“De fa uns quants anys, l’illa és d’Abu Dhabi”, assegura un jove socotrí que s’estima més mantenir l’anonimat. Controlen directament o indirecta l’economia, els transports, l’administració, les tecnologies de la informació i, potser més important, el relat. Ho han fet en silenci durant l’última dècada, amb petites accions que jugaven amb els límits acceptables pel govern central iemenita, però amb uns objectius clars i uns interessos que com més va més importància tenen en el marc geopolític i econòmic regional i global.

Si un habitant de Socotra hagués d’assenyalar el primer record que té dels EAU, un país que és a més de mil quilòmetres de distància, probablement mencionaria el desastre del 2015, quan dos ciclons destructius van colpejar l’illa amb pocs dies de diferència. Aquests dos esdeveniments, completament anòmals a la regió, van tenir un fort impacte a l’illa: vora una quinzena de morts, seixanta ferits i la destrucció de cases i vaixells. En aquesta situació catastròfica, Abu Dhabi va aportar-hi la principal ajuda. Van establir un pont aeri per a enviar material d’emergència (més de cent tones, gràcies a entitats emiratianes) i van fer arribar un vaixell carregat amb 450 tones d’aliments i 300 de dièsel, un producte vital per a assegurar el subministrament elèctric gràcies a generadors. També van ajudar a reconstruir cases, escoles i clíniques. Aquesta ràpida reacció dels EAU contrastava amb la inacció del govern central iemenita, immergit en una guerra civil.

L’any anterior, el 2014, els hutis havien començat una revolta per a controlar el país, i havien arribat a conquerir la capital, Sanà, i gran part del nord-oest. Mesos després, una coalició encapçalada per l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units es va proposar de defensar els interessos del govern reconegut internacionalment com a legítim, que assegurava que els hutis rebien el suport de l’Iran, cosa que dibuixava un nou tauler d’escacs de la geopolítica mundial.

El 2016, aprofitant la intervenció de la coalició contra els rebels, els EAU van instal·lar una base militar a Socotra sense previ avís ni acord. Dos anys més tard, es va travessar una altra línia vermella: cent soldats emiratians hi van aterrar i immediatament van desarmar la guarnició iemenita local, van ocupar el port i l’aeroport i van hissar la bandera dels EAU als edificis oficials. El govern del Iemen va denunciar que es vulnerava la sobirania nacional. Per culpa de la pressió diplomàtica, i amb mediació saudita, es va acceptar que es retirarien parcialment les tropes emiratianes. Allò va calmar la tensió amb els seus aliats, però a efectes pràctics ja no van deixar de tenir control sobre l’illa mai més.

La realitat era que, dins la coalició oficial, hi havia també disputes importants. Tot i mostrar-se com a aliats contra els hutis, internament han estat també enemics. Si Riad ha defensat la sobirania del Iemen unificat, Abu Dhabi ha protegit els seus interessos i s’ha col·locat al costat dels independentistes del Iemen del Sud, el Consell Transicional del Sud (STC). Aquestes discrepàncies es van plasmar sobre el terreny el 2020, quan les forces independentistes, amb el suport emiratià, van expulsar el governador i les tropes lleials al govern central i van prendre el control de Socotra. Això va intensificar la tensió entre els dos bàndols, que es disputaven també més regions del Iemen continental. Avui és habitual de trobar la bandera del Iemen del Sud pintada en façanes o penjada en balcons.

Però la influència emiratiana no és palpable tan solament en les accions militars. La realitat de l’illa és que molta gent veu amb bons ulls l’annexió –o, si més no, la protecció– dels EAU. D’ençà que Abu Dhabi es va fixar en Socotra, les condicions hi han millorat força. Hi han construït carreteres i hospitals i gestionen el port i l’aeroport. L’empresa de telecomunicacions emiratiana Etisalat hi ha instal·lat antenes que ofereixen la millor cobertura.

De fet, els habitants de l’illa no solament poden fer-se contractes amb Etisalat tot i no ser residents ni ciutadans emiratians, sinó que també tenen facilitats per a fer-se comptes bancaris, rebre atenció mèdica gratuïta i comprar propietats als EAU. Són alguns avantatges exclusius dels habitants de Socotra, dins una política de conquesta tova. A més, hi ha programes especials per a  dur joves de l’illa als EAU amb formació i feina assegurades, sovint en l’àmbit de la seguretat. Allà reben sou i ensenyament, de manera que les famílies passen a dependre econòmicament dels Emirats. També centenars de residents han obtingut passaport emiratià aquests darrers anys. Aquests vincles fan que sigui gairebé impossible de revertir la influència dels EAU a la regió.

De la mateixa manera, no solament han connectat l’illa amb l’estranger, gràcies als vols que uneixen Abu Dhabi i Hadibu (la capital de Socotra) setmanalment, sinó que han potenciat un sector que aporta una certa prosperitat econòmica a la població local: el turisme. Gràcies a les connexions aèries i al control fronterer de l’aeroport, que fins i tot expedeix visats per a visitar l’illa, cada any hi van milers de turistes per meravellar-se amb un entorn natural completament únic al planeta. “Ens formen gratuïtament, ens porten als EAU o ens ajuden a treballar amb els turistes –explica un altre jove–. A mi no em faria res ser un emirat més i que portessin la seva prosperitat a l’illa”, imagina, tot fantasiejant en una ciutat com Dubai a l’humil Socotra.

Tot i que no hi ha cap mena de declaració formal d’Abu Dhabi sobre una possible intenció d’annexionar-se Socotra, de rumors n’hi ha hagut d’ençà que va començar la guerra. El 2016 es parlava d’un acord secret entre el govern iemenita i els EAU per facilitar un arrendament de Socotra per noranta-nou anys en canvi del seu suport en el conflicte. Segons algunes fonts locals, Abd Rabbuh Mansur Hadi, que llavors era president a l’exili, va refusar l’oferta milionària emiratiana i això va fer que Abu Dhabi canviés d’estratègia i passés a subornar líders locals per prendre el control de l’illa. La idea ara seria que, una volta s’hagués assegurat una pau o un nou status quo al Iemen continental, Socotra restés fora de l’abast de Sanà definitivament, ja sigui perquè l’STC la integra en un hipotètic nou estat del sud o fins i tot per alguna fórmula de possessió amb modalitat d’arrendament.

Un assessor del Ministeri d’Informació iemenita, Mukhtar al-Rahbi, va denunciar que Socotra ja havia passat a estar sota “sobirania plena dels EAU” i va acusar Abu Dhabi de voler segregar l’arxipèlag del Iemen i establir-hi bases militars permanents. Els Emirats Àrabs ho neguen tot i mantenen que la seva presència és només d’ajut humanitari i en coordinació amb les autoritats locals. Tanmateix, les seves accions fan pensar en alguna cosa completament diferent.

Controlar Socotra aporta molts beneficis als EAU. En clau geopolítica, encaixa en l’ambició d’Abu Dhabi de projectar poder sobre l’eix Iemen – banya d’Àfrica, on ja tenen bases o concessions portuàries en alguns països, i que recentment ha viscut el reconeixement de la independència de Somalilàndia per part d’Israel. De la mateixa manera, també els pot servir per a assegurar rutes per al seu gegant logístic, DP World, i per a controlar el trànsit tant marítim com aeri, fent de Socotra un hub de transport però també de seguretat. A més, hi ha qui considera que controlar aquesta zona del golf d’Aden és clau per a obtenir una font d’intel·ligència militar privilegiada i monitorar moviments a la regió (aeronavals, de pirates, contraban…).

D’una altra banda, econòmicament Socotra té un gran potencial, per exemple, com a destinació turística de luxe. Hom creu que Dubai la pot explotar com a centre turístic paradisíac exclusiu, cosa que preocupa ambientalistes que veuen en l’illa un tresor fràgil del planeta pel seu particular ecosistema, on hi ha moltes espècies que tan sols es poden trobar ací. De la mateixa manera, una possible conseqüència de tenir control sobre l’illa podria ser la capacitat de donar llicències de pesca o d’explotacions mineres, si bé avui no hi ha proves de cap gran jaciment de recursos naturals. Ara, a l’illa corren rumors que s’han vist empreses emiratianes cercant ja activament possibles pous de petroli offshore.

Lògicament, tots aquests atractius no han passat desapercebuts, i hi ha molts altres actors interessats en Socotra. L’Aràbia Saudita, sense anar més lluny, conserva encara una brigada d’un centenar de soldats que va desplegar-hi per contrarestar la clara voluntat emiratiana. La relació entre aquests dos països es troba en un moment crític, perquè aquestes darreres setmanes l’STC ha impulsat una gran ofensiva per a ocupar noves parts del Iemen i ha anunciat una constitució i la voluntat de fer un referèndum abans de dos anys. Tot plegat, ha originat la reacció saudita, que la setmana passada va bombardar posicions de l’SCT, que rep el suport dels Emirats Àrabs.

Un altre actor inesperat és Israel, que s’especula que s’ha aliat estratègicament amb Abu Dhabi per contrarestar els hutis i la influència iraniana. Els israelians no hi aporten tropes directament, però sí aparells de vigilància, com ara drons, per fer de Socotra un punt clau en l’àmbit d’intel·ligència. En el sentit contrari, Turquia i Catar s’oposen a la ingerència emiratiana i defensen la integritat nacional del Iemen.

Socotra es troba sobtadament en el mapa geopolític global. Els Estats Units, per exemple, consideren clau l’illa en l’estratègia de seguretat regional, i esperen que els seus aliats hi tinguin presència per a controlar la navegació a l’Índic. Els qui van al capdavant són, sens dubte, els Emirats Àrabs Units, que no s’han conformat a portar-hi militars, sinó que es volen assegurar que els habitants de l’illa prefereixin formar part del seu país que no d’allò que acabi resultant del complex conflicte iemenita. I, sense fer gaire soroll, sembla que es van apropiant una de les peces més importants del tauler global.

“Benvinguts, benvinguts!”, exclama quan ens veu arribar, tot pujant cap a la seva cova a través de les restes d’una mandíbula de balena blava. És un home rialler, amb els cabells rinxolats, que porta un collaret fet amb dents d’orca. Ràpidament ens serveix te en uns gotets petits. “A vegades surt dolç, a vegades salat!”, ens avisa. Com que l’aigua amb què el prepara és de mar, la infusió que tastem és inevitablement salada. Ell se la beu amb una petxina enorme. “Sempre ho faig així”, proclama orgullós.

És l’últim home que viu en coves de tot Socotra, una de les illes amb una biodiversitat més singular del planeta, situada al Iemen. Va néixer ací, igual que els seus pares, els seus germans, la seva dona i els seus fills. Però ell és l’únic que continua sense abandonar la vida cavernícola. “A la gent li agrada la ciutat per l’electricitat, l’escola… Perquè ho tenen a prop. Però a mi m’agrada ser ací”, ens explica entre glops de te salat.

Es va casar amb la seva cosina, que havia nascut a la cova del costat, i van tenir quinze fills, nou dels quals es van morir per la poca infrastructura sanitària de l’illa. El seu fill més gran, de trenta-cinc anys, li ha donat els primers néts. I, com tots els avis, de tant en tant li toca de fer de cangur. Deu ser l’únic, això sí, que penja els nadons d’una xarxa aprofitant les roques de la cova per a fer un gronxador. El soroll de les ones i la brisa suau que entra a la cova els calma de seguida, assegura.

La cosa que més sol sorprendre els qui coneixen l’Abdul·lah per primera vegada és l’edat. Ha superat àmpliament la seixantena, però té un aspecte físic envejable. Es mou àgilment per les roques, descalç, s’ajup i té reflexos explosius que l’ajuden a caçar. A més, té una dentadura blanca i sana sense haver utilitzat mai dentífric.

Però allò que captiva tothom és la seva personalitat, enèrgica i sempre alegre. I és capaç d’aprendre idiomes amb molta facilitat. Amb nosaltres parla en un bon anglès que ha après de manera del tot autodidacta. “No sé llegir ni escriure anglès”, ens explica. “Només sé les coses que en pesco dels turistes.” També s’ha après paraules de molts altres idiomes, com ara l’alemany, el txec, l’italià, el xinès i el castellà.

Malgrat que tot el seu entorn va decidir de traslladar-se al municipi pròxim de Qalansiyah, ell s’aferra a la cova. Està convençut que no necessita res més. Menja tot allò que troba a la naturalesa i es protegeix de les inclemències del temps a les profunditats de la seva llar. “Al matí, per esmorzar, menjo dàtils de Socotra amb peix a la brasa i, a vegades, marisc: musclos, petxines, ostres… Per dinar tinc arròs amb peix.” Ens mostra que fàcil que és d’obtenir el menjar amb una passejada ràpida per la llacuna, de la qual treu unes quantes ostres i mol·luscs. A més, també caça sovint tortugues marines i ocasionalment cria de tauró. Les rajades són encara més comunes. “Avui n’he agafada una, allà al darrere, caminant a poc a poc… Hi ha moltes rajades.”

A banda animals petits, a vegades n’ha trobat alguns de més grossos, morts a la costa. A més de la mandíbula de balena que fa d’entrada de la cova, fa un temps va trobar també el cadàver d’una orca. “Jo en dic dofí”, confessa. “Però si veus el blanc i el negre, és una orca. La vaig trobar morta allà. Al cap d’una setmana li vaig agafar les dents per a fer-ne un collaret. I al cap d’un mes vaig agafar-ne l’esquelet per a espantar els nens.” Dit i fet, la columna vertebral i el crani ara formen part de la decoració de l’interior de la cova.

Tot i negar-se a tenir una vida entre parets, l’Abdul·lah no renega dels avantatges d’algunes tecnologies. Ara, per exemple, té una petita placa solar que li permet de carregar un telèfon senzill. Si la cova és la cosa més important per a ell, socialitzar-se és la segona cosa que més li agrada: i aquell dispositiu li permet d’estar connectat amb els qui el volen visitar.

La seva dona ha acabat acceptant la vida del marit, que durant tota la setmana dorm a la cova. El dijous, això sí, dorm a la casa que tenen a Qalansiyah, perquè el divendres és el dia més important de l’islam i ha d’anar a la pregària del matí a la mesquita.

A Socotra, l’islam conviu amb les llegendes locals, que sovint esmenten la presència de jinns, o genis, uns esperits invisibles que habiten en zones remotes i que poden adoptar formes diverses i fer coses extraordinàries. “A vegades sento com si un jinn em parlés, saps?”, comenta l’Abdul·lah mirant cap a l’horitzó. “Quan camino, el sento, però no entenc què diu. Fa temps, també veia una persona caminant per la llacuna, com si pesqués. Apartava la vista un moment i, quan tornava a mirar, ja no hi havia res.”

Segons ell, el seu entorn va entendre més la seva preferència per la cova durant els dos ciclons del 2015. “Tothom a la ciutat va anar a l’escola, a la mesquita, a l’hospital… Per quedar-s’hi, perquè totes les cases podien caure a causa de la força de l’aigua. Jo vaig tenir una idea i vaig emportar-me tota la família ací, tots. I hi vam estar nou dies.” A Qalansiyah, la “ciutat” de la qual parla l’Abdul·lah (tot i que en realitat es tracta d’un petit poble de pescadors d’uns 4.000 habitants), unes quantes cases es van ensorrar i algunes barques es van enfonsar. Segons ell, hi van morir deu persones. La seva família, en canvi, va sentir-se protegida en tot moment dins la cova. “Ens van avisar que potser hi hauria un altre cicló. Vaig dir a la meva dona que si en venia un altre, moriria tothom a Socotra, i llavors seria tota l’illa per a nosaltres”. Per sort, no n’hi va haver cap més.

En una ocasió, l’Abdul·lah va abandonar la seva cova i l’illa. Va ser quan l’any passat el van portar al Iemen continental i a Oman. Els últims anys, la seva història s’ha fet força popular i el van convidar uns quants patrocinadors. “Em va portar molta gent”, explica. “Tenia dos escortes, un a cada costat, perquè hi havia molta gent que volia fotos.”

A la ciutat de Salalah, a Oman, va viure la pitjor experiència que recorda. Va ser quan va entrar per primera vegada en un ascensor, tot sol. No tenia ni idea de com funcionava i va començar a prémer els botons frenèticament sense entendre per a què servien: va anar amunt i avall, del tot perdut, fins que el “van rescatar”. “Vaig estar setze dies malalt. Suposo que pels canvis d’aigua, pel fred, per la gent… Em feia mal de cap tota l’estona, com si portés una caputxa ací”, recorda tot tocant-se el cap amb les mans. El van portar a un hospital del Iemen, a on li van receptar unes medecines que s’havia de prendre uns quants dies, al matí, a la tarda i després de sopar. Però com que ell no havia visitat mai cap hospital ni li havien receptat mai medecines, se les va prendre totes de cop. Afortunadament, no va haver-hi efectes secundaris.

“En canvi, no sé què és estar malalt a la cova. Tampoc sé què és estar trist. No ploro mai. Tota la vida he estat feliç perquè ací no noto res dolent: sento les onades, el vent, la mar, les barques…”, ens assegura amb el seu somriure etern. Per ell, aquelles roques, aquella llacuna i aquells animals són casa seva. Tot parlant amb nosaltres, s’acosten uns quants ocells i ràpidament els tira grans d’arròs. “Són els meus ocells”, ens diu. Aquesta connexió amb l’entorn el fa viure sense preocupacions i, tot i haver vist unes altres maneres de viure, no vol canviar la seva vida per res. “Hi ha qui prefereix viure a la muntanya, per les cabres i tot això. Però a mi m’agrada ací, a la cova… És el meu paradís.”

S’hi van edificar prop d’una trentena de centres amb tots els luxes. Fins i tot, van construir una línia de tren directe amb Moscou, que en el seu moment àlgid connectava els 2.000 quilòmetres que la separaven de la ciutat de Tskaltubo quatre vegades el dia. Era un dels grans orgulls soviètics i una demostració de poder i del seu compromís amb els seus ideals.

Quan vaig entrar d’amagatotis en un dels seus sanatoris més impressionants, ara abandonat, no em va ser difícil imaginar-me la grandesa del lloc cinquanta anys enrere. Era l’últim gran hotel balneari que s’havia construït a la regió, el Sanatorium Sakartvelo, un complex gegant amb tres edificis de fins a nou pisos que havia arribat a tenir llits per a acomodar-hi més de mig miler de convidats. Però ara moltes de les parets s’havien esfondrat, s’havia saquejat tota la ferralla aprofitable i la vegetació començava a guanyar terreny entre les rajoles trencades i la runa.

Aquell era un exemple clar de què havia estat Tskaltubo. Els visitants s’allotjaven en centres com aquell, que eren una barreja de balneari i hospital. El radó, un gas noble radioactiu, és present en forma dissolta en les aigües que brollen en aquesta zona. Els experts soviètics presentaven aquestes termes com a aptes per a banys diaris durant dues setmanes, suposadament, per a millorar l’aparell locomotor, la pell, el sistema nerviós i el circulatori. D’aquesta manera, els turistes eren a la vegada pacients que contractaven diversos tractaments amb la intenció de millorar la salut.

A partir del 1991, després de la caiguda de la Unió Soviètica, aquells luxosos edificis van quedar abandonats. Tskaltubo ja no tenia la inversió pública ni la motivació política que havia arribat de Moscou i, de mica en mica, les persones que hi vivien, que es van quedar sense feina, se’n van anar, i van deixar rere seu el vestigi increïble d’un projecte d’escala continental destinat a l’oblit. De les 20.000 persones que hi havien arribat a viure a final dels anys vuitanta, quan rebien més de 120.000 visitants anuals, en el cens del 2024 només en quedaven 7.000.

Explorant les runes, vaig aconseguir pujar fins al teulat, des d’on es veia una increïble panoràmica de la zona, especialment verda. Pel damunt de les copes dels arbres s’elevaven fantasmagòrics edificis al límit de l’esfondrament. Al bell mig de tots ells, s’hi distingia fàcilment un parc central, al voltant del qual s’havia dissenyat el plantejament urbanístic dels balnearis de Tskaltubo. A més a més, a la façana de l’edifici a on em trobava, hi havia encara el rètol en georgià del Sanatorium Sakartvelo, que impressionava quasi tant com vist des de baix.

Però la cosa que més em va sorprendre d’aquell complex la vaig trobar a la planta baixa. Allà reposava, en un admirable estat de conservació, un mosaic soviètic de colors blau, groc, verd i vermell. Aquell espai devia ser una zona pública important de l’hotel, perquè donava directament al bosc i al bell mig de la sala hi havia una antiga font que també estava decorada amb un mosaic al fons. Abans es devia veure a través de l’aigua, però ara res no em separava d’aquell bonic disseny que mostrava il·lustracions de peixos de colors.

Tresors com aquell no eren del tot una anomalia a Tskaltubo. Pràcticament tots els sanatoris que visitava amagaven també algun petit secret, oblidat pel temps. Al Sanatorium Gelati també hi havia mosaics, però en aquest cas eren a l’exterior, concretament, en un parc infantil. Com que aquell centre havia estat especialitzat a atendre mares i els seus nens, s’hi podien trobar particularitats com aquesta bonica zona d’esbarjo, l’única que hi havia a la ciutat, que ja era a punt de desaparèixer entre les plantes.

A tots els edificis que visitava m’hi trobava deixalles, roba, mobles… proves que, allà, hi havia viscut algú fins feia no gaire. Eren refugiats de la regió d’Abkhàsia, que havien fugit de la neteja ètnica i l’expulsió de georgians que es van cometre a la zona els anys 1992 i 1993. Prop de 10.000 persones es van instal·lar de cop als sanatoris de Tskaltubo, que, si bé havien perdut gran part de la ferralla necessària per a funcionar, encara conservaven l’estructura dels edificis i un cert encant, amb grans llums amb forma d’aranya al sostre, o bonics pilars ornamentats. Ara bé, la vida dels refugiats era extremadament dura i disposaven de molt pocs recursos. Un d’aquests edificis, el Sanatorium Tskaltubo, un dels més antics (construït el 1931), va arribar a acollir fins a 765 famílies desplaçades.

Però la història de Tskaltubo pot ser que s’hagi començat a reescriure. D’ençà de fa un parell de dècades, el govern s’ha mostrat unes quantes vegades molt favorable de donar una nova vida a la ciutat (i als refugiats). En aquest temps, s’han organitzat subhastes i licitacions per a projectes que volguessin reconstruir els edificis per tornar a posar Tskaltubo al mapa del turisme de benestar. Per aquest motiu, d’ençà del 2019 es van reallotjant les famílies refugiades en nous apartaments als afores de la ciutat, tot i que per a moltes persones aquells edificis s’havia convertit en casa seva. Hi havien criat els fills, havien creat una economia submergida que incloïa comerços dins els mateixos hotels abandonats i havien adaptat espais, com pistes de tenis i piscines, per conrear-hi verdures. Avui dia, molt poques famílies romanen en aquests edificis.

Molts dels sanatoris es troben ara envoltats de tanques i disposen de seguretat privada per a impedir que ningú hi entri. Fins fa poc, aquest havia estat el paradís dels afeccionats a l’urbex, el terme internacional per a definir els amants d’explorar llocs abandonats i els entusiastes de la fotografia. Però ara entrar en aquests llocs requereix una mica més de picaresca per a evitar el personal de seguretat. De fet, molts acaben optant directament per subornar-los. Sigui com sigui, Tskaltubo continua essent un punt allunyat del turisme convencional de Geòrgia.

Al parc central, hi quedava encara un dels únics balnearis que no havia deixat de funcionar mai: la casa de bany Núm. 6. Aquest centre era el preferit de Stalin, que fins i tot tenia una sala d’aigües termals privades per a quan visitava Tskaltubo. Segons la llegenda local, el dictador soviètic havia anat per primera vegada a la ciutat el 1931 per tractar-se uns dolors reumàtics. Es diu que, per rebre’l, es van erigir en temps rècord els primers tres complexos termals amb la feina de 4.000 obrers. En va sortir tan content, que va fer de Tskaltubo el seu projecte personal pel benestar de l’URSS. Però la veritat era que els qui rebien els cupons subvencionats per a venir ací eren més aviat dirigents del partit, i no pas els obrers.

Tot i això, sí que hi havia alguns afortunats. Un d’ells va ser la Ludmila, una dona russa de la zona de Buriàtia que havia vingut durant l’època daurada de Tskaltubo, i que va tornar-hi cada any després de la caiguda soviètica. Me la vaig trobar a l’entrada de la casa de bany Núm. 6, d’on sortia de fer-se un tractament, un costum que havia heretat de jove. “Abans ací venia moltíssima, moltíssima gent”, m’explicava. “Era millor, perquè era un altre país, un país ric. Ara hi ha moltes coses abandonades. Però jo vinc cada any, perquè m’encanta Geòrgia i la seva gent.”

El seu somni, com el de la gent de Tskaltubo, és que els projectes que s’han promès a la ciutat s’executin per tal de recuperar part de la bellesa i l’encant que havia arribat a tenir. Però molts tenen dubtes. Ja han vist com s’han incomplert unes altres promeses i són conscients que a Geòrgia falten molts recursos per a poder fer realitat una idea com aquesta, que ho va ser només quan una de les potències més fortes i amb més capacitat de mobilitzar recursos de la història es va obsessionar amb fer-la realitat per complir els seus ideals polítics. De moment, els sanatoris de Tskaltubo es troben més buits que mai, i recorden que, de la mateixa manera que la bonança i la felicitat poden aparèixer ràpidament, també poden desaparèixer en un tres i no res sense deixar rastre. Bé, gairebé cap rastre.

