones en català a la capital de l’estat. Però la realitat quotidiana de la llengua és a anys llum d’aquest miratge: a la sanitat, quan som més vulnerables, no està garantit que puguem ser ateses en català; a l’escola, són els tribunals qui decideixen si el català pot ser-ne la llengua vehicular, mentre els adolescents surten de l’ESO amb titulacions lingüístiques que massa sovint no corresponen als coneixements reals. La lona no reflecteix cap normalitat, la suplanta.

I més enllà d’aquest decorat lingüístic, hi ha dades que haurien d’alertar qualsevol societat democràtica: una part preocupant de la joventut no sap qui era Franco, i fins i tot diu que no li molestaria viure en un règim autoritari. A l’origen d’aquestes xifres trobem que no s’han implementat polítiques de memòria. Mentrestant, als Països Catalans, Vox governa a les Illes i condiciona el País Valencià. I Vox no és sinó la continuïtat política, desacomplexada, de l’extrema dreta hereva del franquisme. La seva expansió encaixa amb un avenç autoritari internacional que sempre creix millor sobre terrenys on la memòria s’ha debilitat.

Però res d’això és casual. Tot plegat passa perquè la llarga ombra del franquisme continua estructurant l’estat. No parlem d’un passat clausurat amb les primeres eleccions democràtiques, sinó d’una continuïtat profunda, sostinguda i assumida per les institucions actuals.

Perquè a l’estat espanyol el franquisme no va desaparèixer. Va mutar. Va conservar els fonaments del poder. L’aparell judicial és hereu directe de la dictadura i actua com a mur contra qualsevol sobirania catalana. Veiem, si no, l’aplicació humiliant de la llei d’amnistia. Les grans fortunes que van créixer a l’empara del règim segueixen controlant els centres de decisió econòmica. Les forces de seguretat no van ser depurades. I la monarquia, imposada pel dictador, continua essent la peça clau d’un ordre jurídic que es defensa amb impunitat.

Ho vam veure el 2017, quan Felip VI va legitimar la violència policial contra el poble català i va avalar la repressió de l’estat. Ho veiem avui, quan el ministre Marlaska bloqueja que Via Laietana sigui un espai de memòria, tot i les tortures que s’hi van infligir fins i tot després del 78. Ho veiem en la declaració recent de Blanca Serra, lluitadora històrica i la primera víctima de les tortures de la policia franquista de Via Laietana que aconsegueix, mig segle després, ser escoltada per la Fiscalia de Memòria de Barcelona. Ho veiem en el nacionalcatolicisme que, tot i haver canviat de formes, continua marcant línia moral i finançant moviments antidrets mentre s’oposa a retirar simbologia franquista. Ho veiem en la impunitat amb què desfila l’extrema dreta i en les agressions policials contra antifeixistes. I ho veiem quan artistes com Pablo Hasel són empresonats per haver denunciat la monarquia i la violència d’estat. Tot són peces d’un mateix mecanisme: la persistència del franquisme en ple segle XXI.

Per això no n’hi ha prou amb campanyes cosmètiques d’un estat amb les arrels podrides. No serveixen les lones, ni els discursos que pretenen celebrar una democràcia que no existeix.

Si el PSC volgués realment trencar amb el franquisme, començaria fent que el govern de la Generalitat recuperés la comissaria de Via Laietana i la convertís en un centre d’interpretació de la repressió i la tortura. Declararia la presó de dones de Trinitat Vella bé cultural d’interès nacional. Denunciaria la monarquia, hereva directa de la dictadura. Desobeiria els tribunals que volen imposar el castellà a les aules. I, per damunt de tot, reconeixeria el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur. Però això no ho veurem, perquè per tallar amb el franquisme cal tallar amb el règim del 78, i el PSC n’és un dels garants.

Ho deia Josep Benet: “La millor manera d’avançar en la memòria és fer recerca històrica, perquè sense història, no hi ha memòria.” Necessitem una memòria viva, exigent, rigorosa, amb arxius oberts i accés lliure a la informació. Una memòria que expliqui la veritat i que no permeti que el silenci s’imposi de nou. Una memòria que serveixi per a transformar.

I és aquí on entra el futur.

Hi ha qui insisteix a presentar el present com si fos un destí final, com si aquest règim fos el límit natural d’allò a què podem aspirar. Però no ho és. El règim del 78 és la continuació amable del franquisme, un sistema que manté intactes les jerarquies judicials, les oligarquies econòmiques, la subordinació internacional i, sobretot, l’opressió nacional.

El futur no vindrà sol. El futur s’ha de disputar. I només serà diferent si el construïm des de la memòria i des de la tradició de lluita del nostre poble, que va plantar cara a la dictadura i mai no va renunciar a existir. Si volem desfer definitivament el “atado y bien atado”, no podem esperar reformes que no arribaran. Cal afrontar l’arrel del problema: exercir l’autodeterminació, alliberar els pobles –i, especialment, el català– i construir una societat antagònica al franquisme: lliure, igualitària, feminista, ecologista i socialista. Uns Països Catalans independents.

No és cert que la independència hagi d’esperar una democratització de l’estat: és la independència, que pot obrir la porta a una veritable democratització social i política. Cap projecte de llibertat pot arrelar en un marc que protegeix les estructures d’un règim autoritari. Per això cal preparar un nou cicle de ruptura democràtica, amb organització popular, amb institucions al servei del país i amb la determinació de qui sap que la llibertat no es demana sinó que s’exerceix.

Del passat al futur: construïm el país lliure que ens pertoca. Caminem cap a la independència.

Pilar Castillejo és diputada de la CUP al Parlament de Catalunya

El titular és contundent: “nova trava” i “es retiren ajudes”. A partir d’aquí entens que n’hi ha hagut altres, de traves, poques o moltes, i si les ajudes “es retiren” entens que ja estaven concedides (perquè deuen caure del cel). Però això no és així. Diria que respon a una mateixa dèria, molt arrelada en una part del sector: a vegades sembla que el món ens ho degui tot, i que l’administració, en aquest cas, ens hagi de venir a péixer el sopar cada vespre. Aquesta actitud em preocupa perquè és profundament antipàtica per a la majoria de la població, que, a banda de no poder anar pel món amb aquest aire salvífic, sovint només se’ns acosta als editors amb la prevenció de qui parla amb algú que acaba de patir una catàstrofe natural. Doncs no, mireu. Hem lluitat durant més de deu anys per la millora dels ajuts al sector editorial del país, que han millorat molt considerablement i amb justícia, des de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i el Gremi d’Editors de Catalunya, i ens hem discutit molt amb les institucions pensant sempre, em sembla, en el bé comú, però de traves n’hem viscut ben poques.