Havia anat fins aquell país del Caucas motivat sobretot per la promesa de muntanyes eternament nevades i rutes espectaculars, però durant les tres setmanes que feia que hi era havia desenvolupat un petit plaer ocult: viure el país a través de les emissores de ràdio. Geòrgia m’oferia molt més que un paradís per al senderisme. Era un país amb una situació complexa, a mig camí entre Orient i Occident, entre Rússia i Europa. Me’n vaig adonar només arribar, quan em va sorprendre sentir grans èxits dels vuitanta com ara Michael Jackson i Prince al taxi d’una república que havia format part de l’URSS. Havia estat en més països ex-soviètics, i allò no era habitual.

Tbilisi m’ho va demostrar de seguida. Les banderes de la Unió Europea onejaven a tot arreu, molt més que en cap nació que en formés part. Geòrgia feia anys que demanava d’entrar a l’exclusiva comunitat de països, i, de fet, el 2023 va convertir-se oficialment en candidata a formar-ne part. Això no obstant, el procés es va aturar en sec l’any passat, quan Somni Georgià, la coalició política al capdavant del govern del 2012 ençà, va decidir de paralitzar el procediment fins al 2028. Tot i la seva posició originalment pro-europea, després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna el partit va començar a adoptar un discurs més pròxim a Rússia i a Putin.

La capital mateixa em va ajudar a entendre un altre moment cabdal de la història recent del país. Cada nit vaig poder veure la manifestació que es formava davant l’edifici del parlament georgià. Hi havia banderes europees, americanes, ucraïneses i georgianes. Com cada dia de l’octubre de l’any passat ençà, aquells manifestants demanaven que es fessin unes noves eleccions, atès que consideraven que les darreres havien estat manipulades.

El 2024 es van fer uns comicis que van donar la victòria per quarta vegada consecutiva amb majoria absoluta a Somni Georgià. L’oposició, en bloc, va refusar els resultats i va demanar una repetició, aquesta vegada amb observadors internacionals que asseguressin la transparència i la bona praxi de les eleccions. Els països occidentals també es van afegir al clam.

Sigui com sigui, el país d’aleshores ençà viu en un estat de malestar polític i amb mobilitzacions multitudinàries. El discurs oficial s’ha russificat, s’han adoptat polítiques més pròximes a Moscou, com ara la llei d’agents estrangers, que controla ONG i mitjans amb finançament exterior, o una llei contra el col·lectiu LGBTI, una còpia de la russa, que prohibeix la representació de relacions afectives entre persones del mateix gènere en pel·lícules i llibres, anul·la els matrimonis homosexuals fets a l’estranger i prohibeix l’adopció d’infants a persones LGBTI, entre més mesures.

Vaig arrancar el cotxe i vaig reprendre la ruta. Havia acampat al costat d’un riu, en una zona tranquil·la a on solament se sentia el xiuxiueig de l’aigua i, de tant en tant, la remor d’un tren travessant un bonic pont metàl·lic. A Star FM ara sonava una cançó de rap en rus. A mesura que avançava quilòmetres per una de les carreteres principals del país, que tan sols tenia un carril per sentit, la fressa dels altaveus m’assenyalava que canviàvem de regió i, per tant, tocava cercar una emissora nova. La xifra de la pantalla es va aturar a la vora del 102.0 fins que unes lletres en el bonic alfabet georgià van substituir els números que s’havien anat movent vertiginosament. Havia tingut sort i havia enxampat una emissora regional que emetia cançons tradicionals georgianes a les ones radiofòniques.

De la mateixa manera que la música em feia companyia en aquell viatge, també m’acompanyava el paisatge, que havia passat de mostrar-me muntanyes àrides sense quasi vegetació a sorprendre’m amb camins que s’enfilaven entre jungles. Havia arribat al parc de Mtírala, un lloc extremadament humit més típic d’algun país tropical que no pas el que s’esperaria del Caucas.

Geòrgia és una joia per al viatger. De fet, cada any més gent se n’adona i la visita, tal com demostren les estatístiques. L’any passat es va assolir el rècord de turistes, que va superar les xifres pre-pandèmiques, amb més de cinc milions de visitants, i també el de recaptació. Curiosament, com més va més europeus fixen la mirada en aquest petit racó del mapa, atrets sobretot pel turisme de muntanya.

També com més va més estrangers decideixen d’anar-hi a viure, en aquest cas nòmades digitals i emprenedors motivats per l’entorn empresarial liberal del país i per les facilitats fiscals. Ací, l’indicador principal que ho demostra és la proliferació de cafeteries i espais de cotreball hipsters a les ciutats, sovint en edificis soviètics en ruïnes. De fet, la decadència urbanística es pot veure per tot el país. A tot arreu hi ha edificis abandonats, molts dels quals cauen a trossos.

En canvi, els que s’usen i són ben cuidats són uns altres: les esglésies. Fins i tot se’n veuen que es construeixen, cosa que em sol indicar com és de religiosa una nació. Els georgians són cristians ortodoxos àmpliament practicants. Aquest és un punt que els fa sentir europeus, tot i que geogràficament es trobin a l’Àsia, i clamen amb orgull que són el primer país oficialment cristià del món, si bé van ser els segons, després d’Armènia, l’any 337. Naturalment, a la ràdio també m’havia topat amb sermons religiosos, tot i que allò que m’havia demostrat més la seva forta fe era el costum que tenien els georgians de persignar-se sempre que passaven per davant d’un edifici religiós.

Quan vaig anar cap al sud, vaig agafar altitud. De cop, era per sobre dels dos mil metres sobre el nivell de la mar. Al meu voltant s’estenia una postal pre-alpina i a la ràdio sonava una cosa diferent. Era la cadena regional d’Adjària, on històricament hi havia musulmans sunnites, i on actualment convivien amb ortodoxos. A la zona de l’Alta Adjària, a més, hi solia haver pastors seminòmades. Fins i tot vaig poder assistir a un festival que se celebra quan els pocs ramaders que resten pugen a la part alta per retrobar-se amb les famílies als pobles. Una altra vegada, la ràdio em mostrava una altra cara del país, la de la seva diversitat cultural.

Ara, no tothom estava satisfet de ser georgià. L’estat no reconeix l’escissió de dos territoris, els d’Ossètia del sud i Abkhàsia, que després de les guerres dels noranta i el conflicte entre Geòrgia i Rússia, el 2008 van restar sota control militar rus. Això no obstant, pocs països n’han reconegut la independència. Aquest, de fet, és un dels factors que pot afectar l’adhesió de la nació a la UE, juntament amb la dubtosa situació d’alguns drets fonamentals, com ara la llibertat de premsa o d’expressió.

Més enllà de la política i les muntanyes, Geòrgia tenia molt a oferir. El fet que tinguessin catorze reserves naturals i una dotzena de parcs naturals demostrava la seva riquesa d’ecosistemes i paisatges. De cims nevats amb glaceres fins a estepes, passant per zones d’aiguamolls, selves, platges de còdols a la mar Negra i gorgues calcàries. Però, a més, el seu patrimoni històric em meravellava dia sí, dia també.

A la vora de la localitat de Gori, hi vaig trobar una antiga ciutat excavada a la roca d’una muntanya. És Uplistsikhe, un assentament de gairebé quatre mil anys d’història que havia arribat a ser la llar de vint mil persones en el punt culminant, cap al segle X. Havia tingut set-centes coves que feien de casa, però també hi havia farmàcies, fleques, calabossos i sales cerimonials. Fins i tot van idear un complex sistema per a proveir aigua a tota la població, i ja s’hi feia vi.

De fet, la història del vi a Geòrgia es remunta a vuit mil anys enrere, cosa que la fa un dels bressols d’aquesta beguda, que forma part indestriable de la cultura georgiana, una altra riquesa desconeguda del país. A la producció vinícola s’hi ha d’afegir una gastronomia que enamora aquell qui la tasta i que a Rússia és tan popular com les pizzeries a Europa. Així mateix, la música folclòrica és un dels grans orgulls nacionals, com demostra la presència de nombroses emissores dedicades a reproduir cançons tradicionals.

Aquestes melodies polifòniques es van acabar convertint en les més escoltades en aquell cotxe que em feia companyia fins i tot quan dormia, acampant sempre en algun indret envoltat de natura. Era curiós com l’espectre radiofònic m’havia pogut oferir una radiografia tan acurada de Geòrgia, fins i tot acostant-me a la seva inestable situació política. Lluny dels atacs dialèctics entre les grans potències, la sensació que m’havia despertat el país era que efectivament hi havia un gran sentiment de voler pertànyer a Europa. No tan sols m’ho ensenyaven les banderes, que fins i tot es podien trobar en perillosos penya-segats. També era allò que m’havien expressat les persones amb qui n’havia pogut parlar. Pel que deien, però, la realitat podia variar molt d’una família a una altra. O de la ciutat, on imperava el discurs pro-europeu, a les zones rurals, on es podia copsar un sentiment més nostàlgic i acostat a la mare Rússia. No era casualitat la varietat en les freqüències radiofòniques: era una porta per a entendre la realitat georgiana.

D’ençà del conflicte del 1982, aquella sorra havia amagat mines antipersones que havien plantat els joves soldats argentins per mirar de prevenir un desembarcament de les tropes britàniques. De fet, allò mateix havia beneficiat aquella colònia de pingüins papua. Com que pesaven tan poc, aquells artefactes no els representaven cap amenaça, i van viure amb tranquil·litat durant dècades, sense que els humans s’hi acostessin.

El 14 de novembre de 2020, les Malvines es van considerar oficialment lliure de mines, després d’enretirar i detonar totes les que hi havia a les illes. D’aleshores ençà, part de la Gipsy Cove es va reobrir, i va habilitar uns camins que permeten d’observar-ne la vida salvatge sense molestar els animalons.

La situació a l’arxipèlag ha canviat dràsticament aquests darrers quaranta anys. Abans de la guerra, la principal font d’ingressos era l’exportació de llana d’alta qualitat, d’ovelles merines. Ara, més de la meitat del PIB l’aporta la indústria pesquera. A més a més, les llicències que s’atorguen internacionalment per a pescar calamars generen vora 35 milions d’euros anuals. Els seus habitants, de cop i volta, s’han convertit en uns dels més rics del planeta.

Tot això es pot palpar als carrers de Stanley, la capital de les illes. És un poble net i amb una qualitat de vida alta. El vehicle per excel·lència és el Land Rover, que històricament ha estat el cotxe més adient per a circular per ací, atès que fora de Stanley no existeix l’asfalt. Al municipi es respira un ambient totalment britànic, amb banderes del Regne Unit que onegen per tot arreu, pubs que serveixen fish and chips i amb el te com ritual diari i beguda per excel·lència. Fins i tot l’arquitectura recorda molt l’escocesa.

Dels 3.600 residents que hi ha a les Malvines, es calcula que vora 2.500 viuen a Stanley. És a dir, gairebé tothom és a la capital, però no deixa de ser un poble on tothom es coneix i ni tan sols hi ha semàfors. Fins i tot, és habitual que saludin els turistes amb qui es creuen.

Però si alguna cosa continua igual tot i el pas del temps és la natura i la seva connexió amb els habitants. Un exemple és l’emblemàtica Christ Church, considerada la catedral anglicana més meridional del planeta. L’edifici marca el centre neuràlgic de Stanley, però allò que destaca veritablement és una escultura que té davant, un arc fet amb les mandíbules de dues balenes blaves.

Més enllà de Stanley, les Malvines són pràcticament buides. Hi ha una base militar britànica, i alguna finca ramadera. La densitat de població mitjana a l’arxipèlag és inferior a 0,3 habitants per km². És a dir, set vegades menys que el país amb menys densitat de població del món, Mongòlia. Per això, el paisatge de les Malvines és tan verge, i el seu ecosistema, intacte. Bé, amb algunes excepcions.

L’illa de Saunders

La quarta illa més gran de les Malvines és la de Saunders. Ha estat coneguda sobretot perquè ací és on es van instal·lar per primera vegada els britànics, el 1765. Van crear un assentament que van anomenar Port Egmont. Va ser tan sols uns mesos després dels francesos, que van fundar el primer enclavament permanent de les Malvines. El 1767, França va cedir la colònia a Espanya en canvi d’una compensació, i el 1770 els espanyols van expulsar a la força els colons britànics de Port Egmont. Després d’allò, els anglesos encara hi van tornar, però el 1774 se’n van desdir completament per motius econòmics, i van deixar-hi una placa commemorativa que reafirmava la seva sobirania.

Ara bé, actualment, l’illa de Saunders és sobretot coneguda per la seva riquesa natural. Quan vaig tenir l’oportunitat d’explorar-la a peu, amb una petita volta em vaig trobar fins a quatre espècies diferents de pingüins. Uns d’ells eren els pingüins papua, que ja havia pogut veure en el viatge a l’Antàrtida. També hi havia els de Magallanes, la mateixa espècie que hi havia a la Gipsy Cove, a la vora de Stanley. Aquests pingüins eren ben especials, perquè feien caus als prats, ben bé com si fossin algun tipus de rosegador. Els podia veure traient el cap just per sobre la gespa, mirant al voltant i buscant possibles depredadors.

Pujant per la muntanya, s’hi podia observar una colònia de pingüins salta-roques meridionals, també molt característics. A simple cop d’ull, en destacaven les celles, d’un color que en els individus adults arribava a ser groc molt intens. A més, tal com indica el seu nom, tenien una gran habilitat saltant entre roques i penya-segats, tot demostrant una agilitat que es diferenciava molt de la resta de pingüins que havia vist fins aleshores, maldestres i acostumats a caure a terra.

Per acabar, ja a la vora de l’aigua, s’hi podia trobar una petita colònia de pingüins rei, la segona espècie més gran d’aquest animal, que gairebé arribaven al metre d’alçada. La seva manera de moure’s també era molt característica: anaven completament rectes, i tenien una coloració molt brillant, amb groc a les galtes i taronja al pit. Tot plegat feia d’aquesta espècie un pingüí molt elegant. Novament, el nom hi encaixava perfectament.

Curiosament, a les Malvines no hi ha amfibis ni rèptils natius. Tampoc mamífers terrestres autòctons. Només n’hi havia un, la guineu de les Malvines, però la caça dels grangers de la zona la va extingir completament. La darrera vegada que se’n va veure un exemplar va ser el 1876.

Així doncs, com que històricament no hi ha hagut depredadors terrestres, a les Malvines hi ha florit una gran riquesa d’aus. I ací, a Saunders, era un dels llocs més destacats. El fet que hagués pogut veure tants pingüins d’una sola tacada n’era una bona prova. També l’enorme colònia d’albatros cellanegre, d’11.000 parelles reproductores, que volaven tot buscant aliment per a les seves criatures.

No obstant això, algunes de les aus terrestres més petites sí que han desaparegut de l’illa, indirectament, per culpa dels humans. En els vaixells que arribaven a les Malvines als segles XIX i XX hi anaven també unes polissones incompreses: les rates. Es van instal·lar en molts llocs i van passar a formar part de l’ecosistema d’algunes illes, tot expulsant els ocells que s’havien convertit en la presa del rosegador.

L’illa de Carcass

En canvi, a l’illa de Carcass no n’hi van arribar, de rates. Ni gats, que també contribuïen de la mateixa manera. És per això que allà hi ha la concentració més gran de cantaires i passeriformes de les Malvines. Una autèntica riquesa.

Ara bé, una espècie invasora que sí que hi ha són els xiprers, pins i arbustos que poblen la vall propera a Port Patterson. És un bosc artificial que va plantar la família que tenia cura de l’única propietat que hi ha: una granja d’ovelles. D’arbres, no n’hi ha, a les Malvines. Només algunes espècies plantades per l’home com les d’aquell bosc que, curiosament, s’ha convertit en el refugi de moltes espècies d’aus.

Alhora, a la mar, també s’hi poden trobar moltes espècies interessants, com ara, balenes migratòries, dofins, lleons marins i elefants marins. Aquests darrers es poden trobar en algunes illes, descansen en algunes platges i es mouen pesadament. Els mascles poden arribar a pesar gairebé tres tones.

Aquesta biodiversitat, que és un tresor, també ha generat un cert rèdit econòmic a una part dels habitants de les Malvines. Aquestes illes solen ser propietat privada d’una única família. Lògicament, com més riquesa natural, més visitants reben i, per tant, més diners s’obtenen. “Em compraré una finca i robaré uns quants ous de pingüí”, bromejava un immigrant que vaig conèixer a Stanley. “Aquests animals sempre tornen al lloc on van néixer. Estic convençut que molts dels que tenen aquestes illes i granges ho han fet”, assegurava, ara seriosament.

Tanmateix, no és pas això, que atrau més l’atenció de malvinencs, britànics i argentins. El 2010 es va anunciar la primera troballa comercial de petroli al nord de les illes. S’estima que se’n podrien treure fins a 500.000 barrils diaris, cosa que transformaria de cap a cap l’economia de l’illa. A més a més, es creu que a la zona hi ha presència de més hidrocarburs, com ara, gas.

De moment, no s’ha fet cap moviment per a extreure aquests materials. La llunyania de la localització del pou de petroli i les disputes amb l’Argentina ho han aturat. El projecte es troba en fase d’avaluació i finançament, i les autoritats locals han manifestat que procedirien amb cautela. Diuen que volen assegurar-se que qualsevol activitat petroliera sigui respectuosa amb el medi salvatge de les illes. Aquesta virginitat de l’ecosistema és, sens dubte, una rara avis en el món actual, i un exemple del valor que té l’arxipèlag més enllà de la geopolítica.

Willie Paats, com la immensa majoria d’argentins, recorda el conflicte bèl·lic amb molta emoció. Per al país, més enllà de la reclamació territorial, aquells esdeveniments són un record de com la dictadura militar va enviar milers de soldats adolescents a combatre contra un exèrcit professional i experimentat com el britànic, bàsicament, sentenciant-los a mort.

La guerra, que va durar només setanta-quatre dies, va començar quan l’Argentina ocupà les Malvines el 2 d’abril de 1982, un territori que considera seu perquè havia estat espanyol uns segles abans. Els encarregats de defensar aquella ocupació van ser nois de poc més de vint anys de mitjana, la majoria, joves que feien el servei militar obligatori. Els van desplegar sense experiència ni prou material per a combatre el fred o la fam. El 14 de juny, el Regne Unit de Margaret Thatcher va forçar la rendició de les tropes argentines. La guerra va acabar després de deu setmanes i la mort de 649 militars argentins, 255 de britànics i tres civils.

Quan els joves argentins derrotats van ser retornats a l’Argentina, van arribar a la ciutat de Puerto Madryn. “Els soldats tenien l’ordre de no tenir contacte amb nosaltres, amb la població”, recorda Willie Paats. La dictadura del general Leopoldo Galtieri volia que els culpables de la derrota fossin els soldats. “Però la situació els va desbordar, perquè la població va començar a aixecar les lones dels camions, a donar-los escalfor i missatges, i els van començar a fer baixar. I els oficials no van poder contenir aquest desbordament. Cada família, a poc a poc, s’enduia un soldat, dos soldats, tres soldats, a casa per donar-los menjar, que es banyessin, els vam donar roba…”. Ell va ser un dels qui va acollir-ne. Aquell 19 de juny, els forns de pa es van quedar sense existències. A l’Argentina, aquesta data és recordada com “el dia que Puerto Madryn es va quedar sense pa”.

Segons Willie Paats, la decisió de la junta militar d’envair les illes va ser una “matusseria”. Ell i la seva família creuen que era qüestió de temps que les Malvines haguessin volgut formar part de l’Argentina. “El meu cosí, en Richard Pentriach, era l’encarregat de portar en els avions les mestres argentines per fer classe a les Malvines. És a dir, ja hi havia una connexió molt interessant amb els habitants de les illes. Els seus fills estudiaven als col·legis de Bariloche, de Buenos Aires… Pensàvem que en deu anys tindríem una comunicació total i que els habitants de les Malvines ens estimarien perquè els proveiríem de tot. Les nostres autoritats haurien d’haver optat per la via diplomàtica i pel temps de convivència i d’afectes”, diu l’home.

En l’actualitat, a l’illa, el terme “Malvines” és un tabú. Fins i tot s’hi fan xerrades prèvies als visitants de països hispanoparlants per conscienciar-los de com s’han de mencionar les illes, com a Falkland, o què no es pot fer. Per exemple, és prohibit de fer mostres “d’argentinitat” com, per exemple, portar la samarreta de futbol de la selecció.

Qui no té embuts a l’hora de parlar de tot plegat és Phil Middleton, que era professor a l’illa quan tot va esclatar. Tot i no haver volgut mai que les illes fossin argentines, és empàtic amb l’exèrcit que els va envair. “Ells creien que ens alliberaven dels temuts opressors britànics”, rememora. “Això, per als qui treballàvem en educació, implicava continuar fent classe a les escoles, però cantant un altre himne, ensenyant en un altre idioma, saludant una altra bandera i aplicant un altre currículum. La resposta a tot plegat va ser fàcil: vam tancar les escoles.” En compte de fer classe allà, els alumnes es trobaven a casa seva per continuar amb el temari.

“Es va formar una mena de societat paral·lela. Tenies els argentins ací, que volien fer les coses a la seva manera, purament militar. Després, tenies els illencs, que anaven a la seva, fent coses que no tenien res a veure amb els argentins. Jo sóc baixet i estic acostumat a tractar amb pinxos. No els suporto, però sé com enfrontar-m’hi. Si al pati de l’escola tens un busca-raons, què pots fer? Doncs el pots punxar amb un bastó gros… sempre que puguis córrer més de pressa que ell. Ara bé, pensa que ells anaven armats i nosaltres, no. L’altra opció és ignorar-los. I a un pinxo no li agrada gens que l’ignorin. De manera que vam acabar anant cadascú a la seva i no fer cas dels qui ens envoltaven.”

Phil Middleton va decidir de quedar-se a les illes, a diferència d’alguns altres veïns. Segons que explica, el seu impuls d’historiador afeccionat el va obligar a quedar-s’hi. “Si me n’anava, me’n penediria tota la vida, perquè sabia que vivia un moment històric”, assegura amb contundència.

“L’única vegada que hi ha hagut gent pidolant pels carrers de Stanley va ser durant l’ocupació, i eren reclutes argentins. Et trobes en una situació en què aquests nanos –alguns de només quinze anys– demanaven almoina; estaven molt mal equipats i molt mal atesos. Per això paraven dones, mares, àvies i els demanaven menjar. I ací sorgeix una altra situació: dónes menjar a un noi que podria ser el teu fill perquè s’està morint de fam, o en fas cas omís perquè és l’enemic?”, reflexiona. “Hi ha moltes emocions barrejades.”

La veritat és que, abans de la guerra, les Falkland eren un territori d’ultramar pràcticament oblidat per la corona britànica. Però, després d’allò, el govern va decidir d’invertir més recursos per assegurar la viabilitat de l’illa, que amenaçava de quedar-se buida per la manca d’oportunitats econòmiques. El 1982 només hi havia 1.813 habitants. Amb les inversions britàniques i, sobretot, amb la incorporació d’unes llicències de pesca internacional, especialment destinades a la captura d’un calamar migratori, les condicions de vida han millorat exponencialment. D’ençà de començament dels vuitanta fins a l’actualitat, la mitjana d’ingressos personals s’ha multiplicat per cinquanta gairebé: d’uns 2.000 euros per persona a prop de 100.000, actualment, una de les xifres més altes del món. A més a més, la població s’ha doblat, fins als 3.662 habitants.

Això sí, més de la meitat són residents nascuts a l’estranger. De fet, a l’illa s’hi poden trobar més de seixanta nacionalitats.

Una d’aquestes persones és José Luis Ortega, un xilè que fa més de vint anys que s’hi va traslladar a la recerca d’una millor qualitat de vida. “El lloc és tranquil i segur, molt bo per als nens”, resumeix. “L’ambient britànic es nota des del primer dia. És totalment diferent, i em va encantar. I els bars són molt britànics”, diu tot recordant els pocs pubs que hi ha a Stanley, la capital.

Per ell, la millor part de viure ací és poder tenir accés al sistema sanitari britànic com a resident. “Si em posés malalt o alguna cosa així, em derivarien a Anglaterra o, si no, a Xile, que té un conveni amb les Falkland.”

La presència de tanta població estrangera posa una mica en qüestió la fortalesa de les institucions democràtiques de les illes, com bé explica Phil Middleton, que creu que elegeixen “un govern amb el vot d’una minoria, i això no havia passat mai”.

El 2013 es va fer un referèndum no vinculant per a consultar la voluntat dels habitants de les illes. El resultat va ser clar: un 99,8% va respondre que volia continuar formant part del Regne Unit, amb més d’un 90% de participació. Ara bé, per al professor d’història, la clau era en la formulació de la pregunta. “Les dades diuen que el sí va guanyar de manera aclaparadora. Però la pregunta era: ‘Voleu continuar essent un Territori Britànic d’Ultramar?’. No esmentava la sobirania, ni esmentava l’Argentina, només deia ‘continuar’. Jo a aquesta pregunta hi podria respondre que sí. I també hi podria respondre que no, perquè hi ha aquesta paraula: ‘continuar’. Però, continuar fins quan? Personalment, m’encantaria que aquest lloc s’independitzés.”

Com ell, cada vegada hi ha més persones que valoren aquesta possibilitat, tot i que sigui remota. Les millores evidents en la qualitat de vida i la detecció de pous de petroli a la mar creen un escenari en què no és tan agosarat arribar a plantejar-s’ho. També és clau la posició geopolítica d’aquest enclavament. “Sovint es dóna a entendre que som només un petit indret ací a baix i que no podríem tirar endavant sense la resta del món. Doncs bé, això fa molt que ja no és així. I també defensaria que, pel que fa a l’Antàrtida, la resta del món ha d’estar al cas del que passa ací”, emfatitza.

Avui en dia, tot i la sensació aclaparadora que les Malvines se senten britàniques, el conflicte diplomàtic continua obert. El Regne Unit defensa que no hi haurà negociacions sobre la sobirania de les illes, tal com demana l’ONU, fins que els seus habitants no expressin que volen separar-se’n. D’altra banda, l’Argentina fins i tot anomena en la seva constitució que els seus drets sobirans sobre les illes són “irrenunciables i imprescriptibles”, i argumenta que, tot i legítima, l’opinió dels habitants de les Malvines, que hi són des de fa poques generacions, no pot ser utilitzada per determinar la sobirania d’un país sobre un territori.