Es diu que, en una recent convocatòria de l’ICEC, han estat revocades les ajudes a 210 llibres en català de 57 editorials perquè no tenien el preceptiu logotip de paper certificat tal com es demanava en la convocatòria del 8 de maig d’enguany que abraçava llibres fets entre el novembre del 2024 i el maig del 2025. Evidentment, cada any hi ha revocacions en tots els ajuts, sigui perquè no es llegeixen bé les bases o perquè es cometen errors en les sol·licituds o en els processos de producció (a tots ens ha passat alguna vegada). Els llibres que han rebut aquest ajut en l’actual convocatòria, per cert, són més de mil (1.000). Quan s’incorpora un nou requisit, és previsible que les revocacions, d’entrada, augmentin, però no em sembla acceptable, en aquest cas, esgrimir la falta d’informació per posar el crit al cel.

M’afecta aquest xivarri perquè sé que hi ha molta gent dedicant hores i hores a l’Associació i al Gremi per vetllar no només per la continuïtat i millora dels ajuts al sector, sinó per informar els companys de professió de coses molt elementals que ens afecten (i els ajuts és una de les més òbvies). Darrere aquesta reacció hi veig un antiassociacionisme en potència que em sembla greu; no crec que hi hagi gaires maneres més directes de disparar-se un tret al peu. Puc parlar pel temps personal que he dedicat a explicar des de fa anys que això passaria, i que calia estar preparats, però no sóc ni de bon tros l’únic que ho ha fet. Sense anar més lluny, recordo, entre moltes altres, la sessió informativa organitzada per l’ICEC el 22.1.2024, en què hi havia 94 editors del centenar d’associats aleshores, i en què Joaquim Bejarano va fer un esment especial, que no podia ser més explícit, sobre aquesta qüestió de calendari.

En un altre sector pensaries que si algú no està atent, no llegeix comunicats, no va a sessions i jornades informatives, no llegeix bases d’ajuts ni s’associa amb altres companys o, si més no, n’escolta algun, va prou folgat. Però aquí, no. El que més m’alarma i, de fet, m’emprenya, és que s’instal·li la sensació que als professionals de la cultura ens han de venir a explicar porta a porta coses tan bàsiques per al nostre dia a dia.

Ara n’hi ha que demanen que els paguin l’ajut d’aquests llibres revocats, i això és una mostra més de veure el món a través del propi melic, perquè em pregunto quina cara hi faria l’editor que ja va decidir de no concórrer a la convocatòria veient que no complia el requisit en discòrdia. Em preocupa sincerament la tendència d’alguns companys a la reclusió i la queixa consentida, perquè no vull que perdem força en les reivindicacions que es poden sostenir.

I com que darrere d’alguns esgarips també hi veig una lògica d’oposició entre partits o famílies polítiques, també dic que per aquí anem pel pedregar. No, companys, no és que el govern actual estigui escanyant el llibre català a còpia de traves. I si tenen cap temptació de fer-ho han de percebre que al davant hi tindran un bloc contundent, amb les idees clares i una noció ferma de sector, no una colla d’esparverats abonats a la permanent culpa dels altres.

Joan Sala Torrent
President de la Comissió d’Ajuts del Gremi d’Editors de Catalunya

En la mesura que les llengües sempre formen part de la identitat, en molts casos l’activisme lingüístic ha anat acompanyat d’activisme contra la discriminació d’ètnies, pobles i nacions. Per això en molts casos costa trobar activisme estrictament i exclusivament lingüístic. A més, l’activisme el trobem organitzat generalment per comunitats lingüístiques, per bé que hi ha honroses excepcions que busquen agrupar-ne diverses i donar un sentit més global al seu enfocament.

A l’altre costat de la moneda, cal dir que també existeix activisme lingüístic en contra de la diversitat lingüística. Però d’aquest activisme, que es camufla molts cops de normalitat, no en parlarem en aquest article.

En aquest article veurem alguns exemples d’aquest activisme en contextos diversos.

El gal·lès

El gal·lès, llengua cèltica pròpia de Gal·les, va patir una forta davallada de parlants al llarg dels segles XIX i XX, causada per l’acció activa i conscient dels governs del Regne Unit en favor de l’anglès. En el cas del gal·lès cal esmentar principalment dues entitats: Urdd Gobaith Cymru i Cymdeithas yr Iaith Gymraeg.

Urdd Gobaith Cymru, la Lliga Gal·lesa de la Joventut, és l’entitat fundada el 1922 per a la promoció del gal·lès entre el jovent i la infància. Ja des de l’origen, organitza activitats de tota mena adreçades a aquests col·lectius. Permeteu-me la comparació, per bé que amb molts matisos, amb l’escoltisme i el moviment del lleure educatiu (esplais) a Catalunya, però com si aquests fossin pensats explícitament i exclusivament per a la defensa de la llengua. Actualment, agrupa desenes de milers de joves i infants per fer esport, teatre, música, viatges o campaments i colònies i és el moviment juvenil més potent del país.

Més endavant, als anys seixanta, l’activisme lingüístic gal·lès va fer un pas endavant amb Cymdeithas yr Iaith Gymraeg, la Societat de la Llengua Gal·lesa. Aquesta entitat, també formada a base de voluntaris, va començar a aplicar estratègies i accions de desobediència civil, manifestacions i acció directa per a exigir la presència del gal·lès en tots els àmbits. Aquest activisme, de caràcter més provocador i combatiu, els va portar a rebre nombroses multes, judicis i condemnes menors de presó.

És precisament en part gràcies a aquest activisme que s’han aconseguit fites com la creació de l’ensenyament bilingüe anglès-gal·lès, el desenvolupament de mitjans de comunicació íntegrament en gal·lès (com la televisió S4C, televisió pública íntegrament en gal·lès; i ràdios locals), i l’aprovació el 2011 de lleis que pretenen posar el gal·lès i l’anglès al mateix nivell i reconèixer l’estatus de llengua oficial al gal·lès. També és gràcies a aquests activistes que els governs s’han vist forçats a començar a actuar.

El sami a Escandinàvia

El sami és una llengua uràlica parlada pel poble sami al nord d’Escandinàvia, als estats actuals de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Aquesta partició estatal, combinada amb la diversitat interna, n’ha dificultat l’organització, especialment si tenim en compte que una part dels parlants van quedar en un bàndol durant la Guerra Freda i els altres, a l’altre.

El poble sami, tradicionalment nòmada i amb una cristianització molt tardana, és un cas molt particular a Europa, atès que en molts casos s’assembla més a la situació de pobles nadius americans que no pas a altres llengües minoritzades europees. És precisament aquesta característica que fa que en molts casos l’activisme sami no hagi anat acompanyat d’un nacionalisme que anhela la creació d’un estat propi sinó l’autodefensa cultural i de les formes de vida tradicionals.

L’activisme sami es divideix en dues branques: la de les organitzacions i entitats de defensa dels drets col·lectius sami; i la dels consells samis, que són estructures semblants a parlaments amb competències pròpies delegades de cadascun dels estats, especialment en matèries com ara la política lingüística, l’educació o la cultura sami. Així, aquests parlaments, que existeixen a Suècia, Noruega i Finlàndia (el de Rússia no té estatus legal i es va constituir com a associació, de manera que no és assimilable), són un híbrid entre una associació i un poder legislatiu del poble sami.

En relació amb associacions equiparables a les nostres, destaca la Sámi Čuvgehussearvi, la Societat per a la Promoció de la Cultura Sami, fundada el 1932 a Finlàndia i que es va dedicar principalment a la promoció de la llengua per mitjà de l’edició d’una revista. Malauradament, l’entitat va ser dissolta el 2007 per manca de finançament.

I si entrem en l’híbrid de què parlava anteriorment, els consells samis, cal fer esment de les Federacions Nacionals dels Samis, creades el 1945 a Finlàndia, el 1950 a Suècia i el 1968 a Noruega, perquè tenen un funcionament molt particular: en el marc legal sami (és a dir, en el marc dels consells samis) funcionen com un partit (excepte en el cas de Suècia, per bé que sí que donen suport a algunes candidatures), es presenten a les eleccions als parlaments samis (i de fet tenen la majoria al de Noruega), però en els marcs legals estatals funcionen com a associacions, no es presenten a eleccions estatals i actuen com a entitats de pressió per a la defensa de la cultura sami.

El maori a Nova Zelanda

I així arribem a un cas marcat pel colonialisme anglès però que també és conegut com un cas amb èxits parcials. El maori és una llengua austronèsica parlada a l’actual Nova Zelanda (Aotearoa en maori), i és la llengua dels habitants originaris de l’illa. L’arribada dels anglesos, especialment a partir de mitjans del segle XIX, va iniciar el procés de marginació de la població maori i de la seva llengua.

L’activisme maori modern neix organitzativament als anys seixanta del segle XX, inspirat sobretot en el moviment pels drets civils dels Estats Units. És el moment en què els primers maoris arriben a les universitats neozelandeses després d’una migració cap a les ciutats, que fins aquell moment són principalment anglòfones. Aquests estudiants funden la Te Reo Maori Society –la Societat de la Llengua Maori–, dedicada a la promoció de la llengua i una de les entitats impulsores de la primera petició oficial al govern de protegir la llengua maori. Paral·lelament, i també implicada en aquesta primera petició, neix igualment en un context universitari la Nga Tamatoa –els Guerrers–, de caràcter més combatiu i amb molta més projecció pública per les accions que durà a terme durant els anys setanta, que inclouran marxes massives i atacs contra celebracions humiliants per al poble maori.

Amb els anys, el moviment madura i guanya en ambició i aconsegueix que s’aprovin lleis favorables al maori. I en aquesta nova etapa sorgeixen noves organitzacions amb el propòsit d’ensenyar la llengua: Te Kōhanga Reo (1982) –el Niu de la Llengua– és una xarxa d’escoles associatives amb funcionament en maori (un sistema semblant al de la Bressola a Catalunya Nord), i finalment Te Ataarangi (1979), traduït normalment com a Nous Començaments i que es dedica a l’ensenyament de la llengua tant a infants com a adults amb una metodologia pròpia. A més, també organitza activitats en maori i en defensa la millora de l’estatus, i té una visió integral de la política lingüística.

A més de totes aquestes entitats, i en bona part gràcies a elles i a la llei del maori que es va aprovar el 1987, també han nascut institucions públiques de base associativa: és a dir, finançades amb diners públics però autònomes en la governança i l’actuació. És el cas de Te Taura Whiri i te Reo Māori, en català traduïble com a Comissió de la Llengua Maori, o la Corda Trenada de la Llengua Maori, de manera més literal. Aquest funcionament híbrid recorda els consells samis, que també funcionen amb finançament públic i govern democràtic, per bé que tenen una ambició representativa que no és present en el cas maori. Als Països Catalans també podem trobar exemples d’aquest funcionament, com el del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

Abans d’acabar l’article crec que cal fer un esment a les xarxes internacionals de defensa de les minories lingüístiques. Europa és actualment on més desenvolupades estan aquestes organitzacions d’organitzacions, entre les quals destaca sobretot la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística (ELEN, per les sigles en anglès) pel vessant més associatiu i reivindicatiu, i la Xarxa Europea per a la Diversitat Lingüística (NPLD, per les sigles en anglès) per un vessant una mica més acadèmic i institucional. A la resta del món, les organitzacions internacionals tendeixen a agrupar i incloure en un mateix paraigua tant la defensa de les minories nacionals com la defensa de les seves llengües.

Generalment, l’activisme lingüístic ha prestat molta atenció a elements com l’educació i l’ensenyament de la llengua, i en general a polítiques de defensa de la comunitat (lingüística). Com la major part de moviments polítics de base activista, l’autodefensa i la creació d’espais segurs o coherents han estat dos dels eixos fonamentals de treball.

Per contra, no ho ha estat tant l’aspiració a la plena normalització en el global de la societat en què viuen, que és el que els permetria assegurar-ne la pervivència. Possiblement, aquesta aspiració queda lluny d’allò que poden atènyer, però és segurament un objectiu que cal que l’activisme es fixi per poder tenir un full de ruta cap a on avançar.

Encara que s’han fet avenços rellevants, l’activisme lingüístic afronta obstacles com la manca de finançament, les migracions (de zones rurals a zones urbanes i internacionals, que produeixen desarrelament i, per tant, trencament de xarxes comunitàries) i la globalització. En la major part dels casos, sobretot als països desenvolupats (que és on hi ha la major part de l’activisme del tipus que he descrit a l’article), la qüestió del finançament s’ha resolt per dues vies: aportacions voluntàries de socis i donants i subvencions o contractacions públiques. Però aquest model, com en general el model de finançament de les ONG, sembla que cada cop flaqueja més a tot el món.

En resum, l’activisme lingüístic, com a moviment social que és, ha jugat i continua jugant un paper essencial en el canvi, i en aquest cas en la preservació de la diversitat lingüística. El futur de l’activisme lingüístic en temps d’individualisme dependrà de la capacitat que tingui de mostrar-se útil i de saber jugar al dificilíssim joc d’oposar-se als estats. Uns estats que sembla que donen per tancada l’etapa de la segona meitat del segle XX i inicis del XXI en què es van obrir lleugerament a la diversitat lingüística. A més d’aquesta hostilitat renovada, les noves tecnologies i infraestructures permeten que la presència dels estats arribi a tot el territori que controlen, fins i tot en llocs on abans no arribaven. Caldrà veure si les noves generacions d’activistes i militants per les llengües saben i poden afrontar aquests reptes.