De la mateixa manera, el 2 d’abril és un dia festiu a escala nacional per a recordar les baixes i els veterans de la guerra. Les mencions a les Malvines es poden veure per tot arreu durant tot l’any, en cartells, pintades, càntics en estadis de futbol i, fins i tot, en edificis governamentals.

El cementiri de Darwin és un record d’aquell tràgic conflicte, que molts argentins relacionen amb la impunitat del poder a l’hora d’utilitzar els ciutadans com a peons d’un tauler d’escacs.

Després de deixar-hi algunes ofrenes florals, Willie Paats es troba amb un home de la seva edat, gran, tot sol. Com ell, també ha vingut a retre homenatge a les víctimes argentines. Sorprenentment, aquell home no és cap compatriota. De fet, és el suposat enemic. Un veterà britànic que va lluitar també a la guerra. “Aquestes coses t’omplen el cor i et fan pensar que, en algun moment, som al mateix costat. I bé, és la vida, i tant de bo puguem continuar mantenint ben alt el valor del veterà de guerra, de l’heroi de guerra. Cal continuar destacant-los, respectant-los i posant-los ben alt a la història.”

“Som nosaltres, els qui decorem els espais públics, no l’ajuntament o el govern”, m’explicava tot passejant en Vũ Thanh Bình, un noi de trenta-un anys que havia nascut i crescut allí. El seu barri era el seu gran orgull. El considerava la llar dels cristians de l’antiga Saigon i, per tant, pràcticament de tot el Vietnam. “Aquesta comunitat es va originar fa setanta anys per cristians catòlics romans que van migrar del nord al sud. Ací van formar noves comunitats, amb qui compartien el mateix dialecte, cultura i fe. Jo sóc la tercera generació d’aquesta comunitat.”

A en Binh el vaig conèixer sis anys enrere, en el meu pas pel Vietnam i just abans de començar una aventura a peu des d’allà fins a Tailàndia. Ara em tornava a acollir a casa dels seus pares. No era gaire difícil veure que l’activitat religiosa variava molt segons l’edat, i el meu amic m’ho confirmava. “Les generacions comparteixen la mateixa fe, però difereixen en la pràctica. Els meus pares resen i reciten el rosari cada dia. Nosaltres no anem a missa regularment perquè crec que la caritat i la justícia són el que Déu desitja.”

Quan ell se’n va anar a treballar, vaig aprofitar per fer una altra volta pel barri. Al carrer hi havia un ambient amigable, segurament per l’arribada d’aquelles dates especials i per la relació lògica que devien fer del meu color de pell amb la meva suposada religió, que en certa manera ens agermanava. Els veïns col·locaven decoracions per tot arreu, em demanaven que els fes fotografies i, fins i tot, en una església van encendre els llums de Nadal per donar-me la benvinguda.

De fet, a l’antiga capital del Vietnam del Sud és on hi ha més esglésies. N’hi ha dues-centes a la ciutat, i mil a la regió. Això s’explica perquè ací era on tenien més influència els missioners francesos durant l’època colonialista dels segles XVII i XVIII. Però també perquè quan el Vietnam es va dividir en dos el 1954, més de mig milió de catòlics van fugir del Vietnam del Nord, comunista, que perseguia les religions i defensava l’ateisme, i es van establir ací, com els avis d’en Binh.

En l’actualitat, es calcula que un 7% de la població vietnamita és cristiana. És a dir, uns set milions de persones. Aquest percentatge, a Ho Chi Minh s’enfila fins a l’11%. D’ençà de la caiguda de Saigon i la victòria comunista el 1975, el Vietnam ha estat un país autoproclamat ateu. Segons les xifres oficials, un 85% de la població és atea, però la realitat és molt més complexa. Altres fonts calculen que gairebé un vietnamita de cada dos és budista. Però és que, a més a més, els qui no ho són continuen seguint tradicions espiritistes ancestrals molt esteses a tot el país independentment del credo.

De fet, a gairebé totes les cases hi ha petits altars amb encens per a mostrar respecte als esperits dels qui ja no hi són. I això passa a tot arreu, independentment de si la família és budista, cristiana o atea. De la mateixa manera que també és universal l’arribada de l’any nou en el calendari lunar, el Tet, una tradició que s’espera amb candeletes a tot el país. Tant és així, que la cançó típica d’aquestes celebracions sona contínuament mesos abans que arribi la data en qüestió, que aquest any caurà el 29 de gener del calendari gregorià.

Amb la reunificació del país, també es van començar a perseguir minories religioses, que consideraven sectes, com la del coco, però les religions més esteses també es trobaven amb dificultats. Sense anar més lluny, els cristians van veure com els tancaven gairebé la meitat de les esglésies i els posaven molts impediments per a registrar nous espais de culte.

D’aleshores ençà, la situació ha millorat. Les esglésies s’han tornat a obrir, i les restriccions s’han afluixat una mica. Tot i això, hi ha organitzacions cristianes, com ara la Veu dels Màrtirs o International Christian Concert, que denuncien que hi ha seguidors que són perseguits amb violència, detinguts injustament i, fins i tot, que n’hi ha que han desaparegut. Segons la llista mundial de la persecució de l’organització cristiana Portes Obertes, el Vietnam ocupa la posició 35 dels països que més persegueixen els creients cristians. El 2022 es trobava en la posició 19.

Tot i això, en Binh m’assegura rotundament que ell no ha sofert mai cap mena de discriminació per les seves creences. “Les generacions més joves viuen en harmonia i respecten les altres religions, però les més grans sí que solen discriminar i ser més crítiques les unes amb les altres”, m’explica. “Creuen fermament que la seva religió és l’única vertadera.”

En la meva experiència viatjant durant mesos al país, em vaig trobar sempre una gran tolerància religiosa a les cases, cosa que em va sorprendre des del primer dia. No importava ni la religió, ni la procedència, ni les creences ni, per exemple, les restriccions en l’alimentació per motius religiosos o polítics. Com a mínim, en el cas dels estrangers.

El dia més especial

Per a la família d’en Binh i la majoria dels seus veïns, el dia de Nadal és el més important del calendari. És l’ocasió en què es reuneixen amb tota la família i celebren el naixement de Jesús. Ací no hi ha plats típics de Nadal, sinó que es cuinen receptes que es poden trobar en altres celebracions vietnamites, com ara, amanides especials, vedella saltada o el hot pot, una mena d’estofat de verdures, bolets i carn o peix que es fa directament a sobre de la taula amb un fogonet. A les esglésies també hi ha les misses dedicades, i s’organitzen pessebres vivents d’allò més curiosos.

A la resta del país, com passa a gran part del món per culpa de la globalització, Nadal també hi és present. Sobretot, en l’àmbit comercial, que aprofita l’avinentesa per incentivar més consum. I és que d’ençà del 1986, el Vietnam va fer un canvi estratègic d’una economia planificada comunista a una “economia de mercat orientada al socialisme”.

En Binh es va casar fa poc amb una noia que ha hagut d’adoptar el catolicisme per poder contraure-hi matrimoni. Aquest ha estat el primer Nadal per a ella, però no ha significat cap daltabaix per cap de les dues famílies.

La diversitat religiosa del Vietnam és rica i complexa. De fet, en les darreres dècades també ha estat la llar de noves creences que han convençut milions de seguidors, com ara el caodaisme, que venera personatges com Lenin, Joana d’Arc o Mahoma, o el hoa hao, una escissió del budisme que ha proliferat al voltant del Mekong i que serà la meva nova destinació, ara que m’acomiado d’en Binh i la seva família.

No obstant això, l’ideal de llibertat religiosa que recull la constitució del Vietnam sembla que encara és poc més que això: un ideal. La discriminació es troba, sobretot, a les zones rurals. I, en particular, afecta en gran manera les minories ètniques, com ara els muntanyesos –montagnards–, els pobles que habiten les muntanyes de l’altiplà central del Vietnam.

I, malgrat tot, fins i tot en un país on la fe sembla diluïda entre xifres i ideologies, la religió és capaç de mostrar el seu costat més amable, actuant de refugi, de llar de les tradicions i de pont entre generacions.

Ja era el segon dia que donava voltes per la província de Dak Lak, on es troben la majoria d’ede. Les plantacions de cafè i les terrasses d’arròs transformaven l’orografia d’aquesta particular zona del Vietnam, allunyada de les selves tropicals i les platges paradisíaques que imperen a les xarxes socials. Ací la temperatura era més fresca i els grans de cafè s’assecaven als porxos de les cases, tot creant monticles que sovint arribaven fins a la carretera. Però no aconseguia de trobar les cases allargades dels ede. Obtenir informació precisa d’on vivien aquestes comunitats era molt complicat, i seguia algunes indicacions que m’havien donat unes quantes persones locals, però sense èxit.

Finalment, i sense esperar-m’ho, van aparèixer. Cada parcel·la tenia un d’aquests curiosos edificis que s’allargaven fins a cinquanta metres. Tot i que en gairebé tots els casos al costat hi havia cases com les que es poden veure a la resta del país, aquella barriada que m’havia trobat era clarament diferent del que havia vist fins aleshores. No hi havia dubte, era amb els ede.

La particularitat probablement més gran d’aquesta petita comunitat de 200.000 persones és que, tradicionalment, s’han organitzat en una societat matriarcal. Ací, la dona més gran és la cap de família, les dones són les qui prenen la iniciativa en les relacions maritals, tot proposant matrimoni i organitzant els casaments, i també són les encarregades de preservar i mantenir les tradicions i els coneixements culturals. A més, són una comunitat matrilineal. És a dir, l’herència es transmet a les filles, o si més no la major part. Concretament, és la filla petita qui rep aquest llegat, perquè es considera que són elles les qui han de tenir cura dels pares quan siguin vells.

Quan em vaig aturar per passejar per aquells carrers de terra i pols, ràpidament em van envoltar un eixam de criatures. De seguida es van convertir en els encarregats d’acompanyar-me durant la meva visita, em feien milers de preguntes i m’ensenyaven casa seva.

Les famílies amb menys recursos –que, per sort, no eren gaires– vivien exclusivament en les tradicionals cases allargades. La resta, les combinaven amb cases més modernes.

Segons alguns registres, aquestes curioses edificacions poden arribar a fer cent metres de llargada. El fet més curiós de tot plegat és que són cases dinàmiques, que es poden anar allargant amb el pas del temps, una particularitat que s’explica també per les seves arrels matriarcals. Quan una de les filles es casa, és el sou nou marit que es trasllada a casa de la família d’ella, al revés del que passa en la majoria de les societats asiàtiques i a la resta de Vietnam. Amb la mudança, se’ls habilita un espai per a ells, cosa que sovint comporta haver d’ampliar la casa i allargar-la.

En el meu pas per aquella petita comunitat em sorprenia, a part de l’arquitectura tradicional, el fet que les meves interaccions amb els veïns era d’allò més diferent. Tot viatjant per països com el Vietnam, m’havia trobat que, pel simple fet de caminar per un lloc com aquell, ràpidament algú em començava a parlar o em convidava a prendre un cafè o un te. Més enllà de les interaccions amb els nens, això no m’ho trobava pas, allà. I l’explicació em semblava simple. Les persones que a la resta del país em convidaven a casa seva eren sempre homes o, a tot estirar, dones d’edat molt avançada. És a dir, gent que en aquestes societats no podia ser malvista pel fet de portar un home a casa. Però allà era diferent. Eren les dones, les caps de les famílies i, per tant, les responsables de convidar algú o no.

Tot i això, vaig conèixer una família que va accedir molt amablement a ensenyar-me l’interior d’una de les seves cases. Eren un grup de dones que destriaven els grans de cafè i cuidaven les criatures. La casa, elevada sobre uns pilons de fusta, s’allargava uns trenta metres. L’interior era minimalista, sense gaires mobles ni decoracions. Si bé hi havia alguna paret i algun marc sense porta, veia com utilitzaven el poc mobiliari que hi havia per crear divisions imaginàries que separaven l’espai.

La veritat era que la majoria d’aquells edificis tradicionals ja no s’usaven tant per viure com per passar-hi l’estona o guardar-hi coses de menys valor. La vida real de famílies com aquella es feia a la casa de formigó del costat. Allà era on veritablement dormien, cuinaven o es rentaven les dents. Si bé no tothom es podia permetre el luxe de construir-se un nou habitatge.

Els papers de gènere

Tot i que els ede tenen una estructura matriarcal i matrilineal, els homes també ocupen un paper important dins la societat, a diferència d’allò que ha passat històricament amb el sexe contrari en les cultures patriarcals. Per exemple, les dones són les responsables de liderar la família, amb la khoa sang, la dona més vella. Però el qui representa al nucli familiar de portes en fora sol ser l’home.

Les dones, en canvi, són les propietàries de les cases, i les encarregades de tenir-ne cura i fer les feines domèstiques necessàries. Ja de ben petites aprenen a cuinar, a tenir cura dels més petits i a teixir. També són les dones que prenen la iniciativa amb el matrimoni, informant les seves mares sobre qui volen per casar-s’hi. Les khoa sang tenen el paper de mitjanceres en els conflictes familiars i són les encarregades d’assegurar-se que es preserven les tradicions. A més a més, el cognom que passa de generació en generació és el femení.

Els homes, tot amb tot, també tenen responsabilitats. Són els encarregats d’organitzar esdeveniments importants, com ara casaments o funerals, i representen les seves dones en comunitat o políticament. Al mateix temps, són els qui solen proveir de recursos la família. Els nens entren al món laboral (no domèstic) molt abans que no les nenes.

És a dir, les dones tenen el paper de líders dins les famílies, prenent les decisions que calguin dins el nucli familiar i fora. Però aquestes resolucions, quan es porten a la comunitat, es fan gràcies a la posició social de l’home. Amb contraposició a societats patriarcals, ací no hi ha una divisió tan marcada de responsabilitats entre tasques masculines i femenines.

L’or líquid dels ede: el cafè

El cafè va arribar al Vietnam el 1857 amb els missioners francesos. Aleshores el Vietnam era protectorat de França. D’aleshores ençà, el país ha incorporat aquest producte en la rutina, en la tradició i en l’economia. Després de les reformes econòmiques anomenades doi moi, el 1986, quan el Vietnam va passar d’una economia més planificada a una de mercat, van aparèixer mig milió de petites finques cafeteres.

En tan sols trenta anys, el país va passar de produir el 0,1% de cafè del món a ser-ne el segon productor mundial, solament darrere el Brasil, amb unes xifres d’exportació que es calcula que s’acostaran a cinc mil milions d’euros enguany. I si un lloc s’ha beneficiat d’aquesta explosió econòmica, ha estat la província de Dak Lak, que internament es coneix com la capital del cafè del Vietnam.

Ací es concentra gairebé la meitat de la producció cafetera del país. A la capital de la província, Buon Ma Thuot, hi ha fins i tot un museu dedicat a aquest cultiu, i de grans de cafè se’n poden trobar pertot arreu. També als jardins de les famílies ede, que s’han beneficiat del creixement econòmic que ha acompanyat el desenvolupament d’aquest sector agrícola.

L’impacte que ha tingut a Dak Lak ha estat notable. Ha passat de ser una de les províncies més pobres del país a una de les més benestants. Segons dades del 2002, pràcticament la meitat de la població vivia en situació de pobresa. Ara aquesta xifra s’acosta al 10%. Tot amb tot, els ede es troben en situacions més marginals.

Un futur amb molts envits

Com sol passar amb les minories ètniques, preservar la cultura i les tradicions és el gran desafiament del futur. Al Vietnam ho saben bé, perquè hi ha més de cinquanta minories a tot el país, moltes concentrades a les muntanyes del centre, com els ede.

Les cases tradicionals cada vegada es fan servir menys i la llengua, d’origen malaio-polinesi, també perilla, com l’estructura social ede, tan característica. La globalització n’és una de les culpables, però també les polítiques centrals del Vietnam. O, si més no, això diuen les minories ètniques del país.

Els muntanyesos –o montagnards–, com són conegudes les ètnies que poblen històricament les muntanyes de l’altiplà central del Vietnam, fa anys que denuncien repressió i vulneració dels drets humans. Per això desenes de milers de persones d’aquestes minories han fugit a uns altres països en cerca de millors condicions. La situació va explotar amb un atemptat terrorista l’estiu del 2023, quan cinquanta homes armats van atacar dos edificis governamentals i van matar quatre policies, dos oficials i tres civils. La conseqüència va ser un judici multitudinari de cent persones que va alarmar l’ONU.

L’agost del 2024, un grup d’experts d’aquesta organització va demanar explicacions al Vietnam perquè considerava que s’havien comès vulneracions dels drets humans, com ara els d’un judici just. Deien que hi havia presumptes casos de detencions il·legals, tortures i vexacions, i també morts inexplicables de detinguts sota custòdia policial.

Tot plegat demostra el malestar d’unes comunitats que breguen per mantenir les seves particularitats culturals i lingüístiques, i la lluita amb un govern central que acusen d’intolerant i de promoure polítiques per a assimilar tot el país.

La província indonèsia d’Alta Papua és la llar d’algunes d’aquestes tribus. N’hi ha una, la dels dani, especialment coneguda per la indumentària vistosa i unes tradicions esfereïdores. Les fotografies dels dani omplen pàgines de revistes i enciclopèdies. Els homes duen bàsicament una sola peça, la koteka: una planta seca de forma cònica i allargada que cobreix el penis. També els pots veure amb un gran ullal de porc senglar travessant-los el nas. Les dones, en canvi, porten una faldilla feta amb palla i amb els pits descoberts. En aquestes imatges d’arxiu es veuen com llueixen pintures per tot el cos. A més, els textos que les acompanyen asseguren que són caníbals, que amaguen mòmies secretes i que a les dones els tallen una falange cada vegada que perden algun familiar.

Això no obstant, els dani, que van ser “trobats” per primera vegada el 1938 utilitzant només eines de fusta i, a tot estirar, de pedra, han tingut contacte continuat amb el món exterior dels anys seixanta ençà. Així doncs, què hi ha d’actual en totes aquestes afirmacions? Quina és la situació real d’aquests poblats avui dia? Com que trobava tan poca informació per internet, vaig pensar que la millor manera d’esbrinar-ho era anar-hi i viure-ho en primera persona.

L’única manera d’arribar fins a Wamena, la capital d’Alta Papua, és amb avió. Quan vam aterrar, juntament amb un company viatger, en Marc M. Quesada, ens va sorprendre veure que s’hi celebrava un festival cultural. Molts turistes, la majoria afeccionats a la fotografia, s’hi havien traslladat en aquelles dates amb la intenció d’immortalitzar aquelles curioses tribus que s’ajuntaven una vegada l’any per mostrar les seves tradicions. Els espectacles, tot i que molt interessants, no mostraven la realitat del segle XXI. Per aquest motiu, l’endemà mateix vam carregar les motxilles a l’esquena i vam començar una excursió de quatre dies per endinsar-nos en els poblats dani de les muntanyes, allà on només es pot arribar a peu.

L’última koteka de Baliem

A la rodalia de la vall del Baliem només hi ha un individu que porti la vestimenta tradicional de la regió. Això ens ho havien dit en uns quants poblats. Era en Yusup, un dels homes més vells i, aparentment, l’únic que portava la koteka quotidianament. La veritat era que, caminant per la vora del riu ens havíem trobat un altre home vestit de la manera tradicional, però el fet que només conèixer-nos ens demanés si li volíem fer alguna fotografia (en canvi de diners, és clar), confirmava que en Yusup era certament l’únic dani que duia la koteka perquè era com es volia vestir, i no per si tenia la sort de trobar-se algun turista amb qui rascar alguna rupia.

En Yusup estava content de conèixer-nos i es veia tranquil amb la seva vestimenta. Era especialment baixet, com eren històricament tots els dani. Amb prou feines devia arribar al metro i mig d’alçada. La pressió social de ser l’únic de tot el poblat que no duia pantalons i samarreta no semblava pas afectar-lo i fins i tothom podria pensar que n’estava orgullós. Quan era petit, tothom vestia amb koteka. Ara ell era l’únic. Quan ell ja no hi sigui, aquesta realitat s’haurà perdut per sempre.

El cor dels dani

A les profunditats de la vall del Mugi, un afluent del Baliem, hi ha un poble encastat en un altiplà, envoltat de muntanyes, salts d’aigua i precipicis. No hi ha carreteres, ni cotxes ni motocicletes. És Yogosem, un dels pocs reductes dani que roman desconnectat.

Ens va costar tres dies d’arribar-hi a peu. L’encarregat de donar-nos la benvinguda va ser un home amb un rifle penjat de l’espatlla: l’Isha. Ens el vam trobar en un rierol mentre ens refrescàvem després d’haver fet un gran ascens, fins a 2.600 metres d’altitud. Tenia un somriure d’orella a orella i estava encantat de veure’ns. Tant, que es va oferir per acollir-nos a casa seva. Els dos últims quilòmetres ja els vam fer amb ell.

Els honais són les cabanes tradicionals dels dani. Són fets amb fusta i palla, tenen una forma circular i una sola porta molt petita, sense finestres. Si bé els dani ja comencen a substituir-los per edificis més moderns, en els poblats es fan servir per cuinar o per fer vida social. A Yogosem hi havia moltes famílies que els usaven, encara, per dormir.

Els vestits eren moderns, hi havia plaques solars i bateries per a tenir un mínim d’electricitat i, fins i tot, algun telèfon mòbil, però gens de cobertura. S’hi feia una vida completament agrària i semblava relativament contemporània, però amb alguns trets que la diferenciaven.

Per exemple, els papers de gènere. Històricament, els homes dani eren els encarregats de protegir la família i el poblat. Eren guerrers, i aquesta era la funció principal que tenien. Les dones, en canvi, havien de tenir cura de casa i del camp per tenir menjar. Avui dia ja no hi ha guerres tribals, però continua essent la dona que cada dia se’n va a collir patates, i l’home, en general, es dedica a tallar llenya, ocasionalment caçar alguna peça, si bé no hi ha gaires animals per les muntanyes, i fer petar la xerrada amb els altres homes. A primera hora del matí i al vespre és quan es cuina, i se n’encarrega la dona.

La realitat és que fa només seixanta anys aquestes famílies vivien a l’edat de pedra. Hi ha arribat molts canvis tecnològics, però els culturals i socials tenen un ritme molt més lent. Són canvis estructurals que demanen molt més temps. Així doncs, per exemple, la gastronomia i la litúrgia entorn dels àpats continuen essent les de la prehistòria.

Els menjars són extremadament monòtons. S’alimenten únicament d’una patata força insípida que es diu ubi. La fan al caliu, posant-la al costat del foc, sense condimentar. Al matí, al migdia i al vespre. De tant en tant, pot ser que facin uns espinacs bullits o una espècie de carxofa allargada. I, en dies molt assenyalats de l’any, els pobles celebren la festa del porc, en què sacrifiquen aquest animal, l’únic que crien, en cuinen la carn i la reparteixen a tota la comunitat.

Els àpats són socials, però alhora no ho són. Mengen junts, en un honai, però amb prou feines hi ha conversa. De fet, ni tan sols es posen en cercle o mirant-se els uns als altres. Menjar és, senzillament, això: menjar. No hi ha plaer ni valor afegit, és pura subsistència.

Probablement és qüestió de temps que això canviï. Tenen les condicions per a poder plantar uns altres productes i tenir cura d’uns altres animals com gallines, però encara no hi troben cap valor i per això no canvien res. Tanmateix, els més petits cada vegada tenen més contacte amb unes altres fonts d’informació i sí que van adquirint curiositat per la gastronomia.

El nebot de l’Isha, un nen d’uns nou anys que es diu Irio, no es desenganxava del meu costat. Em demanava de veure les fotografies del telèfon, i cada vegada que en veia alguna d’un plat mediterrani em cridava perquè la hi ensenyés i li expliqués què era.

Les tradicions que perduren

En el honai de l’Isha vèiem el dia a dia de la família. A la nit, quan la dona tornava de collir patates, era quan tots es retrobaven. Va ser en aquell moment quan ens van voler ensenyar amb orgull algunes de les seves tradicions. Amb una fusta partida, una pedra i fent fricció en un foguer, ens van encendre un foc en un tres i no res, sense necessitat d’encenedor, electricitat ni llumins.

També ens van voler mostrar la fulla d’una planta. Amb gests ens indicaven que era per a netejar-se i per la seva aparença rugosa semblava que podia ser una esponja. Quan la vaig agafar per veure-la de més a prop, vaig adonar-me ràpidament que allò no era cap esponja natural. La picor que vaig sentir segons més tard m’ho va demostrar. Era una ortiga autòctona.

Amb destresa, la dona de l’Isha es va començar a fregar les cames amb aquella fulla. Al cap d’uns minuts, li havia fet reacció i tenia tota la pell plena d’erupcions cutànies. Ens van explicar que ho feien després d’haver caminat o treballat moltes hores, quan tenien les cames cansades.

Un dels honais de la família era dividit en dos. En una part, hi feien vida ells i hi menjaven. Però a l’altra hi guardaven alguns dels porcs que criaven, amb la mare i els porquets separats. Com ells, els alimentaven de patata i espinacs.

Allà vam veure fins a quin punt era important el porc en la vida i la cultura dels dani. Bàsicament, és l’única font de proteïna que tenen, però no és l’únic ús que els donen. Són primordials, també, per a les cerimònies, i alhora com a moneda de canvi. Per això, com que és la possessió més important, també és un reflex de la categoria social de la família. En tenen cura amb gran afecte i hi tenen una relació especial. Per això els tenen dins de casa, per protegir-los de possibles depredadors. Fins i tot hi ha qui diu que hi ha hagut garrins alletats per dones dani.