Ernest Montserrat, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Si a les llars catalanes es continuessin cuinant els plats tradicionals, el saber culinari del país seria predominant i n’estaria assegurada la transmissió a les noves generacions. Però, com la Maria Nicolau denuncia sovint, a les llars catalanes es cuina més aviat poc: molts  plats senzills o de supervivència i molts plats preparats. M’agradaria saber quants adolescents catalans han menjat mai fricandó (ja no demano que en sàpiguen fer). Als programes de cuina de 3Cat tampoc s’ofereix habitualment una cuina tradicional: si vols cuinar la major part de plats, necessites anar a un supermercat asiàtic a comprar algues, iuzu o xiitake. Aparentment, els plats catalans no semblen tan atractius ni tan guais. Cal menjar preparacions amb noms japonesos o anglesos, o anar a fer un brunch en lloc d’un esmorzar de forquilla. Cal dir “cheescake” i “lemon pie”, en comptes de pastís de formatge o de llimona.

Més enllà d’aquests termes gastronòmics que adoptem juntament amb plats i ingredients, es pot establir un paral·lelisme amb la llengua catalana. L’últim invent dels responsables d’Eufòria, el programa de 3Cat, és Eufòria Dance Kids, un concurs de dansa en què competeixen dotze equips infantils de ball. Arnau Tordera, el cantant d’Obeses, ha criticat la tria d’aquest títol a les xarxes socials, un títol que considera un despropòsit absolut, “perquè en català tenim un vocabulari extensíssim que pot expressar allò que es vol dir”, “perquè la televisió de Catalunya té la responsabilitat fundacional de treballar a favor de la normalització lingüística i aquest títol hi va en contra” i “perquè es diu al públic potencial del programa, nens i adolescents, que la llengua del país no és prou vàlida per a expressar el món que els envolta ni el món que els atrau”.

Els adolescents i joves del país ja estan exposats a continguts digitals majoritàriament en castellà i anglès, i la major part de l’argot que fan servir procedeix d’aquestes dues llengües: bro, bae, chill, drip, finde, tardeo, jartar-se… (si no sabeu què volen dir aquests termes, podeu consultar Com ho diria). Sembla que molen més les paraules en altres llengües, que amb el català no n’hi ha prou. Per això, d’acord amb l’Arnau Tordera, considero que des de 3Cat s’hauria d’haver aprofitat una marca d’èxit com és Eufòria per associar el català amb continguts interessants per a aquesta franja d’edat, i prendre aquest criteri de manera general, d’acord amb l’objectiu fundacional a favor de la normalització de la llengua que citava Tordera.

Tant en la cuina com en la llengua, dos aspectes importants de la cultura, nosaltres mateixos deixem de banda la nostra tradició, la nostra manera de fer i de parlar, i incorporem elements forans que sembla que valorem més. No es tracta d’aïllar-nos o de ser puristes, evidentment, les cultures i les llengües sempre han tingut contactes i han incorporat elements les unes de les altres. Tomàquets, patates o albergínies són termes de llengües diverses (del nahua, quítxua i taïno, i àrab, respectivament), ingredients que van arribar a casa nostra i que estan totalment integrats en la nostra cuina. En el moment actual, però, més que de contactes, es tracta del predomini digital de les grans llengües i cultures, i de la nostra tendència a incorporar acríticament plats, ingredients, mots i expressions; a arraconar tot allò que ens defineix com a cultura.

Mònica Barrieras Angàs
Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades

El candelisme ja va ser una operació política cuinada al marge de Candel (cuinada abans d’Els altres catalans, com bé explica Miquel Bonet en un dels articles més esmolats del centenari), i ho continua essent ara. A banda l’origen de l’encàrrec, que ja és prou simptomàtic, el primer gran valedor del llibre va ser Jordi Pujol, que el mateix 1964 beneïa el llibre de Candel des de Serra d’Or; anys més tard, Pujol va considerar l’autor com un dels deu catalans més importants del seu segle, ni més ni menys. La “doctrina dels altres catalans”, com l’anomena Bonet, que segellava un pacte tàcit entre el PSUC i el que havia d’esdevenir Convergència, implicava de menysprear les tesis més nacionalistes i desacomplexadament independentistes del catalanisme. Es pretén que Candel sigui sinònim de consens, i el consens sempre deixa víctimes silencioses pel camí. Quan parles de la qüestió amb gent que va viure aquells anys seixanta i primers setanta, són molts els qui et recorden, amb foc als ulls, que, de consens, res de res, que Candel va ser molt discutit, durant aquells anys, però que la discussió va quedar enterrada. Aquí hi ha un fil roig que comunica la censura franquista amb la censura democràtica.

Entre els damnificats de la doctrina (i és lleig que ho recordi jo) hi ha Manuel de Pedrolo, qui, sempre que va parlar directament o indirecta de Candel, va ser censurat. Pedrolo li recriminava a Candel que fes “fil blau fil negre” enfront de les condicions de colonització que feia tants anys que tenia Catalunya (com després va recriminar a Pujol que fos el principal responsable de la criminalització de l’independentisme), i insistia en una idea bàsica que va repetir tantes vegades i que avui necessitem urgentment tenir clara: no n’hi ha prou amb residir a Catalunya per a ser considerat català. Pedrolo deia que no es podia llegir el país amb els ulls d’abans de la guerra perquè en aquell moment (1966) hi havia un 30% de castellanoparlants que, remarcava, han estat formats en un clima d’infravaloració de la cultura catalana. Deixant de banda que avui els percentatges a què feia referència Pedrolo s’han invertit i, per tant, la pressió contra el català s’ha reforçat (els últims estudis diuen que els habitants de Catalunya que tenen el català com a primera llengua voregen un 32,6%), el que ens interessa més és que Pedrolo posava al centre l’hostilitat castellana envers el català. Sense admetre aquesta situació, i la naturalesa depredadora de la llengua castellana, no es podia parlar honestament de convivència. Això valia llavors i també ara. Que Candel descrivís els seus “altres catalans” com una gent que no arribava “fidelment adherida a una llengua”, recorda massa la perillosa neutralitat amb què tants, avui, ens venen l’omnipresència del castellà en la nostra vida quotidiana. Negar o diluir en segon terme aquesta intrínseca hostilitat castellana, com feia fins fa poc temps la plana major del nacionalisme català, era intolerable per a algú que les havia patides i combatudes totes de cara.

Que no fos possible la discussió pública entre Candel i Pedrolo, ni abans ni després de la mort del dictador, tot i les afinitats que aparentment compartien al marge de la qüestió nacional, és una evidència més contra la il·lusió de les lluites compartides. Il·lusions perdudes? Això, per a qui se les hagués fetes.

Arran de diversos recursos presentats contra el model educatiu català davant de diferents instàncies judicials, el maig del 2024 el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar un decret amb què pretenia assegurar l’ús de la llengua catalana, i de l’aranesa a l’Aran, a les aules. Aquest decret no incloïa percentatges en relació amb l’ús de les llengües, però també s’hi va recórrer en contra i el TSJC el va suspendre “cautelarment”.

Aquest setembre del 2025 el TSJC n’ha anul·lat 14 punts amb l’argument que la llengua espanyola no pot quedar com a “circumstancial o residual” a l’escola.  En la sentència, la secció cinquena de la sala contenciosa dictamina que el decret del govern català produiria una situació de desequilibri en favor del català.

La pregunta és, doncs, el TSJC s’aplica el mateix criteri i fa servir el català si més no en el 25% de les seves resolucions?

Vegem algunes dades d’ús de català i d’espanyol en el món judicial català.

Segons dades del Departament de Justícia, el 2024 les sentències judicials en català van ser el 6,56% del total. El percentatge d’ús de la llengua catalana el 2005 arribava tot just al 20% i la mitjana dels darrers 25 anys representa solament l’11,8%. No només no l’usen els jutges sinó que tampoc no l’usen els operadors jurídics.

A l’àrea metropolitana, les sentències en català es queden en l’1% i, en conjunt, a la província de Barcelona arriben al 5,65%. A Girona s’aconsegueix arribar al 10%, però en la resta de demarcacions els percentatges queden molt per sota. O sigui, la presència del català hi és del tot circumstancial i residual.

Vistes aquestes dades, la pregunta és: com s’atreveix el TSJC a imposar cap percentatge a ningú si en el seu àmbit s’incompleixen els criteris que imposa als altres?

A partir d’aquí la credibilitat de la justícia resulta del tot qüestionable. És fàcil pensar que no s’interessen per les llengües sinó que, de fet, estan fent política. És a dir, decreten sentències en funció d’una determinada ideologia, i d’això se’n podria dir prevaricar.

Els podem aplicar el benefici del dubte i pensar que desconeixen que les llengües són coneixement i no només mitjans de comunicació. Tot i que deuen saber que ens podem comunicar sense necessitat de parlar la mateixa llengua, per exemple, amb la gestualitat. Però és que les llengües suposen un plus molt gran respecte a l’ús del que no és verbal; evolutivament parlant, van suposar un salt qualitatiu per a la humanitat perquè són representacions de la realitat (però endinsar-nos en aquest tema demanaria fer un altre article).

O podem pensar que estan aplicant l’imperialisme lingüístic.

Les dades d’ús de les llengües en aquest seu món apunten en aquesta direcció.

Montserrat Cortès Colomé
GELA
Setembre del 2025

Al llarg de les últimes dècades, han aflorat al país moviments en defensa del monolingüisme en anglès, com ara l’English-Only movement, el qual veu com una amenaça les altres llengües dutes per la immigració, més que no pas les llengües indígenes, que avui dia ja són molt marginals i, per tant, no fan perillar la idea d’uns Estats Units monoculturals. Per inèrcia popular i populista, aquests corrents s’han anat fent forts arreu del territori, amb el vistiplau tàcit d’una legislació pretesament no intervencionista en matèria de llengua. Sempre que m’aturo a reflexionar sobre aquesta qüestió, em ve a la memòria la intervenció, a classe de sociolingüística fa un parell d’anys, d’una alumna originària de l’estat de Dakota del Sud. L’Alice (nom fictici) va compartir la seva experiència al high school, on alguns dels seus companys eren parlants de la llengua dakota. Segons que ens va explicar l’Alice, en alguns cercles, com ara el seu institut, encara passa que els professors renyen els alumnes indígenes pel simple fet d’emprar la llengua materna. Els fets que ens va relatar l’Alice van tenir lloc no pas al segle XIX, sinó pels volts de l’any 2020. També va ser curiós, si més no, que cap dels assistents no se’n sorprengués, d’aquesta barbaritat. Tot plegat em va fer pensar que aquestes manifestacions d’imperialisme lingüístic deuen ser més freqüents del que ens pensem.

Segons l’Indigenous Language Institute, al territori que avui són els Estats Units s’hi parlaven més de 300 llengües indígenes abans de l’època colonial (si hi esteu interessats, recomano que consulteu aquest mapa lingüístic). En l’actualitat se’n conserven unes 175 (o 150, segons la font que consultem), moltes de les quals ja es troben immerses en la darrera fase del procés de substitució. A més, d’aquestes llengües que encara es parlen, la gran majoria té menys de 1.000 parlants; i un terç, menys de 100. Històricament, les polítiques federals (i també, en molts casos, les estatals i municipals) han intentat assimilar, lingüísticament i cultural, la població indígena, amb una empremta duradora –avui encara visible– en la sobirania tribal. En aquest context, els parlants arriben a percebre, cada vegada més, la preservació lingüística com a condició indispensable per a la continuïtat política i cultural de les nacions indígenes. I és que la situació és realment alarmant. Segons dades recents, de les llengües ameríndies que encara es parlen, només una vintena té, ara com ara, possibilitats reals de sobreviure més enllà del 2050. Entre aquestes, trobaríem el navaho, el hawaià, el creek, el cherokee, el sioux (que inclou les varietats lakota, dakota i assiniboine o nakota), el zuni i el hopi.

Cal mirar enrere per a entendre com s’ha arribat a aquesta situació. Al segle XIX, el govern dels Estats Units ja va començar a impulsar polítiques explícites amb l’objectiu de desplaçar les llengües nadiues. Aquestes lleis primerenques s’emmarcaven en dinàmiques que cercaven de “civilitzar” les comunitats indígenes, les llengües de les quals eren vistes com un obstacle per a assolir l’assimilació plena. L’instrument principal d’aquesta estratègia raïa en l’àmbit de l’ensenyament, en concret en els centres o escoles d’internament (en anglès, Indian boarding schools), les quals ‘extirpaven’ els infants del seu entorn per forçar-los a esdevenir anglòfons monolingües. L’ús de la llengua materna s’hi prohibia taxativament, i els qui gosaven emprar-la, ni que fos puntualment, s’exposaven a humiliacions i càstigs exemplars severs (la Native American Rights Fund no dubta a afirmar que en aquestes escoles s’hi va cometre un veritable “etnocidi” i “genocidi cultural”). Aquest sistema, vigent fins ben entrat el segle XX, ha deixat una ferida indeleble en nombroses generacions de parlants, i s’insereix en una història més àmplia de violència contra els pobles indígenes. És en aquest context que trobem episodis tan cruents com ara les guerres índies (en anglès, American Indian Wars) i la deportació forçosa d’indígenes coneguda com el Camí de les Llàgrimes (Trail of Tears), veritables neteges ètniques que han deixat una petja profunda en la memòria col·lectiva d’aquestes comunitats.

El 2022, el Departament de l’Interior dels Estats Units va publicar el primer volum de l’anomenada Federal Indian Boarding School Initiative, en el qual es retia compte de 408 centres d’internament federals (distribuïts en 37 estats o territoris) que van estar en funcionament entre els anys 1819 i 1969, així com 53 llocs d’enterrament. El segon volum, publicat el juliol del 2024, va actualitzar aquesta xifra a 417 centres. A aquests, s’hi afegia un miler llarg d’institucions que podrien haver operat de manera semblant. El segon informe també va confirmar que, pel cap baix, 973 infants van perdre la vida en escoles d’internament dels Estats Units continentals, Alaska i Hawaii.