Això sí, allò que els alimenta, literalment i figuradament, és la patata. No solament és el seu aliment principal, sinó que també es dediquen a vendre’n a Wamena, juntament amb alguna altra verdura. Fan servir una avioneta que aterra dos cops el mes en una diminuta pista d’aterratge d’herba al centre del poblat. Aquesta és la seva connexió principal amb el món més enllà de la seva vall.

Canibalisme i mutilacions

Hi ha fonts que asseguren que els dani eren caníbals. Diuen que, quan participaven en batalles amb els seus veïns, se’n menjaven certes parts del cos per absorbir l’ànima i les habilitats de l’adversari. També feien pols els ossos i els escampaven pel territori dels enemics com amenaça.

La pràctica de mutilar els dits de les dones com a senyal de dol es va eradicar amb les lleis d’Indonèsia i, sobretot, amb l’adopció del cristianisme. Ens ho va explicar Isha mateix: “Amb el cristianisme, es van acabar les guerres i els dits tallats.”

En aquestes muntanyes, a cada poble hi ha una capella, i el diumenge s’hi fa missa. Tothom sap qui és Jesús i són gent molt creient. Independentment de la religiositat de cadascú, la feina que han fet els missioners cristians per transformar la vida de la gent ha estat veritablement efectiva.

Entre els més grans encara es poden veure homes plens de cicatrius de guerra o amb un forat al nas, on portaven l’os de porc senglar, a més d’algunes dones mancades d’algunes les falanges. El canvi s’ha fet en molt poc temps, i la generació més vella ho ha viscut tot en primera persona.

Una tradició que encara es manté plena de misticisme és la de les mòmies. Es calcula que n’hi ha vuit avui, si bé els estrangers tan sols en poden visitar dues. Les persones momificades solien ser grans líders o guerrers. La seva vida notable els atorgava el privilegi de mantenir-se pràcticament eterns. El procediment requereix molta constància. Cada dia els fumen a sobre d’un foc i els unten amb un ungüent de plantes de la regió. Algunes de les mòmies poden arribar a tenir tres-cents anys.

De mica en mica, la vida als poblats d’aquestes muntanyes va canviant. Encara avui, visitar-les és un honor. Les koteka, els honai i algunes de les tradicions i cerimònies dels dani tenen els dies comptats. Allò que encara ara és una realitat en pocs anys esdevindrà folclore popular reservat a espectacles turístics. No és agosarat, doncs, d’assegurar que és en aquestes muntanyes on es pot veure la cultura que evoluciona més de pressa de la història.

En Yakob em va guiar a dins de casa seva. En una de les habitacions, efectivament, hi havia els dos cossos dels seus familiars.

“Pare, germà, disculpeu. Us he portat una visita”, els va avisar abans no entrés.

Els toraja són un poble que viu en una zona muntanyosa de l’illa de Sulawesi. Són coneguts per la seva relació peculiar amb la mort i tot allò que implica. Per a ells, el funeral és la cerimònia més important de la vida. Duren dies i els familiars es gasten una gran quantitat de diners per fer-los. Com més, millor, atès que consideren que com més gran sigui el funeral, més bé li anirà a l’ànima del difunt en el més enllà.

Per això, quan algú es mor, la família en manté el cos a casa amb la intenció de preparar l’esdeveniment i, sobretot, d’estalviar prou diners per a la cerimònia. Els cadàvers poden estar-se fins a trenta anys a casa esperant el gran moment. Fins llavors, pels familiars i amics, la persona no és morta del tot. La consideren “malalta”. Li parlen, li porten te i menjar cada dia i, fins i tot, li posen ventiladors perquè no tingui calor, o la cobreixen amb una mosquitera per evitar les picades d’aquests insectes molests.

La casa d’en Yakob té quatre habitacions, i totes són ocupades. Tres per vius, i una per morts. Però, curiosament, no fa l’olor que hom es podria esperar. De fet, els cossos no estan en descomposició, atès que els familiars s’encarreguen que es mantinguin en el més bon estat possible. Antigament, s’aconseguia amb una barreja de plantes, però ara es fa injectant-hi formol. A l’habitació dels difunts, el pare descansava en un taüt vermell. El germà, en canvi, era sobre un llit i era plenament visible. El seu aspecte era semblant al d’una mòmia.

“Espero que m’arribi la fusta de Borneo per fer-li un taüt a ell també. És una mena de fusta molt resistent al pas del temps, m’ho va demanar específicament”, em va explicar en Yakob.

La seva intenció és que la cerimònia es faci, finalment, l’any vinent.

Uns funerals sanguinaris

A l’hora de mesurar la grandesa d’un funeral, els toraja fan servir una dada molt particular: el nombre de búfals sacrificats. De fet, a les façanes dels tongkonan, les cases tradicionals, s’hi col·loquen en vertical desenes de banyams de búfals sacrificats, els uns sobre els altres. És un indicador d’estatus social i de riquesa, atès que en aquesta cultura aquests animals poden arribar a costar desenes de milers d’euros.

Durant la meva estada a Tana Toraja, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a uns quants funerals. Durant els primers dies, se sol rebre les famílies que han aportat alguna ofrena important per a la cerimònia. Solen ser búfals, però també s’hi veuen força porcs. En un dels funerals, fins i tot hi vaig veure vaques, cabres, cavalls i un cérvol. Aquests animals sacrificats són els que acompanyaran l’ànima del difunt al més enllà dels toraja: el pooya. I, naturalment, si es pot fer muntant a cavall i amb carn de búfal de sobres per a estar ben alimentat, molt millor.

Després d’aquestes primeres jornades d’agraïment a les famílies convidades, arriben els dies de les ofrenes. Els familiars del mort han de decidir quins animals dels aportats es queden, i quins opten per sacrificar. Són unes jornades veritablement sagnants.

L’acció passa al centre del veïnat, entre els tongkonans, que tenen una particular forma de vaixell, i els graners d’arròs, unes rèpliques de mida més reduïda. Allà es col·loquen els búfals i els comencen a degollar amb un sol cop. L’espectacle és grotesc i macabre. Els animals, dòcils per naturalesa, es deixen encastar el matxet a la jugular i acaben morint dessagnats. La plaça es converteix en una gran piscina vermella i els cadàvers d’aquestes grans bèsties s’amunteguen els uns sobre els altres. Amb cada intent de moure’s d’un dels búfals moribunds, els assistents criden i riuen gaudint de l’espectacle.

Tot i això, els toraja tenen una relació molt estreta amb els búfals. Els crien i els cuiden com un membre més de la família. Els renten cada dia, els donen bon menjar i els protegeixen de la pluja. En molts casos, se’ls acaben estimant com a un gos o un gat. En un d’aquests funerals vaig conèixer l’Owen, un noi que feia un mes que havia enterrat la seva àvia. A la cerimònia, que va durar dues setmanes, es van sacrificar a cent setanta búfals, una autèntica barbaritat. Un dels quals era el que havia criat l’Owen de feia anys.

“Quan el vam sacrificar, vaig plorar molt”, em va confessar.

Així doncs, tot i que per al públic no és més que un espectacle, per als qui ofereixen el seu búfal és realment un sacrifici. Tant a escala personal com econòmica. No solament maten un animal amb què potser han desenvolupat un lligam emocional, sinó que també eliminen una font d’ingressos.

Els búfals poden costar d’uns quants centenars d’euros a desenes de milers. Els paràmetres que determinen aquest valor són, per una banda, la força de l’animal i la mida del banyam. Per una altra, el factor més important de tots és la genètica. Si el búfal és albí, de pell blanca o rosada, amb alguna taca negra i els ulls blaus, el preu es dispara. Poden arribar a costar 50.000 euros.

En Yakob, per exemple, té un búfal que cuida de fa anys. Quan el va comprar, li va costar l’equivalent a 1.600 euros. Com que ha crescut prou i té els ulls blaus, ara en val més de 2.000.

L’últim dia del funeral és, probablement, el més especial. És la jornada en què els familiars agafen el fèretre i el duen fins a la sepultura. Tot i que els toraja han adoptat el cristianisme, mantenen les tradicions animistes, i per això no enterren els morts, sinó que els col·loquen en coves i sepultures. Les famílies més adinerades es poden permetre de posar-los en taüts i fins i tot tenen sepultures especials, en llocs molt elevats on no poden arribar els saquejadors de tombes. Però les més humils tradicionalment no cobreixen el cos amb res. Per això, si es visiten els llocs de sepultura dels toraja, es poden veure calaveres i ossos humans escampats en grans quantitats dins coves.

Aquest és el dia en què la família finalment accepta la mort de l’ésser estimat. Un dels funerals a què vaig assistir era el d’un home de família noble. No va ser fins el moment de baixar el fèretre del pare de l’altar d’on havia presidit la cerimònia a terra que els fills no van acceptar la seva mort, i es van posar a cridar i plorar, si bé feia més de tres anys que l’home havia deixat de respirar.

Tot i això, és una jornada amb molt de contrast d’emocions, perquè, a aquests plors, després s’hi van afegir l’alegria i l’eufòria de saber que el seu ésser estimat se n’anava per la porta gran a una existència millor. Els assistents agafen el fèretre i el carreguen durant una bona estona entre crits de joia i cançons, sacsegen el taüt amb violència com si volguessin fer passar una bona estona al difunt. Aquesta cercavila, seguida per dotzenes de motos i cotxes, s’acaba convertint també en una gran guerra d’aigua i de fang, i es culmina col·locant el mort a la sepultura, en aquest cas, pujant-lo per unes grans escales de bambú fins a disset metres d’altura.

A més, una bonica tradició dels toraja consisteix a col·locar unes estàtues de fusta que imiten el rostre del familiar que ja no hi és. Es coneixen com a tau-tau i són els encarregats tant de vigilar i protegir la tomba, com de recordar la imatge del difunt. Una altra vegada, la capacitat adquisitiva de la família es fa palesa en la qualitat de l’escultura. Les aparences juguen un paper molt important en aquesta cultura, i per això és habitual que les famílies s’endeutin de per vida per poder pagar aquestes grans cerimònies. Sense anar més lluny, en aquell funeral, que havia costat centenars de milers d’euros, s’hi havien instal·lat grans plataformes perquè s’hi col·loquessin els convidats, hi havia equips de so professional, espectacles de música i folklore i un equip de filmació digne d’una gran producció audiovisual. Per més curiós que sembli, la família vol tenir immortalitzats aquells dies i, també, el seu dol, que sovint exageren davant les càmeres per aparentar més emoció.

Quan els morts deixen les sepultures

Aquest no és l’últim dia que els familiars veuran el mort. Cada pocs anys, els pobles i les famílies participen en un festival que es diu Ma’nene. Durant aquests dies, els toraja van fins a les sepultures dels seus éssers estimats, els en treuen i els posen a l’aire lliure. És una ocasió que aprofiten per canviar-los la roba, maquillar-los, netejar les tombes i fer-se fotografies una vegada més amb els seus morts, molts dels quals són ja esquelets.

Sovint, aquest és un esport de risc. Una vegada vaig acompanyar l’Eko, un toraja que viu a Borneo, i la seva família a desenterrar els seus pares. Per anar a buscar la seva mare, vam haver de pujar una muntanya mentre ens obríem pas entre la malesa a cop de matxet. Però la part més complicada va ser la baixada. Prop d’una desena d’homes duien el taüt i baixaven cantant i cridant per un camí que jo amb prou feines havia aconseguit de pujar, relliscós i perillós. La imatge era inversemblant, però per als toraja era el moment de retrobar-se amb la família i passar una bona estona.

Curiosament, marit i muller no s’enterren junts, sinó que van amb la família de sang. Això sí, pel Ma’nene els fills van voler que els seus pares es retrobessin, i els van ajuntar en un panteó familiar. Un per un, els membres de la família van passar per retrobar-se amb els seus éssers estimats.

Els qui no retiren de les sepultures són els nadons. Aquells que s’han mort abans de tenir cap dent són col·locats dins uns arbres especials amb molta saba. Els toraja consideren que, si els deixen allà, tornen a l’úter de la seva mare. Com que són ànimes que no han pogut viure, creuen que quan formen part de l’arbre creixen conjuntament durant segles i gaudeixen d’una vida llarga, feliç i plena.

En aquesta part del món, la mort és indestriable de la vida. No s’amaga ni s’evita. És una fase més i, com a tal, s’encara amb alegria. Però, contràriament que no podria semblar, això no vol dir que no hi hagi espai per a la tristesa de perdre algú important.

“T’espero l’any que ve al funeral, ja te’n confirmaré les dates –em recorda en Yakob abans d’acomiadar-nos–. Ells estaran contents de tenir-te ací. I jo també.”

Amb el pas dels segles tots hem desenvolupat diverses maneres de pair la mort i el dol. A Sulawesi, els toraja han bregat per poder mantenir la seva i, així, rendir homenatge tot i el pas del temps als qui ja no hi són.

No érem els únics que havíem participat en aquella breu missió de rescat. En uns instants, unes quantes persones de diverses procedències s’havien acostat per veure què passava i mirar de donar un cop de mà. L’amabilitat amb l’estranger i el desconegut d’aquell país era diferent de tot allò que havia vist fins aquell moment. A diferència de la resta de països, allà no hi havia desconfiança. I el motiu era fàcil d’imaginar: la seguretat. La presència de càmeres a tot arreu, la duresa de les lleis i dels càstigs, i la taxa de desocupació baixa fan que sigui un oasi de seguretat enmig dels perills del desert. És habitual de veure gent en restaurants que, si ha d’anar al lavabo o a fumar al carrer, reserva el lloc col·locant el telèfon a sobre de la taula. O, en aquella gasolinera mateixa, podia comprovar que molts clients no tancaven el cotxe o, directament, el deixaven encès, amb les claus col·locades al contacte i l’aire condicionat al màxim per tenir-lo fresquet quan hi tornessin. Seguretat i, a més, molt poca sostenibilitat.

Un concepte, el de la sostenibilitat, difícil d’explicar a un poble que fa cinquanta anys era format per unes quantes cases fetes de fusta i fulles de palmera. Ni tan sols hi havia carrers. En poc més de mig segle han vist com la població es multiplicava per 73 i passava de menys de 200.000 habitants als més de 14 milions actuals. El culpable d’aquest creixement enorme s’explica fàcilment: el petroli. D’ençà que van descobrir que tenien grans quantitats de cru al territori, el país ha crescut exponencialment, se n’ha convertit en un dels productors principals del món i, com a conseqüència, també s’ha transformat per complet. El creixement de població, això sí, no és local, sinó que sobretot és per la immigració. De fet, els EAU tenen la taxa d’immigració més alta del món.

La ciutat que ho representa més bé tot plegat és Dubai, que s’ha convertit en el nucli financer del país i en un dels referents a escala mundial. A la ciutat solament hi ha un 8% de nadius. La resta són tots estrangers. La major part prové de l’Índia, però també del Bangladeix, el Paquistan, les Filipines o l’Iran. Alguns immigrants hi van per aprofitar els avantatges fiscals de treballar-hi o tenir-hi una empresa, uns altres hi van com a mà d’obra per suplir la gran demanda de feina que hi ha i enviar remeses a les famílies que els esperen a casa. Sobretot treballen en construcció. De fet, Dubai és una de les ciutats que ha crescut més del món. Sense anar més lluny, el 2020 el 30% de les grues de construcció de tot el planeta.

Com més va hi ha més europeus que veuen Dubai i els EAU com un lloc on créixer professionalment. És el cas d’en Marc, un jove català de trenta anys que casualment és el meu millor amic de la infància. És un emprenedor especialitzat en educació física i nutrició que fa prop de tres anys va decidir de deixar la feina com a entrenador personal a Banyoles per cercar noves oportunitats al desert dels Emirats Àrabs Units. Amb ell descobreixo aquelles coses que, com a visitant, m’haurien passat per alt.

El preu del luxe

“Venim a cercar un amic, a l’habitació 315”, va respondre en Marc al guarda de seguretat. Era una mentida flagrant, però no va fer cap comprovació, va somriure i ens va deixar passar amb el cotxe. Vam començar a pujar per un camí que serpentejava agafant altura. Es dirigia a l’hotel Atlantis The Royal, un dels més luxosos del món, en què Beyoncé va fer un concert d’inauguració valorat en 24 milions de dòlars. És a la zona de Palm Jumeirah, un conjunt d’illes artificials construïdes a cop de talonari imitant la forma d’una palmera. Tot plegat fa que aquesta sigui una de les zones més exclusives del país.

Arquitectònicament, l’hotel era impressionant. Quan vam arribar a l’entrada, uns treballadors es van encarregar d’endur-se el cotxe. El servei d’aparcadors, a Dubai, és d’allò més comú. El rebedor era espectacular. Per la porta d’entrada s’arribava a una cambra amb parets transparents per on circulava aigua i, a la vegada, hi havia sortidors de foc que deixaven anar grans flamarades. L’interior era igualment impressionant, amb obres d’art, peixeres tan grans que semblaven dignes d’un aquari i disset restaurants, un dels quals, guardonat amb una estrella Michelin.

A dins, hi vam trobar força creadores de contingut que demanaven a les seves parelles que les enregistressin mentre es passejaven pels passadissos de l’hotel o pujaven per l’ascensor. Dubai és un lloc on sembla que s’hagi de demostrar luxe i riquesa, encara que no se’n tingui. Sense anar més lluny, a l’entrada de l’hotel, els aparcadors de cotxes tenen ordres estrictes de col·locar els més cars i aparatosos allà mateix, en compte de l’aparcament, de manera que tothom que hi entri i en surti els pugui veure. És una manera d’elevar la categoria de l’hotel i, alhora, de fer sentir més valorats els clients més importants.

En Marc va aprofitar mentre esperàvem que ens portessin el nostre humil carruatge per parlar-me dels cotxes que hi havia exposats i, de pas, de les matrícules. Perquè a l’hora de demostrar un cert estatus, no solament és important la marca o els acabats del vehicle, sinó també els dígits que té a la matrícula. Com menys en tingui, millor. És habitual de tenir-n’hi cinc, però es pot arribar fins a un sol dígit. I, lògicament, els preus fluctuen segons aquesta norma, cosa que crea un mercat propi que es pot enfilar als milions d’euros per una sola matrícula. Concretament, s’han arribat a pagar 14 milions d’euros, l’any passat, per una matrícula amb el número “7”. Tanmateix, els qui decideixen de jugar a aquest joc saben que aquesta compra també és una inversió, atès que el valor no es redueix amb el pas del temps, de manera que són diners que, en principi, podran recuperar.

Tots aquests factors són molt importants, m’explicava el meu amic, a l’hora de fer negocis i demostrar un cert estatus i professionalitat. Per això mateix, són molts els qui opten per llogar un cotxe de luxe amb una matrícula de pocs dígits si tenen una reunió de feina important o una entrevista. Comprovava que, en el cas de Dubai, l’estereotip es complia: les aparences són fonamentals. Ens en vam anar d’aquell hotel amb la sensació que havíem visitat un zoològic.

Però, tot i l’aparent façana de riquesa i benestar, també hi ha una realitat oculta de què no es parla: la pobresa. Tot i que no hi ha xifres oficials per l’opacitat del govern, es calcula que un habitant de cada cinc viu en situació de pobresa. Són immigrants que subsisteixen com a mà d’obra barata. Als seus països d’origen corre la veu que a Dubai poden guanyar molts diners, i per això decideixen d’anar-hi a viure i enviar remeses a les seves famílies. Però, quan hi arriben, es troben que han de viure amuntegats en habitacions que comparteixen amb més treballadors, que pràcticament no tenen temps lliure i que és un país amb el cost de vida molt alt.

És el cas, per exemple, de l’Ahmed Reza, un jove de trenta anys de Bengala Occidental, a l’Índia. “Quan treballava al meu país, sentia a dir que molta de la gent que treballava a Dubai guanyava molts diners i que l’empresa hi apujava el salari cada any”, m’explicava. “Treballant a Dubai, es feien rics molt ràpidament. De manera que, sentint totes aquestes històries, em vaig emocionar molt i vaig decidir de venir cap ací.”

Tanmateix, la realitat que s’hi ha trobat és molt diferent. Ha hagut de viure en camps de treball, en què té jornades laborals de dotze hores, sis dies per setmana. Treballa de tècnic de sistemes de climatització per a una empresa local i no s’ha fet ric, ni de bon tros. “Potser la gent amb qualificacions més altes té més oportunitats”, reflexiona. “Al principi, tothom pateix, o sigui que també em toca. Potser més endavant m’hi hauré instal·lat més i tindré èxit.”

És fàcil creure en el somni dels Emirats Àrabs Units quan, passejant pels carrers de Dubai, imperen a tot arreu els cotxes luxosos i els gratacels d’infart. Però la veritat, com passa sovint, és més complexa que no sembla d’entrada. Aquesta bombolla de bonança s’ha construït amb la suor i l’esforç dels milions d’immigrants que s’hi han traslladat cercant una vida millor.

A més, el país encara és lluny de ser igualitari i respectuós amb els drets humans. L’homosexualitat continua essent il·legal i és penalitzada durament, atès que les lleis del país són basades en gran part en la xaria. De la mateixa manera, les dones també estan desprotegides pel sistema judicial. Fa uns quants anys, per exemple, va ser molt mediàtica la notícia que una dona britànica que hi era de vacances havia estat detinguda després d’haver denunciat una violació múltiple per part de dos britànics més. Amb la llei a la mà, havia comès un delicte perquè “havia mantingut relacions extramatrimonials”. Si bé la pressió internacional va aconseguir que s’arxivés el cas i s’alliberés la víctima, situacions com aquesta han fet que moltes més dones víctimes d’abusos sexuals no els hagin denunciats a les autoritats.

Però el país continua evolucionant i el poble se sent representat i valorat per la família reial. Són molts els qui diuen que hi ha esforços per part del govern de continuar avançant, no solament econòmicament, sinó també socialment, si bé aquests canvis encara no són evidents en l’àmbit oficial. Ben seguir que és un lloc curiós com pocs. Compleix els estereotipis al peu de la lletra, gairebé com si fos una caricatura, però amaga un munt de secrets als angles morts que valen la pena de ser explicats.

Un dels llocs que ho exemplifica més bé és Moynaq, un poble tranquil d’Usbèquia que als anys seixanta era conegut a tota la Unió Soviètica com una destinació on anar de vacances. Banyat per les aigües de la mar d’Aral, del port de Moynaq, en sortien grans vaixells pesquers que tornaven carregats de grans quantitats de peixos, molts de més d’un metre de llarg. Pels voltants hi creixien plantes i arbres. També hi havia una gran diversitat d’aus i mamífers, com xacals o llops. Era un ecosistema únic amb un clima suau que atreia turistes nacionals que volien estiuejar a la vora del llac.

No obstant això, Moscou va prendre una decisió controvertida. Volien aprofitar aquelles aigües per cultivar-hi cotó, un producte molt lucratiu però que necessita molta aigua. Per aquest motiu van desviar el curs dels rius Amu Daria i Sir Daria, que eren els encarregats d’omplir l’Aral. Aquella decisió va enriquir les arques de l’URSS, que va veure com, en tan sols vint anys, duplicava la producció de cotó i es convertia en un dels principals productors d’aquest cultiu del planeta. Però en aquella mateixa època, la mar d’Aral anava perdent 90 centímetres cada any. El llac desapareixia de manera irreversible. I el pitjor de tot era que els soviètics n’eren plenament conscients.

Avui, Moynaq es troba enmig d’un desert. No hi ha rastre de la biodiversitat que hi floria ni de cap turista que hi vingui a estiuejar. El llac no es veu enlloc. De fet, queda menys d’un 10% del que havia estat, i es troba a gairebé 100 quilòmetres d’allí. L’únic que queda d’aquella època, més verda i gloriosa, és un cementiri de vaixells, vestigi d’un passat molt proper difícil d’imaginar.

Un desert amb petxines

Vaig arribar a Moynaq després de tres dies de viatge dormint en autobusos i trens. La calor era asfixiant, vora els 40 graus, especialment alta per a aquella època de l’any. “Com més va fa més calor, i durant més temps”, em van explicar en una botiga quan em van veure buscant aigua congelada per refrescar-me. El canvi climàtic agreujava la situació de la regió.

Això sí, el poble es veia més bé que no m’esperava. De fet, era un dels pocs que havia aconseguit sobreviure a la desaparició de l’Aral. Moltes altres localitats, més petites, no havien tingut més opció que deixar-se empassar per la sorra del desert. El llac alimentava, donava feina i, en definitiva, feia possible la vida, allà. Quan es va acabar la pesca i el turisme, en molts casos, va significar la mort de la localitat. Els veïns van optar per plegar veles i anar-se’n a uns altres indrets amb més oportunitats, com ara, la capital del país, Taixkent, o a Rússia, on estan força ben connectats amb tren.

Moynaq havia estat al límit de convertir-se en un poble abandonat més al desert d’Aralkum, que ha aparegut arran de la desaparició de la mar d’Aral. Però pel que veia, semblava que havia revifat els darrers anys. Una part gran de la localitat era especialment nova, cosa que em va sorprendre. M’havien dit que m’hi trobaria un poble fantasma.

Quan vaig arribar a l’antic port, em vaig trobar la imatge surrealista que explicava més bé la tragèdia: el cementiri de vaixells. Una dotzena d’embarcacions descansaven sobre una mar de sorra, rovellats pel pas dels anys. M’hi vaig endinsar, vaig accedir amb cura a les cabines i a la zona de coberta. Es feia molt difícil arribar a copsar la idea que els més vells del poble havien vist aquells vaixells navegar dia sí i dia també, amb desenes de pescadors a sobre. Embarcacions com aquelles de la mar d’Aral havien arribat a proveir una sisena part del peix que es consumia a tota l’URSS. En compte d’allò, ara eren protagonistes d’un decorat distòpic.