En l’esfera acadèmica, diversos investigadors han abordat també la situació d’emergència lingüística que plana sobre les comunitats ameríndies. En el llibre Language Planning and Policy in Native America: History, Theory, Praxis, Teresa McCarty defensa que la revitalització no pot ser considerada només com una qüestió lingüística, sinó també, i en darrera instància, com la lluita per la sobirania cultural i l’esmena d’un greuge històric. A partir d’una recerca etnogràfica força extensa, McCarty ens mostra com, malgrat el pes de dècades de polítiques assimilacionistes, darrerament han aparegut iniciatives locals per a revitalitzar les llengües indígenes (i, en alguns casos, fins i tot ‘ressuscitar-les’), tot optimitzant-ne la transmissió intergeneracional i l’ensenyament formal.

Com acostuma a passar en casos de minorització lingüística, les llengües ameríndies no només s’han afeblit per la via de la repressió directa. Des dels primers temps de la colonització, es va difondre una visió occidental i esbiaixada de les llengües autòctones com a ‘primitives’ a través de la literatura, la cultura popular i, molt especialment, les polítiques educatives. Així, es va consolidar la percepció d’aquestes llengües com un impediment a la modernització i el progrés. Investigadors com ara Wesley Leonard han posat en relleu com la narrativa dominant sobre les llengües en perill pot perpetuar inèrcies colonials i, per tant, l’estigma i la marginació. Per això, es proposa de fer-hi front des d’una praxi de reapropiació lingüística (en anglès, language reclamation), a partir de la cosmovisió indígena i un compromís de rescabalament de les comunitats afectades.

A banda d’anàlisis crítiques, en els darrers anys també hem assistit a manifestacions institucionals i de les comunitats mateixes que apunten, tot i que tímidament, a un possible canvi de paradigma. El 2024, l’administració Biden-Harris va presentar el National Plan on Native Language Revitalization, un full de ruta a deu anys que aplega els esforços dels departaments de l’Interior i Educació, juntament amb el de Salut i Serveis Humans. Aquest pla combina diverses estratègies (especialment la immersió lingüística, l’establiment de centres de preservació i la creació de parelles lingüístiques [mentor-apprentice programs]) amb l’objectiu d’enfortir les llengües vulnerables, tot augmentant-ne la base de parlants i establint xarxes de recursos gestionades directament per les nacions tribals.

Tot i l’escenari preocupant, hi ha iniciatives recents que obren la porta a una esperança moderada, com és el cas de l’aplicació Dakhód Iápi Wičhóie Wówapi, desenvolupada per la comunitat dakota per acostar la llengua a les noves generacions, i també per fer-la conèixer més enllà de les seves fronteres lingüístiques. Enmig del canvi de paradigma que observem, avui són sovint els descendents, més que no pas els parlants nadius, els qui assumeixen aquest paper de guardians i transmissors de llengües la revitalització de les quals se situa en el centre de la revifada cultural i identitària. Al segle XXI, la preservació de les llengües minoritzades ha esdevingut una veritable qüestió de justícia social que ens apel·la a tots.

Marc Gandarillas és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

A Catalunya, en aquest cor de desdeny s’hi van situar veus conegudes: Bernat Dedéu amb acudits fàcils com “han anat a fer-se selfies en golondrina amb mocador palestí”; Ramon Tremosa i David Madí, parlant de “cinisme”, “demagògia” o “partidisme”; i Pilar Rahola, titllant-la d’“excursió propagandística”. No són ocurrències aïllades: responen a una tradició que, des de certs entorns que van de la vella Convergència fins a Junts, ha ridiculitzat tota protesta social que no encaixi en el seu cànon.

En aquestes burles hi batega sovint una inquietant simpatia envers Israel, un estat que nega a un altre poble el mateix dret d’autodeterminació que aquí es reivindica. Vet aquí la incoherència: alguns dels qui exigien respecte internacional pel procés avui giren la cara davant l’opressió de Palestina. Però hi ha encara una segona constant en aquests discursos: la tendència a desautoritzar qualsevol mobilització que no passi pel seu filtre ideològic.

Per a ells, només són legítimes les mobilitzacions si se subordinen a la seva agenda política. Tota la resta és “fantasmada” o “propaganda”. Ignoren –o fan veure que ignoren– que al Moll de la Fusta hi havia nombrosos líders independentistes com David Fernàndez o Lluís Llach, i que molts dels qui embarquen a la Flotilla van ser els mateixos que es van mobilitzar l’1-O i van posar el cos davant les porres. Què haurien dit si aquells mateixos vaixells haguessin salpat durant el procés per trencar un bloqueig contra Catalunya? Aleshores qualsevol acció, per petita que fos, s’hauria celebrat com a heroica. Avui, en canvi, aquestes mateixes formes de solidaritat són menyspreades amb el mateix to de burla amb què d’altres, des d’altres trinxeres polítiques, van menystenir l’1-O.

Aquesta desqualificació fàcil desemboca sempre en la mateixa acusació: la de la inutilitat. Una acusació que s’estavella contra l’evidència. Totes les mesures adoptades fins ara davant el genocidi a Gaza han arribat gràcies a la pressió social, no pas a la generositat dels governs. El reconeixement de l’estat palestí, la personació a l’Haia al costat de Sud-àfrica, la tramitació d’una llei per a prohibir el comerç d’armes amb Israel, la ruptura de relacions institucionals a Barcelona, la condemna a Eurovisió arrencada a TVE: res d’això no hauria passat sense protestes, sense marxes bloquejades, sense vagues de fam, sense vaixells que van salpar tot sabent que no arribarien a port.

I no és retòrica. La flotilla comporta riscos reals. El 2010, la marina israeliana va assassinar deu activistes en aigües internacionals. Enguany, un vaixell humanitari va ser atacat amb drons, cosa que va provocar incendis i ferits. Netanyahu ha matat centenars de metges, periodistes i cooperants. A Egipte, durant la Marxa Global a Gaza, els qui vam intentar obrir un corredor humanitari cap a Rafah vam rebre cops de porra i agressions de la policia i l’exèrcit egipcis. Això és turisme? Això és posar per a la foto? No. Això és posar-se a la línia de foc. I encara més quan el mateix govern israelià ja ha anunciat que tractarà els tripulants de la flotilla com a “terroristes”, un avís que fa evident fins a quin punt són en joc la seva integritat i la seva llibertat.

I la prova més dura la vam tenir l’abril del 2024, quan l’ONG World Central Kitchen, en missió conjunta amb Open Arms, va ser víctima d’un atac brutal a Gaza: un dron israelià va disparar tres míssils contra un comboi humanitari i va assassinar set cooperants de diverses nacionalitats mentre escortaven l’ajuda des del mar fins a terra ferma. Aquells treballadors, clarament identificats i en una zona desescalada, van ser atacats. El cop va mostrar fins a quin punt Israel no només busca matar palestins, sinó també aquells que intenten alleujar-ne el patiment.

En aquest context, la presència de cares visibles –polítics, artistes, periodistes– té un valor afegit: funciona com a escut parcial per a la resta de participants anònims. No és cap garantia absoluta, però aporta una protecció relativa i una visibilitat que pot salvar vides. Els noms coneguts serveixen per a amplificar la denúncia i reduir, encara que sigui mínimament, el marge d’impunitat d’un estat acostumat a disparar sense càmeres.

La flotilla no és cap photocall, sinó part d’una llarga tradició de desobediència civil internacional. Des de les carreteres bloquejades del Sinaí fins a les aigües obertes de la Mediterrània, de les places ocupades al bloqueig de vaixells d’armes. Quan els governs abdiquen el seu deure d’aturar un genocidi, són els pobles els qui activen mecanismes de resistència simbòlica i material. Ho fem perquè la complicitat occidental ens deixa sense cap més remei: quan els estats envien armes a Netanyahu i sabotegen resolucions internacionals, la societat civil assumeix l’obligació moral que dicta el dret internacional i que reclamen els tribunals de justícia. En realitat, no haurien de ser les ONG ni les flotilles ciutadanes les encarregades de garantir el pas segur de l’ajuda. Haurien de ser els vaixells dels exèrcits occidentals, sota mandat de l’ONU, els qui establissin un cordó humanitari per protegir la població assetjada, com ja s’ha fet en altres conflictes. El fet que no sigui així, i que siguem activistes desarmats els qui assumim aquesta tasca, és la millor prova de la magnitud de la complicitat institucional. Potser la meta no s’assolirà, però el gest obre esquerdes, crea memòria, obliga a mirar.

Catalunya coneix bé aquesta tradició. Des de les vagues obreres sota el franquisme fins a la insubmissió, de les marxes per l’amnistia a les acampades estudiantils o l’1-O, la desobediència civil ha estat motor de canvi. Per això resulta encara més dolorosa l’equidistància d’alguns sectors del nacionalisme català davant Palestina, que revela la fractura moral d’unes elits còmodes en la doble vara de mesurar.

Avui a Gaza s’hi juga més que la supervivència d’un poble. S’hi juga el futur de la humanitat, la vigència mateixa del dret internacional, la prohibició del genocidi o la idea que existeixen límits davant el poder nu. En aquest escenari, la flotilla i l’Open Arms són un eco de les Brigades Internacionals, però des de la desobediència civil pacífica: un recordatori que la solidaritat no es declama, s’exerceix.

Netanyahu no aturarà el genocidi per l’existència d’aquestes flotilles, però si mai s’atura serà perquè els governs occidentals actuen. I aquests governs només es mouran si abans es mou la seva ciutadania, amb accions com la flotilla. En el fons, aquest és el nucli del debat: la democràcia no és un esport d’espectadors. Requereix persones organitzades i mobilitzades que no obliden que els drets no cauen del cel, sinó que es conquereixen i es defensen amb compromís col·lectiu.

No, la flotilla no és anar a fer-se selfies en una golondrina. Són gairebé tres-centes persones amuntegades en males condicions en una vintena de velers que naveguen dies i nits per un Mediterrani convertit en frontera mortal, sabent que al final del trajecte els espera l’armada d’un estat que dispara a matar. Això no és turisme ni propaganda: és resistència civil pacífica davant un genocidi.

I no, l’Open Arms no és cap “taxi del mar” ni un “vaixell de negrers”, com va arribar a dir Vox. És una tripulació que hi deixa la pell per rescatar nàufrags que Europa prefereix deixar morir. Per això, en lloc de ridiculitzar-los, caldria preguntar-se qui té més dignitat: els qui salpen assumint, com a mínim, el risc per a la seva integritat i la seva llibertat, o els qui, des de la comoditat d’un plató o d’un consell d’administració, menyspreen allò que mai no gosarien fer.

La memòria és curta i pot semblar que sigui cosa nova, però, ben al contrari, la conflictiva relació del patrimoni arquitectònic de Barcelona amb la casa Thyssen-Bornemisza ve de lluny, i sempre emparada pels consistoris socialistes. L’operació anunciada, que portaria a desvirtuar l’antic palauet Marcet, esdevingut teatre a la postguerra i cinema Comèdia fins fa ben poc, no és pas el primer mercadeig que emprenen plegats. Ho fan amb interessos vestits amb gestos difícils de refusar per l’oferiment de mostres d’art presentades com d’alta gamma, i de resultes d’aquests tractes sempre acaba tocant el rebre a peces arquitectòniques més o menys significades. Perquè l’amatent municipi corre a congraciar-se amb tan aristocràtics promotors i els posa en safata referents monumentals que sobrepugin les operacions tot provant d’apartar o disminuir les disposicions que els protegeixen.

Segons l’anunci ara preveuen de servir-se d’un darrer palauet que resta de la urbanització primera del passeig de Gràcia, quan s’hi comptaven grans residències patrícies voltades de jardí que, alçades a partir del 1860 i en aquest cas renovada cap al 1890, caigueren l’una rere l’altra el segle passat, substituïdes per cases de pisos. Per això el menut palauet del Comèdia viu avui encaixonat entre alts immobles, tot conservant força íntegre l’aspecte extern, sense deformacions ni remuntes, mentre que l’interior és perdut d’ençà el 1941, quan fou convertit en sala d’espectacles. El joc de volums amb què articula simètricament el xamfrà en tres façanes ben ornades i teulades pronunciades buscava un to magnificent que li dóna personalitat i en fan un vistent contrapunt a l’ensopit panorama que l’envolta, entre severes moles i edificis mediocres. No es tracta d’una obra remarcable de l’arquitectura del seu temps, quan l’academicisme amb què jugava per exhibir opulència ja deixava pas al modernisme, però això no vol dir que no hagi de ser degudament respectada com a testimoni del primer estadi senyorial del passeig i mostra de la pretensiosa elegància arquitectònica de la fi del segle XIX. Ho hauria de ser en la integritat de la seva configuració volumètrica i condició exempta, que són l’essència de l’aportació que l’edifici fa als valors d’heterogeneïtat en la modulació històrica i arquitectònica de l’espai urbà, tot evitant que caiguin víctimes d’hàbils jocs de mans amb les regulacions municipals.