Ho confirmava un altre símptoma d’aquella malaltia. Si em mirava entre els peus, a la sorra, hi podia detectar fàcilment desenes de petxines. Aquella imatge em va colpejar amb força. Per a la meva ment, de manera inconscient, havia estat més fàcil d’explicar un grapat de vaixells sobre la sorra que no pas bilions de petxines repartides per tot un desert. Era la primera vegada que veia una cosa així.

Buscant per l’horitzó, tot allò que albirava era sorra i petits arbustos. La vida havia desaparegut gairebé del tot. A més a més, aquell desert no era com cap altre. Com que la mar d’Aral era un llac salí, va deixar restes de sal. Això, afegit a la presència de pesticides i fertilitzants que provenien de les restes d’aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria, van castigar la regió amb una nova maledicció: sorra tòxica. Cultivar-hi res és molt complicat i, a més, la presència d’aquesta sorra en l’aire és un perill per als habitants que encara hi ha, una situació que s’agreuja amb les tempestes de sorra que no perdonen la regió. Els qui viuen ací tenen problemes congènits i malalties respiratòries.

Vaig decidir que acamparia allà. L’oferta d’allotjament al poble era molt limitada i, com sempre, jo portava la tenda d’acampada. De segur que podria passar-hi una nit tranquil·la. Quan va arribar la foscor, vaig plantar la tenda sota l’atenta mirada d’un mussol que no semblava pas que l’espantés la meva presència.

El futur de la mar d’Aral no és gaire optimista. Molts científics han catalogat la tragèdia d’irreversible. De fet, algunes espècies de peixos que només eren presents al llac s’han extingit. L’ONU ho considera un dels desastres ambientals més greus de la història. I si l’URSS encara existís avui, la situació encara podria ser pitjor, perquè tenien pensat de fer quelcom similar amb el llac Baikal, a Sibèria, el més profund del món i amb un ecosistema únic al planeta.

Però ara mateix la Unió Soviètica és tan sols un capítol de la història. D’aquell gran país, n’han sortit quinze de més petits, cadascun amb les seves particularitats. I, com que la mar d’Aral ha quedat dividida en dues nacions, també ho ha fet la seva sort. A la part nord, al Casaquistan, sembla que hi ha més esperança que no a la part d’Usbèquia. Amb més recursos i voluntat de solució, el vessant septentrional s’ha recuperat una mica aquests darrers anys. Ha estat al Casaquistan on s’han vist una sèrie de mesures, com ara, implementar tecnologies més eficients energèticament per als cultius o, sobretot, construir-hi d’una presa. Tot plegat ha permès una minsa recuperació a la part nord, que, fins i tot, ha vist com tornaven peixos al llac, que havia experimentat un augmentant tan alt en els nivells de salinitat que hi havien fet impossible la vida. Però a Ubsèquia, l’antiga mar no té esperances.

La nit al desert va ser tranquil·la i suau. Feia dies que no dormia tan bé. Quan em vaig despertar, els raigs de sol ja començaven a impactar en els vaixells oxidats. No gaire lluny, dalt d’un turó que abans era la costa, s’alçava un far que ja no guiava ningú. Allà hi havia una aura especial. Amb raó, en deien cementiri de vaixells. A mi m’evocava instantàniament un cementiri d’elefants. Aquella part de Moynaq era on aquelles grans bèsties havien decidit donar per acabada la seva vida, juntes, i ara només en quedaven aquells esquelets plens d’història. Sense la mar d’Aral, ara tocava al desert d’Aralkum d’ocupar el seu lloc i recordar a tota la humanitat l’impacte que tenen les accions de l’home en l’ecosistema i el planeta. No hi ha res que sigui gratuït.

De fet, Taixkent va ser la primera ciutat de l’Àsia central a tenir aquest transport subterrani. Va ser l’any 1977, quan encara formava part de la Unió Soviètica. A Moscou tenien la norma de construir un metro tan sols quan una ciutat arribava a un milió d’habitants, una fita que la capital de la República Socialista Soviètica d’Usbèquia va assolir després d’un fort creixement demogràfic durant la dècada dels seixanta. De fet, molts comparen el metro de Taixkent amb el de Moscou, conegut internacionalment com un dels més bonics del planeta. Avui, solament hi ha una altra localitat a l’Àsia central amb metro: d’Almati, la ciutat més gran de Casaquistan. Però el de Taixkent continua essent el que transporta més gent diàriament. No és gens estrany, perquè viatjar amb aquest mitjà és extraordinàriament barat (uns 13 cèntims d’euro per viatge) i connecta molt efectivament la ciutat de dos milions i mig d’habitants.

De totes les estacions que visito, la que més em sorprèn és la d’Alixer Navoi. Només de sortir del vell comboi, encara de l’època soviètica, em sento com si m’haguessin deixat enmig d’una enorme mesquita. Una cosa que, tot sigui dit, seria ben estrany de fer amb metro. Alixer Navoi (1441-1501) és considerat el pare de la literatura usbeca, tot i que també va destacar en més disciplines artístiques. Les parets de l’estació commemoren uns quants moments destacats de la vida del poeta i pintor amb imatges turqueses esculpides a la pedra. El sostre, en canvi, ens duu al passat, a l’era contemporània de Navoi, al final de l’època d’esplendor de la ruta de la seda. Unes cúpules precioses presideixen la part alta de l’estació, i recorden les mesquites o madrasses que es construïen mentre ell encara era viu.

Usbèquia és, de fet, una de les regions que més es van beneficiar de la ruta de la seda, la xarxa de comerç en què es distribuïen productes de luxe i exòtics d’Àsia fins a Europa. En són un bon exemple les ciutats de Bukharà i Samarcanda, conegudes arreu del món per la seva bellesa arquitectònica. Però Taixkent, Déu n’hi do. És un assentament amb una història mil·lenària. Els primers vestigis de vida humana d’ací es remunten als segles V-III aC, si bé l’època de més bonança de la ciutat fou després de la destrucció causada per la invasió de Genguis Kan, el 1219, i la reconstrucció posterior, afavorida pel comerç de la ruta de la seda.

Un bon exemple d’aquells temps en què florien les ciències, la filosofia i la cultura és la madrassa de Burrak Khan, un edifici imponent del segle XVI que ha simbolitzat durant segles la grandesa històrica de la ciutat. Dins aquestes parets s’hi han congregat les ments més brillants del país i la regió per compartir, investigar i ensenyar. Una història semblant acompanya una altra madrassa de la ciutat, la de Kukeldaix, que es va construir als volts del 1570. De fet, actualment ha recuperat el seu paper de centre educatiu, i ara s’hi imparteixen estudis religiosos.

Però si un lloc concentra la vida de la ciutat actualment és el basar de Xorsu. S’hi pot veure gent de tots els barris i condicions en cerca dels millors productes per a la llar. Perquè s’hi pot trobar de tot. Hi ha seccions de productes frescs com ara carn, verdura i làctics que desprenen una gran fortor per als narius menys avesats, però també hi ha mobles, centenars d’espècies, productes electrònics, joguines… S’hi pot trobar gairebé de tot, en aquest lloc tan característic de la ciutat.

L’edifici es pot reconèixer fàcilment de lluny per la gran cúpula de color blau. A dins hi ha diversos nivells on s’amunteguen els venedors, que breguen amb cants de mercaders i disposicions vistoses per atreure l’atenció dels clients. La construcció és de fa més de quaranta anys i recorda els basars tradicionals, que també tenien aquesta forma per a poder comerciar aïllats de la sorra del desert que s’escampava arreu quan bufava el vent.

Tot i que l’edifici és relativament nou, la història de Xorsu es pot vincular, altra vegada, amb l’omnipresent ruta de la seda. Però en aquella època no tenia la mateixa forma, sinó que era una ciutat tota dedicada al comerç. Hi havia cases per a prendre el te i allotjaments per a les caravanes de camells que hi feien parada, i que eren la millor manera de desplaçar-se en grans distàncies pel país. Avui el mètode de transport principal és ben diferent.

Travessar Usbèquia

Feia quinze hores que havia deixat Taixkent enrere. Em trobava en un tren dormitori travessant el país i el desert. Per la finestra es podia veure un paisatge monòton que no canviava, tot i el pas de les hores. La sorra embolcallava el tren i s’escolava per la finestra trencada que donava a la meva llitera, de manera que tot era cobert de grans. Cada pocs minuts, els passatgers espolsàvem els llençols i els coixins per alliberar-nos d’aquella sorra que ho impregnava tot.

A diferència d’alguns dels països veïns, la xarxa de trens d’Usbèquia és molt desenvolupada. Connecta les principals ciutats del país amb força freqüència i amb uns preus més que assequibles. Per exemple, per anar de la capital fins a Bukharà, una ruta d’uns sis-cents quilòmetres, els bitllets més barats costen l’equivalent a 12 euros. I són més ràpids que els cotxes o els autobusos. Aquest mateix trajecte es pot fer en sis hores amb tren i en nou per carretera.

Jo m’adreçava a la ciutat de Nukuz, ben a prop de la frontera amb Turcmènia, a l’oest del país, per documentar una trista realitat del desert. En aquell tren tan llarg, havia triat sense saber-ho el pitjor lloc possible. La meva llitera era situada al passadís, de manera que tenia gent passant pel costat tota l’estona, i a més havia agafat la de dalt, que era especialment petita i incòmoda. Ni tan sols tenia prou espai per a incorporar-me per beure aigua o fer un mos. Era claustrofòbic. A més, solament tenia dret de taula si el passatger de la llitera de baix decidia de desmuntar el seu llit per habilitar-la, cosa que no va passar en cap moment, de manera que estava condemnat a passar tot el trajecte encapsulat en aquell taüt obert per un costat i prou.

Allò, si més no, em servia per a veure la vida local, els costums i l’hospitalitat del poble usbec. Quan arribaven nous passatgers i veien que el tren es començava a moure, estenien els palmells de la mà davant seu i se’ls passaven per la cara com si se la rentessin: és la manera de resar de la variant de l’islam que es practica en aquesta part del món. Molts s’interessaven per mi i miraven d’ajudar-me, tot i no que ja no tenia pas cap problema en aquell moment. Aquells actes de generositat em sorprenien cada vegada com si fos la primera.

I el tren continuava trontollant per sobre les vies, que dibuixaven l’única línia que trencava l’hegemonia del desert. Davant encara m’esperaven cinc hores més de trajecte, llitera incòmoda i entrepans de sorra, acostant-me, quilòmetre a quilòmetre, a la república de Caracalpaquistan.

M’ho explica en una visita a la zona desmilitaritzada la Jin (nom fictici), una dona d’uns quaranta anys que es va exiliar ara en fa catorze. Va passar per la frontera del nord, cap a la Xina, pagant l’equivalent de dos mil euros per subornar els guàrdies fronterers. Després va haver de travessar el riu que separa els dos països fins a arribar a terres xineses. “Avui és molt més difícil”, assegura. El preu pot arribar a ser cinc vegades més alt. “Han col·locat claus al llit del riu perquè ningú no pugui passar-hi i els soldats tenen ordres de disparar de seguida que veuen algú.” A més, la Xina considera que els desertors de Corea del Nord són immigrants il·legals, i no pas refugiats, de manera que els torna al país d’origen, on són empresonats.

Segons la Jin, a la presó són víctimes de tortures i assassinats. De fet, quan li demano quina és la seva pitjor experiència, no dubta ni un instant: “Quan em van deportar per haver intentat d’escapar-me per primera vegada.” Havia passat per aquella mateixa frontera, però quan les va enxampar la policia xinesa les va obligar a tornar a Corea del Nord. “Quan era a la presó, cada dia veia morir gent. La meva germana, que van capturar amb mi, no va sobreviure a la cel·la. Se’n van emportar el cos i ja no va tornar. Se’ls emporten a una incineradora.”

La pena per provar de sortir del país és la cadena perpètua, però ella assegura que les presons són tan plenes que han de deixar alguns presos en llibertat. En el seu cas, aquell alliberament li va servir per a tornar-ho a intentar, aquesta vegada amb èxit. Això sí, el viatge des que va travessar la frontera fins que va arribar a Corea del Sud va durar set mesos. Lògicament, l’opció preferida dels desertors nord-coreans és de viure a Corea del Sud, perquè la majoria hi tenen la família. Com la Jin, 34.000 refugiats del nord s’han instal·lat a Corea del Sud. Alguns altres van a Rússia, el Japó o a països del sud-est asiàtic.

Quan es va poder exiliar, allò que més la va sorprendre va ser trobar-se que hi havia llocs amb electricitat nit i dia, aixetes d’on sortia aigua calenta i freda a voluntat, trens puntuals i moltíssims cotxes al carrer. A Corea del Nord, diu, no són conscients d’aquesta realitat, perquè consideren que el seu país és el millor del món. “M’havien fet una rentada de cervell”, afegeix. Per a ella, el moment determinant va ser quan es va adonar que vivia en una mentida. Treballava al servei de trens del país, i això li va permetre d’acostar-se a la frontera amb la Xina. A la nit, el país veí s’il·luminava mentre el seu romania a les fosques. “Vivia en un món en blanc i negre, i la Xina brillava.”

De la zona desmilitaritzada, Corea del Sud n’ha tret un rèdit econòmic impressionant. N’han fet un dels principals atractius turístics del país. Cada any la visiten més d’un milió de turistes. Fins i tot tenen un parc d’atraccions que sembla abandonat, que suposadament es va crear perquè els seus veïns veiessin que s’hi vivia molt bé i tothom hi era feliç. Perquè sí, els veïns es miren. I molt.

Una de les parades més importants en tota visita a la DMZ sud-coreana és l’àrea d’observació. És una terrassa on es pot observar Corea del Nord amb uns prismàtics. Del mirador estant, es poden veure alguns pobles i un parell de ciutats. Segons els guies sud-coreans, una de les ciutats i un dels pobles són de mentida, construïts únicament per crear la sensació que hi ha una qualitat de vida més alta que no és en realitat.

Independentment de la pugna per aparentar de tots dos països, que fins i tot van protagonitzar una “lluita” per veure qui tenia el pal de bandera més llarg, certament causa una certa emoció observar el país més hermètic del món amb aquells binoculars. Se’n veuen els camins, les construccions, els posts militars… I persones. Alguns, soldats, però la majoria, pagesos. Anant amb bicicleta, treballant o simplement fent petar la xerrada de bon matí.

“Allò que trobo més a faltar són els amics i ex-companys d’escola que encara hi tinc”, explica amb nostàlgia la Jin. Sovint, aquests moments de convivència amb els éssers estimats eren l’únic entreteniment possible. “Viatjar pel país sense motiu és il·legal, i encara més a l’estranger”, diu l’antiga treballadora del tren.

Hi havia gent amb telèfon mòbil, però no pas connectada a internet. Per instal·lar aplicacions al dispositiu cal anar a botigues físiques. La internet com la coneixem no hi existeix. Hi ha, això sí, una intranet local, però la majoria tenen por d’utilitzar-la per si el govern considera que cerquen informació que no haurien de cercar. L’arribada de telenovel·les de contraban provinents de Corea del Sud va fer que el govern nord-coreà aprovés la llei del pensament antireaccionari, el 2020. Amb la nova legislació van arribar penes fins a quinze anys de treballs forçats o, en el pitjor dels casos, de mort, per als qui consumissin o distribuïssin entreteniment d’origen estranger. Sobretot, és clar, si era sud-coreà. A començament d’any es va filtrar a l’estranger un vídeo que feia servir el règim nord-coreà per conscienciar la població sobre les repercussions d’incomplir aquesta norma. S’hi poden veure dos joves de setze anys que van ser condemnats a dotze anys de treballs forçats per haver vist telenovel·les de Corea del Sud.

Segons la Jin, “l’única cosa que funciona bé a Corea del Nord és el sistema de persecució política i de vigilància”. Si més no, això em respon. Certament, és difícil de trobar cap comentari positiu en el seu discurs. Tan sols, en un moment determinat, elogia Kim Il-sung i Kim Jong-il, els predecessors de Kim Jong-un, quan diu que ells sí que consideraven els habitants de tots dos països “compatriotes”, i no feia la distinció que fa l’actual líder del país. Un elogi que, tot sigui dit, el guia que traduïa les respostes de la Jin no va traduir.

Avui es dedica a explicar la seva història i treballa amb una agència governamental per mirar d’aconseguir la reunificació de la península de Corea. Com ella, cada vegada hi ha més exiliats que alcen la veu. Alguns, fins i tot, es presenten a les eleccions per fer d’intermediaris entre tots dos estats. Però el país de Kim Jong-un assegura que aquests desertors que parlen amb els mitjans de comunicació són actors sud-coreans que volen escampar informació falsa sobre el seu país, en una guerra encara oberta per influir el discurs internacional.

Una vegada arriba al camp, es maquilla i es vesteix amb l’equipació lila. Ella, juntament amb tres companyes, seran les encarregades de donar la benvinguda als afeccionats que van a l’estadi. Allà les espera un eixam de seguidors. Però no de l’equip, sinó seu. La majoria van carregats amb càmeres i teleobjectius caríssims que fan servir per fotografiar cada moviment de les animadores, que reparteixen tríptics i fan reverències a qui va entrant a l’estadi. La resta duu telèfons mòbils amb les millors càmeres del mercat, capaces de capturar el més petit detall en la distància. Tots són homes. Entre els quals hi ha en Fabio, el meu bon amic coreà. I al seu costat, un servidor, a qui ha convidat a acompanyar-lo al moment imperdible de la setmana.

“El primer, és el futbol. Després van les animadores”, em diu en Fabio. Em consta la passió del jove traductor per l’esport rei. Fins i tot vam competir al mateix equip quan tots dos vivíem a la Xina. Però també és cert que aquests darrers anys el seu compte d’Instagram s’ha convertit en un monogràfic de les animadores que hi ha als partits que va a veure.

Com ell, hi ha molts homes més que els fan fotografies. La devoció per aquestes noies va més enllà de l’esport i, fins i tot, de la seva habilitat per animar. És un fenomen semblant al dels artistes de pop coreà: són ídols de masses. El carisma i la bellesa són les armes que les fan guanyar popularitat més o menys. I So Young Park és molt popular.

Un dels qui la immortalitzen amb un teleobjectiu digne d’un fotògraf d’animals salvatges m’explica que té “molts terabytes” d’imatges d’animadores. Igual que ell, molts dels seguidors demanen de fer-se una selfie amb elles. De fet, en la majoria de casos, donen el telèfon a les noies perquè es facin la fotografia directament sense ells, una cosa que em sorprèn. “Molts no tenen gaire seguretat amb el seu físic i prefereixen de no sortir a la fotografia”, em respon en Fabio.

Una vegada acabada la benvinguda, animadores i afeccionats se’n van als seus llocs per veure el partit. L’Anyang és un equip de segona divisió, però, així i tot, el camp és força ple. Sobretot les seccions on hi ha les animadores. Després del xiulet inicial, comencen a fer la seva feina. Es reparteixen les seccions i comencen a ballar, totes fan els mateixos passos tot i la distància. Això sí, la seva funció és bàsicament la d’acompanyar els càntics que sonen a la grada d’animació. Elles no són les encarregades de crear els cants, sinó que es limiten a propagar l’efecte dels qui criden amb fervor i piquen els tambors. Però no solament això, també reaccionen a les jugades que passen als partits. Si es falla una ocasió clara, fan cara de tristes. Si reben una falta dura, agafen aire, rebufen i s’enfaden. Actuen com una mena de termòmetre que guia els seguidors sobre com sentir-se en cada moment. “La nostra feina és animar els qui vénen a l’estadi per primera vegada”, m’havia comentat instants abans So Young Park. “El nostre paper és el d’igualar els càntics dels afeccionats i transmetre energia a qui s’asseu a les nostres seccions.”

So Young Park va endinsar-se en aquest món després de conèixer una representant de la companyia Twinkle, especialitzada a formar equips d’animadores. “Després de rebre entrenaments i d’anar a l’estadi, ho vaig trobar molt atractiu. El futbol té grans afeccionats. De fet, em vaig convertir en animadora per aquest encant”, comenta.

A Corea del Sud, els equips d’animadores formen part de la litúrgia esportiva. De la mateixa manera que amb els jugadors, també hi ha fitxatges, contractes amb equips i intercanvis de “jugadores”. I, a més, no estan limitades a un sol esport. Park també treballa amb els Suwon KT Sonicboom, un equip de bàsquet de primera divisió que ha acabat en tercera posició aquesta temporada (i que curiosament competeix contra l’Anyang). Però si hi ha un esport que li hagi fet guanyar popularitat, és el beisbol, el preferit dels coreans, fins i tot per sobre del futbol. La jove animadora llueix els colors dels Hanwha Eagles i els acompanya als partits que disputen a l’estadi de la ciutat de Daejeon.

En el beisbol sud-coreà, els càntics i les animacions dels afeccionats tenen un paper importantíssim, i són clau a l’hora d’entendre l’èxit d’aquest esport importat dels Estats Units d’Amèrica. Les animadores tenen el paper de marcar les coreografies que els espectadors imiten amb la música a tot volum, i creen un ambient més semblant a un concert de pop que no pas al d’una competició esportiva com l’entenem a Europa. Al futbol, en canvi, tenen una funció més passiva i el seu valor sembla més limitat als seus encants i a la capacitat que tenen de convertir-se en ídoles de masses.

A Anyang, el partit arriba a la mitja part amb empat a zero al marcador. De seguida, els seguidors de les animadores es col·loquen estratègicament. Saben perfectament què han de fer les noies, en quin ordre i per on passaran, de manera que aprofiten cada ocasió per fer-los més fotografies i interactuar-hi. De fet, es creen certes relacions entre les animadores i aquests seguidors, que fins i tot n’esbrinen els gusts. Sense anar més lluny, abans de començar el partit he acompanyat en Fabio a comprar uns batuts de plàtan per a una de les animadores. “Són els seus preferits”, m’ha assegurat.

L’espectacle de la mitja part és responsabilitat seva, amb uns balls que executen al bell mig del camp. Mentrestant, les càmeres dels seus seguidors embogeixen intentant de capturar els millors moments de la coreografia. Amb el començament de la segona part, les animadores recuperen les posicions i tornen a acompanyar els càntics dels afeccionats.

Aquesta és l’única feina de So Young Park, que no s’imagina un futur allunyada de l’animació. “Vull ser una animadora durant molt de temps, que m’ascendeixin a cap de l’equip i construir un bon equip amb la persona a càrrec de l’empresa. Espero que el nostre propòsit no canviï”, analitza en un moment de seriositat. Sembla difícil que es mostri més enllà de la màscara que fa servir en públic, riallera, extremadament optimista i despreocupada. “Som una professió que anima, no solament ballem i ens fem fotografies. Vull mantenir la funció tradicional de les animadores sense perdre el meu esperit professional de donar força a la gent.”

Arribem al temps de descompte sense novetats. Zero a zero, però les animadores continuen somrient i reaccionant a cada jugada. La grada d’animació no descansa ni perd l’esperança. Fins que al minut 97, una jugada per la dreta acaba amb una pilota penjada a l’aire i un cop de cap que envia la pilota al fons de la porteria. Gol de l’Anyang a l’últim instant i l’estadi explota d’emoció. Les animadores salten i aixequen els pompons per abraçar-se amb eufòria. I els obturadors de les càmeres es disparen eixelebrats, immortalitzant cada instant per afegir més bytes a la col·lecció privada.

La primera cosa que sobta d’aquest veïnat és que es troba al districte de Gangnam, el més luxós i exclusiu del país, i que es va fer famós a tot el planeta amb la cançó “Gangnam Style”. Dels carrers de Guryong estant, es veuen en tot moment els omnipresents gratacels de luxe que s’aixequen a pocs metres. Una imatge surrealista, el contrast d’aquests pomposos edificis amb els humils habitatges que s’amunteguen al barri veí.

A Guryong no hi ha sistema de clavegueram, ni servei d’aigua corrent ni de neteja. Tan sols hi ha recollida d’escombraries i uns canals carregats d’aigua bruta que desprenen una forta ferum. És un reducte que sembla allunyat de la societat, tot i tenir una llarga història amb connexió social amb la resta de Seül.

Aquesta relació de simbiosi existeix d’ençà que es va crear el suburbi, cap als volts dels anys vuitanta. S’hi van començar a instal·lar com van poder els més vulnerables de la ciutat, forçats per les autoritats, que volien “netejar” els carrers de la capital. Seül havia d’acollir els Jocs Olímpics del 1988 i era l’ocasió de mostrar al món el miracle de Corea del Sud. El país, que havia estat un dels més pobres del planeta, va experimentar un creixement econòmic abismal. Per això el govern del dictador Chun Doo-hwan va decidir d’expulsar els sense-sostre, els orfes, els okupes i els recol·lectors de deixalles dels moderns carrers de la ciutat. Els va col·locar tots als afores, en diversos suburbis. Aquests nous barris marginals són coneguts per “pobles lluna”, perquè normalment s’han situat als turons que envolten la ciutat.

Els habitants de Guryong es van dedicar a fer allò que sabien fer millor per sobreviure: recollir escombraries per fer-ne negoci. Vivien en situacions de pobresa extrema, sense recursos ni serveis bàsics. Eren els més pobres del país. Precisament per això, eren objecte de prejudicis i discriminació. Durant aquests anys, hi havia habitualment batudes indiscriminades de la policia, sense cap base legal, que veien en aquests habitants una presa fàcil per a assolir la seva cota mensual de detencions. És allò que al país s’anomena hurigari.

Els qui tenien la mala sort d’acabar detinguts, rebien tortures i vexacions al calabós. La situació era tan dramàtica que els veïns van començar a construir-se refugis subterranis on amagar-se si veien aparèixer els llums de les sirenes de la policia.

El punt culminant de repressió va arribar amb els esperats jocs olímpics. Durant aquelles setmanes, els veïns de Guryong van haver de complir una queda estricta, que els impedia de sortir del barri. Per a ells, allò implicava tallar l’única font de supervivència, perquè si no podien accedir a la ciutat no podien fer negoci amb les deixalles que recollien.

Després d’allò i, sobretot, amb la dissolució de la dictadura i la democratització del país, la situació als “pobles lluna” es va calmar. De mica en mica, aquests barris van anar desapareixent, però Guryong va perdurar, si bé s’ha anat empetitint amb el pas dels anys. En el punt màxim, hi vivien dues mil persones. Ara n’hi queden unes cinc-centes.

Els habitatges continuen sense gaires canvis. Són molt rudimentaris, la majoria fets amb plafons de fusta contraxapada, vinil o fins i tot plàstic o cartó. A més a més, hi ha deixalles de tota mena per tots costats. Peces de vehicles, neveres, televisors malmesos, mobles d’estils diversos… Alhora, s’han acabat desenvolupant indústries dedicades al triatge i a la gestió de residus, de manera que hi trobem plantes dedicades a aquest sector.

Però la vida dels veïns encara no s’ha alliberat de la pressió i la polèmica. De fa anys, els rumors sobre una possible urbanització de la zona preocupen als veïns, molts dels quals en realitat ocupen propietat privada. El 2017, finalment, l’ajuntament va desenvolupar un pla per a construir gairebé 2.700 apartaments de luxe. Segons Seül, la intenció és utilitzar els beneficis per a resituar els residents més pobres, a qui s’ha ofert la possibilitat de quedar-se amb un lloguer social temporal en un d’aquests nous habitatges.

Però la majoria dels veïns no veuen amb bons ulls la proposta i reclamen directament un apartament en propietat. Per aquest motiu, la construcció d’aquests edificis residencials, que s’havia de completar el 2020, encara no ha començat.

Caminant pels carrers de Guryong, es veuen pancartes i cartells contra la proposta de l’ajuntament. Les negociacions entre ells, la ciutat i els propietaris encara sembla lluny de resoldre’s. A més de les pintades que hi ha arreu, també es destaca una part del veïnat completament calcinada. És la conseqüència d’un incendi del gener de l’any passat, que destruí seixanta habitatges.

Aquests focs no són excepcionals. El barri ha tingut pel cap baix setze incendis d’ençà del 2009, segons les autoritats causats per la manca d’un sistema elèctric en condicions i per la utilització de briquetes de carbó per a escalfar-se. Però els veïns no ho veuen pas clar, i hi ha qui assegura que són incendis provocats per anar reduint el nombre de barraques i per desplaçar els residents que impedeixen que avanci el desenvolupament de la nova zona urbana. Aquest projecte lògicament desperta un gran interès tant a l’ajuntament com a l’empresa constructora i als propietaris dels terrenys.

Probablement per això també s’han publicat notícies que asseguren que els habitants de Guryong en realitat viuen en bones condicions en unes altres parts de la ciutat. Segons aquestes informacions, els veïns relloguen els seus habitatges a treballadors estrangers poc qualificats i amb pocs recursos, sobretot xinesos. Si això fos cert, aquests habitants esperarien de rebre la compensació que s’acabi decidint de les negociacions amb l’ajuntament, tot i no necessitar-la per ja no hi viuen. Per argumentar-ho, les fonts apuntaven que aquests residents tenien cotxes massa cars per al nivell de vida de Guryong.

Però la veritat és que al barri no s’hi veuen llogaters estrangers. Només coreans vells i famílies amb situació d’exclusió social, sovint amb malalts que no poden treballar. Si més no, aquesta és la realitat que m’he trobat en la meva visita a la barriada, i també allò que asseguren tots els veïns.

Sigui com sigui, la Vila de Guryong es manté, tot i els incendis i les penúries. Sembla que la situació excepcional d’aquest barri té els dies comptats, però mentrestant les deixalles, els incendis i els canals contaminats continuen formant part del dia a dia de tots aquests que encara no han pogut fer un salt a una vida millor.

Tianducheng, el nom oficial d’aquest curiós barri, va convertir-se fa uns quants anys en tot un fenomen mediàtic. La rèplica de la torre Eiffel es podia veure a telenotícies de països de tot el món, sobretot els occidentals. En aquells reportatges es parlava del projecte com un fracàs absolut, atès que aquells nous habitatges no havien aconseguit de captar l’atenció de nous residents, i ho catalogaven de “ciutat fantasma”.

Com que volia veure què hi havia de cert, vaig decidir de visitar-la. De fet, Tianducheng és un petit barri de la ciutat de Hangzhou. Si bé no és gaire coneguda internacionalment, és una ciutat important al país i té prop de dotze milions d’habitants. La “petita París”, tal com l’anomenen a la Xina, fins i tot té una parada de metro, que s’ha estrenat fa poc. Així és com hi vaig arribar jo, en transport públic. Era tot el que calia per a transportar-se a la ciutat de l’amor.

Les primeres sensacions van ser molt estranyes. Els edificis emulaven amb molt d’encert els que es poden trobar a l’estat francès. Tenien les parets blanques i els teulats foscs, seguint l’estil Haussmann que s’imposa a París. A més, l’avinguda principal era un lloc molt tranquil, sense cotxes, amb zones enjardinades, fonts i estàtues, unes característiques gairebé impossibles d’imaginar a la Xina. Passejant per aquells carrers, els ulls deien “París”, però els altres sentits cridaven “Xina”. Les barreges d’olors dels restaurants o les motocicletes reproduint cançonetes en compte de clàxons em recordaven que allò no era Europa.

De fet, una volta la vista va parar més atenció, va començar a trobar amb avidesa tot allò que desentonava en aquell entorn afrancesat. Tal com sol passar al gegant asiàtic, no hi havia cap espai desaprofitat a les plantes baixes. Tot eren comerços i, tots, lògicament, tenien cartells en xinès. A més, als balcons s’hi podien trobar peces de roba esteses d’una manera molt més oriental que no pas europea. Fins i tot hi havia un edifici governamental amb un gran escut amb la falç i el martell del Partit Comunista de la Xina.

Tianducheng es va idear el 2000. El projecte era una opció de Zhejiang Tiandu Industrial Company, un gran grup inversor amb centenars de milions d’euros de beneficis any rere any. Veien en aquella nova construcció la possibilitat de complir el somni de molts xinesos: visitar la ciutat de la llum. I també, tot cal dir-ho, era una manera de fer doble caixa: tant pels nous inquilins i la compra-venda d’immobles, com per l’esperada arribada de turistes nacionals que voldrien meravellar-se amb la torre Eiffel i els encants de la capital francesa. El 2007 es van posar a la venda els primers habitatges. Però l’operació va ser titllada de fracàs per la inhabilitat d’atraure-hi gent més enllà de fer-s’hi fotografies de casament o enregistrar-hi videoclips.

I aquella no havia estat l’única aposta d’aquestes característiques. Amb el gran creixement econòmic i immobiliari del país, a la Xina van aparèixer més projectes semblants. És per això que ara com ara s’hi trobar una rèplica de la ciutat de Londres o una altra de Venècia, amb els canals i góndoles. Fins i tot han creat la seva versió del suposat poble més bonic d’Europa, la vila de Hallstatt, una pintoresca vila ubicada als Alps austríacs.

Abans d’endinsar-me en el decorat hiperrealista de Tianducheng, vaig decidir passar per l’únic allotjament de tota la zona. Era un hotel que s’etiquetava a si mateix com a ressort. Naturalment, l’estètica seguia l’estil barroc francès del segle XVIII. Era un edifici de tres plantes que ben bé podia ser un palau de l’època. A l’entrada, una font d’aigua enorme donava la benvinguda als visitants. L’interior era encara més espectacular. El terra era encatifat del tot i esmorteïa els passos de les desenes de treballadors que es movien d’un costat a l’altre deixant-ho tot a punt per als nous convidats. A les parets hi havia tota mena de quadres clàssics, rèpliques pintades a mà d’algunes de les obres més famoses de la història, com ara la Mona Lisa, el retrat de Lluís XIV de Rigaud o alguns quadres de la sèrie Els nenúfars, de Claude Monet. Alhora, tot era decorat amb armadures, sofàs de vellut i, per sobre de tot, un salamó gegant que, això sí, estava apagat. Tot plegat semblava extret d’un castell del Loira, si bé solament calia fixar-s’hi per veure que eren imitacions. L’efecte, això sí, era molt reeixit.

No calia ser un detectiu per entendre que aquell hotel formava part de l’estratègia de Tiandu Zhejiang. Era l’única opció d’allotjament turístic a tot el barri i monopolitzava el sector per complet. I la veritat era que era una opció fins i tot assequible. El preu per una habitació doble era d’uns quaranta euros, i això que l’hotel era de cinc estrelles.

Ara sí, arribava l’hora d’anar-me’n cap a l’altra punta del complex residencial, cap a la torre Eiffel, que, igual que a París mateix, es veia de gairebé qualsevol punt de la petita ciutat. Em va sorprendre trobar molta gent al carrer. La major part es movia, però molts altres hi feien vida. Alguns feien exercici, i alguns altres fins i tot estenien roba a l’avinguda principal o jugaven a cartes. El més destacat de tot era una petita fira que hi havia ben a la vora de la torre Eiffel. Hi havia tota mena de menjar i espectacles musicals. Els comerços eren moderns i en sortien contínuament repartidors. En contra d’allò que en deien, allà hi havia vida.

Efectivament, els primers anys del projecte van ser un fracàs. No es venien prou habitatges ni s’executaven les obres en els terminis prevists. No hi havia oferta comercial i, per tant, allò era poc més que un decorat descuidat. La inversió a fons perdut era tan gran que el conglomerat que englobava Tiandu Zhejiang Industrial Company va anunciar el 2015 que deixava el sector immobiliari, i així ensorrava el somni del creador de Tianducheng. No obstant això, un nou grup immobiliari va comprar el projecte i Tiandu Zhejiang. A partir d’aquell moment, es van desenvolupar les zones comercials, es van crear escoles i instituts internacionals. Tot plegat, conjuntament amb l’arribada del metro, va canviar Tianducheng. Ara sí que era atractiu anar-se’n a viure a aquella utopia. Ara com ara es calcula que hi ha prop de 40.000 habitants.

Finalment, em vaig plantar als peus de la torre Eiffel. Era una construcció que impressionava, i això que era tres vegades més petita que l’original. Però, amb cent metres d’alçària, és la segona rèplica més gran del món, després de la de Las Vegas, als Estats Units. La parcel·la on és fa d’eix vertebrador de la zona residencial. Això sí, a part del monument, el terreny semblava abandonat, amb vidres trencats, material de construcció pertot arreu i la vegetació creixent-hi a voluntat.

Per més irònic que pugui semblar, allà, rodejat d’aquell desgavell urbanístic, es podia veure quin era l’atractiu d’aquell estrany projecte. Als voltants de la torre s’aixecaven dotzenes de blocs d’apartaments de desenes de plantes. I tots eren iguals que el del costat. Grisos, repetitius i sense personalitat. Aquella era la norma a la Xina. Complexos residencials que semblaven copiats i enganxats per tot el país. Però Tianducheng oferia alguna cosa diferent. La possibilitat de viure en un lloc més amable, sense cotxes, amb moltes zones verdes i una mínima oferta cultural. I també, evidentment, unes vistes de luxe a la torre de ferro que han vist milers de vegades en pel·lícules, xarxes socials, o en les decoracions de la gran majoria de cafeteries del país. Si es confirma l’èxit del projecte, potser ens haurem d’acostumar a veure com les rèpliques de París es multipliquen pel país. Qui sap, potser no tardarem a topar-nos amb una “petita Barcelona”, amb una versió reduïda de la Sagrada Família, al gegant asiàtic.

Les notícies sobre Chongqing havien copsat la meva atenció ja fa molts anys. Llegia titulars sobre la ciutat que semblaven parlar d’un altre món, on tot passava molt més de pressa i on es demostrava que la humanitat s’anava dirigint cap a un futur decadent i tecnològic. “Chongqing estrena carrils per als qui caminen mirant el telèfon”, “Chongqing serà la primera ciutat del món a arribar a quaranta milions d’habitants” o “S’obre a Chongqing el primer garatge robotitzat de vint plantes” eren alguns dels que se m’havien quedat ballant pel cap.

Finalment, ara em trobava amb l’oportunitat de visitar aquesta megalòpoli, considerada la ciutat més gran del món, si bé és un títol que s’ha d’agafar amb pinces. A la Xina, les municipalitats són les zones d’administració de determinades ciutats, però engloben més que l’àrea urbana. En el cas de Chongqing, ocupa una part molt gran de zona rural. Dels 82.000 km² que la converteixen en la ciutat més extensa del planeta, només vora un 7% conté edificacions.

Al país només hi ha quatre municipalitats, i aquesta és l’única que no és a la costa. Les altres són Pequín, Xangai i Tianjin, tres motors econòmics. La particularitat que tenen és que no s’engloben dins cap diputació provincial, sinó que són controlades directament pel Partit Comunista de la Xina.

Irònicament, quan vaig trepitjar Chongqing per primera vegada, ràpidament em va venir al cap que allò era el millor resum possible del capitalisme desenfrenat. Era mitjanit, però tot semblava obert. Cap espai a peu de carrer no era desaprofitat: hi havia botigues i restaurants pertot arreu, les voreres eren plenes de gent consumint i els comerços es barallaven per copsar l’atenció de tothom amb cartells de neó, música i missatges transmesos a tot volum pels altaveus. Fins i tot els edificis semblaven desperts, il·luminats tant per dins com per fora.

Avui es calcula que a Chongqing hi viuen més de 32 milions d’habitants, 23 dels quals a la zona urbana. El fet més increïble de tot plegat és que fa setanta anys hi vivien menys de dos milions. El creixement de la ciutat és difícilment comparable a cap altre lloc del planeta. Sobretot a partir del 1997, quan es va convertir en la quarta municipalitat del país.

També en l’àmbit econòmic. D’ençà del 2002, i fins fa ben poc, la ciutat va encadenar any rere any dades de creixement del PIB per sobre del 10% anual, cosa que l’ha convertida en la zona urbana amb més creixement del planeta. L’any passat, finalment, va superar Canton en el quart lloc de ciutat amb més PIB de la Xina. A més a més, el percentatge d’habitants de Chongqing que viuen a la ciutat respecte de les zones rurals també ha augmentat, d’un 31% l’any 1997 a més d’un 70% actualment.

Així doncs, no és gens estrany que la ciutat hagi crescut com bonament ha pogut, adaptant-se a un entorn natural singular. De fet, Chongqing és coneguda com una “ciutat muntanyosa entre rius”. És just en aquest punt del mapa on s’uneixen dos rius molt importants, el Jialing i el Iang-Tsé, que després de Chongqing recorre 1.600 quilòmetres fins a arribar a Xangai, on desemboca a la mar de la Xina oriental. No gaire lluny també hi ha la gran presa de les Tres Gorgues, una de les construccions més grans i impressionants de la nostra època, i una infrastructura clau en la història de la ciutat. Però és que, a més, les goles que acompanyen aquests dos rius que travessen Chongqing originen unes grans diferències de pendents i altituds que fan que la urbanització d’aquesta ciutat sigui molt especial.

Hi ha un lloc que m’ho va fer entendre molt bé. És una plaça que semblava ben normal quan vaig trepitjar-la per primera vegada. Tenia aquest estil sobri tan característic de les places de la Xina comunista. A un costat hi passava un carrer ample amb uns quants carrils per als vehicles i molt de trànsit. Però quan em vaig acostar a l’altre extrem vaig trobar que, en realitat, era en una planta 22, al capdamunt d’un gratacel. Des d’allà, podia accedir a un laberint de plantes, ascensors i ponts entre edificis. L’orientació era extremadament complicada, perquè allò que era el pis 22 en un ascensor, era el 8 en un altre, i així a tots els nivells i blocs d’apartaments.

Amb aquest gran desnivell entre parts de la ciutat, no és tan difícil d’entendre que ací hi hagi escales mecàniques que s’enfonsen l’equivalent a 31 plantes per arribar a l’estació de metro més profunda de la Xina, i algunes altres que cobrin un peatge per a utilitzar-les. És el cas de les escales mecàniques de Huanggang, que connecten dues zones per on cada mes passen milions de persones per anar a treballar. Costa uns 25 cèntims d’euro el trajecte i tarda dos minuts i mig a recórrer els 112 metres de llargada. L’alternativa, lògicament, és fer-ho a peu.

Però el veritable drama apareix quan no hi ha tecnologies com aquestes que facilitin la mobilitat dels veïns en un terreny tan muntanyós. Fa uns quants anys, per exemple, es va fer viral un edifici de 24 plantes sense ascensor. Construït el 1990, abans que s’estengués l’ús dels ascensors a la Xina, el bloc d’apartaments ha significat un desafiament físic per als seus residents, si bé asseguren que s’hi acostumen de pressa. De la mateixa manera, també es comparteixen amb frisança per les xarxes socials imatges de carreteres al damunt d’edificis o el de metros passant per dins de blocs d’apartaments.

El més famós és el de l’estació de Liziba, on acudeixen centenars de turistes, la majoria xinesos, per fotografiar els trens que entren i surten de l’edifici. És un bloc d’apartaments que ja va ser construït amb la intenció d’acollir una estació de metro. De fet, la construcció presumeix de grans innovacions arquitectòniques i tecnològiques que redueixen moltíssim el soroll i les vibracions que causen en els habitatges dels residents. Diuen que els nivells de contaminació acústica que es deriven de l’activitat del metro no sobrepassen els 60 decibels, l’equivalent a un rentaplats en funcionament.

En contra d’allò que podria semblar, la ciutat és una meravella urbanística que ha despertat la curiositat d’experts en l’àmbit internacional. No solament es parla de l’habilitat de dissenyar pensant en vertical, sinó també en tres dimensions, en una demostració de creativitat i raonament que, efectivament, es pot considerar futurista. Fa poc, fins i tot han construït un gratacel que cataloguen d’horitzontal.

Tot i el gran creixement urbà –evident– d’aquests últims anys, aquest enclavament geogràfic té una història que es remunta 3.000 anys enrere. La seva posició al costat del riu Iang-Tsé el va convertir durant segles en un centre molt important de comerç, sobretot de porcellana i te, que el va consolidar com a principal port interior de la Xina.

De fet, la intenció del Partit Comunista aquestes últimes dècades ha estat, precisament, de retornar aquest estatus a la ciutat. Convertint-lo en la quarta municipalitat del país, han mirat de mitigar les desigualtats econòmiques com més va més grans que s’anaven trobant entre l’est, la costa, i el centre o oest del gegant asiàtic. I, mirant-ho amb perspectiva, es pot dir que en gran manera ho han aconseguit, fins al punt que Chongqing i Chengdu, la capital de la província veïna de Sichuan, a pocs quilòmetres de distància, es van convertint en dues de les ciutats més de moda entre els xinesos, una cosa que fa uns quants anys hauria semblat impossible.

La visita a aquesta ciutat va excedir les meves expectatives. Esperava trobar-me un lloc on imperés el caos i el creixement urbanístic descontrolat, i també una ciutat grisa i sense personalitat. Si bé és cert que hi ha una mica d’això, sobretot m’he sorprès amb el nivell de les tecnologies i de l’enfocament de la municipalitat, que em va semblar més habitable que no preveia.

De fet, els dirigents xinesos s’han mostrat molt insistents a l’hora de parlar d’aquest concepte, el d’habitabilitat, a Chongqing, que propugnen com una prioritat per al govern a l’hora de continuar expandint i millorant la ciutat. Per exemple, s’han elaborat estudis que demostren l’impacte que tenen l’alçada dels edificis, les ombres que creen, i com s’aprofiten espais de transició com les terrasses o escales per a construir-hi zones pacificades, a l’hora de controlar (amb força èxit) la temperatura i la humitat de la regió, coneguda com un dels “quatre forns” de la Xina.

Tot amb tot, sí que sembla que la ciutat hagi de ser un infern per als conductors, amb desenes de nivells diferents, de ponts per a travessar els rius i carreteres que s’enfilen cap al cel. El trànsit hi és continu i dens durant pràcticament les vint-i-quatre hores del dia, i això és un factor a tenir en compte si es vol parlar de ciutat més amable amb els vianants. A més a més, algunes carreteres van quedant obsoletes pel gran creixement de Chongqing. Alhora, l’oferta d’habitatge de la municipalitat sovint va acompanyada d’unes condicions molt precàries, amb apartaments molt petits, o sense llum natural pels edificis veïns, que tapen el sol.

Però si una cosa m’ha captivat de Chongqing, més enllà de les curiositats tecnològiques i de la increïble infrastructura, és que encara conserva una identitat molt lligada al seu passat rural. La manera de fer dels seus habitants dista de la de ciutats com Pequín o Xangai, que és més seriosa i freda. Fins i tot es poden trobar camps o zones verdes sense urbanitzar enmig de tants gratacels. Combina les característiques d’una megalòpoli amb l’autenticitat xinesa. Sens dubte, és un lloc digne de tornar a visitar. Serà interessant de veure a les xarxes socials quines noves idees ens porten directament del futur estant.

Ara com ara, els carrers són plens de botigues de records, cafeteries, gelateries i galeries d’art. Els qui hi treballen són capaços d’endevinar amb un cop d’ull la nacionalitat dels visitants i, amb la mateixa velocitat, saludar-los en la seva llengua. Els turistes, sobretot europeus, s’hi passegen amb el telèfon a la mà, llests per a capturar la imatge d’un carreró secundari eminentment blau, o d’una senyora gran que interactua a la plaça amb uns nens que juguen a pilota. Però fins fa dues dècades els carrerons i les senyores existien lluny de les mirades dels estrangers.

De fet, l’origen de les cases blaves no és del tot clar. Hi ha qui parla del fet que aquest color les ajuda a mantenir-se més fresques durant l’estiu, o que serveix per a acostar la mar als veïns que viuen a Xauen, que són quaranta quilòmetres lluny de la costa. També havia guanyat força la teoria que era per a allunyar els emprenyadors mosquits. No obstant això, el motiu més lògic, tal com passa normalment, és el que s’explica amb la història.

La ciutat es va fundar el 1471 i els anys i dècades següents es va omplir de part dels jueus i musulmans que eren expulsats de la península ibèrica. Durant aquests primers segles d’història, els estrangers tenien prohibit d’entrar-hi. Tot i això, a final del segle XIX alguns viatgers es van aventurar a endinsar-se a les muralles fent-se passar per rabins o rifenys. El 1920, els colonitzadors espanyols la van envair. Un estatus que va mantenir, exceptuant dos anys, fins a la independència i reunificació del Marroc, el 1956.

Amb la convulsió causada pel nazisme a final dels anys trenta i a principi dels quaranta, molts jueus que fugien del centre d’Europa es van instal·lar ací. Si bé no se sap exactament quan va començar, es creu que la històrica comunitat jueva de Xauen va ser la que va pintar les seves cases de color blau, per provar de diferenciar-se dels musulmans, que en molts pobles marroquins acolorien els habitatges amb tons verdosos. Per als jueus, el blau representava el cel, la divinitat i la puresa.

Quan van veure que aquell color cridava l’atenció dels visitants, molts dels veïns van començar a seguir-los els passos, fins que una gran part de les cases de la ciutat tenien les parets de color blau. D’aquells jueus, en resta poca cosa, atès que la major part se’n va anar cap a Israel a mitjan segle passat, però aquestes cases característiques han perdurat.

Tot i que l’origen d’aquesta tradició és discutit, és clar per què ha proliferat aquesta moda entre els veïns de Xauen: pel turisme. Gràcies a això, milions de visitants han passat per aquests carrerons de pedra, i així han donat feina a tota una regió i han portat bonança a tot arreu.

Passejant per Xauen és fàcil d’entendre l’èxit que té entre els turistes. L’indret, més enllà dels colors de les parets, és d’una gran bellesa. És a les muntanyes del Rif, entre pics i valls. Però, a més, trobar-se les cases d’aquest to blau particular és certament impactant. Tanmateix, sabedors de l’impacte del turisme en massa, és inevitable demanar-nos fins a quin punt és sostenible i recomanable aquest sistema econòmic en una ciutat com aquesta.

El gran impuls econòmic ha fet que creixin les diferències entre les comunitats de la zona. A més, la concentració de l’activitat laboral en l’àmbit del turisme ha modificat les dinàmiques de la localitat i ha posat en risc l’accés a la feina de col·lectius determinats.

Per sort, unes quantes organitzacions ja posen fil a l’agulla. Volen ajudar a promoure una economia més sostenible, tant amb les persones, com amb l’entorn. Per exemple, impulsen iniciatives per a facilitar l’accés al mercat laboral de dones i joves, per a aconseguir fonts d’energies renovables, per a conscienciar sobre nous models més inclusius i ecològics, i per a preparar la regió per als efectes del canvi climàtic, que ací s’espera que seran especialment durs.

Xauen no és l’únic lloc que ha viscut un canvi radical gràcies a les xarxes socials. Dotzenes d’indrets de tot el planeta han vist créixer desmesuradament l’atenció internacional. Alguns també a casa nostra. És una nova manera de planificar els viatges: cercar una instantània concreta per a compartir-la amb els seguidors. L’oferta d’allotjament, de gastronomia o d’activitats culturals o a la naturalesa ja no són els únics factors que els destins han de tenir en compte a l’hora d’atraure més turisme o menys. Ara també és important la capacitat d’aquests llocs per a ser atractius i impressionants en una fotografia o vídeo que es pugui compartir a les xarxes socials. Ho veiem a petita escala, en cafeteries o restaurants que es decoren cercant aquest efecte, i també a gran escala, en regions i països que inverteixen milions per aparèixer a les plataformes principals. És una conseqüència important, més oculta, de l’impacte de les noves tendències de consum d’entreteniment a la pantalla dels telèfons mòbils.

De fet, es diu que, per a ells, els rens són pràcticament membres de la família. Alguns, amb les banyes ben llargues i ramificades, i uns altres, amb les puntes retallades, es passegen pels assentaments amb tota la tranquil·litat del món. Amb raó els tsaatan són coneguts com els homes ren de Mongòlia, una de les poques cultures que encara es dedica a tenir cura s’aquests animals i que els munten com si fossin cavalls.

Aquesta és una petita tribu amb uns dos-cents membres i és al límit de l’extinció. Durant l’any, canvien de localització unes quantes ocasions tot cercant les millors condicions per als seus singulars ramats. Aquest vincle ancestral els ha portat a adaptar-se al fred de la taigà de Mongòlia gairebé com si s’assimilessin als seus companys banyuts. A l’hivern, s’hi arriben a registrar temperatures per sota dels 50 graus negatius, però sembla que això els afecta poc a l’hora de fer vida amb una certa normalitat en una de les regions més extremes del món.

L’hospitalitat dels tipis

“Has passat fred?”, em van preguntar només despertar-me. Feia tot just mitja hora que havia sortit el sol, però els meus amfitrions ja feia estona que havien donat el dia per començat. Els vaig respondre amb sinceritat, els peus glaçats m’havien dificultat el son uns quants moments de la nit, però havia pogut dormir prou per a no sentir-me esgotat. En la seva pregunta hi havia una barreja de preocupació i ganes de riure.

Abans d’anar a dormir, havien ficat uns quants troncs a l’estufa central, però al cap de poques hores s’havia apagat i el fred s’havia escolat per terra i per la tela del tipi, les tendes tradicionals dels tsaatan, molt similars a les dels indígenes americans. Em va sorprendre saber que allò només ho feien quan tenien visitants. En el seu dia a dia, no els cal l’estufa a la nit, ni tan sols la manta, sovint. Fins i tot em van explicar que posen les criatures a dormir en sots a la neu quan els falta lloc als tipis.

Aquell foc central és la part més important de la casa portàtil. Per a ells, és gairebé sagrat. A dins únicament s’hi pot posar llenya. Els plàstics i altres deixalles embrutarien la puresa del foc, el cor de la llar. A més a més, és una gran ofensa, que els peus toquin l’estufa. Els pots escalfar, però no s’hi poden acostar més del compte.

A fora, els rens vagaven amb parsimònia tot buscant molsa o herba sota les capes de neu i gel que els separaven d’aquell preuat aliment. Quan vaig sortir a l’exterior, uns quants se’m van acostar amb curiositat. Eren uns animals extremadament dòcils i mansos. Era habitual trobar-me’n alguns seguint-me per l’assentament, format per unes set famílies, cadascuna amb el seu tipi i ramat de rens, si bé a la pràctica semblava que els criessin col·lectivament.

Arribar fins allà havia estat tota una experiència. De fet, durant gran part de l’any, l’única manera d’arribar-hi és a cavall, a ren o a peu. Però a l’hivern, quan es congela el llac de Khovsgol i es converteix en una autopista, els vehicles tot-terreny aconsegueixen d’accedir-hi després de moltes hores de conducció frenètica sobre el gel i els oceans de neu de les muntanyes.

El dia va transcórrer sense gaire moviment. Alguns homes sortien de tant en tant del tipi per tallar més llenya. Uns altres anaven a buscar alguns rens despistats o muntaven en grups per visitar assentaments tsaatan. A l’interior de les petites llars, les dones es dedicaven a fondre neu per obtenir aigua i fer te amb llet de vaca, la beguda principal del seu dia a dia. També aprofitaven per visitar altres famílies del poblat o per cuinar. El plat estrella eren els buuz, els clàssics farcellets farcits de carn de be.

Quan va caure el sol, el meu amfitrió va sortir fora i va fer un crit. De cop, desenes d’homes, dones i nens van acompanyar-lo a l’exterior, van agafar tants rens com van poder i es van dirigir cap a la taigà. A la nit els deixaven que vaguessin pels boscos a la recerca d’aliment, en un espectacle digne de veure. Centenars de rens s’endinsaven entre els arbres en fila índia, en un moviment que recordava molt el de les formigues. Es passaven les nits així, fent tombs i excavant amb les potes i els morros provant sort. L’endemà al matí, com cada dia, tornarien a l’assentament per descansar a la vora dels tipis dels tsaatan.

En la immensitat de la foscor, sense contaminació lumínica, les estrelles destacaven amb força. Era a les nits quan molts veïns s’acostaven fins a la casa de la xaman de la zona. Ens vam apilar a dins de la cabanya com vam poder, si bé no hi havia lloc per tots. La xaman era una dona d’uns cinquanta anys. Amb diligència, es va posar la indumentària tradicional, un vestit d’unes quantes capes predominantment blaves i un barret que també feia de màscara i li tapava la visió. A la zona del cap, hi tenia dibuixats uns ulls. Era a punt de presenciar una cerimònia xamanista.

La senyora va agafar un tambor i una pota de cabra, que utilitzaria per donar cops a l’instrument. I va començar a tocar-lo rítmicament i a balancejar el cos al compàs d’aquell so. Al cap d’una estona, també va començar a cantar. De tant en tant, encenia branques d’algunes coníferes de la zona. A vegades, fins i tot, les apagava amb la llengua o s’acostava la pota a la boca i n’aspirava l’aire. També hi havia una altra senyora, de la família, que l’esquitxava cada pocs minuts amb una mica de llet de vaca. La música i la dansa es van allargar durant una bona estona, fins que va semblar que la xaman entrava en un estat de trànsit. A partir de llavors, es va asseure a terra i va fer passar per davant seu les persones que tinguessin preguntes sobre el seu futur. En l’idioma dukhan, la llengua original dels tsaatan, contestava els dubtes dels assistents. La senyora que l’havia estat esquitxant amb llet era ara qui traduïa al mongol per a aquells que havien vingut d’altres parts del país a presenciar l’esdeveniment.

En acabat, la xaman em va explicar que ella no recordava res del que havia passat. Segons que deia, eren els esperits dels animals els qui la feien moure i parlar. “Sóc com una antena, només transmeto el missatge”, em va dir perquè ho pogués entendre. També em va comentar que ningú podia escollir ser xaman. És un do que es desenvolupa aleatòriament al llarg de la vida. A més, cada assentament disposa d’un xaman i prou. En aquest que m’acollia, encara no hi havia aparegut cap deixeble per a seguir els passos de la dona.

El dia més important de l’any

Sense saber-ho, em vaig trobar amb el dia amb més activitat de tot el calendari. Gairebé tots els tsaatan s’ajuntaven en aquell poblat per gaudir d’una jornada de competicions i espectacles honrant la seva cultura. Era un festival relativament nou que havien engegat amb la intenció d’atraure turisme i promoure una mica l’economia local. I sembla que funcionava. Unes cinquanta persones vingudes de tot el país i algun estranger més s’hi havien acostat per presenciar els jocs i espectacles d’una cultura encara molt viva.

Van poder frisar amb les esperades curses de rens, però també amb els jocs d’habilitat muntant aquest animal. Algunes d’aquelles proves les havia vistes en altres llocs del país, o a Quirguísia, però sobre un cavall. Això no obstant, la versió que em vaig trobar aquell dia va ser força més entretinguda. Per exemple, un dels jocs consistia a recollir bastons de terra des de sobre el ren, o a competir amb un altre genet per veure qui era capaç de quedar-se amb la pell d’una ovella. Passava que, com que el ren és molt més petit i fluix que no pas un cavall, era habitual veure els participants caient de morros sobre la neu quan el ren perdia l’equilibri o s’espantava pel canvi sobtat del pes. No havia estat mai en un festival d’aquest estil on se sentissin tantes rialles. També dels mateixos competidors que s’encastaven contra terra.

Curiosament, els encarregats de domar els rens són els nens. Com que no són uns animals que puguin carregar gaire pes, els més petits de la tribu són qui munten i ensinistren els rens quan són joves. De fet, fins i tot, quan són adults no poden portar més de 80 quilos de pes. Tot i això, encara avui els tsaatan els utilitzen per desplaçar-se i fer grans distàncies, sobretot a l’hivern.

De totes maneres, si per alguna cosa valoren els rens, és per la seva llet, tot i que només en produeixen durant la primavera i estiu. En fan iogurt i formatge. En contra del que podria semblar, matar-los per la seva carn no és tan habitual. Ho fan tan sols un cop l’any, al novembre, per tenir reserves per a passar l’hivern, quan caçar al bosc és gairebé impossible.

Encara que el món més enllà d’aquelles muntanyes estigui àmpliament globalitzat, la vida a la taigà continua sense gaires canvis respecte dels seus avantpassats. La cultura, la llengua i la connexió amb la naturalesa són indestriables de la vida dels tsaatan, que no semblen disposats a renunciar a allò que els fa únics i, segons que diuen, feliços. I amb el desgel i l’arribada de la primavera, les setmanes vinents les famílies es prepararan per recollir els seus tipis i ramats i cercar un nou lloc on instal·lar-se i continuar, un any més, el cicle de la vida.

No era una simple clapa de gel, allò que ens feia patinar d’aquella manera, sinó un llac sencer glaçat, el segon més voluminós d’Àsia. Per la finestra veia com ens anàvem acostant a una gran muntanya, que limitava un dels extrems d’aquella enorme pista de gel que era el llac de Khövsgöl. Allò semblava l’únic obstacle capaç de fer-nos aturar. Allò, o alguna placa de gel més feble que ens fes encastar amb el pes de la furgoneta o, directament, enfonsar-nos en aquella aigua gelada. A l’interior del vehicle, els segons se’ns feien anys, i els crits s’ofegaven al pit mentre tots aguantàvem la respiració esperant la següent fase d’aquell accident.

El llac de Khövsgöl dóna nom a la província que l’acull, al nord de Mongòlia. Entre la gent local, la regió és coneguda sobretot pel fred. Aquest és un país on destaquen les temperatures extremadament baixes. Però aquesta província tan propera a Sibèria s’endú tots els rècords. Durant gran part de l’any, el llac sembla un altre, amb una aigua de color turquesa tan clara que, fins i tot, es pot beure sense problemes. El paisatge que l’envolta és verd però molt remot. De fet, és quan arriba l’hivern i es congela que la regió està més connectada. Les aigües glaçades del llac es converteixen en una enorme autopista de 130 quilòmetres que fa accessibles zones de la província a les quals durant la resta de l’any no es pot arribar. Fins i tot hi passen camions de gran tonatge. És tot un espectacle.

Les temperatures solen baixar per sota dels 40 graus negatius amb certa facilitat aquesta època de l’any. El fred extrem congela uns quants metres de profunditat i, de fet, el govern controla en tot moment el gruix del gel per comprovar que és segur passar-hi per sobre. Però, tot i això, cada any hi ha algun accident. A vegades, fins i tot, amb víctimes mortals. “Són gent d’Ulan Bator”, m’explicava un home del poble de Hatgal. “Els locals sabem per on hem de passar. Per a nosaltres, és segur.”

El conductor de la furgoneta va abandonar la idea d’intentar rectificar el curs del vehicle, que encara feia voltes i voltes. Ens continuàvem desplaçant per sobre d’aquell gel enteranyinat per les escletxes de l’aigua solidificada. No perdíem pas velocitat i semblava que allò no s’hagués d’acabar mai. Però, de cop, les rodes van topar amb un obstacle: una acumulació de neu. Allò va frenar les giragonses de la màquina amb molta violència. Com que giràvem tan de pressa, aquell fre sobtat per tan sols un dels costats del vehicle quasi el va fer bolcar. Alguns dels crits ofegats van trobar força per a sortir i es van sentir sospirs d’alleugeriment. Finalment, ens havíem aturat. El pilot va fer accionar unes quantes palanques i va reprendre la ruta, tot buscant el camí perdut en aquell munt de gel.

El festival del gel

Fa vint-i-dos anys que, al març, se celebra l’esdeveniment més important en el calendari dels habitants de Khövsgöl. És el festival del gel, una demostració de la cultura autòctona i com s’ha relacionat amb aquestes condicions extremes generació rere generació. I se celebra sobre el llac congelat, naturalment.

Milers de visitants de tot el país, la major part de la capital, es desplacen en ple hivern per veure les tradicions dels conciutadans del nord. Són molts els mongols que hi arriben abillats amb els aimags, els vestits tradicionals, de les respectives regions. Es reuneixen tots sobre el gel, no gaire lluny de Hatgal, on arriben amb els seus cotxes. Els esperen escultures d’animals o de formes diferents fetes amb gel, i un escenari on es fan tot d’espectacles. No hi falta el cant de gola típic de la nació de Genguis Khan.

El centre de l’esdeveniment s’assembla més a una fira, amb persones que aprofiten per vendre-hi barrets de pell soviètics, guants, joguines i més productes locals. També hi ha paradetes amb menjar. Les que tenen més èxit són les de carn a la brasa. A més a més, l’ambient festiu s’acaba d’arrodonir amb la presència d’infants que es mouen frenèticament amb els patins sobre gel o es deixen caure per un tobogan de gel. Fins i tot, hi ha una zona especial d’esbarjo per als més petits feta amb gel, on poden lliscar per blocs de gel pur i jugar-hi (o xarrupar-los).

Pel voltant hi ha les activitats preferides dels adults. En un racó, hi ha un munt d’homes provant sort amb el tir amb arc que anys enrere havia ajudat a caçar conills, guineus, llops o, fins i tot, óssos de la zona. També s’hi pot trobar una pista de voleibol on es juga una versió especial d’aquest esport. Cada equip disposa de sis persones, que formen tres parelles. Cadascuna subjecta un mocador entre els dos, i amb aquesta peça de roba han d’agafar i llançar la pilota cap a l’altre camp amb l’objectiu que caigui dins el camp de l’equip contrari. Com que juguen sobre el gel, les parelles es coordinen de manera especialment maldestra, patinen i fins i tot cauen per culpa del terreny relliscós. Dotzenes de persones s’agrupen per veure l’espectacle i riure amb força quan hi ha alguna patacada.

També hi ha una pista de gel on únicament han hagut d’enretirar la neu per deixar el gel al descobert, i unes quantes atraccions per a moure’s sobre el gel, com ara, quads per als més petits, trineus tirats per cavalls o, fins i tot, hi ha qui vola amb un paramotor. Però un dels punts que reuneix més espectadors i, del punt de vista d’un estranger, on es pot observar quelcom més interessant, és el cercle a on els homes disputen un joc tradicional.

Un a un, es van tornant al mig de la gran rotllana que forma el públic mongol que no es vol perdre aquella competició. Quan l’home es troba sol al mig del cercle, ho fa amb un os de vaca a la mà. De mica en mica, comença a balancejar el cos sencer amb grans gestos rítmics, repetitius i com més va més intensos. El moviment és el mateix que faria si volgués donar un gran cop a l’os, però frenant-se just abans de l’impacte. De fora estant, allò s’assembla molt a una mena de ball tradicional. Els participants es posen vermells i esbufeguen mentre es preparen per al gran cop. Quan estan convençuts que poden donar-li un cop amb tota la potència, etziben un mastegot amb totes les seves forces. L’objectiu és trencar-lo. Els qui ho aconsegueixen desperten crits d’admiració i respecte per part del públic.

Si bé ara és un mer joc entre els homes per a veure qui és capaç de trencar l’os amb més força, fins fa no gaires anys era una demostració de força molt més important. Quan una parella nòmada es volia casar, el noi executava aquesta curiosa cerimònia davant la família de la noia per convèncer-los que tenia la força i l’ímpetu necessaris per a cuidar la seva filla i formar la seva pròpia família.

Quan cau el sol i arriba la nit, les temperatures baixen gairebé 20 graus, fins a sota els 30 negatius, però la festa continua. Un DJ i un presentador animen la celebració amb centenars de persones que ballen al ritme de la música. Amb el fred que fa, és fàcil deixar-se emportar per les melodies i entrar mínimament en calor. Aquesta imatge, més representativa d’un festival d’estiu a casa nostra, se’m fa especialment estranya. El backstage, en aquest cas, són unes gers, les iurtes mongoles. Allà no hi falta el vodka ni els representants polítics del país, que em fan brindar amb ells per celebrar l’èxit de la festa d’enguany.

Malauradament, no puc quedar-me fins tard. L’endemà començo una nova aventura, la que m’ha portat realment a ser aquí aquesta època de l’any. En les zones més aïllades de la regió, a la taigà, hi viu una tribu seminòmada quasi extingida, coneguda com a “homes rens” pel seu fort vincle amb aquest animal. A l’hivern és quan és més fàcil d’accedir-hi, perquè el llac congelat permet d’arribar-hi amb cotxe. El gel, doncs, serà el meu aliat aquesta vegada. Per als qui viuen aquí, és una peça més del seu entorn i sense la qual, asseguren, la seva vida seria molt més feixuga.

De la finestra de l’avió, em va sorprendre trobar un paisatge immensament blanc. La famosa estepa de Mongòlia, que ja havia visitat anys enrere a cavall, era ara un munt de neu que s’estenia fins a l’horitzó. Semblava una imatge d’un film de ciència-ficció. Una vegada a terra, recorrent les carreteres del país menys densament poblat del món, la sensació no era pas gaire diferent. El blanc s’imposava arreu, i allò tampoc no era normal.

Mongòlia és un dels països més freds del planeta. Hi són habituals les temperatures per sota de trenta graus sota zero, o fins i tot quaranta, durant gran part de l’any. Precisament per això, la neu no hi abunda. A partir de vint graus negatius és molt difícil que hi hagi precipitacions, perquè amb temperatures tan baixes amb prou feines hi ha humitat a l’aire.

Però aquest hivern els canvis meteorològics abruptes han estat constants. Després de la primera gran nevada de la temporada, al novembre, els termòmetres van pujar de cop i es va desfer una part de la neu. Però quan va tornar el fred glacial, l’aigua es va congelar i formà una gran capa de glaç per sota de la de neu. Aquest fenomen ha creat una barrera infranquejable per a molts animals, que no han pogut accedir a les pastures. Juntament amb temperatures que han baixat de 50 graus negatius, sobreviure ha estat quasi impossible. Ho testimonien els iacs, cabres i cavalls morts que es poden trobar per tot el territori, cossos conservats pràcticament intactes –tot i el pas del temps– per culpa de les baixes temperatures. Són les conseqüències d’allò que es coneix per dzud.

Els dzuds són els hiverns extrems que hi ha a Mongòlia de tant en tant i que originen la pèrdua de molts animals perquè no troben aliment en aquestes condicions tan dures. Si bé era un fenomen ben conegut pels nòmades, que en el decurs dels segles han desenvolupat tècniques per a no perdre-hi el bestiar, els canvis sobtats d’aquests últims anys han dut molts més episodis. Històricament, es preveia que n’hi hagués cada vuit anys o dotze. Però de mica en mica ha anat empitjorant. Al segle XVIII, per exemple, ja n’hi va haver 15. Al XIX, més del doble, 31. I el segle passat van arribar a 43. Aquesta situació s’ha agreujat encara més, amb 6 casos tan sols aquesta darrera dècada. I són dzuds com més va més greus.

Entre el 1999 i el 2002 es van morir onze milions de caps de bestiar. L’hivern del 2009 al 2010 en va matar vuit milions; i el de l’any passat, quatre milions. Enguany ja se n’han registrat més de dos milions, però és una xifra que es preveu que creixi aquests mesos vinents.

Segons les Nacions Unides, el canvi climàtic és el responsable que cada volta hi hagi més dzuds i que siguin més greus. Mongòlia és un dels països que més es ressenten dels efectes del canvi climàtic, amb un augment de més de dos graus centígrads de mitjana en tan sols setanta anys. Amb sequeres com més va més llargues a l’estiu i hiverns més durs, la vida al país es trasbalsa. El desert del Gobi cada any guanya set quilòmetres a les pastures i sovintegen cada vegada més els desastres naturals com els dzuds o les inundacions.

En aquestes condicions, creix el nombre de pastors nòmades que, quan han perdut gran part del ramat, abandonen l’estil de vida dels seus avantpassats i s’instal·len a la capital del país. Però tampoc no hi troben pas una situació fàcil.

La capital més freda del planeta

A Ulan Bator la temperatura mitjana durant tot l’any és de 2,4 graus negatius. A cap capital del món no n’hi fa tant, de fred. També és una de les més contaminades. I gran part de la culpa la tenen, precisament, les baixes temperatures.

A les grans ciutats, els nòmades hi arriben amb la casa a l’esquena. Les gers, com s’anomenen les iurtes de Mongòlia, omplen la perifèria d’Ulan Bator. Per als qui cerquen una nova vida, pagar el lloguer d’un apartament de la ciutat és inviable, de manera que continuen fent com els seus avantpassats: instal·lar la ger allà on volen viure. L’acumulació de cases portàtils ha acabat formant barris sencers, els anomenats “districtes gers”.

La població d’Ulan Bator creix d’any en any. La demografia del país viu un procés d’urbanització clar. Avui prop de la meitat de la població de Mongòlia viu a la capital: en total, un milió i mig d’habitants, el 61% dels quals s’està en districtes gers. Això vol dir un 28% dels ciutadans de país. En aquests barris hi ha moltes famílies en situació de pobresa extrema. Molt sovint no tenen aigua corrent, ni clavegueram ni carreteres.

Els pastors que cerquen oportunitats a la gran ciutat moltes vegades no n’hi troben. Tenen dificultats per a aconseguir una feina i acaben refugiant-se en el vodka, un dels grans problemes socials del país. O això, o opten pel crim per sobreviure.

A més, als districtes gers no hi ha calefacció central, sinó que s’han d’escalfar amb estufes de llenya. I tanmateix, molt sovint els diners no arriben per a comprar combustible i algunes famílies han de cremar plàstics o deixalles diverses per no congelar-se, en un indret on fàcilment arriben a -35 graus. Aquests milers de xemeneies són uns dels principals agents contaminadors de l’aire de la capital, que a l’hivern és habitual de trobar embolcada per una boira que afecta exclusivament aquest punt del país.

El futur de Mongòlia trontolla

En sortir a l’exterior, un cop d’aire fred em va estabornir. La diferència tèrmica entre l’interior del bloc d’apartaments i el carrer era abismal, de més de cinquanta graus. En uns instants, vaig notar com se’m congelaven els pèls del nas i la barba. La gola em picava i em costava de respirar amb normalitat. Encara no m’havia avesat a aquelles temperatures.

Ulan Bator havia canviat poc, en els cinc anys d’ençà de la meva primera visita. Allò que més em sobtava era la gran influència japonesa i, sobretot, coreana que hi havia ara a la ciutat. El símptoma més clar d’aquesta assimilació cultural eren les botigues de conveniència tan típiques d’aquests dos països, que ara il·luminaven gairebé cada cantonada. Per mi, eren llocs on refugiar-me del fred quan feia pocs minuts que era al carrer, per revifar-me amb alguna beguda calenta o, senzillament, passejant una estona pels passadissos.

Em vaig voler arribar a un districte ger força emblemàtic, el dels voltants del monestir budista de Gandan, un dels més antics. I hi vaig poder veure en què s’havien convertit aquells barris amb el pas dels anys. Si bé encara hi havia algunes iurtes, les famílies s’havien acabat construint cases de fusta més dignes d’uns sedentaris. Tot amb tot, aquelles humils construccions i els camins enfangats continuaven presentant un contrast immens amb la zona cèntrica de la ciutat, separada només per una carretera, on imperaven el ciment i els gratacels.

Aquests darrers anys, Mongòlia ha estat presentada com l’economia del llop, gràcies a uns índexs de creixement i unes previsions molt positives, en un país ric en recursos naturals com el bronze o l’or. Però els pronòstics no preveien l’impacte econòmic, social i natural que pot tenir-hi el canvi climàtic.

La gran freqüència de desastres naturals o la desaparició de l’estil de vida nòmada, nucli de la identitat cultural nacional, fan trontollar els fonaments damunt els quals s’anava construint un futur ben encarrilat. Aquests fenòmens tenen conseqüències greus en les desigualtats socials i l’estabilitat econòmica del país. Cada grau de diferència al termòmetre compta, fins i tot en un dels països més freds del món. Trencar l’equilibri del clima va molt més enllà del mer impacte en l’ecosistema natural i pot acabar fent col·lapsar l’economia i, fins i tot, la cultura, d’una nació sencera.

La república d’Hágion Óros, coneguda també per Mont Athos, és un lloc sagrat per a l’església ortodoxa grega, que controla aquesta península de la Macedònia Central. De fa 1.200 anys ha acollit monestirs on s’han reclòs monjos d’orígens diversos per dur una vida dedicada a l’oració i al creixement espiritual. Per als qui no som monjos, entrar-hi no és fàcil. Tampoc per als homes, els únics que poden accedir a la regió. S’ha de demanar un permís especial anomenat diamonitirion, una espècie de visat que t’ofereix la possibilitat de travessar la frontera amb l’excusa de pelegrinar pels monestirs del Mont Athos. I, així i tot, l’accés hi és molt limitat. Només hi poden entrar deu visitants cristians no ortodoxos cada dia. Jo m’hi he endinsat per entendre aquesta realitat i veure com és la vida en aquest lloc únic al món, on el temps sembla que s’hagi congelat de fa un mil·lenni.

Com que el diamonitirion només dóna accés per a quatre dies i tres nits, vaig anar fins a l’últim poble abans de la frontera i vaig acampar a la platja. D’allà estant, a la localitat d’Ouranopoli, surten els ferris que et porten fins a Hágion Óros. En principi, l’única manera d’arribar-hi és per mar, i això converteix la Península Calcídica en una mena d’illa. Jo em vaig enfilar a la primera embarcació del dia, a les sis de la matinada, per mirar d’aprofitar al màxim el temps limitat a la república. M’acompanyaven monjos i algun pelegrí ortodox que també havien volgut agafar aquell ferri, tot i ser encara negra nit. El crepuscle ens va indicar que començàvem a resseguir la costa de l’hermètica regió sagrada. Efectivament, acostant-nos a proa vam veure aparèixer els primers monestirs arran de mar. Eren construccions espectaculars que més aviat semblaven fortificacions medievals.

En total, a la república hi ha vint monestirs, situats en emplaçaments espectaculars, no sols a primera línia de mar, sinó també enmig de frondosos boscos o al límit de l’abisme, dalt de penya-segats. Els 330 quilòmetres quadrats de territori són tot un desplegament de varietat paisatgística. Hi veiem les típiques platges gregues d’aigua turquesa i cristal·lina, però també moltes muntanyes, entre les quals es destaca imponentment el mont Athos, de 2.033 metres sobre el nivell de la mar.

De fet, les connexions entre monestirs són força limitades. Els que hi ha a prop de l’aigua tenen parades de ferri, però la resta s’uneixen amb camins de terra per on passen uns quants tot-terrenys cada dia. Jo vaig voler fer el pelegrinatge a peu, però em vaig trobar completament sol acumulant desnivell a les cames. La resta de pelegrins feien servir els ferris per moure’s d’un lloc a un altre. Anar a peu em va permetre d’experimentar una anomalia del segle XXI: aquella regió on amb prou feines hi havia impacte de l’home en la natura. La vida era present a tot arreu, impertorbable, amb senglars, cérvols i xacals que es feien escoltar, especialment en la foscor de la nit.

Si els monjos poguessin, evitarien que hi hagués població de cap animal. Les dones no són pas les úniques que no hi volen, a la república: tampoc no hi són benvingudes les femelles de cap espècie animal. Així, doncs, a la península tampoc no es permet l’entrada de vaques, gosses ni gallines, per exemple. I si poguessin controlar la vida salvatge, tampoc no hi hauria insectes, ocells, rèptils ni cap altre animal femella. L’única excepció són les gates. Tenir població d’aquests felins els ajuda a mantenir a ratlla les plagues de rates i ratolins al monestir, de manera que hi ha gats pertot arreu.

S’argumenten dos motius principals per a justificar la prohibició de les dones al territori d’Hágion Óros. El primer i més fàcil d’endevinar és el de mantenir el celibat i evitar “les temptacions” dels monjos que decideixen de viure una vida religiosa en l’aïllament de la república. El segon té una explicació més espiritual. Segons la tradició ortodoxa, ací va desembarcar la Mare de Déu fa dos mil anys. Diuen que li va agradar tant el lloc, que Jesús li va concedir que se l’apropiés com a jardí. Es fa més difícil d’explicar, però, en quin d’aquests arguments es basa la voluntat de prohibir l’entrada a tots els animals femella, a més a més de les humanes.

Després de recórrer la primera quinzena de quilòmetres per la suposada illa, vaig arribar al monestir de Pantokrátoros, un imponent edifici del segle XV que es dreçava a la vora de la costa oposada d’on m’havia deixat el ferri unes hores abans. Hi vaig poder comprovar per primera vegada l’hospitalitat dels monjos amb els pelegrins. Al Mont Athos, tothom hi té assegurada la manutenció en algun monestir. Això vol dir un llit on dormir i un lloc a taula durant els dos àpats que tenen els religiosos: el sopar, cap a les cinc de la tarda, i l’esmorzar, entre les vuit i les onze, segons el monestir.

Els costums dels clergues no han gairebé canviat aquests últims mil anys. De fet, en molts sentits continuen ancorats en l’època bizantina. Fan servir el calendari i l’horari de llavors. Ací el dia no comença a mitjanit, com a la resta del món, sinó quan surt el sol. Divideixen la jornada en tres parts: vuit hores de descans, vuit hores d’oració i vuit hores de treballar. Aquestes feines són sobretot al camp, perquè en gran part són autosuficients, però també n’hi ha que s’encarreguen de la neteja, de la comptabilitat, de la cuina o de l’hospitalitat amb els pelegrins. Als visitants, a més, els demanem que participin en les cerimònies vespertines i matinals, si bé la majoria només s’hi afegeixen una estona.

Allò que més em va sobtar d’aquella primera estada en un monestir va ser el sopar. En si, l’àpat era també una cerimònia. Els pelegrins mengen en taules diferents de les dels monjos. Tots, això sí, en un silenci sepulcral. Bé, tots menys un dels monjos, que recita oracions sense parar. Aquell càntic monòton marca el ritme de l’àpat. Es comença a menjar quan ell arrenca i, quan acaba, tothom ha de deixar els coberts a taula i empassar-se allò que tingui a la boca. És com el joc de les cadires.

En aquell monestir vam dormir tots els pelegrins en dues grans cambres, com si fóssim en un alberg. Però més endavant vaig descobrir que no en tots els monestirs hi havia el mateix allotjament.

L’endemà vaig tornar-me a endinsar pels boscs i les muntanyes de la Península Calcídica, fins i tot passant per alguns trams amb una certa dificultat tècnica. L’estat dels camins i la soledat total tornaven a refermar la idea que per allà ningú no hi anava caminant.

Pel camí vaig topar amb una església romanesa on vivien set monjos d’aquell país. Un, l’encarregat de rebre els pelegrins, es deia Sylvan i havia estat periodista abans de decidir d’anar-se’n a Hágion Óros. Segons que em va dir, es limitava a seguir “la crida”.

El monestir de Vatopedi m’esperava, novament, al costat de la mar. Les instal·lacions ací eren molt diferents de les de l’estada anterior. Fins i tot es podia parlar de luxe. L’edifici per dins era molt net, carregat de pintures i decoracions daurades. Aquesta vegada tindria una habitació doble únicament per a mi.

No solament brillaven els calzes dels corredors. També lluïa l’organització impecable que hi imperava. Com que era l’únic estranger, en acabat de sopar se m’havia adjudicat un dels prop de 120 monjos que viuen a Vatopedi. Era d’origen nord-americà, de manera que ens podríem entendre amb l’anglès. Ell em va explicar els miracles que creien que havien succeït en aquell monestir, però allò de què estava més orgullós era de les relíquies que resguardaven en aquell recinte. És tradició que, quan es reben pelegrins, els ensenyen algunes de les relíquies del monestir. Aquell dia mostraven els cranis de dos sants, una orella molt ben conservada d’un altre i la joia de la corona: el cinturó de la Mare de Déu.

D’ençà que Jesús va regalar la península del Mont Athos a la seva mare, la voluntat dels ortodoxos ha estat que cap altra dona no pogués posar un peu a la illa. La promesa s’ha pogut mantenir durant la immensa majoria del temps, però hi ha hagut excepcions. La república ha acollit refugiats de tots els sexes en temps convulsos. Però també hi ha hagut dones que han volgut saltar les normes i infiltrar-se en la comunitat monàstica.

Un dels casos que va aixecar més polseguera va ser el d’Aliki Diplarakou, la guanyadora del concurs de bellesa Miss Europa que, el 1930, quan tenia tan sols divuit anys, es va disfressar amb roba d’home i va entrar a la república fent-se passar per un pelegrí. Expliquen que poc després va caure molt malalta. Creien que no se’n sortiria. La jove va sentir que allò era un càstig diví per no haver respectat la paraula de Jesús. Penedida, va disculpar-se públicament. Asseguren que poc després es va recuperar.

Una altra dona, Maryse Choisy, una periodista francesa, es va camuflar durant quatre setmanes com a mariner i en va escriure el llibre Un mes entre homes, on explicava que s’havia fet una doble mastectomia per poder passar més desapercebuda. Però va ser la història de Maria Poimenidou la que va despertar gran polèmica entre la societat. Aquesta dona grega va estar-hi només tres dies infiltrada, el 1953. Però el seu cas va ser tan conegut que, fins i tot, va provocar un canvi en les lleis. D’aleshores ençà, si una dona entra o s’acosta a menys de 500 metres de la costa del Mont Athos, pot rebre una condemna de 12 mesos de presó.

El Parlament Europeu s’hi va pronunciar. Va ser el 2003, quan va demanar una revisió de l’estatut del Mont Athos per tal de no prohibir l’entrada a les dones, una situació que considerava que vulnerava els drets humans. Però no hi ha hagut cap canvi. El govern grec defensa que és una tradició mil·lenària d’Hágion Óros i que s’ha de respectar. I l’església ortodoxa grega argumenta que tenen el dret de decidir qui pot entrar i qui no pot entrar en un territori que consideren seu. De la mateixa manera que hi ha temples o convents que no permeten l’entrada d’homes o dones, ells ho fan a la república del Mont Athos, una regió que, asseguren, és com un únic gran monestir.

La tercera i última nit la vaig passar en un nou claustre: el de Zografou. És conegut entre els monjos com el monestir búlgar, per bé que no és l’única nacionalitat que s’hi troba: també hi ha russos, moldaus i ucraïnesos. És radicalment oposat al de Vatopedi. Els llits i els mobles son vells i poc acurats, les habitacions s’escalfen amb estufes de llenya i fins i tot hi pots trobar brutícia.

L’edifici és força curiós. Tal com m’explica un monjo, disposa de quatre plantes subterrànies. “És una fortalesa, a més a més d’un monestir”, em diu, mentre encén l’estufa de la meva cambra. No és l’únic. Els monestirs del Mont Athos semblen castells i, de fet, creen un estil arquitectònic molt singular. Això és així perquè la península era en el punt de mira de molts pirates que cercaven els tresors que guardaven les esglésies. De fet, n’hi ha uns que es recorden amb més aversió que uns altres, especialment en aquell monestir: els catalans.

L’any 1305 els almogàvers van iniciar una sèrie de batalles contra els bizantins com a represàlia per l’assassinat de Roger de Flor. És el que s’anomena “venjança catalana”. Un dels indrets que va ser objecte de més atacs va ser aquesta república. Allò a on em trobava, al monestir de Zografou, diuen que els catalans van cremar vius 26 dels monjos que hi vivien. Només se’n va salvar un, que va ser qui va explicar allò que havia vist.

Aquella represàlia violenta va deixar empremta a l’imperi romà d’orient. De fet, encara avui dia hi ha la figura del Katallani, una mena de monstre que visita els nens balcànics que no fan bondat. A Grècia es maleeix dient “que t’atrapi la venjança dels catalans” i allà, al Mont Athos, els catalans hi teníem l’entrada prohibida.

La Generalitat de Catalunya va voler reparar les relacions amb la república monàstica i el 2005 va finançar la reconstrucció de la torre dels tresors de –precisament– el monestir de Vatopedi. S’hi va desplaçar una dotació encapçalada pel conseller de Polítiques Territorials d’aleshores, Joaquim Nadal. Una placa ho commemora. A partir d’aquell moment, els monjos d’Hágion Óros van tornar a acceptar la visita de pelegrins catalans.

A Zografou es fa un dejuni més llarg que el que havia vist en uns altres monestirs. S’acaba de sopar a les quatre, i fins l’endemà a les onze no es torna a menjar. Per aquest motiu, vaig haver de deixar aquell impressionant castell envoltat de boscs sense haver esmorzat. Era l’últim dia i tocava tornar a la costa per pujar a un ferri i sortir de la república.

Certament, el Mont Athos és un lloc únic al món. No tan sols per la prohibició d’entrada a les dones, sinó perquè s’hi estan uns monjos que viuen sense gaires canvis respecte de set-cents anys enrere. Els monestirs són autèntiques obres d’art, tant per dins com per fora, i l’espai natural és d’una riquesa pràcticament sense parangó en tota la costa mediterrània. Gran part dels europeus exigeix reformes a la república. Però, si d’alguna cosa s’enorgulleixen els seus habitants és, precisament, de l’habilitat per a sobreviure sense canvis en un món que gira cap a una altra direcció.

M’ho explica mentre m’ensenya tot aquest ventall inversemblant d’armament en José Défez, que és, ni més ni menys, que un dels tres únics ninges que encara hi ha avui dia. De fet, el terme “ninja” va néixer fa relativament poc en les representacions culturals japoneses. El concepte més acurat històricament és el de “shinobi”.

“La funció dels samurais era la guerra. Els shinobi, a més de l’entrenament samurai, també en tenien un d’específic per a fer feines més especials, com ara el sabotatge, la infiltració, l’espionatge o la recol·lecció d’informació”, em comenta Défez al seu gimnàs, ubicat a la planta baixa de casa seva, en una urbanització als afores de la ciutat de València. “L’entrenament dels samurais era molt dur, però el dels shinobi ho és encara més. Han d’aguantar, resistir i patir per arribar a la fortalesa espiritual. Han d’aguantar moltes coses: el dolor, el fred, la calor… Era un treball molt més dur.”

Però aquesta feina ja fa temps que va desaparèixer. Tot i això, en José ha fet tots aquests entrenaments. S’ha hagut de passar dies sencers sense menjar, sense dormir, o directament sense moure’s. Un shinobi, per exemple, potser hauria d’entrar en una casa i amagar-se dins un moble sense fer gens de soroll, esperant el moment oportú per robar algun document, escoltar una conversa important o assassinar algú. D’entre les proves més dures, també n’hi ha de resistència al dolor. “Són entrenaments en què et colpegen i has de suportar el dolor sense parar, sense emetre cap gemec. Són molt difícils. També n’hi ha de fred i calor. És portar a l’extrem totes les coses. Són entrenaments que t’enforteixen la part física i la mental, però la més important és la de l’esperit, la voluntat, la força per a continuar aguantant passe el que passe.” Curiosament, el ninja valencià assegura que les proves més complicades són les d’aguantar la picor. “Has d’estar completament quiet encara que et piquen insectes per tot el cos durant hores”.

Segons en José, la seva habilitat a fer allò que li digués el mestre sense dir ni piu és una de les claus per a entendre que s’hagi convertit en el primer estranger de la història a arribar al rang de “shihan”, que determina que té els coneixements necessaris per a ser considerat ninja. Avui dia, només hi ha dues persones més amb aquesta categoria o superior: el seu mestre, Yasushi Kiyomoto, i el seu mestre respectiu, Soke Jinichi Kawakami.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Kiyomoto al Japó, en un seminari a Koka, on també vaig trobar-me José Défez. Així que ens va presentar, el mestre japonès em va ensenyar un pergamí centenari en què hi havia estampada amb tinta una part dels coneixements shinobi que un ninja havia escrit segles enrere. “Durant el període Edo (1603-1868), el propòsit dels ninges era clar: protegir la seua vida, la seua família, la seua àrea, el seu domini, el seu país”, em va dir mentre conduïa de tornada a Kyoto. “També feien espionatge, assassinats i sabotatge, però això ja no és necessari al Japó. Aquests coneixements, en l’actualitat, podrien ser útils sobretot en cas de desastres. En aquestes situacions pot ser útil suportar el fred i la gana o saber curar ferides.”

A més, hi ha un bon grapat d’aprenentatges que tenen aplicació en la vida moderna. Segons Défez, caminem malament, respirem malament i no utilitzem el màxim potencial dels nostres sentits i el nostre cos. “La gent està acostumada a coses electròniques modernes i té la mirada fixa endavant, però pels costats no hi veu”, explica. Per això ell mira que els seus alumnes desenvolupin sentits com els de la visió o l’oïda, amb proves que consisteixen, per exemple, a intentar d’escoltar una conversa aliena al mateix temps que es parla amb naturalitat amb algú altre. També els fa exercicis de memòria o els fa entrenar a les fosques. “No et dóna poders, només t’ajuda a augmentar el nivell dels teus sentits.” Una altra aplicació possible en l’actualitat són les tècniques de respiració, que et poden ajudar a calmar-te o adormir-te, a més de la capacitat de reaccionar millor a les desgràcies que acompanyen inevitablement la vida de tothom.

Aquest és un dels factors que van captivar en José quan va començar a practicar les destreses shinobi, el 2003. Havia provat tota mena d’arts marcials però no trobava res que “realment funcionés, que s’hagués utilitzat de veritat”. En un viatge al Japó va conèixer Kawakami i Kiyomoto. Aquella experiència el va colpir. El Shinobi No Den era més que una art marcial, era una manera de viure. “Continuaré anant al Japó i continuaré entrenant fins que em mori”, es va prometre a ell mateix. D’aleshores ençà, una vegada o dues cada any ha visitat el país del sol naixent, on ha après intensament i, més endavant, ha dut aquests ensenyaments a nous alumnes al seu dojo de València. “És una combinació de tècniques de respiració, de medicina tradicional xinesa i japonesa, d’arts marcials… És una manera de viure integral que ens ajuda en tots els aspectes.”

Què hi ha de cert en els films? 

La majoria de nosaltres, quan sentim la paraula “ninja”, veiem, rere una fumarada, un home vestit de negre de cap a peus, ensenyant els ulls i prou, brandant unes estrelles ninja que llança contra l’enemic mentre corre per sobre l’aigua o salta de teulat en teulat. Moltes d’aquestes coses són “ridícules” vistes de la perspectiva shinobi.

Per exemple, no anirien mai de negre. Si l’objectiu és camuflar-se, mirarien de passar desapercebuts i anar vestits com la resta de la gent, més aviat amb roba marró o blava. No portarien mai res que els pogués delatar diferenciant-los de la resta, com ara unes armes en forma d’estrella que només ells, suposadament, fan servir. “No hi ha cap document històric que demostre que s’han utilitzat. Pesen molt, fan soroll si les portes a sobre… Si et vols infiltrar en una casa, el soroll et delata. A més, en èpoques de guerra l’acer és molt valuós. No anirien llançant estrelles, perdent acer. Si s’estudia una mica, això sembla ridícul. És una ficció. Respectem qui li agrade, però és una ficció.”

Si bé no tenien bombes de fum ni desapareixien per art de màgia, sí que feien servir tècniques curioses que podien fer-ho pensar. En cas de persecució durant la nit en un bosc, per exemple, el shinobi podia encendre una mica de pólvora amb una guspira per crear una petita explosió que ho il·luminés tot un instant. Amb allò guanyaven temps fins que les pupil·les del perseguidor es tornessin a acostumar a la foscor per cobrir-se amb un mocador fent-se passar per una pedra. Ara, si algú optava per cercar-los a cops de pal o de katana, havien de ser capaços de mantenir el silenci tot i el dolor. Un gemec, en aquesta situació, podia significar la mort.

Lògicament, aquestes tècniques no tenen aplicació en un món tan diferent del del Japó del període Edo. Però són uns coneixements ancestrals, curats amb segles d’experiència i posats en pràctica, que poden caure en l’oblit. Per això, en José vol aprendre tant com sigui possible de tot allò que van intentar de transmetre els shinobi que l’han precedit. “No és fàcil, perquè amb el pas dels segles el manteniment ha costat, però ha arribat fins als nostres dies i és un tresor molt important que, per part meua, dels meus alumnes i dels meus mestres al Japó, no es perdrà.”

Per aconseguir-ho, veu clar que vol prioritzar la qualitat a la quantitat. “Volem qualitat de la gent; per això fem una entrevista personal a l’alumne abans d’acceptar-lo. Ens és igual quants siguem, volem que siguen persones que entenguen què és això i que nosaltres sapiguem que ho faran bé i que val la pena d’ensenyar-los. Si perds l’essència de l’escola, perds part de l’escola. Per això a la meua escola preferim que algun coneixement es perda que no pas que es transmeta malament. Perquè si passa això, es deteriora, no és pur, perd l’essència i es trenca la tradició.”

La prefectura d’Okinawa engloba 160 illes, de les quals sols 44 són habitades. N’hi ha prou d’estar-hi unes quantes hores per veure que el tarannà a les ciutats és molt més relaxat i la gent molt més oberta de ment. Hi ha treballadors que canten contents mentre venen sucs de fruita i homes d’edat avançada vestits amb camises de flors passejant per la platja. Els veïns se saluden i xerren pel carrer. És una cara del Japó inversemblant.

Aquest conjunt d’illes és a cent quilòmetres mal comptats de Taiwan. Amb tot, no ha format mai part de la Xina. Al segle XV s’hi va crear el regne de Ryukyu, que va ser reconegut per la valentia dels mercaders que hi vivien, que travessaven la mar fins als veïns gegants per comerciar. Tant la Xina, de sempre, com el Japó, d’ençà del segle XVII, el consideraren un estat vassall que els havia de pagar imposts. Però ningú no va envair mai aquestes illes. Fins l’any 1872.

L’emperador japonès Meiji va declarar unilateralment l’annexió del regne Ryukyu, que s’acabà convertint en la prefectura d’Okinawa, el nom de l’illa més gran. El rei va ser enviat a Tòquio, on va viure amb totes les comoditats fins que morí, el 1901. Amb ell, els vestigis de la identitat cultural de les illes s’esvaïa.

Però si un esdeveniment marca la història recent d’Okinawa és la Segona Guerra Mundial. El 1945 es va lliurar ací l’última batalla amb els Estats Units, la més sagnant. Quan l’imperi japonès va veure que perdia, va matar els habitants d’Okinawa o els va forçar a suïcidar-se, amb el pretext que no podien caure en mans enemigues. Es calcula que van morir més de cent mil civils, una tercera part de la població. Molts diuen que aquella barbàrie fou la justificació del govern nord-americà per llançar les bombes atòmiques de Nagasaki i Hiroshima pocs dies més tard.

Quan els americans van haver guanyat, els habitants d’Okinawa, que eren indígenes d’una ètnia i una cultura diferent, van ajudar-los a identificar els soldats japonesos que es feien passar per civils. Era molt simple: n’hi havia prou de parlar-los en la llengua local en els interrogatoris. Si no sabien respondre, eren japonesos vestits amb la roba tradicional de les illes Ryukyu.

Després de la guerra, l’arxipèlag va restar sota control americà, situació que l’exèrcit va aprofitar per construir-hi un munt de bases militars. Finalment, el 1972 els Estats Units van tornar Okinawa al Japó, però encara avui el 70% de bases del país són en aquestes illes que ocupen menys de l’1% del territori total del Japó. Perquè aquest indret té una gran importància geopolítica.

Un poble dividit

Durant la meva estada a l’illa d’Okinawa, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb dotzenes de persones que hi viuen. D’una banda, vaig poder comprovar que gran part dels habitants prové d’unes altres parts del país, de manera que s’hi produeix una assimilació semblant a la que hi hagué a Hokkaido amb els ainus segles enrere. D’una altra banda, vaig trobar-me amb disparitat d’opinions sobre les bases militars americanes, que a l’illa principal ocupen el 25% de la superfície.

Històricament, gran part de la població havia estat contrària a la presència militar dels Estats Units. Molts fins i tot creien que les illes de Ryukyu havien de tornar a ser independents. L’oposició a les bases militars es queixava de l’impacte que tenia en la vida dels habitants. Hi havia molt soroll, ocupaven territori que ancestralment els pertanyia i la presència de tants nord-americans alterava el dia a dia dels veïns. El 1995, un esdeveniment va acabar de posar aquesta situació en el punt de mira nacional i internacional.

Tres soldats americans van llogar una furgoneta, van segrestar una nena de dotze anys, la van lligar, la van emmordassar i la van violar. Aquells fets van indignar els japonesos. I encara els indignà més la reacció del comandant de la regió, Richard C. Macke, que en una conferència de premsa per a parlar de l’escàndol va dir: “Crec que va ser completament estúpid. Pel preu del lloguer del vehicle, podrien haver aconseguit una noia [prostituta].” Aquelles declaracions li van “costar” la jubilació anticipada.

Aquests darrers anys, els dos governs han acordat de resituar algunes bases d’Okinawa a la resta del país, però, així i tot, els veïns creuen que l’operació no va prou de pressa. Per una altra banda, n’hi ha molts que ja no veuen tan clar que sigui bona idea deixar de tenir tanta presència militar. “Tenim por dels xinesos –em va dir un home d’uns quaranta-cinc anys–. Si cau Taiwan, creiem que després vindran cap a nosaltres.”

Si bé les illes de Ryukyu no formen part de les disputes territorials xineses, sí que és veritat que el president Xi Jinping ha fet esment d’aquest conjunt d’illes dues vegades, una el 2013 i una altra aquest estiu passat. Totes dues vegades n’ha parlat al diari oficial del Partit Comunista, el People Daily’s. Les seves intervencions poden semblar simples apunts històrics, però també es pot interpretar que qüestionen la situació actual de l’arxipèlag. Per a alguns, deixen entreveure que potser considera que la Xina hauria de tenir-ne la sobirania per haver tingut l’antic regne de Ryukyu com a estat vassall durant la dinastia Ming.

Tot plegat és una situació que no passa per alt als habitants d’Okinawa, com més va més homogeneïtzats amb la resta del Japó. Dels diversos idiomes que es parlaven a les illes, només continua viva la variant d’Okinawa, amb menys de 100.000 parlants nadius. La majoria, per sobre de la cinquantena. Ací, val a dir-ho, és un dels llocs del planeta on és més habitual passar dels cent anys.

La llengua no s’ensenya a les escoles ni es fa servir en el dia a dia, de manera que perilla greument d’extingir-se. De fet, ni tan sols es reconeix oficialment sinó com un dialecte, i els nadius d’Okinawa tampoc no són considerats indígenes. De mica en mica, les illes s’assimilen al Japó sota la mentida nacional que l’èxit del país s’explica gràcies al fet que a la nació nipona hi ha una única ètnia i cultura.

Això, lògicament, també va fent canviar les ideologies polítiques dels residents, que abans tendien més a considerar favorablement l’amistat amb la Xina i, fins i tot, tenien la percepció que les illes de Ryukyu havien de tornar a ser independents. Tot aquest procés demostra l’èxit de les polítiques d’assimilació del Japó amb tan sols cent cinquanta anys d’annexió de l’antic regne mercant.

Ara, Okinawa continua essent un lloc on es pot desconnectar. No solament per les platges fantàstiques que ofereix, sinó perquè molts asseguren que ací no hi ha la rigidesa ni la pulcritud extremes característiques del Japó. La personalitat dels habitants i la seva manera de fer és més aviat una barreja de les dels seus conciutadans japonesos, amb un toc occidental i la clara influència autòctona dels aborígens de l’arxipèlag. Una combinació única al món i agraïda per japonesos i visitants.