Perquè, segons s’ha divulgat, l’actuació comprendria, a fi de treure’n el màxim profit, la construcció d’un seguit de cossos que l’envoltarien, envilirien i reduirien gairebé fins a menjar-se’l o fer-lo còmicament insignificant. No obstant això, aquest embat no seria ni de bon tros tan greu com ho fou el primer, quaranta anys enrere. El 1988 l’envestida projectada i sortosament frustrada hauria estat catastròfica. Per explicar-la bé caldria saber els motius que portaren el baró Thyssen i el PSOE a emprendre unes negociacions presentades sota la faceta benefactora de la cessió de la seva imponent col·lecció al govern del regne. Els tractes es feren a mitjan anys 1980 i coincidiren amb la nominació olímpica de Barcelona per al 1992. En aquest context s’ajuntaren, grosso modo, dues estratègies dispars. Les autoritats espanyoles hi veieren la possibilitat de segregar-ne una propina per a Barcelona i expressar la condescendència de l’estat amb la ciutat, mentre que el baró devia pensar que la presentació a la Barcelona olímpica seria una plataforma més d’exhibició del seu patrimoni. El potent socialisme municipal ho va entomar amb entusiasme i com a transmissor de l’ordre jeràrquic estatal va acatar la posició museística subsidiària, sense valorar l’entitat artística de les obres assignades i l’articulació amb el panorama museístic català.

Enlluernats, com avui, per l’oripell nobiliari i sense projecte cultural de país o implícitament contraris, sense consultar ni consensuar l’operació amb les autoritats nacionals en matèria de patrimoni, per a les quals no cal dir que tenien ben pobra consideració, varen oferir per acollir i fer lluir la mostra la peça més sobresortint a disposició de l’ajuntament: ni més ni menys, el monestir gòtic de Pedralbes sencer, desallotjat per les monges feia poc i tancat en bona part. Ho feren incondicionalment, com si fos un contenidor manejable a discreció, una arquitectura lliurement modificable i uns interiors sense interès que calia desembarassar per agençar les exigents instal·lacions que el baró requeria per a l’exhibició. Així ho va entendre l’arquitecte Ricard Bofill, a qui es va confiar l’encàrrec. La noció dels valors artístics, històrics, ambientals, és a dir, culturals i patrimonials de l’únic monestir gòtic del país arribat íntegre a l’actualitat en continent i continguts s’ignorava totalment en la comanda política, de manera que sense comptar amb coneixement o pretendre obtenir-lo d’estudis artístics, arqueològics o històrics, el Taller Bofill va fer i desfer. L’estiu del 1988 en va sortir un projecte qualificat de “remodelació” del monestir que, fora de l’església i el claustre, alterava parts essencials de tota la resta del conjunt, del peu de la sala capitular passant per les cuines i el refectori de l’ala de ponent per arribar fins a desfigurar el dormitori. El document fou plenament assumit per les autoritats municipals, també de Cultura.

A mesura que el projecte era conegut, l’escàndol, com ara, agafava volada de l’àmbit patrimonial al cívic. Gens de grat, el municipi va haver de sotmetre’l a l’autorització preceptiva en matèria patrimonial del govern català. El destret era fort: un arquitecte de gran nom, una col·lecció tinguda per excepcional, un ajuntament progressista envalentit per una causa cultural enfront del conservadorisme sempitern i curt de vista. Tot anava de proa. Tanmateix, la magnitud del disbarat costava d’empassar-se i una conjunció de forces l’aturaren i en reduïren l’impacte a una actuació d’abast tolerable. Hi va fer molt la personalitat de professional respectat del qui llavors era director general de patrimoni cultural, Eduard Carbonell, que venia just d’ocupar el càrrec després d’un altre conflicte amb l’ajuntament per la trinxadissa impulsada al convent dels Àngels. Amb decisió  i convicció es va moure per impedir el desastre. Per encàrrec seu, un detallat informe de les afectacions signat pels arquitectes A. Navarro, A. Bastardes i pel qui això escriu com a arqueòleg, a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic, fou lliurat a la Comissió de Patrimoni que havia d’avaluar la proposta, juntament amb el corresponent de l’arquitecte territorial M. Abelló.

De moment, aquests reports pararen el cop, i la presentació d’un escrit d’Alexandre Cirici d’anys abans contra veus que ja pretenien desfigurar el monestir va aportar un argument d’autoritat poc refutable políticament pels responsables municipals. Les tenses negociacions encetades llavors per Carbonell amb l’ajuntament i el Taller d’Arquitectura, d’antuvi poc o gens receptives a raons patrimonials, feren possible de rebaixar els impactes fins a desestimar les actuacions agressives de les ales sud i oest que se salvaren senceres, mentre que la transformació en sala d’exposició es va limitar al dormitori, on, in extremis, es va poder evitar  la  desaparició de l’enteixinat del sostre i altres elements del segle XVI. Així es malbarataren temps, recursos tècnics, esforços personals i diners públics a formular un disbarat monumental i a aturar-lo, quan amb sòlids criteris d’entrada no s’hauria ni d’haver plantejat l’agressió a Pedralbes. Per si no fos prou, la instal·lació de la curta mostra de la col·lecció Thyssen-Bornemisza amb afectació assenyadament circumscrita al dormidor conventual només hi va ser onze anys, del 1993 al 2004, quan va desplaçar-se al MNAC, on ara es troba en dipòsit del museu espanyol i tothom pot jutjar-ne la mediocritat.

Avui hi tornen amb un episodi repetitiu. Ara es fa servir de mirallet la col·lecció de gran anomenada i abast artístic de la baronessa Thyssen, de qui s’apunta mostrar una refinada selecció de pintura catalana dels segles XIX-XX, que, elevada a la dignitat de museu, serveix d’esquer per a excitar l’amor propi nacional i entabanar els poc informats responsables polítics. Així s’endolceix amb l’aparença d’una gran aportació cultural, cívica i artística el creixement de l’edificació del privilegiat xamfrà de l’antic Comèdia, especulativament infrautilitzat fins ara pel negoci immobiliari. Una agressió al patrimoni arquitectònic que pot esdevenir perenne si no s’atura a temps, justificada per a una exposició que aneu a saber si hi pot tenir gaire durada, perquè un cop acomplerta la seva funció implícita deixarà d’interessar i no fóra gens estrany que apuntés migrar el negoci cap a un altre indret. Encara més xocant resulta tot plegat quan, amb una mà, els responsables socialistes que amb afectació intel·lectual i llarg finançament promouen des del Departament de Cultura la revisió i desconstrucció de museus d’art catalans, del seu relat històric i dels seus continguts patrimonials a càrrec de l’ex-director del Reina Sofía i, amb l’altra mà, des de l’ajuntament barceloní afavoreixen la creació d’un museu en el sector privat d’allò més convencional, sense cap mena d’esperit crític i amb el patronatge d’un llinatge de l’aristocràcia industrial germànica de foscos antecedents. La creació d’un museu que no sembla voler representar cap aportació substantiva artísticament al panorama museístic català, orientada només a engruixir i repetir la representació de les escoles pròpies, en general prou ben mostrades en els centres existents i que tal volta farien un paper millor de promoció cultural exhibides en uns altres de forans, mentre moviments i autors cabdals d’alta època i temps recents de panorama internacional absents dels museus del país en són desestimats o escrupolosament comptats en l’oferta d’uns col·leccionistes que consideren la ciutat només digna de sucursals, mostres provincianes i exhibició de mestres locals.

Eduard Riu-Barrera és arqueòleg i historiador. Ha estat del Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya