La nostra relació havia començat a Barcelona, jo era en una convenció de l’empresa i ella en un dels seus viatges de visites i negoci. Era allà amb els companys, al bar, i la vaig veure aparèixer. Quin cos, amics! Dir-ne escultural seria dir-ne ben poc! La cara… diguem que la cara era el menys bo que tenia, amb un nas així… aguilenc, que en diuen. I també déu-n’hi-do les capes de maquillatge que es devia posar, tot per a dissimular un bonyet a la barbeta, una mena de berruga no gaire aparatosa. A mi, fins i tot, em semblava eròtica, però a ella no li agradava que se li notés. I com que, a més, els cosmètics els tenia de franc, en feia ús sense miraments. Aquella vegada, només de veure-la, per allò de fer-me el gallet davant dels companys, ja sabeu de què va, m’hi vaig llançar i la cosa va donar resultat.

A partir d’aquell dia o, més ben dit, d’aquella nit, vam començar a mantenir una relació esporàdica, però relativament freqüent, durant uns quants anys. Una cosa informal, diguem-ne. Ens vèiem aquí i allà cada dues o tres setmanes; en alguna ocasió, una minoria, un parell de setmanes seguides, quan fèiem ruta i aprofitàvem per passar un dia, o dos dies, tres, com a molt, plegats. Era una cosa agradable, tranquil·la, sense més compromís. Ella era separada i jo… bé, jo feia la meva. Així que tot anava sobre rodes.

D’aquesta manera van transcórrer tres anys, si fa no fa. Després, sense més ni més, en un moment determinat, la vaig deixar. No m’ho vaig pensar gaire, ho vaig fer per ser jo qui ho deixés primer, perquè vaig començar a sospitar que era ella qui tenia intencions de plantar-me a mi. Són coses que s’ensumen. Que no es diuen, però les notes a l’aire i proves d’anticipar-t’hi per deixar la teva posició ben marcada.

Els que fem la nostra feina la major part del temps a la carretera, de ciutat en ciutat, avui aquí i demà allà, tenim les nostres dificultats per a establir una relació estable. I a mi i a la saragossana se’ns feia cada vegada més difícil coincidir. Jo li trucava: “Demà seré a tal lloc. Ens trobem allà?” Abans ella apareixia volant tan bon punt jo insinuava la invitació i de seguida agafàvem una habitació d’hotel; darrerament, però, cada cop em sortia amb més excuses. Ja no era igual que abans, ni jo tampoc no m’hi veia, per a un pim-pam. Potser devia ser perquè necessitàvem nous al·licients, una certa varietat i tot això.

I en acabat, quan sortíem junts a fer una volta pel carrer, et saltava de sobte amb un “no em passis el braç per damunt de l’espatlla, em fa la impressió que em vols anar exhibint com un trofeu de caça”. Com si abans no l’estrenyés més i ella tan contenta. En fi, en vista del panorama, abans no em deixés ella, vaig decidir deixar-la jo.

Una tarda de primavera havíem quedat de trobar-nos en un cafè de Madrid, a la Gran Via, a prop de Callao. Jo arribava de Segòvia i ella venia de Salamanca. I, quan parlàvem tranquil·lament, així que el cambrer va acabar de servir-nos, l’hi vaig deixar anar tal qual, amb molt d’estil: “Mira, Luísa, no hi donem més voltes: això nostre ja no funciona, de manera que em sembla que ha arribat el moment que hi posem punt final.”

Va quedar-se que, si la punxen, no li treuen sang, de debò. O, almenys, a mi m’ho va semblar. Fins i tot li van caure unes llàgrimes que gairebé em van agafar ganes de deixar-ho tot tal com estava. No ho vaig fer perquè, ja dic, la mateixa idea d’abandonar-me li devia rondar pel cap, això gairebé segur; però, és clar, que sigui un altre que se t’avanci, i així, quan menys t’ho esperes, et fum bastant.

Vam acomiadar-nos allà mateix, a la terrassa del cafè. Molt civilitzadament. Un parell de petons a les galtes i ella va anar per la plaça de Callao cap a la Puerta del Sol. La vaig veure marxar molt digna, a passes lentes, i jo vaig continuar tranquil·lament Gran Via avall cap a la plaça d’Espanya, que havia quedat de trobar-me amb uns amics en una de les terrasses que aleshores hi havia per Rosales.

I ara, quan menys m’ho espero, la topo de cara al restaurant. En acostar-m’hi per fer-li un parell de petons, hola, com va, i quant de temps!, es fa enrere i em diu amb la més gran de les fredors: “Dispensi, però em fa la impressió que no ens coneixem de res. Es deu haver equivocat.” Tal com ho dic! Ella mateixa! La mateixa Luísa, igual de guapa, el mateix cos (quin cos, la paia!), la mateixa capa de pintura a la cara, només unes arruguetes als cantons de la boca. No vaig fixar-me en el bony a la barbeta, perquè llavors hauria estat la definitiva i no ho hauria pogut continuar negant. Però em va passar per alt. A més a més, també se’l podria haver extirpat.

I em diu que no em coneix de res! Així, tan tranquil·la. Jo: “Però, Luísa, dona, com no ens hem de conèixer?” Però ella ni cas; distant. Que no es deia Luísa, que jo m’havia confós i que li sabia molt de greu i que tomba, que gira. Molt serena, amb totes les seves penques.

Ho va arribar a fer tan bé que vaig pensar, efectivament, dec estar equivocat. Perquè ni tan sols s’esverava. Només deia: “Miri, em sap molt de greu, senyor, però jo no sóc qui diu vostè. Ho lamento molt.” I somreia i tot.

Vaig deixar-la, però quan vaig seure a taula em vaig posar a guaitar-la de lluny i me’n vaig acabar de convèncer. Era ella i no ho volia reconèixer. Fins i tot, en un parell d’ocasions, vaig arribar a enxampar-la mirant cap a mi de reüll, com qui no vol la cosa, i en veure’s sorpresa es va envermellir una mica. No ho podria jurar, però sí, em va semblar que s’envermellia. Vaja, aquella era la seva venjança. O el que ella devia pensar que era la seva venjança. Vaig sortir del restaurant tan fotut que ara vaig com boig darrere seu, pitjor que un nano. I, la molt cabrona, fa la desentesa; cada cop que em veu, com si jo fos transparent. No em fa gens de cas. Només de veure’m, s’allunya de mi com del foc. Què us sembla? Hi ha dret, d’això?

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Xosé Manuel Martínez Oca

Xosé Manuel Martínez Oca (A Estrada, 1942) va començar publicant els contes finalistes de les primeres edicions del premi Pedrón de Ouro de narrativa, més tard anomenat premi Modesto R. Figueiredo. Aquest guardó el va guanyar també els anys 1979 i 1982. El 1981 va aconseguir el premi Casa de Galicia de Las Palmas per Os lóstregos e a carballeira (Xerais), i el 1983, el premi Blanco Amor per Beiramar (Xerais). És autor de llibres de relats, com ara Os Chapurros (Ediciós do Castro, 1983) i Detrás do silencio (Sotelo Blanco Edicións, 1986), i de les novel·les As florestas do Mañuema (Xerais, 1988) –sobre una expedició gallega a l’Àfrica Central a la recerca del Doctor Livingstone–, O vicio nefando (Baía Edicións, 2009) i Tres en raia (Baía Edicións, 2022), entre més. Enguany, també ha rebut l’homenatge Escriptor a la seva Terra per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Gallega (AELG).

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Quan hi va entrar, l’Ada va pensar que dir-ne sala era generós, allò no passava de ser una nau en un polígon dels afores; molt ben arranjada, això sí, i plena d’art surrealista, referències soviètiques i elements que jugaven amb l’extravagància. El públic també entrava en aquella dinàmica, la Starla s’havia posat unes ales negres d’àngel per tocar i havia repartit orelles de peluix entre les amigues. Els cors que introduïen el grup completaven una cosa que semblava que era a mig camí entre una trobada de furrys i una missa negra.

Tampoc no semblava gaire legal ajuntar-se allà per a un concert, però la Starla havia insistit que havia d’anar a veure el seu grup i que feia molt de temps que no es trobaven. Havia passat una pandèmia de més de dos anys i calia tornar a la vida i a les trobades, fins i tot si exigien de portar una diadema d’orelles de mostela per a animar el grup. L’Ada també recordava que, abans de la malaltia i els seus ritus, no li havia importat mai gaire que les coses fossin legals o aconsellables, la seva primera joventut era plena de locals molt pitjors: cases okupes que rebentaven de gent, concerts improvisats que eren interromputs per la policia, pisos d’estudiants en els quals semblava que tremolava el terra.

De tot això, n’hi havia molt, és clar, però no només per la pandèmia. La pandèmia, rai, fins i tot havia estat l’esclat controlat necessari perquè els anys al costat d’en Xan s’acabessin. Havia fet la mudança així que s’havia acabat el confinament estricte, abandonant una casa que ja era un camp de batalla sord, on la freda cortesia havia substituït els crits. La porta, en tancar-se, li havia sonat com un alliberament, aquella sensació d’haver-se estat ofegant sense adonar-se’n fins que l’aire tornava a entrar, dur i gèlid, als pulmons. I respirar fondo feia mig mal, però també donava una força nova als dies. S’acomiadava dels anys de paranoies i de control dissimulat, de les mirades d’odi dirigides al fons dels locals quan ella saludava algú, d’aquella dèria de voler saber quants cossos de la ciutat havien estat dins el seu llit. I d’aquella manera tan subtil de fer-li sentir que tot plegat era culpa d’ella.

Tornar als concerts i retrobar les amigues era molt més que sortir de la pandèmia, hi pensava mentre forcejava amb una vella màquina de cervesa dels vuitanta que escopia una llauna de marca desconeguda a canvi d’una moneda. Al canvi sortia molt barata, encara que tingués un gust estrany. No hi havia escenari com a tal i va buscar la primera línia: podia notar la força de la guitarra de la Starla a la caixa del pit. Es va adonar, també, que retrobava les amigues a l’escenari, però que no coneixia ningú del públic. Tants anys sense anar a coses així passaven factura, s’havia acostumat a deixar de saludar al fons dels locals per por que en Xan s’ho agafés malament i ara ja no quedava ningú que li pogués tornar el gest. Per sort, no li havia importat mai ser també aquella altra mena d’espectadora, la que gaudeix dels músics i repassa el públic, n’imagina les històries i, a la segona o tercera cervesa, s’acosta a començar la conversa.

Va ser llavors, que la va veure. Fou difícil no pensar en aquells videojocs que tenia de nena. Aquells de baralles en què, quan dos jugadors agafen el mateix personatge, un d’ells l’ha de dur amb els colors canviats. Aquella noia era el seu personatge alternatiu: les mateixes peces de roba en colors alterns, la seva granota texana clara i la samarreta blava fosca eren texà fosc i samarreta celeste en l’altra. Portava diadema d’orelles com ella, tot i que les seves eren de guineu i no pas de mostela. I la semblança física, per l’alçada, la complexió, i fins i tot per la cara, la sorprenia, malgrat que semblava una mica més jove. No va passar gaire estona abans que tota la seva atenció se centrés en ella.

L’Ada havia estat amb noies, aquella era una altra de les coses que en Xan no li havia perdonat mai, però sospitava que tanta semblança devia ser alguna mena de pecat d’egolatria, com estar amb una mateixa. No podia treure-li els ulls del damunt, però era una altra mena d’atracció, una que no havia sentit mai. La veia riure amb el seu grup, saltar al ritme de les guitarres, jugar amb les orelles de guineu. Va anar a buscar una segona cervesa, i una tercera. Potser una quarta. Volia acostar-s’hi com fos per parlar-hi, però tot l’alcohol de la vella màquina de la Potemkin no semblava capaç de donar-li valor, es quedava en una mena d’òrbita constant, provant de no perdre-la de vista, aliena a qualsevol cosa que passés a la sala. Hi ha nits que passen com un llamp. Encara buscava la noia amb els ulls quan la Starla la va acompanyar cap a fora i li va aconseguir una plaça en un dels cotxes que anaven cap al centre a continuar la festa. Van baixar a prop d’un pub dels afores, on les músiques havien quedat per reunir-se amb el públic després de la festa.

Pot ser que aquella cervesa sortida d’una màquina dels vuitanta estigués passada, perquè el mareig que tenia era excessiu. Se’n va adonar quan va passar per davant del Mario’s Pizza, perquè va recordar que aquella pizzeria havia tancat, si fa no fa, cinc anys abans i ara el local era una botiga de bicicletes. Però el rètol del Mario’s era allà, vermell, verd i blanc, desafiant la seva memòria i la noció del temps, brillant sobre la vella carta d’unes pizzes carregades de ceba. La seva doble de videojoc avançava una mica més endavant, ja s’havia tret les orelles de guineu i buscava el grup de les noies mentre començava a parlar amb un paio que anava una mica més endavant. No li va costar adonar-se que aquell que caminava a prop tenia la silueta d’en Xan i que aquell carrer era un dels llocs on havien començat a parlar anys enrere.

Si no era la cervesa soviètica, l’espai-temps li havia donat una oportunitat, perquè no li hauria costat gens fer una correguda, acarar-se, per fi, amb l’altra Ada i avisar-la del que l’esperava. Li va faltar ben poc per fer-ho, però mentre les converses i els riures s’allunyaven, va pensar què se’n faria, de la llibertat que havia respirat aquella nit, com s’aprenia a esquivar els depredadors si en algun moment no en notem els perills de les dents, com havia de renunciar a l’Ada conscient i amb experiència que era en aquell moment. Va fer mitja volta mentre els carrers carregaven un nou aspecte com en un carro de velles diapositives: era la ciutat d’aquell dia que començava. Va col·locar-se les orelles de mostela, va respirar fondo i va posar-se a caminar.

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Mario Regueira

Mario Regueira (Ferrol, 1979) va començar la carrera literària com a narrador amb el llibre de relats Rebelión no inverno (Xerais, 2004), al qual van seguir les novel·les L’affiche rouge (Xerais, 2007) i Outono aquí (Sotelo Blanco, 2012), aquesta darrera guardonada amb el premi Lueiro Rey de Narrativa. Com a poeta ha publicat Tanxerina (Espiral Maior, 2006, premi nacional de Poesia Xosemaría Pérez Parallé) i Marco Livorno (Caldeirón, 2019), premiat al XIII Certamen de Poesia Eròtica Illas Sisargas. Llicenciat en filologia gallega, diplomat en dret i doctor en teoria de la literatura i literatura comparada, també té una llarga carrera com a crític literari, a més de ser autor dels assaigs Lois Pereiro, unha persecución (2.0 Editora, 2011) i Narrativa e imaxinario nacional na reconstrución do campo literario na posguerra (1936-1966) (Xerais, 2020). També participa en el podcast Buran i ha dirigit tallers per a Tecedeiras i altres associacions.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Em desacoblo del llit vertical i vaig al lavabo. El sistema decideix que encara no m’he despertat al 100% i em renta la cara amb aigua freda. Li crido que no calia. Em respon “ordre no reconeguda”.

A la cuina, la pantalla mostra dues opcions: comprimit de cafè o comprimit de te. Decideixo fer servir els privilegis pel dia que és i demano un cafè. Un cafè de debò. La intel·ligència artificial em recita les notícies de les quals he d’estar informadi, tot i que la més important ja la sé; si no, com hauria demanat un cafè de debò?

—30 de desembre del 2063. Avui és el dia. Té lloc la convenció del 30 de desembre del 2030.
—Ja ho sé! Pots callar, que necessito pensar en altres coses?

Tal com m’esperava, no m’escolta i continua amb la NMI, les Notícies Molt Importants. És irònic que les sigles coincideixin amb No M’Importa, perquè avui no podria importar-me menys.

—Científiquis aconsegueixen teletransportar per primera vegada un pa de pessic des de Cuspedrinhos fins a Folgoso do Courel. Ningú no sap com, apareix mossegat al lloc de destí. Comencen les promocions, amb un descompte de fins al 50%, en intel·ligències artificials amb consciència pròpia…

Deixo que la veu parli mentre em preparo. Ahir ja vaig triar el conjunt. Una samarreta transparent, un top negre i una faldilla negra. La veu, que ja havia callat, torna a aparèixer per recordar-me que, en el passat, era comú que fes fred al desembre. Merda. Un comprimit apareix davant meu, és el de la insensibilitat tèrmica. Aquest me’l prendré, que no vull haver-me de canviar el conjunt ni perdre temps de la convenció.

M’introdueixo la càpsula i configuro la data, 30 de desembre del 2030, 365 dies abans del meu primer viatge en el temps. Cada 30 de desembre ens reunim allà, a la meva casa de la infantesa, jo i les meves altres versions de mi, una per cada any. Com que és una convenció espaciotemporal, el viatge és incòmode i car: sempre guardo el meu bitllet anual gratuït per a aquesta ocasió.

L’arribada no és gaire complicada, a les 8.40. Cada any aparec cinc minuts abans perquè, com és sabut, els viatges temporals fan venir moltes ganes d’anar al lavabo. Tot és a lloc. El lavabo fa olor de net, el menjar està preparat i és real. Hi ha alguna teranyina, una mica de pols, un xic d’humitat… m’agrada. Faré un passeig fins que la resta arribi.

Quan torno, 2031 discuteix amb 2055 sobre els arbres. 2055 pensa que són molt bonics, però 2031 li recrimina que no pas, que són eucaliptus, són perjudicials. S’acosta 2050 per afegir que ja li agradaria de tenir arbres en el seu temps, i 2031 li fa veure que aquells eucaliptus tenen part de la culpa que elli visqui en un desert.

És estrany, em costa reconèixer-me en totes les versions de mi. 2030 encara duu barba, els cabells curts i una roba molt bàsica. Jeans blau marí, una jaqueta negra i una gorra també negra. 2036, que ha començat a canviar el seu estil fa poc, s’acosta per ensenyar-li el seu vestit ple de coloraines i 2030 somriu, tot i que no s’atreviria mai a dur-lo posat. 2040 s’acosta, sense barba, amb els cabells més llargs i les ungles pintades. 2042 torna a portar bigoti, ara perquè vol.

Ens ajuntem i parlem de com va tot, encara que ho fem sense gaire spoiler per a les versions més joves. Han de viure els ensurts i les coses boniques pel seu compte. 2051 aconsella a 2050 que el 25 de maig surti amb paraigua. 2048 diu a 2045 que ho faci, que sortirà bé. 2041 fa el seu discurs clàssic sobre trobar-se a si mateixi. 2036 demana que ens referim a elli en neutre a partir d’ara, lis més vellis aplaudim, lis més joves estan confusis i els expliquem en què consisteix. A partir del 2036 ens adonem que no estem còmodes en aquest masculí que ens han imposat.

Aquest any estic calladi. Em sento desconnectadi i m’estimo més no fer malbé res. 2030 mira 2036 amb admiració. 2036 mira 2040 amb admiració. 2040 mira 2042 amb admiració. Ningú no em mira. Sempre havia pensat que el pas del temps significava evolució, i que evolució significava una cosa positiva. No sé com no havia percebut que no era així. Ho he vist al meu voltant: amb el pas del temps han anat augmentant els sorolls i desapareixent els arbres, desapareixent el menjar i augmentant els comprimits, augmentant les intel·ligències artificials i desapareixent… desapareixent jo. Jo he anat desapareixent. Quant de temps fa que no veig ningú? Aquesta gent no compta, aquesta gent sóc jo.

2060 s’acosta i apunyala 2063. Quina mala sort que 2063 hagi de ser jo. Em poso les mans a l’estómac i veig la sang. Miro cap amunt i hi ha 2061, ha estat formant-se l’últim any en primers auxilis per a aquest moment, però 2062 l’atura. Diu que el que ha de ser, ha de ser. 2063, jo, assenteixo. Se’n van. Amb la samarreta transparent puc observar més bé la ferida.

No sé per què fingeixo estar sorpresi si cada any és igual i ja ho sabem. Fins i tot quan il mevi 2062 es va formar en primers auxilis durant un any per canviar-ho, no hi va poder fer res. Cada any igual i jo sóc una versió diferent sabent que una d’aquestes serà apunyalada.

M’ajec i em dono per vençudi, però al meu costat apareix 2010. És impossible que hagi arribat fins aquí si és pràcticament un nadó, i en el seu any encara no havien estat inventats els viatges temporals. Però arriba a totes les convencions, fa un passeig i se’n va. Avui, s’asseu al costat meu i em diu que estic molt bonica. Em quedo confosi, però em fa sentir bé que digui bonica. Bonica. Bonica. Estic bonica. Amb compte, cus la ferida i em duu de la mà a través del bosc. No faig preguntes, però, quan arribem a un lloc amb pans de pessic, unes quantes noies més velles que jo i un rètol que diu “Benvinguda!” m’avisen que, a partir d’aquest any, les convencions es faran allà. Les noies es presenten com a 2064, 2065, 2066… No era el darrer any. Era l’últim en el passat.

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Nee Barros

Nee Barros va néixer a Ourense l’any 2002, i és present a les xarxes socials amb el compte @neeumatiko. Identidade (Galaxia, 2021) és la seva primera obra de teatre. Parla de la llibertat, de la necessitat de ser i, sobretot, de la identitat. El mateix acte de néixer marca la vida en un motlle que la societat s’encarrega de contornejar i de polir. Però què passa si naixem en un motlle “equivocat”?

Durant la quarantena, Nee Barros va començar a publicar vídeos a YouTube explicant conceptes de la literatura gallega. Diu que ho va fer per estar més entretingut i estudiar d’una manera més interactiva. Els seus amics el van animar a publicar-los i, actualment, el seu canal té unes 2.700 subscripcions. Ara Nee Barros és un creador de contingut a internet i escriptor, apassionat de la literatura i de la defensa de les causes socials. També té un grup de música anomenat Froalla i un podcast: Conversas perversas.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Havien vingut a l’escola dels Marianistes de Lekeitio, juntament amb més joves francesos, gràcies a les gestions del lingüista Resurrección Maria de Azkue. L’orde havia estat expulsat de França a començament de segle, i Azkue els va trobar refugi al sud, al seu país natal, el 1909. En total, més de dos-cents alumnes s’hi van estar fins al tancament de l’escola, el 1921. Els mestres escolàstics, en canvi, van ser setze; per esmentar-ne dos, el germà superior Basile i el seu germà Pierre, jove i afable.

Els documents no expliquen, entre més coses, com es va sorprendre l’Eugène el primer cop que van anar a l’illa de Garraitz. Van anar-hi a peu, pel camí que només apareix quan la marea és baixa. A aquell novici nascut a les muntanyes d’Alsàcia li semblava increïble la manera com el camí de pedra podia aparèixer, com del no-res, quan baixaven les aigües de la mar. El van construir uns frares medievals, sabent que només podrien passar a l’illa a unes hores determinades, i que aleshores hi quedarien aïllats durant gairebé tot el dia. Potser aquest també és el secret de la vida, saber esperar que baixi la marea per fer la travessia.

A en Pierre li agradava estar amb els joves. Jugava amb ells a futbol al pati de l’escola, i era l’únic professor que ho feia, o anava amb ells a explorar els racons de la rodalia, amb bicicleta. Les bicicletes les llogaven a un home que es deia Zabala i era batlle de Lekeitio. Havia estat pescador, però havia perdut el seu fill en un temporal i havia abandonat la mar per sempre. Amb ràbia, o, sobretot, per ajudar la seva dona a superar la pena.

En Zabala era un home amb una gran curiositat, que llegia el diari i cada tarda explicava les notícies a la seva dona. Des que havien perdut el fill, pràcticament no s’adreçaven la paraula, com si tot ja hagués estat dit. Amb els marianistes, mirava de practicar el poc francès que sabia, de les costes de França. S’entenia molt bé amb l’Eugène, que, un dia, li va aclarir que la seva llengua materna era en realitat el francès alsacià.

—I com dieu bon dia? —li va preguntar en Zabala.
—Salü.
—Doncs, salü.

Un dia d’estiu, després d’acomiadar-se d’en Zabala amb un salü, l’Eugène, l’Armand i els altres alumnes se’n van anar amb el germà Pierre a l’indret del far de Santa Katalina. En aquella zona hi ha un avenc al penya-segat mateix, que només és visible de la costa estant i és, per tant, conegut pels pescadors, però no tant per la gent de terra. Van baixar-hi amb una corda. Des d’allà, es veia la mar tot al voltant, com si fossis a la proa d’un vaixell. “Aquí vivien els homes prehistòrics”, els va explicar en Pierre. “Feien arpons amb ossos i collars amb petxines.” L’Armand va demanar a en Pierre com era que li agradava tant la ciència i la història; no eren precisament enemigues del cristianisme? “La veritat no serà mai enemiga de Déu”, el va tallar, i en va quedar satisfet, però no del tot convençut. L’Armand va agafar dissimuladament de terra una destral de sílex, tot i que ni tan sols aquesta dada figura als documents.

La vida dels estudiants va continuar d’una manera semblant fins que la Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Al galop, com una bicicleta embalada en una baixada, van arribar les males notícies. El govern francès va començar a allistar els joves que vivien fora del país, i d’aquesta manera es va anar buidant l’escola dels marianistes. Gradualment, el germà Pierre es va anar quedant sense prou gent per a jugar a futbol. Va anar acomiadant tots els jovenets que anaven a la guerra, tret dels dos alsacians. Si l’Eugène i l’Armand havien d’anar a la batalla, haurien d’anar-hi amb Alemanya, perquè en aquell temps Alsàcia depenia del kàiser. Així és la història d’Alsàcia, ara a França, ara a Alemanya. Així és també la seva llengua, que tot i ser d’arrel germànica està empeltada de paraules franceses.

No va passar gaire temps que van rebre la crida a files del kàiser. L’Eugène i l’Armand haurien de lluitar al bàndol alemany. Ells no volien anar a la guerra, i encara menys contra aquells que fins aleshores havien estat els seus companys. “Nosaltres no som alemanys”, repetia l’Armand al germà superior, Basile. Nosaltres som alsacians i no volem lluitar per l’imperi. El superior el va fer callar. No hi havia cap altra sortida. Havien de complir la llei.

Quan va arribar el dia de la partida, a punta d’alba, en Pierre no va trobar els joves a l’habitació. Va regirar el poble, va anar fins i tot a l’illa de Garraitz, però no n’hi havia ni rastre. El temps, amb pluja i calamarsa, no facilitava la recerca. També va avisar el comandant Calixto González López, però no va servir de res.

Va pensar el pitjor.

Però el vell Zabala sabia on calia cercar. Va agafar la bicicleta –feia anys que no feia una cosa així– i va fer via cap a Santa Katalina, sota la pluja. Va baixar pel penya-segat i els va trobar a l’avenc, mig morts de fred, a la vora de la mar que s’esquinçava. Va abraçar els dos joves com no havia pogut abraçar el seu fill perdut i els va dir: “Salü”.

Quan va explicar la gesta a la seva dona, ella, aleshores sí, li va dir algunes paraules, balbucejant. “Estimaves el teu fill, oi que sí?” I van plorar plegats per primera vegada.

La resta va succeir força de pressa. En Zabala va anar i venir de l’ajuntament nit i dia, fins que ho va poder aclarir tot. Va parlar amb l’Eugène, amb l’Armand, amb el pare Pierre i amb el superior Basile. Hi havia una escletxa legal: si inscrivien els dos joves com a estrangers, no anirien a la guerra. I així ho van fer, a la caserna de la Guàrdia Civil, el 18 de maig de 1917: Eugène Laenge Rose. Edat: 19 anys. La resta ja és sabuda.

Menys conegut és, en canvi, que els Zabala van adoptar l’Eugène com a fill, i que l’Armand se’n va tornar a Alsàcia poc després de la fi de la guerra. No se’n van tenir notícies durant molt de temps, fins el dia que l’Eugène va rebre una carta.

L’Armand havia mort lluitant contra els nazis.

Deien que a la butxaca duia una destral de sílex.

Traduït per Joan Pau Hernandez

Kirmen Uribe

Kirmen Uribe Urbieta (Ondarroa, Biscaia, 1970) va assolir un gran èxit amb el seu primer llibre de poemes, Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010). També té un altre recull de poemes, 17 segundo (Susa, 2019), però és sobretot la novel·la que ha convertit Uribe en un dels escriptors bascs més reconeguts de l’actualitat, més enllà dels límits del País Basc. La novel·la Bilbao – New York – Bilbao (Edicions 62, 2010) –amb la qual va obtenir el Premi Nacional de la Crítica i el Premi Nacional de Narrativa– va ser la que el va fer conegut, seguida de Mussche (Edicions 62, 2013), L’hora de despertar-nos junts (Edicions 62, 2016) i La vida anterior dels dofins (Edicions 62, 2022). La memòria és un eix constant de totes aquestes obres, que han estat traduïdes a diverses llengües.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

Prou preparada que he arribat fins aquí.

La mare ens va matar cada dia mentre ens fèiem grans, i uns quants cops l’endemà. Ens acomiadava amb ulls plens d’angoixa quan sortíem cap a l’escola, amb l’esglai de qui deixa desemparats dos éssers tan petits, condemnats a mort davant els perills de la vida. Quan va ser capaç d’admetre que érem capaces de recórrer soles els dos-cents metres que hi havia de casa a l’escola, la meva germana i jo ja ens havíem comprat sostenidors d’amagat. Compte quan passeu el pont, no parleu amb desconeguts, mireu bé a dreta i esquerra si vénen cotxes, si hi ha cap problema, torneu sense entretenir-vos abans de dir-ho als professors. Amb prou feines dos-cents metres i un pont. Mentre ens podia veure des de la finestra, amb prou feines passava cap cotxe, fins que passàvem el camí veïnal i ens acostàvem a l’altura de l’escola. Allà, desapareixíem de la seva vista, perquè la porta principal li quedava en un angle cec. Era aleshores que deixava la nostra supervivència en mans del destí. Cada dia.

Ni passeu-ho bé, ni divertiu-vos, ni que vagi bé, ni ànims, ni endavant. Les últimes paraules de la mare eren sempre precaució, compte, vigileu, ni això, ni allò. Contenia la respiració enganxada a la porta i no la recuperava fins que no tornàvem a aparèixer.

Ho veus?, deia cada cop que passava alguna cosa. Alguna cosa podia ser un accident, una caiguda, un mal de coll, una guerra, una torçada, un suspens, un decaïment, un esquinç, una punxada al cor, una relliscada, unes ganes de vomitar… qualsevol cosa que ens posés a tocar del perill de mort.

Els llocs amb molta gent eren perillosos, i també els deshabitats. El cotxe era perillós. I el tren. I l’avió. També la bicicleta. Mai no ens va regalar patins. La tempesta era perillosa. I els dies xafogosos. I els ennuvolats. Els dies de vent, encara més. No dur prou roba era perillós. Dur-ne massa, també. Menjar era tan perillós com no menjar. L’esport, una amenaça. Les vacances, una tragèdia. Anar de festa, la mort. No diferenciava entre el nou i el perillós, fos ésser, aliment, lloc o persona.

Li vam posar telèfon a casa perquè entengués que podíem estar vives encara que no ens veiés. La meva germana i jo vam maleir aquella espiral que havia perpetuat el cordó umbilical. Quan sonava, li feia por el que hauria de sentir. Quan no sonava, esperava amb por que truquessin.

Encara que es vagi amb tota la prudència, repetia. I va morir creient que tenia raó, sense arribar a saber què és viure. Com si morir fos tan fàcil.

Em va passar poc després de la mort de la meva mare. En un llac. Em vaig quedar amb un peu encallat sota l’aigua i no el podia alliberar. Ho veus? Vaig estirar cap a una banda, vaig estirar cap a l’altra, i no podia. Ho veus? No veia res. Ho veus? Com més m’esforçava, més encallada estava. Ho veus? I com més força feia per deixar lliure el peu enganxat, més atrapada estava. Ho veus? No recordo si vaig pensar que aquella sensació d’ofec era la fi. Ni tan sols recordo si era capaç de pensar en alguna cosa que no fos anar cap amunt. A punt de perdre els sentits, incapaç de distingir què era a dalt i què era a baix, el braç d’una dona em va aferrar i va estirar-me cap a la superfície amb una força prodigiosa. Quan vaig recuperar la respiració, vaig voler agrair-li aquella estrebada. No hi havia ningú. Estava sola. Viva.

Morir no és cosa fàcil, i jo em moro terriblement bé. Amb molta discreció, em diuen. Sense estridències. Amb elegància. Per això em van escollir. Ho veus? Per alguna cosa m’havien de servir els anys d’entrenament. Ni tan sols m’ho hauria imaginat quan, el dia que la vaig acompanyar a aquell envelat, vaig tenir un desmai davant quatre desconeguts i em vaig desplomar. Deien que necessitaven dones adultes per a una pel·lícula. Així m’ho havia dit la ximpleta de la Mireia. Que era la nostra oportunitat d’embutxacar-nos uns eurets. No ens coneixíem de feia gaire. Em va explicar de seguida que no tenia ningú a la ciutat. Encara no havia dit que fer de morta em va salvar una vegada de morir de debò. Va ser una empenta. Prou per a caure i donar-se un cop al cap. Ho veus? No va passar, però jo em vaig quedar com si hagués passat. Quieta. Sense ni tan sols respirar. Es va espantar i se’n va anar de casa. Has de ser covarda. Ho veus? Va marxar i després d’ell me’n vaig anar jo, amb la criatura adormida als braços. Lluny. Tan lluny com era possible. I era allà, pocs mesos després, aquest cop involuntàriament, fent la morta i fent passar vergonya a la meva nova amiga. Li vaig fer gràcia, al director, em va dir que era la morta més creïble que havia conegut i em van donar un petit paper per a això, per a morir-me. La Mireia no va tenir tanta sort. Perquè morir-se no és tan fàcil.

Des d’aquell dia, m’han trucat moltes vegades. Sempre per fer el mateix paper, com als bons actors. Els morts són més necessaris que no sembla. Del teatre, sí que no m’ho esperava. No té res a veure amb el cinema. Em moro al cap de cinc minuts de començar la funció, em deixen allà, i durant la mitja hora que dura l’obra m’he d’estar morta a l’escenari, al bell mig, a la vista de tothom. N’hi ha que també es moren, però els retires. A mi, no. Ningú no percep que respiro. M’han dit més d’una vegada que la gent del públic dubta si realment sóc viva.

El meu fill també, pobret. Doncs no li va dir algú l’altre dia que havia vist la seva mare morta? Es veu que m’havien vist els pares d’un nen de la seva classe. I com va bramar. Impossible calmar-lo. Que no, criatura. Que sóc viva, no ho veus? Em moro de mentida. Dorm tranquil, bonic. Morir-se no és tan fàcil.

Aquestes tres darreres nits, de matinada, m’he trobat un pot de iogurt a la taula de la cuina. La meitat menjada. Amb la tapa posada. Exactament igual que el deixava ella abans que arribés el declivi total. Ho veus? “Poca broma amb la mort —ens deia—. Es pot presentar quan menys l’espereu.”

Si el trobo per quarta veda, me’n menjaré la meitat que queda. A veure si ho entén. A veure si, per una vegada, es relaxa. A veure si em deixa viure. Si més no, fins a la mort.

Traduït per Joan Pau Hernández.

Arantxa Iturbe

Arantxa Iturbide Maiz (Alegia, Guipúscoa, 1964) combina l’escriptura amb la feina radiofònica. És una veu prou coneguda als programes culturals d’Euskadi Irratia i té una llarga trajectòria literària. El seu primer llibre de relats va ser Ezer baino lehen (Elkar, 1992), i també ha publicat en aquest gènere Lehen zen berandu (Alberdania, 1995), Bakarrizketan (Alberdania, 2001), Kontu-jaten (Alberdania, 2006) i Honetara ezkero (Susa, 2017). L’any 2017 va publicar la novel·la Koadernoa zuri (Elkar) i té experiència també en el camp del teatre, on ha estrenat amb la directora Agurtzane Intxaurraga i el grup Hika Teatroa.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

La mandra enfonsarà la A, la B i la D després de la seva visita a la C aquell cap de setmana llarg, quan vagin cap a casa.

Quan la B apagui la música, al cotxe ja no se sentirà pràcticament res més. No suporta el soroll continu, no entén quina necessitat hi ha de cantar ara a crits aquelles cançons que temps enrere eren oficialment vergonyoses; però no ho reconeixerà, i serà ella qui les cantarà més fort fins que, amb l’excusa de fer una trucada, abaixarà completament el volum per no tornar-lo a apujar. Se sentirà malament, fins i tot de manera física: tindrà alguna lumbàlgia o alguna lesió muscular per culpa d’una postura excessivament forçada; no té importància exactament què. Inclinarà al màxim el seient del copilot i farà el camí pràcticament estirada, mirant de mantenir un somriure sec de vinagre. La A i la D no s’adonaran de res, o si més no no faran cap comentari.

La D anirà conduint. Sempre condueix ella, ja us ho diré quan es cansi, però no cedirà mai, encara que se li tanquin els ulls i se li enfosqueixi l’humor. La D no s’agrirà mai: l’humor se li enterbolirà, li desapareixerà, es perdrà en si mateix. Falten, de tota manera, tres hores perquè se li noti la primera turbulència. Mentrestant, l’expressió del seu rostre clar i tranquil serà d’una eterna benvinguda. Portarà sens falta a la maleta del cap de setmana tot allò que calgui per a una vida sencera, incloent-hi allò que necessitarà la A. Sempre ha de tenir en compte allò que la A s’haurà descuidat, o allò que haurà decidit de no recordar. I li ho oferirà després amb un somriure, un gest massa ple de satisfacció per a obeir a una simple generositat.

I la A no li fallarà: “Ui, el carregador! Apa, els mitjons!”, amb aquelles encantadores bandades, amb aquell posat alhora afable i provocador que atreu tothom com un imant. La A sap a l’instant quins temes, quines persones, quina música, quins debats cal posar damunt la taula, quins són els temes que “van de boca en boca al carrer”. Asseguda de costat al seient del darrere, en l’actitud d’una model que un pintor ha col·locat d’aquella manera amb tota la intenció, els dirà amb veu mandrosa: “I això que jo no en pesco ni una! De debò que no ho havíeu sentit?” Indiferència compromesa, alternativitat de moda. La D ha estat la víctima perfecta d’aquest imant, però ara no podrà evitar de pensar com és que, essent tan despistada, la A estigui tan interessada per qualsevol eco del carrer o de les xarxes; com és que l’armari i el discurs s’adapten indiferentment a tots els tons i tots els matisos must del moment, fins al punt que a poc a poc arriba a fer creure que ha succeït amb naturalitat. Això pensaria la D si es permetés de pensar alguna cosa sobre la A.

En canvi, qui no pararà de fer-se preguntes serà la B, encara encadenada al mateix tema i sense parar de fer-hi voltes: per què a les altres no els molesta l’esquena, la música, el menisc, el món, i a ella sí. Per què no és capaç de dissimular la repugnància que li produeix la manera de menjar de la D com ho dissimula la A, o com és capaç de fer veure la D que quan li toca estar tota sola amb la C hi està tan còmoda com amb les altres. No hi ha dubte que la A i la D són les millors en això. La B ha notat que alguna vegada hi ha hagut alguna cosa entre aquelles dues, alguna cosa íntima, només seva, que s’ha tancat completament als altres, alguna cosa dissimulada. Qui sap si no ha estat construïda a còpia de confessions d’hores baixes, o potser entre llençols, però tenen uns silencis que són un llenguatge propi. Ahir, quan estaven de festa, va tenir la temptació de preguntar a la C si n’havia arribat mai a saber res. Però, al final, no s’hi va atrevir; la va notar massa lluny, massa èbria dins la seva bombolla de ciutat nova, de llengua nova, de vida nova.

La B, en contra de les seves conviccions, sempre ha trobat la A molt interessant. No atractiva, però sí interessant, com si de tant en tant visqués en un altre pla, en una dimensió que ella no pot captar encara que vulgui. Totes han admirat la B d’alguna manera, no cercant constantment la seva presència, com fan amb la A, sinó des de la distància, amb recel. La A sovint no ha sabut dir a la B allò que li hauria agradat dir, no ha sabut arribar fins a ella. Darrerament, a més, la B sembla que estigui ancorada en el seu llunyà pla, des del qual només n’arriba, com de lluny, la queixa a la A i a la resta dels habitants de la Terra: una lamentació silenciosa sota una màscara de gestos i riures tensos. És una llàstima, perquè troba a faltar els altres aspectes de la B, però és impossible d’arribar a expressar-ho. Com a mínim, sense ofendre.

La A cercarà al retrovisor la mirada de complicitat de la D, i es trobarà, per simple costum, amb el més neutre dels rictus de la boca, un gest completament aïllat de la cara: una escletxa buida. Volia ficar els dits en aquella clivella i obrir camí perquè tot allò que s’acumulava a l’interior de la D s’aboqués enfora. Se’n va cansar. Ara, no serà a prop quan esclati el mur de contenció, perquè tard o d’hora esclatarà. La A se sent atreta i al mateix temps espantada per aquella idea, la idea de la D desbordant, com si la representació d’aquella exasperació comprometés un dels suports principals del món. La marxa de la C també li va sacsejar els fonaments, molt més que no es confessava a si mateixa. No esperava que fos ella qui marxés, tan lluny, a la ciutat i perseguint un somni tan solemne. Tothom pensava que allò li corresponia a la A, o com a molt a la B, encara que els seus somnis fossin d’una altra mena. Però, la C? La C sempre havia estat, per dir-ho d’alguna manera, l’element més vulgar, més com de farciment de la colla. I se’n va apartar sense donar explicacions. Ara, la A no sap com parlar amb la C sense sentir-se fora de lloc.

—Com l’heu vista, la C?

La A llançarà la pregunta al ventre del cotxe, tot esquinçant un llarg minut de silenci. De manera ingènua, amb esquitxos de preocupació, perquè no hi hagi cap dubte de les seves bones intencions. La D no parlarà, clavarà els ulls amb més atenció de la necessària en la carretera invariable, deixant que el to de la conversa el decideixin les altres. La B no podrà resistir la tensió del silenci i començarà a obrir, gota a gota, l’aixeta que després faran rajar les altres, amb aportacions agudes i, diguem-ho clarament, retorçades, vestides de bones intencions.

Així completaran la seva tornada a casa, d’aquesta manera ompliran la seva desassossegada inquietud; o, en tot cas, així me les imagino jo, aquesta C vulgar, còmoda, després de la sensació d’afartament que els ha deixat l’estada.

Quantes visites més faran falta abans que la B, la D i la A s’adonin que la meva absència és l’única cosa que els les manté unides?

Traduït per Joan Pau Hernández

Aintzane Usandizaga

Aintzane Usandizaga Lopez (Lasarte-Oria, Guipúscoa, 1988) és llicenciada en història de l’art per la Universitat del País Basc. El seu debut literari va ser el 2019, amb el llibre de narracions Kabitu ezina (Elkar), i aquell mateix any va guanyar el premi Etxepare amb l’àlbum il·lustrat Etxe honetan (Pamiela), juntament amb l’il·lustrador Hasier Iturralde González de Alaiza, Gastón. Ha escrit per a diverses publicacions periòdiques, com ara el diari Berria, i la seva obra més recent és (Ia) guztia moztu eta itsats daiteke, un àlbum creat juntament amb la il·lustradora Aran Santamaria que explora la relació de l’artista Esther Ferrer amb el temps.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.

I no podia haver encertat més amb la comparació. Quan la nina va fer els dos anys li vàrem regalar una pilota de platja de plàstic, dels seus dibuixos animats preferits, que, de llavors ençà, ens acompanya a cada sortida. I cada horabaixa, abans de colgar la nina, el mateix ritual: “On és la pilota? Jo què sé. Rodolant”, fins que un dels dos la troba i la pot estojar. Abans de la nina tot era diferent. Però no només abans que nasqués, sinó molt abans, quan encara no t’havia passat pel cap la idea d’estimar ningú més que no fos jo.

He de confessar que hi ha una cosa que m’agrada, de les temporades que passam aquí: la pluja. Damunt les ones, quan plou, només plou. És l’únic lloc del món en què només plou, la mar. Aquí no hi ha cotxes ni motocicletes ni alternadores ni gent que crida ni veïnats que miren la televisió ni aires condicionats ni rentadores. Aquí només plou. Plou i arriba que no saps si et ve de dalt o de baix, i no saps si el llamp ha caigut devora tu o a l’altra banda de l’oceà, ni si ets home o aigua, ni si voldries transformar-te en un peix com en el conte de Rodoreda. I calles i sents ploure i pus.

En canvi, a tu sempre t’ha encantat adormir-te amb el bressoleig de la mar. Com era, que ho deies? “Si acluques els ulls i escoltes la remor de l’aigua i el nyic-nyac de la fusta humida movent-se lenta, pareix que estam vivint dins una capseta i que, a dins, hi guardam tota la mar. Això em fa sentir que la mar és meva i que no he de tenir por.” Llavors ja em posaves histèric, amb les teves historietes. Segurament aquest va ser un dels motius que van fer que a poc a poc m’anàs avorrint i que, fa només uns dies, decidís que després d’aquesta sortida no viatjaré pus amb vosaltres dues.

“Quina llàstima que aquest sigui el darrer viatge que farem tots tres plegats”, et dic mentre remèn la mel dins el cafè. Però tu no contestes. Ja fa dies que estàs com absent, com en un altre món. Certament la meva decisió ho va canviar tot. Però no em pots carregar tota la culpa. Saps que t’estim. I no negaré que tal vegada em vaig passar una mica. Te’n recordes? Ens vàrem despertar amb el sol, com avui, com sempre. Se sentien els gavians grallar i la mar estava tranquil·la. Vares fer cafè, però era massa calent i em vaig cremar. Llavors em vares començar a explicar una historieta de les teves sobre el millor cafè que havies tastat mai, “tenia una aroma cítrica i era amarg i dolcíssim a la vegada. Duia un poc de cacau orgànic. Era com t’imagines que ha de ser el cafè més bo del món”.

Havia estat al viatge que havies fet al Brasil abans de conèixer-me, al restaurant d’un francès que s’hi havia mudat empès per les ones damunt una taula de surf i que “tenia unes mans de cafè i de xocolata, exfoliades pel tacte diari dels dits amb la terra humida i les carícies de les fulles de les plantes”. Va ser ell, que et va dir que els grans de cafè crus eren boníssims per a la salut, i tu t’ho vares creure. No m’ho vares dir, però per la passió que vares posar en la descripció d’aquelles mans vaig estar segur que havíeu boixat plens de terra i humits sota el sol tropical d’aquell poble petitíssim que ara anhelaves i que t’enyorava des de lluny. També vaig pensar que ningú que s’imagini un bon cafè li posarà cacau o aromes cítriques. I que abans també em miraves amb el mateix enardiment amb què ara em descobries un antic amor, amb aquell desfici tan teu que jo vaig rebre com una veneració cap a la meva persona i que em va fer enganxar-me a tu com una pegellida. Aquell entusiasme massa teatral que ara ja em tenia pertorbat. “He pensat de tornar-hi moltes vegades.”

Quasi sense témer-me’n, ja te tenia les dues mans al coll, estrenyent amb força. No et vares queixar, no vares cridar, ni tan sols et vares resistir. Però la teva mirada… Record els teus ulls clavats en els meus, molt endins, suplicant una clemència que sabien que no arribaria. Oberts, desconcertats, però no sorpresos. Uns ulls plens de mar i d’amor que, ara, només uns quants dies després, segueixen oberts però ja no expiren cap tipus d’humanitat. Crec que va ser per aquesta impressió tan desagradable que, quan vaig matar la nostra filla, no la vaig mirar als ulls.

El cafè ja és fred i jo estic exhaust de son, oscil·lant d’extrem a extrem, com la pilota de platja que rodola al voltant dels dos cadàvers inerts al terra de la cuina. Me’n faré un altre i, després, llançaré els vostres cossos blanquinosos a aquesta mar que tant t’agradava.

Aina Fullana Llull

Aina Fullana Llull va néixer el 1997 a Manacor, Mallorca, on ha viscut tota la vida. L’afecció innata a inventar-se històries la va dur a començar a fer contes i còmics de ben petita. Va estudiar el grau de llengua i literatura catalanes a la Universitat de les Illes Balears. L’any 2018 va rebre el primer premi de la categoria jove del Concurs de Relats en Femení. Després dels estudis va dedicar un any a viatjar i a escriure. Durant el confinament, va acabar la primera novel·la, Els dies bons, publicada per Bromera arran del  premi València Alfons el Magnànim de narrativa 2021; l’obra ha rebut fa poc el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. En sortir de la quarantena es va dedicar sobretot a l’ensenyament de català per a adults. Enguany ha estudiat un postgrau de correcció i assessorament lingüístic (UAB) i un d’ensenyament de català per a adults (UVic). També ha escrit contes per a diverses revistes.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb, en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers dos anys.

Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre de 1922. Com que l’endemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom d’aquell distingit poeta castellà. Avui –encara!–, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: “Juan de la Cruz Fuster, abogado”. Una vegada un pobre home que havia robat una gallina, va tenir la incerta sort que el seu advocat fos jo. Vaig muntar el docudrama habitual: el meu defensat no havia molestat cap gallina, ni havia forçat cap porta, que, naturalment, era oberta… La vida, ai!, és tan fragmentària! No tinc jo caràcter d’advocat, per això em vaig decidir a fer literatura, i vaig optar per canviar-me el nom, pel simple i anodí “Joan”. Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar “Joan de la Creu”. D’altra banda, la família i la gent del poble em diu “Juanito”.

Em llevava a la una del migdia. Em perdia sempre, el sol, sí. De vegades venia algú a dinar o bé dinava sol. Em vaig acostumar a llegir cada dia El Mensajero del Corazón de Jesús, m’agradaven les lliçonetes, les recomanacions, els consells, enmig del santoral o fases de la lluna. De vegades em distreia amb la televisió, poques, quan fa de tebeo… Quants tirs i guerres, uf! I a la tarda llegia fins a l’hora de sopar. De vegades venia algú a fer tertúlia i m’agradava. Però a mitjanit, prou. Era l’hora de la feina. Em posava a la màquina d’escriure fins a quarts de set de la matinada. Un article per a La Vanguardia em podia costar de quatre a set hores. Em costava una mica, sí, perquè sempre he tingut certes manies estilístiques. I a més, havia de fer quatre articles a la setmana i havia d’estar pendent de tot. Veia el món sota espècie d’article, com deia Pla. Ja veieu si estàvem mal pagats! El mal és que em guanyava la vida amb el que escrivia i no podia fer vagues. Hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi vaig renunciar. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt quartilles inútils, hi vaig renunciar. Escriure –fer literatura– és tot això que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança.

No em comprava roba. Per a què? Amb dos pijames, ja en tenia prou. De tant en tant em deien: t’has de comprar una americana nova perquè la que tens ja està passada de moda. Ja no s’estilen els quadrets sinó les ratlletes. Per a què tanta preocupació, si no em movia pràcticament de casa.

A mi em van parir impertinent, i impertinent sóc, no puc evitar-ho. El senyor Pla deia de mi que era una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere d’uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d’una cara de pomes agres. Tenir la cara de pomes agres i ser impertinent, em sembla que no era prou, a vostès ja els ho puc dir, per cremar-me en efígie el 19 de març de 1963. Res no uneix tant com una bestiesa compartida. La cerimònia s’ajustava a les tradicions del gènere: es va celebrar a la plaça Major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació. Per fortuna, no va mitjançar la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del venerable Sant Ofici de segles enrere. De debò, m’hauria agradat assistir al meu “auto de fe”. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre–, només tenim una defensa: la ironia.

La mort em va venir a tustar a la porta a les 5.30 de la matinada de l’11 de setembre de 1981, unes bones ànimes van fer esclatar a les reixes del meu domicili un parell d’explosius de considerable potència. Mitja casa va quedar somoguda, parets destruïdes, quadres i llibres fets malbé, dispers o inaprofitable gran quantitat de material de treball, què sé jo! De rebot, el veïnat també en va patir les conseqüències: cotxes desfets, vidres a miques, algun barandat desconjuntat… Tanmateix, “hauria pogut ser pitjor”, com quasi segur que eren les intencions dels autors de l’acte. No va haver-hi “desgràcies personals”. Fou un miracle que ningú no en sofrís els efectes previstos: qualsevol ferida, la mort. 

La primera vegada que em van obsequiar amb una pirotècnia similar, l’any 78, la cosa no semblava tenir un abast tan dràstic. No sé si els promotors de la broma són els mateixos, o de la mateixa corda: ni ho sé jo, ni s’ha sabut mai. Sigui com sigui, es veu que tenen una idea fixa. I, afortunadament, vaig “passar” aquell dia: vull dir que les bombes em deixaren il·lès. M’hauria fotut sortir-ne afectat per ferides doloroses: una mort instantània, en canvi, l’hauria trobada correcta. A la meva edat –a l’edat que jo subjectivament m’atribueixo–, les il·lusions ja són escasses i un comença a pensar si no deu haver donat tot el rendiment que humanament podria donar. Sigui com sigui, la supervivència em va deixar on era: davant la màquina d’escriure. L’ofici i les conviccions van continuar com sempre. Per què no? No en tinc d’altres. M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

Ja sabia jo que no duraria cent anys, sempre he pensat que viure és antihigiènic, però tampoc no tenia previst morir-me aquell 21 de juny, a seixanta-nou anys. Jo l’única cosa que demanava era morir-me com don Adolf Pizcueta, sense que se n’assabentés ningú i que, una vegada mort, em fiquessin dins una caixa de cartó i simplement em tiressin a un dels arrossars de la Ribera. 

Gemma Pasqual i Escrivà

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, Safor, 1967) és escriptora i assessora del segell editorial Jollibre. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara Serra d’Or, Llengua Nacional, Barcelona Review, Literatures, Caràcters de la UV, El Punt Avui, VilaWeb i La Vanguardia. També ha format part del consell de redacció de l’Escletxa i ha estat membre del consell editorial del diari Jornada. És vocal de la Societat Catalana de Pedagogia (filial de l’IEC) i ha estat vice-presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana pel País València, vocal del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, membre del PEN català, patrona de la Fundació Sambori, patrona de la Fundació FULL i vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià. Ha estat guardonada amb diversos premis a la seva obra, entre els quals es destaquen: premi Samaruc 2002, 2003, 2005, 2015, premi Benvingut Oliver 2007, premi Barcanova 2007 i premi Mallorca 2008; també ha estat finalista del premi Llibreter 2020 amb l’obra Viure perillosament. 

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb, respectivament en basc, gallec i català.

Podeu llegir ací i ací els contes de les edicions anteriors de la sèrie “Un estiu a Galeusca”.

Avui era l’últim dia. El pintor encara no havia posat la corda a les cortines quan un dels guardians va repicar a la porta amb la punta de la llança. La cambra estava tallada per un bri de llum blanquinós per on flotaven volves de pols i freds badalls esgotats. Encara no havia acabat d’encordar l’última de les cortines que la porta es va obrir i va escopir el nan. Va quedar estès a terra. No es va queixar. Entre els dos guardians van alçar-lo i li van fotre una puntada a la panxa. Tampoc va dir res. El pintor va acostar-s’hi i, horroritzat, va manar-los que aturessin aquell joc, que el nan havia d’estar maco. Avui era la darrera sessió i no li podien estropellar el rostre. Maco?, van exclamar. Aquest no quedaria maco ni que li ensorréssim la cara al pati de les meuques! Però el nan no escoltava. Els seus ulls s’havien arraconat a l’altra punta de la cambra, on descansaven les restes d’ossos de pollastre del sopar del pintor, esquifits i punxeguts com fiblons d’escorpí. El guardià més jove, amb els ulls atents per la ràbia que havia hagut de contenir després de la reprimenda del vell maleït que el santíssim rei havia escollit per pintar aquella deixalla, va dirigir-se a la cantonada, va agafar la safata, la va acostar als narius del pobre nan i, després de riure de forma desenfrenada, va llençar-la al passadís escales avall. El raïm va rodolar per sobre la catifa vermella i daurada que embolcallava els graons fent saldrocs espaordits. 

Els guardians van marxar i van tancar la porta. El pintor va obrir els finestrons per esbandir l’ofec dels olis i el vernís calent que durant la nit havien maculat l’aire. El nan ja s’havia assegut al seu lloc i havia reprès la seva posició habitual. Però al pintor li feia mal la panxa. Un home pot amagar-se rere la bellesa del seu art, però tard o d’hora la realitat l’enxampa. Havia fet el cor fort, premut els llavis quan havia calgut, però aquesta vegada semblava que les forces del seu esperit es decidien per deixar-lo a l’estacada. Unes gotes del verí del mal eren païbles, però un got sencer d’aquella aigua endimoniada convertia la set i la necessitat en una trampa mortífera. I no podia abandonar aquella pintura. Havia de fer diners per continuar bevent i sobrevivint en aquest món terrible. No havia previst la seva debilitat i hauria d’haver-ho fet, perquè el dia que li van presentar tota aquella corrua d’ànimes llatzerades perquè n’escollís una per pintar-la ja havia sentit l’enrenou enfosquit de la seva consciència. Havia arribat a palau amb la carta del rei a la mà i l’havien menat fins la sala de les festes. Allà hi havia una taula llarga plena de mam i manduca. També dones amb la pitralada descoberta i homes que els tocaven i els pessigaven els mugrons mentre elles somreien i se’n queixaven i ells els llepaven les panxes d’embarassades i els llançaven vi vermell per sobre l’entrecuix. No era una orgia perquè només jugaven ells. Ningú va callar quan ell va entrar, però en una exhalació el rei el va veure i va manar als guardians que els duguessin les bèsties. Llavors a l’interior del palau va tronar. Una remor ferotge de presagi indolent va travessar totes les cambres i va arribar a la sala de les festes. Una filera de desgraciats, lligats pels peus amb cadenes embellides amb estris de llautó trencats que s’arrossegaven per terra per avisar amb sorolls estridents que s’hi acostaven, se li va palplantar al davant. Uns guardians arriaven una pobra desventurada d’uns dotze anys amb el cervell esbullat i la boca oberta arrebossada d’escuma. L’havien posat sobre una manta i l’estiraven com si fos un moble per sobre les rajoles i no parava de cridar. Que escollís una de les seves criatures, li havia dit el rei. Que la pintés i la fes immortal. El pintor no ho podia ni recordar. Totes aquelles cares bocarrudes de la sala de festes que aquell dia no havien fet més que mofar-se d’aquells éssers descuidats per la mà divina li semblaven llunyanes i, tanmateix, eren allà dins, a la seva cambra, mofant-se també d’ell perquè era incapaç d’acabar la pintura. Va mirar el nan. Aquest no es va moure. Ja tenia quasi tot el rostre acabat. Només li quedava dibuixar la boca. Va alçar la mà i el pinzell va tremolar. Els llavis del nan continuaven closos, tristois. Només havia de fer l’última caparrada. Els pèls de l’estri van tenyir la tela i van dibuixar-li un somrís. Que tinguis almenys pau en aquesta vida eterna, va dir-li. I la pintura va divinitzar el nan. 

Núria Bendicho

Nascuda a Barcelona el 1995, s’ha passat la joventut viatjant i llegint a biblioteques. Tot i que va cursar estudis de Filologia Clàssica, aviat va adonar-se que li agradava més llegir els clàssics que no pas traduir-los. És llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona. El 2021 va publicar la seva primera novel·la, Terres mortes, a l’editorial Anagrama. L’obra va quedar finalista del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, del premi Finestres i del premi Llibreter. També va ser considerada la millor novel·la de l’any en català per La Vanguardia.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb, respectivament en èuscar, gallec i català.

Podeu llegir ací  i ací els contes de les edicions anteriors de la sèrie “Un estiu a Galeusca”

Les granotes viuen
les pissarres es pelen
abaixa la lluentor
si vols sopar,
crema les granotes al foc.

La mare, de quaranta-tres anys, no tenia gaire costum d’endreçar la casa, no netejava gaire el terra, ni la cuina, ni les finestres, ni els lavabos. Altrament, era neta, no es deixava embrutar gaire, feia servir cremes, molts tipus de perfum, sabó. La mare també cantava, com la seva filla, sobretot al vespre, però una mica tot el dia. Des que va morir la filla, cantava això uns minuts abans de sopar:

De què fa olor?
Fa olor de dansa…
Els fantasmes ballen;
nosaltres som els fantasmes.

O això:

Aquesta olor no és seva,
no és seva aquesta olor,
no, no, no, no, NO!
No és la seva olor,
no pot ser.

La mare va morir quatre mesos després de morir la seva filla; llavors el pare se’n va anar de casa. O potser el van fer fora… El més probable és que el fessin fora quan van morir la mare i la filla, diguem-ne al cap d’una setmana. Es podria pensar que va ser el pare mateix qui va tancar la casa i en va marxar quan es va quedar sol, quan van morir la seva filla i la seva dona, que va ser ell qui va plantar aquella cadena gruixuda, lligant la porta i una finestra, però, coneixent les maneres de la gent de per allà, de ben segur que el van fer marxar.

Els primers dies va rondar la casa, dormia al costat del mur del darrere, la que dóna als matolls de la muralla i no es veu des del carrer ni des de la carretera. També va buscar altres llocs per dormir i menjar, com ara l’antiga torre elèctrica, l’entrada del magatzem, la segona paret dels veïns; sempre no gaire lluny de la casa que havia estat seva.

Ahir, finalment, va decidir d’allunyar-se dels voltants de casa seva. Primer per una sendera, i després per la carretera fins que, al cap de 15-16 quilòmetres, va endinsar-se en la muntanya. No coneixia gaire bé aquell indret, tot i que hi havia estat alguna vegada. Recordava molts menys arbres, els quals formaven un sostre sobre el seu cap, de manera que en algunes zones semblava com si fos de nit, tot i que encara era migdia, la calor amainava sota aquelles branques. Li va agradar la sensació, càlida, fosca, humida. Es va adormir entre els arbres, amb el coll tort, i quan va despertar sentia una fam gairebé insuportable. Feia temps que ja no li quedava res al sarró. Va passar unes hores assegut, sense sentir res a l’entrecuix.

Tot i que semblava el lloc adequat, va decidir que havia d’allunyar-se’n. Pocs minuts abans, havia començat a sentir uns cops no gaire lluny: devia haver-hi algú a la vora, allò no eren sorolls d’animals, ni del vent… Els cops s’interrompien sense cap motiu, i hi tornaven, no eren regulars, tenia una miqueta de por.

Quan es va aixecar va sentir una fam profunda, un forat, malestar, les cames toves, suor, la llengua estranya. Va començar a caminar, però, contra tota lògica, es va dirigir cap al lloc d’on venien els cops, en lloc d’allunyar-se’n. Era com si alguna cosa l’atragués cap allà, hi volia anar, cap als cops.

Els va trobar més lluny del que s’esperava, va trigar més d’un quart d’hora a arribar-hi. Es va amagar darrere uns matolls, per veure els cops des d’allà, què eren, de qui, per què. Una petita branca li va esgarrapar el turmell i van brotar unes gotes de sang a la seva pell blanca.

Des del seu amagatall, va veure un home prim, una mena de cabana, no gaire més alta que una persona. L’home arreglava alguna cosa, al costat de la porta, la porta mateixa, el marc, les juntes. Tenia un martell a la mà, moltes eines al voltant, tirades a terra de qualsevol manera. Té un martell, té un martell, es va repetir a si mateix al seu amagatall entre els arbustos amb la mirada fixada en aquell home i en tots els seus moviments. El martell és de fusta, es va dir, el mànec és de fusta massissa, va pensar, tot ignorant la necessitat que tenia a l’estómac.

Duia un ganivet al sarró, no seria difícil acostar-se a l’home de la cabana per darrere, sense fer soroll, posar-li el ganivet al coll, tres, quatre, cinc vegades. Era un pensament estúpid, ho sabia, mai no s’hi atreviria. Es pensen ximpleries, era la panxa qui li parlava, el fred de l’estómac, bajanades. Hauria d’esperar fins al vespre… L’home no vivia allà, no era un lloc per a viure-hi; se n’aniria, havia d’anar-se’n, però deixaria les eines allà, per l’endemà, no havia acabat la feina. Les eines romandrien allà, a terra, tal com estaven, potser dins la cabana, també el martell, sobretot el martell.

No va haver d’esperar fins al vespre, l’home se’n va anar molt abans. Va ficar les eines a la cabana, també el martell, però no va tancar la porta. No hi havia manera de tancar la porta amb clau, ni es podia moure gaire.

Va deixar passar una estoneta amagat entre els matolls, per assegurar-se que l’home no tornava de seguida. Quan es va aixecar, tenia els genolls rígids, però fos com fos s’hauria acostat lentament a la cabana, havia de parar molta atenció allà on trepitjava. Hi va ficar la mà sense tocar la porta gairebé, i va agafar el martell, deixant-hi totes les altres eines. Va tornar al seu amagatall amb el martell a la mà, més de pressa que abans, i es va amagar en la mateixa posició. Va observar llargament el martell, sobretot la fusta.

Així que es va fer nit fosca, va fer un petit foc al seu costat. Llavors ja havia tret la part superior del martell, la de metall. Quan el foc va avivar-se, va col·locar la fusta del martell damunt, sense deixar-la anar. La fusta va agafar color i quan va considerar que estava prou feta, la va retirar del foc i va tirar una mica d’aigua a la cremada. Aleshores, va mossegar amb força i, un cop va tenir tot el tros de fusta cremada a la boca, el va mastegar amb paciència fins a esmicolar-lo del tot. Amb ajuda de l’aigua, se’l va empassar.

Es va menjar dos o tres trossos d’aquesta manera, però amb el quart potser es va confiar massa, i no el va mastegar tant. Tan bon punt se’l va haver empassat li van venir basques i va començar a tossir. Li va costar uns segons fer passar per la gola el tros que se li havia entravessat. Després va escopir a la mà i allà va veure una estella mig cremada que havia estat a punt de matar-lo, i s’hauria pogut morir, com la filla, com la dona: una estella normal, amarada en saliva, tacada de sang.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

la veïna del 1r A,

algú va dir: I què en farem, del seu corb?

Era allà, amb una tristor de corb,

mirant l’horitzó per la finestra.

Vaig emportar-me el corb cap a casa

i la primera nit em va encomanar

un dolor de cames negres.

S’ha mort l’Aurora, vaig dir-li.

Em sap molt de greu, vaig dir-li.

Era una bona dona, vaig dir-li,

Això és casa teva, vaig dir-li,

Bona nit, vaig dir-li.

I ell va dir Bona mort, i va tancar els ulls.

Era un corb que parlava.

I em vaig quedar mirant-lo, gran i

encarcarat, trist.

El segon dia em va donar el bon dia.

Bon dia, bon dia, va dir en veu baixa.

I Bona mort, va dir un altre cop, a la nit.

Va passar el dia en silenci.

Vaig telefonar a la seva filla.

—Sí, em fa companyia, vaig dir.

—Sí, de petit vaig tenir un canari.

—Sí, segur, no hi ha cap problema.

—Sí, acompanya…

—Ara està una mica trist, normal.

—Per cert, com es diu?

El corb es deia Veu.

Veu.

El tercer dia, quan vaig entrar a la cuina

el corb em va dir: Vull un estel.

Com?, vaig demanar, Un què?

Un estel, un estel, va repetir.

Semblava un corb vell,

jo feia deu anys que vivia a l’edifici,

el corb ja hi vivia, quan jo vaig arribar.

L’endemà vaig saludar-lo, Bon dia.

I ell va dir-me Cor.

O això vaig entendre.

Cor, cor. Va repetir.

Vaig descórrer les cortines, va entrar la llum.

Vaig començar a escriure les paraules del corb

en un quadern blau.

Les paraules del corb.

Cada cop que parlava em sorprenia.

Suposo que, si fos un corb

que hagués crescut en un bar, en una taverna,

diria unes altres coses.

Però aquell corb era el corb de l’Aurora

i l’Aurora era una dona que sempre duia un llibre a la mà.

Vaig convidar la filla de l’Aurora a un cafè.

Ella em va demanar que l’acompanyés

a l’apartament de l’Aurora.

Luzia.

Hi entràrem junts i es va demanar:

Quants llibres hi deu haver, aquí?

La biblioteca ho ocupava tot.

També hi havia llibres penjats

del sostre, com rat-penats.

La majoria dels llibres són de poesia, va dir Luzia.

—Li agradava molt llegir —va dir.

—El corb, de vegades, diu coses… —vaig dir en veu baixa.

—Ella sempre llegia en veu alta. Podia llegir durant hores. En veu alta.

—El corb, de vegades, diu coses —vaig repetir.

—Quan era petita tancava els ulls

i el sentia i m’agradava sentir coses que mai més no he sentit.

—El corb… Veu, Veu cada dia parla més —vaig dir.

—Feia molt de temps que era amb ella, més de vint anys.

—Ara parla molt, i diu coses estranyes.

—Coses estranyes?

—Des que ha arribat a casa que no deixa de dir coses estranyes.

—Deu ser poesia —va dir la Luzia.

—Té, segur que la troba a faltar —va dir-me la Luzia—,

la poesia.

Va fer així amb la mà,

prengué dos llibres del sofà

i me’ls va donar.

Eren dos llibres de poesia, és clar.

Diari de la presó,  de Ho Chi Minh

i Uxío Novoneyra.

Recordo que, al corb, li va agradar força

el Diari de la presó,

va estar-se en silenci escoltant atentament

les meves paraules.

És un llibret petit.

A mi també em va agradar llegir-lo i

sentir, així, la meva veu,

amb aquelles paraules traduïdes del Vietnam.

Després Veu es va posar a parlar.

Jo vaig obrir el quadern blau i vaig escriure.

Jo vaig continuar escrivint les paraules del corb.

Quan arribava de la feina,

cercava temps per a poder llegir els llibres

que em deixava la Luzia.

A poc a poc, casa meva

es va anar omplint de llibres

i el quadern de Veu, de paraules.

—A la meva mare li hauria agradat saber

que els seus llibres vénen cap aquí

—va dir un dia la Luzia.

Jo passava hores llegint en veu alta,

al sofà,

amb Veu a l’espatlla.

De vegades ell s’adormia així,

arrupit damunt meu,

cap contra cap.

De vegades vaig a la llibreria del barri

i agafo algun llibre de poesia.

Avui, per exemple, he llegit amb Veu

un llibre de Lupe Gómez

i un altre de Charo Lopes.

En algun moment he pensat

a passar en net les paraules de Veu,

posar-los un títol

i enviar el llibre a un premi literari

o a una editorial.

Cada cop m’agrada més el seu estil…

De fet, ho continuo pensant.

Pel que veig,

i després d’haver llegit poesia

durant tot aquest temps,

la poesia de Veu és més interessant

que no pas alguns dels llibres de poesia que conec.

Segurament, Veu guanyaria algun premi important,

seria digne de veure!

Un corb!

Un corb,

veu principal de la literatura actual.

Umm…

Fins i tot podria guanyar el premi

a l’autor de l’any…

I després, amb sort,

arribarien les traduccions

i seria un fenomen mundial…

Umm…

Des que llegeixo poesia

tinc molta imaginació

i m’emociono amb qualsevol cosa.

Però m’agrada somniar que un corb

entra dins la història de la literatura.

Algun dia ho comentaré a la Luzia,

tot i que no m’hi atreveixo.

Tampoc no m’atreveixo a dir-li

que l’estimo.

De vegades ella es queda amb nosaltres

i llegim poesia plegats.

I després escoltem la Veu,

que sempre té ganes de parlar

després d’un bon llibre.

—Ara’m per sempre!

—Ara’m per sempre!

—ha exclamat avui Veu,

abans d’adormir-se

entre el cap de la Luzia

i el meu.

La Luzia ha repetit Ara’m per sempre.

I jo he escrit al llibre de poesia de Veu:

Ara’m per sempre.

La Luzia ha sospirat.

Hem anat cap al llit plegats.

La poesia ha canviat la meva vida.

Demà serà un altre dia.

Sempre.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

La vida és un rellotge de sorra. Que permet nàixer tranquil·la, viure amb dificultats i morir tranquil·la. Quan la sorra comença a caure pel tub estret del rellotge, les coses es veuen d’una altra manera. Sobretot quan aquesta sorra cau precipitadament, a la velocitat d’un huracà. M’he adonat que morir tranquil·la és l’esperança més bella del món quan he sabut que tenia una metàstasi que pràcticament m’havia corcat tot el cos per dins.

No és fàcil perdre la por i la vergonya davant la mort. Per perdre la vergonya, però, primer cal perdre la por. Jo tenia pànic de la mort. No volia morir. Quan el metge em va diagnosticar càncer de fetge, vaig començar a tremolar, em vaig posar a plorar i vaig tenir una forta crisi d’ansietat a la consulta. ‘Tranquil·la, no tinguis por —em va dir la metgessa—, morir-se no és tan terrible. És la cosa més natural del món. I la més senzilla. Tots estem pre-dissenyats per fer-ho. Els humans som màquines perfectes de morir.’

Tot i sentir aquesta saviesa gairebé filosòfica de boca del metge, he de reconèixer que no em va resultar tan fàcil assimilar la por. No en vaig sortir saltant i celebrant-ho, de la consulta del metge, ni vaig anar xiulant a la primera sessió de quimioteràpia, ni vaig explicar amb un gran somriure a familiars, amics i companys de feina que el cranc m’havia atrapat i m’havia mossegat amb les urpes i no em deixava anar, i que m’arrossegava amb ell cap enrere, enrere, enrere… fins que no podia retrocedir més i jo acabava per cedir.

El primer que vaig haver de superar va ser la fase de la pregunta retòrica de ‘per què a mi?’ No he fumat mai. No he begut mai. Sempre m’he posat protecció solar, ‘pantalla total’. Sempre he pres precaucions a l’hora de cardar. No he relliscat mai pel costat salvatge de la vida. No he estat mai fan de Lou Reed… Llavors, per què a mi?

Però a poc a poc vaig deixar de tenir por del cranc. El doctor tenia raó. Nàixer és el mateix que morir. Som màquines perfectes de morir, estem dissenyats per a això; valdria més que ens diguessin éssers mortals en comptes d’éssers vius, això definiria millor la nostra pròpia essència.

La pèrdua de la vergonya va arribar un cop superada la fase del perquèami?

Perdre la vergonya és reconèixer –primer a tu mateixa i després a la resta, en primer lloc com a reflexió interna i posteriorment en veu alta– allò que sempre has pensat, sentit i, sobretot, callat. Admetre que has anat mil vegades als sopars de la teva colla sense ganes, que has estat deslleial més d’una vegada al vot de lleialtat que vas fer al teu casament, que vas mullar les calces com mai quan et vas embolicar amb la companya de feina en aquell dinar de Nadal, que una vegada el vell que tenies assegut al costat a l’autobús et va ficar la mà per sota els pantalons. I reconèixer que t’estimes més un fill que l’altre.

Això us volia explicar avui a tots dos. Sempre he estimat més la Lili. No sé per què. No tinc resposta. Però és així. Se sol dir que de mare només n’hi ha una. I així és la majoria de les vegades. I una mare no es pot partir en dos. No pot dividir el seu cos, ni el seu cor. És mentida que una mare pugui estimar tots els fills per igual. És una mentida com una catedral. El cor ni es divideix ni es duplica. Això és anatòmicament impossible i també ho és, necessàriament, des del punt de vista emocional.

Per això surto en tots els retrats familiars amb el meu fill no preferit als braços. Perquè no es notés que la meva preferida era la meva filla. És un d’aquells trucs dolents que fem servir les mares per dissimular el nostre amor, però que no serveix de res: en tot cas, no més que per a maquillar un cadàver desfigurat per les urpades d’un cranc.

Estic segura que vosaltres també ho heu notat. Que no us dic res de nou. Pot ser que no ho hagis expressat mai, Imanol, però sempre has estat gelós de la teva germana, perquè sempre has sabut que era la nina dels meus ulls. I tu també, Lili, quantes vegades no t’has aprofitat del meu amor maternal irracional… I és que l’amor d’una mare sempre és irracional, sense sentit, fora de tota lògica i cec davant la veritat més evident.

No em demaneu explicacions. No puc dir per què m’estimo més la Lili, Imanol. No és que sigui més bonica. O més intel·ligent. O més llesta. O més alegre. O més amorosa. O més sensible. Ni perquè va nàixer primer, o perquè el seu part va ser més fàcil, o perquè amb ella vaig tenir un embaràs més bo i vaig dormir millor. No tinc motius, però sí, he estimat (i estimo) més la Lili.

Em sap greu, Imanol. T’estimo, Lili.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

Al meu bloc (el 18 B), en els darrers mesos hi han mort quatre persones, i al bloc 18 A, dues o tres més. Les paraules ‘pandèmia’ i ‘pandemònium’ tenen el mateix ètim? Diria que sí, tenen un significat similar, només cal veure el desgavell d’aquests dies, la confusió que s’ha generat, el caos que s’ha escampat…

Hi havia un pandemònium tremend a l’escala, l’ascensor estava blocat, la gent cridava, se sentien les sirenes de les ambulàncies, hi havia metges i infermeres amunt i avall… Primer, s’havia de baixar un cadàver, a poc a poc, amb cura, i després, l’altre. Jo, mentrestant, vaig agafar els diners de Doña Ángela de la caixa, la vaig tancar i vaig esborrar la contrasenya de darrere el quadre.

—Que algú s’emporti aquest gos! —cridava el metge en cap. Es referia a un cadell de Yorkshire que, totalment espantat, havia entrat del carrer al portal i pujava per l’escala completament perdut. Li vaig fer cas, vaig agafar el gos en braços i el vaig treure al carrer.

—De qui és aquest gos? —vaig preguntar.

—D’aquí no és —em van respondre—. En aquest bloc no hi ha cap gos.

Vaig llençar les escombraries, vaig fer una volta per la urbanització i em vaig asseure en un banc que hi ha al jardí de davant dels blocs, amb el gosset al meu costat, a fumar una cigarreta. Al cap d’uns deu minuts, vaig veure una dona passar davant meu, parlant sola, capmoixa, plorant. A crits, li vaig preguntar si coneixia aquell gos. Així com el va veure va començar a cridar boja d’alegria i a córrer cap a mi.

—Oh, la meva Lutxy, gràcies, senyor, on l’has trobada? Et faria un petó, o dos, o una abraçada llarga, però en aquesta fase no es pot, ja ho sé, moltes gràcies de nou… On era? Lutxy! Que bé!

No recordo en quina fase del confinament érem, però sé de ben segur que no es podia, tot i això, la Luisa em va convidar a pujar a casa seva i jo vaig acceptar de seguida. Viu al 18, però del bloc A, al 2n D. Vam prendre cafè amb llet amb unes galetes i, considerant potser que la invitació es quedava una mica curta, va treure una ampolla de rom, que era mig plena. Jo en vaig prendre tres xopets i la Luisa un parell, mentre xerràvem sense parar. Em va dir que treballava no al Corte Inglés, però en un d’aquests grans centres comercials, al departament de roba i calçat, i em va explicar que estava sola a l’apartament, i que estava encantada d’haver trobat la seva estimada Lutxy, perquè l’havia donada per perduda. Allà vam passar la tarda. Bé, allà…al dormitori, per ser més precisos… vull dir al llit, i no en un llit qualsevol: era un matalàs d’aigua! al dormitori, per ser més precisos, vull dir al llit, i no en un llit qualsevol: era un matalàs d’aigua! Pensava que ja no hi havia trastos d’aquests.

Es veu que la seva parella era vigilant de seguretat en un hospital i feia gairebé tres mesos que no el veia. La Luisa em va explicar que l’home treballava fent torns, en un hospital a 45 quilòmetres d’aquí; que treballava una setmana sí i una altra no. Pel que sembla, l’inici de la pandèmia el va enxampar allà i, com que l’hospital és en una altra província i, a més a més, en una altra comunitat autònoma, doncs, la Luisa havia passat sola aquestes llargues i avorrides setmanes. Ara es dedicava a fer màscares a casa, per a la seva botiga, fins que tornés a la rutina laboral. La Luisa em va explicar això i molt més, mentre érem al llit. Fins a les vuit del vespre. Llavors, va sortir al balcó a fer la sessió diària d’aplaudiments i, aleshores, jo em vaig retirar al meu bloc.

Tal com va expressar el reputat escriptor anglès Doctor Johnson: ‘Per aclarir les idees, no hi ha res millor que tenir la certesa que t’han de penjar indefectiblement avui a les tres de la tarda.’ Jo també em trobava en una situació similar: una setmana més i seria al carrer, perquè el 18 de març a les tres de la tarda em feien fora de casa. Coi de covid-19! De debò que em fa molt de mal tot això que passa, em fa molta pena per tots els qui han mort, i ho sento moltíssim per tot el dolor i tota la desgràcia causada pel maleït virus… Però en el meu cas, m’ha solucionat els problemes i maldecaps que tenia abans de la pandèmia…

Tinc 55 anys, em dic Hilario B., sóc llicenciat en Història, fins fa cinc anys treballava en una escola privada, com a professor de llatí, grec i història. Amb la crisi em van fer fora. Vaig intentar de trobar qualsevol tipus de feina aquí i allà, tot en va. Al final, em passava el dia a casa, tancat, sense feina. Com ara amb el confinament. Aleshores em va abandonar la meva dona Rosana, i em va deixar amb tot el merder, és a dir, amb tots els deutes. Se’n va anar de casa amb una mena de guru.

—Que n’ets, de ximple, Hilario —em va dir la meva dona—, ja ningú no utilitza la paraula ‘guru’. El Roman Javier és un coach fantàstic.

—Que és què?

—Un guia energètic-espiritual.

La Rosana em va explicar que jo li taponava totalment els canals necessaris per a canalitzar l’energia, que per culpa meva no trobava el seu ésser holístic i que se n’anava a València amb el tal Roman J. Crec que la secta aquesta es diu ‘gnoseoecologia’.

—El Roman Javier m’allibera tots els txakres i m’ajuda a trobar-me a mi mateixa.

Aviat farà quatre mesos que va començar el confinament, amb la pandèmia de la covid-19. No em queixo. Si no vaig a la seu de Càritas, ells em porten el dinar i el sopar a casa. No sóc l’únic; l’altre dia, el repartidor em va dir que portaven menjar a sis famílies del bloc 18 A i que aquí, al bloc 18 B, en repartien a cinc pisos.

De fet, ara mateix no sé en quina fase som, ni si és permès, però jo vaig a casa de la Luisa quatre tardes per setmana: ens fotem unes bones sessions al matalàs d’aigua, fins a les vuit del vespre. Quan comencen els aplaudiments, tiro cap a casa. A més a més, he trobat feina: ajudo la Luisa a fer màscares. Em dóna uns calerons cada setmana.

Amb els diners de Doña Ángela –que al cel sia, 3.700 euros–, ara en tinc prou per a pagar el lloguer, per quedar-m’hi un any com a mínim. A més, mentre duri la pandèmia, amb la nova legislació, els voltors dels bancs no poden desnonar ningú.

—Has tingut molta sort, Hilario, amb la covid-19! —em deia l’altre dia per telèfon el Celso, un amic que tinc al sindicat. Va ser ell qui va negociar amb el banc el problema que tenia amb casa meva, i ell els ha lliurat els diners que li vaig donar i ha negociat l’acord.

—Doncs, sí, no ho saps prou! –de fet, no en sap res, de la Luisa–. Realment sento com tothom el patiment de la gent i totes aquestes morts… Però ara mateix signaria perquè la covid-19 durés sis mesos més…

—Que hi signaries? Però què dius? –em respon el Celso, una mica escandalitzat–. De debò? I que la situació continués així?

Doncs, sí, hi signaria. I després, si arribés la covid-20, jo a favor, també…

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

El diari m’ha enviat a fer la crònica dels camins cegats, de les aldees a les quals no torna ningú perquè els fou decretada la derrota en un edicte anònim com un libel. Vaig en el meu tot terreny de tercera mà amb l’emoció, no exempta de temor, de les pioneres que es van aventurar en el salvatge oest. M’obro pas per l’imperi dels esbarzers, pel domini de les ortigues i dels llangardaixos, cap a un passat que sempre m’ha costat imaginar.

Començo per Penalonga. Ho faig recordant la manera d’esperonar les criatures perquè es mengin primer el mos que menys els agrada, amb la promesa d’obtenir, al final, una gratificació saborosa. En el meu cas, tal vegada la recompensa serà un contracte fix. En la llista de trenta-una poblacions, les necessàries per omplir cada dia de l’agost, apareix aquest lloc situat a set-cents metres sobre el nivell del mal, una vall entre muntanyes d’altitud diversa. Per al coordinador de la secció és un nom més, per a mi és dolor en carn viva. Dolor heretat com el color dels ulls, la textura dels cabells o el nas. Tanmateix, ell no ho sap i jo no l’hi diré.

L’àvia no podia veure un ganivet sense posar-se a plorar. El psiquiatre deia que patia belonefòbia, por insuperable a tots els objectes tallants i punxeguts. No recordo veure-la pelar una patata ni tallar una llesca de pa per donar-me el berenar quan la visitava. Malgrat que s’ocupava de la casa, com gairebé totes les dones de la seva generació, hi havia un munt de coses en què l’havien d’ajudar. 

Mai no havia estat aquí, però en reconec la placeta al voltant de la qual es distribueixen les cases. Conservo les fotografies que va fer el besavi quan va venir de Cuba. L’àvia recordava la càmera Ernemann, que s’obria com un petit acordió i recollia les imatges que ell, en acabat, revelaria en el seu elemental laboratori.

He dit cases, encara que n’hauria d’haver dit pardines. Ara soc jo qui els fa fotografies amb una Nikon digital que em van regalar mos pares quan vaig acabar la carrera. Pardines, edificis en ruïnes. Quatre. Quatre històries enrunades com castells de sorra a la vora del terror que va ser mar amarga batent contra els murs.

La casa dels meus avantpassats. Àmplia balconada i corral tancat. La gran portalada dreta, però declinant, sostinguda per una única frontissa gastada pel rovell. La llar de foc, quadrangular, que un temps estigué guarnida en totes quatre cantonades per olles de fang. Com per miracle, en sobreviu una en la confluència de les dues cares adjacents del prisma que encara no ha abatut el vent. 

Tanco els ulls i el meu cervell recompon l’edifici gràcies a les fotografies que tantes vegades he contemplat. Al davant, l’àvia és l’única noia entre tres nois adolescents. Torno a obrir els ulls i la realitat em colpeja com una enemiga cruel. Decideixo entrar-hi, fins i tot sabent el perill que corro. La part baixa és un caos de runa i mobles desfets. La gran amenaça és el sostre, inexistent en molts espais de la que fou la planta alta. Em venen calfreds, però inicio una pujada tan arriscada com cautelosa. 

Grinyolen els taulons, cosa que és un avís. Multiplico la prudència i camino a tocar de les parets, on el terra sembla estar més ferm. En tres de les vuit habitacions, les parets pengen en lloc de recolzar en el terra que no hi és. Les altres cinc han tingut una sort desigual. N’hi ha una gairebé intacta, amb un armari encastat. N’obro la porta i descobreixo que té un doble fons. Cerco dins la motxilla una petita navalla amb què faig palanca per alçar la tapa i accedir a l’amagatall. Cedeix enmig d’un núvol de pols. Així que cau la polseguera, puc veure al fons un quadern de tapes dures, d’aquells que es feien servir per dur la comptabilitat, i una carpeta farcida de papers, de vetes vermelles descolorides pel temps.

Amb la càrrega, la baixada es fa més dificultosa que no pas la pujada. Tanmateix, m’oblido de la cautela perquè una força invisible m’impulsa a sortir-ne de seguida. Un cop fora, em fixo, a poc a poc, en les altres pardines. El d’escala amb replà, on la meva àvia jugava amb en Tino i la Rosiña a fer que prenien un cafè imaginari en tasses d’herba de melic. La de l’infaust senyor Onofre (quan en pronunciava el nom, cosa que feia poques vegades, la veu de l’àvia s’enronquia). La de les germanes soles i grans, totes dues casades per poders amb els que havien estat els seus xicots aquí i que mai no van tornar d’allà. 

Havia sabut del crim per l’hemeroteca del diari. Encara estudiava la carrera. Mentre cercava velles notícies del municipi en què s’assenten les meves arrels paternes, vaig topar amb el que havia succeït setanta-cinc anys enrere. Un sexagenari, en un rampell –avui en dirien brot psicòtic o alguna cosa així–, havia matat a trets tots els habitants de Penalonga i després s’havia suïcidat. Tretze, amb presumpte autor de la massacre, els cadàvers que van aparèixer a l’escenari de la tragèdia. Una noieta va salvar la vida perquè va sortir corrents i va anar a refugiar-se amb la mestra.

‘La noieta era jo –em va dir l’àvia quan li vaig comunicar la meva troballa. Havia intentat clavar un ganivet a aquell home que pretenia abusar de mi. Ell va embogir. Va anar a casa seva a buscar l’escopeta i va entrar en les altres tres, que tenien les portes obertes com era costum. No quedà ningú viu, tret d’aquesta que et parla. Vaig sortir corrents, temorosa del que acabava de fer. Em semblava sentir crits i trets barrejats amb els batecs del propi cor. Vaig anar a demanar ajut a la senyora Clara, a A Castiñeira, a dos quilòmetres de Penalonga. Visc amb el remordiment de ser la culpable de tot. Mai hi he volgut tornar’. I l’àvia es capficava en aquell lloc del pensament que li posava els ulls tristos.

Asseguda al cotxe, llegeixo el llibre de comptes i cerco entre els documents del besavi. Hi descobreixo que tots van morir per un deute de 20.000 rals que havia contret el tal Onofre amb el meu avi. Avalat amb la millor finca de l’home, el termini per al pagament vencia el dia dels fets. 

Deixo per demà la visita a Castroncelo, l’aldea que es va cremar sencera fa més de mig segle, i vaig a trobar l’àvia. Quan li explico tot, un somriure endarrerit més de vuitanta anys se li instal·la als ulls.

Traducció del gallec d’Eduard Velasco

Per tal de saber la veritat, la dona va abandonar el llogaret durant uns quants dies, hi hagué qui va dir que demanaria consell a Abaçaí. Es va emportar la xurema sagrada i va pintar-se el cos amb la memòria de les que havien estat. Quan va tornar, estava prima i va parlar per a totes. Les mestres li havien fet veure el famolenc Ipuriara nedant entre el fang; tanmateix, també li havien assenyalat el camí fins a la Terra sense Mal. Aleshores es va fer el silenci. La Terra sense Mal. Tothom recordava quan, amb l’ajut d’ells, els maíras gallecs havien derrotat els portuguesos i els pares jesuïtes havien estat expulsats de les aldees. Es van acabar les paraules de ferro i pólvora. Els inferns i els pecats. Amb tot, ara aquells mateixos maíras devoraven la selva i duien vaixells fins a les platges, carregats d’homes i de dones amb el color de la nit calma. Ho feien en nom de la República Gallega i de la Companyia Gallega d’Índies. Tal vegada, amb el camí a la Terra sense Mal hi hauria un altre futur, tal vegada… 

—El desconcert és un arbre molt alt —va afirmar una noia.

La dona va fer que sí quan va sentir aquelles paraules. La va acaronar. Anirien plegades fins a Compostela de Recife, i allà demanarien per parlar amb el governador, un home barbut amb qui ja havien signat pactes. Totes dues, d’aquesta manera, van començar a fer uns quants dies de camí. Travessaren horitzons de verds infinits. Van obrir corriols solitaris. Van alimentar-se de fruits de coaçú i xatobá. Begueren suc àcid de xenipapo, foc a la pell estimant-se tan soles. I, silents, van travessar territoris d’uns altres pobles per a no alertar la guerra ni incomodar els més vells. Fins que, per fi, després d’unes quantes albades, van albirar la ciutat que s’alçava rere la murada. Així, totes dues van traspassar la porta de Santiago amb els cossos pintats i els ornaments als cabells.

La ciutat bullia en carrers plens de gom a gom. La ferum estovava l’enteniment i els arbres eren parets sense ombra. A més de soldats, en van veure unes altres com elles, vestides ja a la manera de les europees, també esclaves que portaven ombrel·les de dones blanques i, evidentment, fileres d’homes negres que carregaven mercaderies des del moll. Van sentir, tot d’un plegat, el tuf de la sang i, com per atzar, totes dues van pensar en flors de mandacarú per allunyar tanta tristor. Tot seguit, van travessar un pont llarg que comunicava amb una illa. La més gran semblava embadalida de veure les cases i les bèsties i de passejar per aquell tronc gegantí que anava d’un cantó a un altre de la maresma amb arcs de pedra i de fusta. L’altra sabia on havia d’anar. Coneixia la ciutat, caminava decidida per carrerons i passatges. Quan la més jove li va demanar quan era que havia estat allí, en aquella munió de gent, la dona li respongué que mai no havia necessitat venir a veure els blancs. Els europeus sempre les havien trobades abans, empesos per l’abundància de metall groc, sucre i fusta vermella. Per contra, havia estat la xurema sagrada la que li havia ensenyat els camins per a arribar-hi, com també havia covat l’orgull i la memòria del que eren.

El governador va decidir de rebre aquella reina índia, que feia anys li havia ofert suport en la seva lluita contra portuguesos i castellans. Ho va fer, en part, perquè, des de Compostela, la República havia enviat la vetlladora major per a fiscalitzar la companyia i aquells territoris allunyats. Aquella dona es devia haver endut una bona impressió de la ciutat que ell alçava enmig dels salvatges. Per això ja li havia ensenyat el zoològic, els carrers empedrats, els canals, la sinagoga… Ara comprovaria també la benvolença amb què allà tractaven els indígenes. Va rumiar-hi. El Palau del Govern era un edifici rectangular amb dues torres altes, l’una feia de fanal i, l’altra, d’observatori astronòmic, i era a prop del Castell de les Cinc Puntes. Havia de pensar bé el lloc on rebria les índies per provocar-los admiració, tant a elles com a la vetlladora. Així que va triar la sala d’audiències, amb les fustes de peroba rosa i els quadres acolorits sobre aquella terra fabulosa. Les dues natives van arribar amb la pell pintada, guarnida amb signes estranys, ben diferents dels de la tribu de les Janduí, de les quals es veu que eren enemigues. El governador va romandre assegut en una cadira alta i va oferir un escambell baix a les dues dones. Dempeus, gairebé oculta en les ombres, la vetlladora major de la República va mirar l’escena des d’un racó de la sala.

—Aquells que vosaltres mateu alimenten el temible Ipuriara —digué la nativa.

El governador va notar-se incòmode en sentir supersticions que amb prou feines comprenia. De cop i volta, s’havia posat nerviós pel que pogués pensar la vetlladora, una dona que semblava creure realment en els principis de justícia de la pròspera República de les Santes Germandats de Galícia.

—Jo he vist com llençàveu al manglar la carn humiliada de les esclaves.

—Jo he vist com hi escampàveu els cossos assassinats de les que habiten al bosc.

El governador va aixecar-se enfadat. Com és que l’índia sabia això?

—Vinc només per advertir-vos que l’Ipuriara, el monstruós home-peix que heu despertat, acabarà devorant-vos a tots en una pesta sense remei.

—Vinc només per exigir-vos que atureu la matança, que s’acabi aquesta cobdícia que us infecta i us mata. 

—Potser ja és massa tard.

Llavors les natives es van aixecar. Van mirar de fit a fit el rostre ocult de la vetlladora i van saber que, en aquelles pupil·les femenines, hi havia també els somnis d’una terra diferent. El governador va estar-se callat, sense atrevir-se ni tan sols a detenir-les. Tot seguit, la vetlladora major, tancant els ulls, va comprendre que les dues dones portaven al damunt el camí cap a la Terra sense Mal. La mateixa que ella, des que era una nena a Compostela, feia tota la vida que cercava.

(Traducció del gallec d’Eduard Velasco)

A la taverna hi hagué qui va remullar els quatre cognoms aquells en un sol y sombra. El del mig és anglès. I quin és el del mig de quatre, babau? Que un dels del mig és nom anglès i això va fer créixer qui entrés al casalot per la porta del pati sense ni tan sols descavalcar la muntura. Ho sap el ferrer, que li ha llogat la cavalleria per un mes i li ha donat plata de fora. I això dels noms? El nom l’hi ha deixat al document que han signat perquè no li torni la bèstia que no és. Van sonar les fitxes del dòmino sobre la taula com si es desmaiés un esquelet sobre la pròpia llosa. Saps què et dic? Que no es pot confiar en la gent de fora, per molt que el seu avi fos o fes. Caldria tenir una justícia diferent, sembrar un costum que fos profitós entre el poble, és a dir: si una casa queda buida i no és reclamada durant més de tants anys, passarà a disposició de qui la vulgui i la pugui mantenir. Parles d’una casa com si fos un gos abandonat? I doncs, què són les cases, sinó animals abandonats? Que no es moren, si no se’n té cura, no acaben caient?

El ferrer no va voler anar aquella nit a la taverna perquè n’havia donat la paraula i qui escup damunt la mà per donar-la és de tan bons pares com qui escup a la mà per agafar la maça i les tenalles, hereu de Vulcà. El ferrer era un poeta oral perquè no tenia prou mans per a picar damunt del metall i escriure, així que la nit la passava llegint i el dia fotent hòsties al ferro mentre declamava versos que se n’anaven tan bon punt li sortien de la boca com cercles de fum; tampoc podia fumar ni gratar-se on li picava, el ferrer. S’havia quedat atrapat en aquella veu fonda que deixava anar les esses com una criatura i les erres com un bufador i li havia promès no dir res, com a mínim, durant els dies que trigués a acomodar-se a la casa i sortir al poble a buscar les primeres vitualles. S’emportava la mula, acabada de ferrar, i la paraula i això, per a un ferrer poeta, és com si se li haguessin emportat l’ànima com a ostatge.

El notari havia fet un cabdell amb els paperots i els havia lligat amb una veta púrpura amb què marcava les coses importants i escatades. Per fi havia posat el punt final en l’escriptura d’acceptació d’aquella heretat que havia quedat en suspens durant tantes generacions que feien relliscar l’embalum de la mola de pedra i fusta del casalot de Portavia. Després va encendre un cigar curt i negre com una presa de xocolata i se’n va felicitar amb dues pipades que li van xiular dins els pulmons. En lila més clar ja tenia mig fet el seu testament.

Les dues veïnes van obrir-se en magnòlia perquè la Balbina es posés al centre i els ho expliqués. Aquella nit, per primera vegada en molts anys, no dormia a la Portavia, sinó al seu propi llit. No aclucaré l’ull. No hi he dormit ni una sola nit, en aquest llit, només la del casament i no vaig dormir, ja sabeu. Hi vaig fer totes les filles, en aquest llit, però van ser totes a la llum del dia, que prou sap déu que he dedicat la vida sencera a tenir cura del casalot a les nits, i que em sé el nom de tots els ratolins, que a l’habitació encara és calenta la cendra de la llar de foc i la llana del matalàs té ben marcada la forma del meu cos. Les veïnes van fer que sí amb el cap, i fins i tot una es va fer la imatge mental del clot al matalàs i l’altra va pensar en quant devia haver guanyat la Balbina per poder dormir gairebé d’hotel durant els últims quaranta anys.

El que les veïnes no sabien, ni el ferrer, ni el notari ni la patuleia de la taverna, era que la Balbina es treia de la màniga el mocador del nas per eixugar-se el degotall de la pena, no pas d’haver perdut la feina, que prou que li havien promès els quatre cognoms de passar-la al torn de dia per netejar i cuinar, que a veure qui li canviava a ella l’horari després de quaranta anys fent el mussol amb llibertat per la Portavia. El pitjor de tot allò de l’arribada era acomiadar-se de la senyora Catarina, xssst, silenci, muts, ningú en pot saber res, Balbina, o et prendran per boja, però les pèrdues les ploraràs i va tornar a mirar l’escut d’armes sobre el frontispici: un pont, sis rodelles sobre fons atzur, les tres fulles de figuera dels Figueroa i el bust petri del fantasma, tal com se li apareixia tres nits cada setmana.

I Quatrecognoms va picar amb els colzes i amb els talons per veure si aconseguia esponjar el matalàs endurit i donar-li una altra forma. Li era difícil trobar assossec, tota la casa feia olor de lleixiu i de bullit, cols, verdura, no sabia què era allò però el cos i la ment no se li calmaven gens, amb aquella ferum. Havia matat la llum de la llàntia i només quedaven les brases de la llar de foc i va ser així com va poder veure, mig translúcid, mig a contrallum, aquell cos embolicat en fum o gasa, no se sabia bé perquè no es deixava tocar, només el tocava ella grimpant pel llit per damunt del seu cos, recolzant-se primer als turmells, després als genolls i al maluc, desvetllant-ho tot al seu pas lent i gèlid, fins a despertar-se amb un petó fred i aspre que feia gust de pany de porta però que escombrava tots els sentits.

Per fi t’he trobat. Quatrecognomsdosguions va deixar-se arrencar botons i vetes i anonimat i va saludar la Catarina com acostumaven a fer-ho anys enrere, quan totes dues eren joves, lliures i eren vives. La muntura es va esvalotar al pati perquè tothom sap que poden olorar els esperits i va sonar la tronada, que és el que passa quan dos s’ajunten.

Feia deu anys que no es veien, i podien xerrar de mil coses, però la Nere sabia que algun dia arribarien a aquell punt, per la qual cosa hi desvia la conversa, perquè així sigui. A més, des d’on han quedat –l’estació de metro de Callao– fins al lloc on es troben ara –un bar genèric–, han tingut temps de sobra per a desgranar mil i un temes metafòrics: és a dir, tot allò que tenen a dir-se dues amigues íntimes de la universitat que, en acabar els estudis, es van allunyar.

La Marta viu a Madrid. La Nere és a la ciutat per motius de feina.

Una setmana abans del viatge, finalment es va atrevir a enviar un whatsapp: li va escriure que hi anava i que a veure si, per casualitat, i només si li anava bé, potser li venia de gust quedar per fer un cafè, després de tant de temps.

La lectora es troba amb la Nere en aquest precís moment en què està a punt d’explicar-li a la Marta allò que li volia dir.

Pensa que quan està nerviosa fa moltes pauses i fa servir paraules massa denses i que vol expressar massa coses alhora i que al final pensa que de la boca només li surt un embolic, però que, en el fons, sap que és força eloqüent i que sap guanyar-se qui té davant tot enllaçant paraules que lliguen molt bé les unes amb les altres –una fera radicalment discursiva.

Fa un glop a la beguda, com fent veure que havia interromput les seves paraules perquè tenia set, i continua:

—Per exemple, l’altre dia, parlant amb la meva companya i amb una altra amiga, em va venir una cosa a la memòria: recordes que vam anar a aquell festi pels volts del 2009? Em vaig passar el cap de setmana de morros. És a dir, desitjava anar-hi, però alhora sentia una ràbia a la panxa, o un nus, o un no sé què, que m’impedia estar relaxada, i ara em fa vergonya pensar com en vaig ser, d’esquerpa, tota l’estona, i que vaig ser una autèntica imbècil amb les teves amigues, però recordo especialment una sensació: quan vam entrar a la tenda de campanya i ens vam estirar cadascuna a la seva màrfega, sense sortir de marxa perquè jo estava insuportable, recordo que érem allà i que vaig sentir el teu cos estirant el meu, que vaig sentir el cos bategant de sentir el teu tan a prop, i que alguna cosa en el racó més profund de la meva ment va entendre-ho, però jo no; que no em vaig adonar que era possible, i també senzill: allargar una mà, plantar-nos cara a cara. Així que vaig girar l’esquena, metafòricament, al meu desig, i a tu, en canvi, et vaig girar l’esquena literalment. Em vaig acabar adormint. Deu anys després m’he recordat d’aquella nit i alguna cosa m’ha fet crac en adonar-me del que em vaig negar a mi mateixa –torna a agafar aire–. En fi, que amb això et volia dir que, bé, que en aquell moment no n’era conscient, però que, doncs això, que tenia un crush amb tu.

No li ha dit que en va estar enamorada, tot i que realment ho pensa, que estava enamorada de la Marta. Però li fa saber allò que li volia fer saber. Com també li va fer saber allò que li havia de fer saber fa uns quatre o cinc anys, quan, amb motiu de l’aniversari d’una de les dues, van començar a xatejar i li va comentar que ara sortia amb noies.

No està orgullosa de les dreceres que ha agafat i encara menys quan pensa que algunes persones van proclamar, pronunciant ben clarament totes les síl·labes, que eren les-bi-a-nes, en una època en què per una cosa així et podien a acomiadar –i no només això–, i també quan pensa que elles hi van posar els seus cossos i que ella, en canvi, encara s’entrebanca amb aquest tipus d’embuts –quan alimenta la relació causal que pot haver-hi entre aquests dos fets, no sol saber què fer amb la culpa.

En definitiva, aquest tema sempre li ha provocat maldecaps. El problema no va ser identificar per fi allò que li rondava per dins –la qual cosa la va alleujar, de fet–, sinó les seves conseqüències: haver de dir-ho –va dir–; haver de dir-ho una vegada i una altra –dir-ho una vegada i una altra–; adonar-se que aquell haver de dir-ho no s’acabava mai. Que no semblava que s’hagués d’acabar mai. La Nere mai no ha tingut cap vocació de fer-se notar d’aquesta manera. Durant molt de temps va creure que certes coses eren drets, i no privilegis –com ara guanyar seguint les regles, tenir raó–, i que a ella també li pertocaven.

Tanmateix, aquesta vegada, el moment en què la lectora es topa amb la Nere (febrer del 2019), és molt especial. Aquí, la Nere no té cap obligació amb ningú. Digui el que digui, ningú no li cantarà les quaranta a Twitter ni enlloc, i només es representarà a si mateixa. Aquí, es troba cara a cara amb el seu passat: un passat irrecuperable, que podia haver estat i no va ser, fruit del que llavors no sabia i d’allò que no va dir. Aquí, només pot beneficiar-se o perjudicar-se a si mateixa i a qui ha estimat: se sent lliure.

Ha deixat enrere l’última esberla de la pedra que durant tant de temps ha portat als pulmons.

S’acomiaden cordialment. Es fan les promeses habituals, sabent que, encara que les compleixin, només ho faran de manera parcial. No hi fa res. La Nere ha sentit pau –amb vint anys la menyspreava, amb trenta la desitja–, però ha aguantat fins a l’hotel. Obre la porta de l’habitació, seu i plora amb ganes, fins a buidar-se del tot.

L’escriptor viu dins la pertorbadora realitat i se’n fa creus, dels esdeveniments que l’envolten arreu i el trasbalsen. Ahir vespre, sense anar més enfora, una amiga que trobà pel carrer se li aferrà pel coll mig plorosa i li va dir que duia quatre cerveses perquè acabava de deixar la mare, amb la malaltia d’Alzheimer, a una residència. I allò li feia un maler. Però més maler li produïa haver de tancar amb clau la porta de la cambra perquè passava pena que sa mare pogués assassinar-la durant la nit. És això la realitat? Em sentia com dins un somni que desplaça, condensa i dissemina la malenconia d’un capvespre tardoral amb ciclogènesi catastròfica. Què passa quan un home no sap, o no pot, o no vol, desitjar, gaudir i estimar? Gairebé sempre tens aquesta seguretat falsa de creure que ja has pogut copsar tots els fils del relat, quan encara no saps ni tan sols si el personatge principal, aquell que escriu en primera persona, voldrà aparèixer al centre de l’escena i ben a prop del públic per dir en veu alta tot allò que el fa sentir, que el pensa, que el crea, que el mostra. Treure les lluors del cristall de la ganga opaca és la meva feina. Ho sé. I de cada vegada em costa més no deixar-me arrossegar per la ganga. Aquesta pedra sense interès pràctic que acompanya un mineral metal·lífer em sedueix com una mala cosa. I em perd entre les dureses de l’opacitat d’un material que cal encendre amb les clarors de la contarella perquè pugui mostrar tota la informació misteriosa, radiant i vertadera que duu dins l’aparent foscor. Feines de manobre, feines de cal·ligrafiador dels no-resos que deixen així mateix una ditada en l’argila del lector. No sé si m’enfil massa per explicar un protagonista que em fuig, que té natura d’anguila, com diria mestre Llull, i llenega entre les mans quan més et penses que l’has caçat. El caçador ha de ser més pacient.

Ja ho deia mestre Pla en aquell consell que donava als qui tenien aquest vici absurd d’escriure. Cal ser com el caçador: atent, pacient i amb aquest estat d’eretisme (allò que et posa els pèls drets) que quan l’ocell apareix dins la teva perspectiva estiguis a punt per a caçar-lo al vol.

Jo sent amb la raó i tu raones amb la sensibilitat, no ens podem entendre mai. Potser caldria donar elements de l’escena on l’home esdevé mirall i es perd sempre seguit entre imatges de miralls. La dona, allà al fons, jove, asseguda damunt el llit davant la finestra per on es veu la bellesa de la mar. Crec que la composició pot arrossegar el lector dins una atmosfera de l’estimat Edward Hopper. No cal ser tan perfeccionistes. Podria ser una seqüència d’Antonioni o de Bergman, una seqüència d’un cinema moralista francès que ens fa veure el món i les relacions entre les persones. Ell no té projectes. Ell sap que allà hi ha el cos d’una dona que podria ser desitjada. Fuig de les paraules que puguin confegir-lo amb l’altre cos. Hi ha un mantell de protecció que ha filat ell mateix per no deixar sortir cap sentiment, cap emoció, cap torbació.

Perquè si el miram de prim compte podrem saber entre reflexos i clarobscurs d’espill que comença a créixer dins ell el delit de la torbació: una frenesia que li puja per les cames amb la lentitud dels segles. Ell mira cap a la cambra on la dona ha mogut un poc el peu dret cap endavant. Els velluts de la claror capvespral donen al seu cos tints de porpra. Però en l’espera que destil·la tota la posició femenina no hi ha l’audàcia de cap gran gest. Cal saber llegir els plecs d’aquest vestit que s’ha tret i que reposa damunt el cobertor d’un granat que fa aigües. La col·locació de cadascuna de les coses que han tocat aquell cos jove no és convencional.

La veig sense veure-la, la sent sense sentir-la, desapareix i de sobte, en una ombra imprevista, ella és allà. A ell li sembla que fa eternitats que es troba allà. La intensitat de la percepció de la seva presència no nega un art de la desagregació, com si es desfés en bocins per dedins mentre veu com passa el temps sense gens de misericòrdia. No diu cap frase llarga. La pensa? Té el cap ple de somieigs, encontres, escapades lliures, traces i empremtes. L’olor esmolada de la saladina que ve del mar li manté els sentits ben desperts.

La història hauria pogut començar fa molt de temps, lluny de la lletra, quan un bergant gai refusava la relació amb na Rosa, un horabaixa plujós. Degué pensar que les seves sexualitats no es fixaven damunt els mateixos objectes. Era capaç d’escriure silencis en què les frases respiraven i el duien allà on no volia anar. Escolta el mar que arriba per les retxilleres de les finestres tancades. Fa un venteguer. Abans ha baixat fins el caló d’arena, tancat entre dos farallons i un penya-segat, tot ple d’algues de tempesta, i ha agafat dues bolles de posidònia marronoses i peludes que té davant, il·luminades per una bombeta halògena. Són dues flors bordes de la sabonera. Ho ha dit fort i sap que alguna cosa s’ha irradiat cap a la cambra on la dona estirada damunt el llit escolta el silenci de la mar. Emulsió de l’espai. Convulsió del temps. Força dels colors. Netedat dels sons. Tacte de seda. La possibilitat del refús és també la condició del do. Ell sent que sap l’alè de tota una vida. Alguna cosa fa que no es pugui acostar a la cambra de la dona que jeu damunt el llit. La pèrdua del plaer imaginat es confon amb el moviment d’un riu que desapareix en cascada.

Jo continuu la meva ruta i la seva. Anam l’un cap a l’altre per vies estranyes. S’esmicola una tassa, així, en sec. Era una tassa magnífica, però ja no tornaria a ser com abans. Era impossible de tirar el temps enrere, com també ho era d’aturar les onades que provocaven les emocions. Voldria que m’amoixàs amb una tendresa infinita, una vegada i una altra, com si acaronàs una criatura. La literatura no és feta d’idees, sinó de mots. Quan els mots dansen amb ritme, les idees, seduïdes per l’harmonia d’aquesta coreografia, s’hi associen. Em mirava amb ulls d’enamorat. Era una mirada càlida, que semblava atreta per mi. No eren uns ulls àvids, sinó els d’algú que mirava una cosa important. El renou de les ones i el vent taca els miralls i els reflexos amb esquitxos emboiradors. Així tu has pogut viure aquest amor de l’única manera que ho pots fer, perdent-lo abans que arribi.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

—Al final et farà mal.

—Deixa’m estar.

—No ho paguis amb mi, tu ara.

—I amb qui vols que ho pagui?

—Som tots dos, que ens hem perdut! No és culpa meva.

—Que no? Com hem arribat aquí, a veure, explica-m’ho. Què coi fèiem seguint aquell nano? Quan l’has saludat al bar del poble m’ha semblat que us coneixíeu. Però si s’ha ofert a dur-nos a una cala i ni t’ho has pensat! Em pensava que éreu amics. I va el paio i ens deixa enmig del barranc i ens diu que se n’ha d’anar a tancar el ramat i que per tornar només hem de desfer el camí. Jo què sé quin camí hem fet, si no n’hi ha, de camí!

—Posant-te nerviosa no faràs que el trobem abans.

—Vés a la merda.

Ell li va agafar la cintura per darrere i li va fer un petó al bescoll.

—Que no veus quina posta de sol més bonica?

—A sobre! Es pondrà el sol i no haurem trobat el camí. És que ja ens veig sortint demà a les notícies. No es pot ser més ridícul. Ens hauran de rescatar deshidratats. Això, si no troben dos cossos inerts o mutilats per algun animal, és clar.

—Sí, per voltors! Va, cuca. Si és romàntic i tot. —Es va aturar davant seu, va abraçar-la i va ensumar-li els cabells. Tenia unes ganes boges de besar-la i aturar el temps. I què, si s’havien perdut? Eren en una illa de vacances, absolutament sols, un dia de final d’hivern. No podia gaudir-ne una mica? Era experta a aixafar la guitarra, aquella dona seva. Ella mantenia els braços rígids.

—Deixa’m estar, de debò. No sé com pots pensar en això ara. Continuem sense cobertura? Sí… I no em diguis cuca.

Van deixar enrere la cala i el barranc. Anaven decidint el camí a seguir per intuïció, el sol els servia de poc, no tenien ni idea del punt cardinal on eren. Van saltar un tancat de pedra i van travessar una finca erma.

—Va, ja n’hi ha prou. Contempla aquest paisatge, que no el tornarem a veure. Tard o d’hora trobarem el camí, no és tan greu, això és una illa!

—No vull passar la nit al ras, hi farà fred. I a més, perdrem el ferri de tornada. Ets un despreocupat! No maduraràs mai o què?

—Però per què ets així?

—Així com?

—Així… Com ets.

—Ah, fantàstic. —Va donar una puntada de peu a una pedra i va agafar d’una estrebada una altra tija de fonoll i la va esprémer fort amb els queixals. El cel era de color de préssec.

Havia estat ella qui li havia proposat d’anar-se’n uns dies. Feia dos anys que no anaven enlloc, ella sempre lligada als horaris de la llibreria, ell amb els concerts amunt i avall i els dos plegats amb quatre duros mal comptats. Les parelles s’han de cuidar, li deia la Núria cada vegada que allargaven els dimarts de ioga amb sopar i gotets de ratafia. Li feia gràcia, la Núria: el seu concepte de cuidar-se amb la parella era fer una bauxa amb algú de Tinder de tant en tant. Prova-ho! Que no, Núria, que no podria mirar-lo a la cara, en acabat. Ai, nena, que decorosa, i que púdica, i quanta dignitat que ja em diràs de què et serveix.

Dit i fet. Van carregar les bosses al cotxe, ella es va asseure al seient del pilot, ell es feia càrrec de la música. No pots aguantar una hora sense fumar? M’agrada fumar mentre condueixo, ja ho saps. I tu saps que a mi no m’agrada l’olor de tabac… Ai, perdona, abaixa la finestra, que no n’hi ha per tant. Van arribar al port, van entrar el cotxe al ferri i van anar a buscar els seients. Serà bonic, ja ho veuràs, en aquesta època gairebé no hi ha ningú. Es va fer de dia a alta mar. A migdia van arribar a la caseta de lloguer, una barraca blanca enmig d’oliveres, van deixar-hi els trastos i se’n van anar a dinar a l’únic restaurant obert del poble. Crema de porros, llobarro al forn i vi blanc. Després van passejar de bracet fins al far. Van asseure’s a la punta d’una roca, amb els peus penjant damunt d’una mar d’aquarel·la. Ella va dir, que bé que s’hi està, eh? S’endormiscaven. Es van estirar en un racó sobre pedretes i matolls i van fer una becaina, fins que la fressa del vent els va despertar a poc a poc. Es va trobar amb els ulls d’ella mirant-lo. De què rius? No ric, somric; de res, de veure’t. La va abraçar i li va pessigar el cul. Es va aixecar d’un bot, ara sí que rius. Va, anem, que de seguida s’haurà fet fosc. I van córrer fins a tancar-se dins la caseta i esmunyir-se sota la flassada. Això havia estat feia un parell de dies. Ara eren a l’altra punta de l’illa, mirant de trobar una sortida.

—Per què em fas aquests retrets? Es pot saber què vol dir madurar, segons la senyora perfecta?

—Doncs assumir responsabilitats! És que encara al·lucino que hagis fet cas a un paio que no coneixies. Vés a saber què ens hauria pogut fer.

—Mare meva, quines històries que et muntes. Aquell xaval em devia conèixer d’haver vingut a algun concert del grup i he fet veure que el coneixia per no quedar malament. Ell, l’única cosa que volia era ser amable i ens ha acompanyat fins a la cala. No hi hauries estat mai, en un lloc tan paradisíac, si no hagués estat per ell.

—Se me’n refot. Ens ha deixat tirats enmig del barranc, el desgraciat. I au, ja us espavilareu.

—Si continuem travessant finques, acabarem trobant la carretera. Va, no t’enfurrunyis més.

Aviat van albirar un mas, ja era hora! Hi havia un home regant l’hort, van moure els braços perquè els veiés. Forasters, segur. L’home va sortir fins a la tanca, els va oferir un got d’aigua i els va indicar com arribar al poble, vint minuts i hi serien. Van seguir el camí amb la darrera llum del dia, quan les ombres ja es feien fonedís. Haurien d’afanyar-se per embarcar. Ell li va passar el braç per l’espatlla.

—Estic cansada. —Va escopir una darrera engruna anisada.

—Ja gairebé hi som. — Ella va repenjar el cap en ell i, finalment, va envoltar-lo per la cintura.

Van arribar-hi a temps. Cotxe aparcat a l’última planta, seients de coberta localitzats. Van caure-hi morts. Ella va treure la novel·la que tenia a mitges, ell va dir que dormiria una mica. No va trigar a roncar. Ella va recordar que al començament de viure junts aquells roncs seus li feien gràcia i tot. Fins que passat un temps li va semblar que potser hauria d’anar al metge i fer-se mirar aquelles apnees. En va deixar anar un que va fer que els de davant es giressin. Ella va tocar l’ase i, amb les galtes vermelles, es va aixecar per anar-se’n cap al bar. Se’l va mirar, arrepapat a la butaca, cobert amb la jaqueta i bufant. El clàxon avisava que eren a punt de salpar.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

Els nadons no hi guipen res segons que diuen però potser no és veritat del tot, com que ningú no se’n recorda no hi ha memòria visual compartida i els investigadors de la cosa s’ho guarden per a les publicacions acadèmiques i prou. Dic, em pareix, eh. No és que tingui ganes d’ofendre sinó que he renunciat a qualsevol afecció, que tinc una edat i dic el que em plau. El marrec que ara em mira pel mòbil assenyala amb els ulls alguna cosa darrere meu. No en la foto que us deia sinó en i des del primer vídeo que son pare m’enviarà a partir d’aquell moment de gràcia, així el veig riure i plorar a la vegada i, a més, els ulls plori-riotes són dards lluents cap al darrere meu, hi veu més que jo! Ho diré amb paraules rabelesianes que m’apropio per evitar confusions:

‘Amigues i amics lectors que aquest conte llegiu,
Renuncieu a qualsevol afecció,
I quan el llegiu no us escandalitzeu:
No conté mal ni infecció,
Per bé que tampoc no cap gran perfecció.
Si no hi apreneu, almenys rigueu:
El meu cor no pot triar cap altra matèria
Quan veu la recança que us consumeix i us mina;
Millor és escriure de la riota que no pas del plor,
Car allò humà propi és riure.’

Mira, Aritz, som més o manco ací. Si vols perfecció, mal i infecció caldrà acceptar. Si no vols infecció ni mal –i de moment no, xiquet, que prou malament que ho hem passat mentre esperàvem que sortissis de la panxa de la mare i a fora hi havia passa i pesta– no esperis cap gran perfecció. Una perfecció petita, mira, per què no. Com el teu plori-riota, la teva riota-plor. Quina alegria, tu. Continuem. Si no en podem treure cap ensenyança de moment, almenys riguem. Quina cosa, tieta, què hem d’aprendre, pregunta el carallot i em mira encara més i més fix i assenyala encara més darrere meu i plora i riu. Ets massa petit, criatura, per començar ja amb la moral de la història, val més que ara de moment aprenguis de popar, cagar, pixar, dormir sobretot, sentir i reconèixer les veus que et parlem amb tonada poca-solta i anar-te fent a la idea. No, tieta, ho vull saber ara. Per què riu el tiet? És a ell a qui mira el menut, al manso que tinc darrere que riu i riu i somriu i riu perquè així és ell, l’home-riure, perquè, li dic a l’Aritz amb paraules menudes com ell: ‘Car allò propi de l’home és riure.’ I l’Aritz s’ho creu, però al cap de no res hi torna, amb una altra pregunta: Què és la recança, tieta? Què vol dir que us consumeix i us mina?

Redeu amb el xaval. És una manera de dir, Aritz, no t’ho prenguis a la valenta. De dir què? I què vol dir ‘manera de dir’? M’estic començant a sufocar, no sabia pas que ser tieta fos tan comprometedor. Aquest ninó és com una capsa d’aquelles antigues dels apotecaris per guardar-hi drogues fines decorades amb motius grotescs i riallers, com la cara que fa ara mateix l’Aritz. Si creus que no hi veu ni té encara res a dir somrius només de veure’l perquè la carona i les cames i manetes dibuixen en l’aire rialles, però si t’agafa desprevinguda com ara a mi aquest nin, la capsa antiga s’obre i va i resulta que el mestre Rabelais torna a tenir raó perquè hi surt un filòsof antic: coneixement sobrehumà, virtut meravellosa, coratge invencible, sobrietat sense parió, alegria veritable, confiança absoluta, desinterès increïble vers tot allò que els humans tant s’amoïnen, corren, treballen, naveguen i lluiten.  La recança, tieta, són els carrers deserts? Uf, que dic.

Una mica sí, xiquet, una mica sí que ho són. No hem pogut venir a coneixe’t fins que tens un mes, i vivim a un salt de metro! Els carrers deserts, els has conegut, tieta? Sí, una mica sí. I mira, Aritz, la recança és aquesta: haver de llegir al diari paraules com les que ara et diré: La bellesa que hem construït només la comprenem quan la buidem de nosaltres. No en fotis ni cas.

Para de llegir bestieses, tieta.
Prou que l’hi dic, noi, potser a tu et creurà més, fa l’home-riure darrere meu.
Teniu tota la raó.
I plori-riem a la vegada.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.

—No trobem els nens. Són aquí?

I va començar la recerca. Ella ja havia mirat per tota la casa, del soterrani a les golfes, a ca la Virucha i a can Batám.

—I al teleclub?
—És tancat i no en tenen claus.
—Però els agrada anar al camp del darrere i jugar a la pica de la font.

La Irene se’n va anar a veure si la canalla eren al teleclub, a fer navegar barquetes als rierols i als tolls. La canalla eren dos que havien passat a ser tres. En Manuel i la Bárbara eren les dues últimes criatures que teníem a l’aldea. Com que no n’hi havia més de la seva edat, sempre anaven a remolc de les grans, que érem nosaltres. Venien amb nosaltres sense modificar-nos l’agenda. Si escoltàvem música, s’asseien i també l’escoltaven; si érem amb en Pablo, dient coses de per riure, s’hi afegien, fins i tot sense entendre’n els acudits; si érem al garatge a reparar la bicicleta, feien d’aprenents de mecànica. Els pins, en dèiem, perquè eren com coses petites i aferradisses. Aquest mes, s’hi havia ajuntat en Luis, el cosí acabat d’arribar de Veneçuela. Com que allà les coses no anaven bé, l’havien enviat a O Fojo perquè hi fes l’any escolar.

—No deuen pas haver anat a l’escola? Potser la hi volien ensenyar a en Luis?

La nostra aldea és partida en dues meitats per la carretera que va de la costa a Lalim. Sempre ha estat un límit infranquejable per a les criatures. L’escola era en una banda; nosaltres, a l’altra. Podíem anar a caminar i nosaltres hi anàvem amb el papa. Tot eren corredisses fins que arribàvem a les línies blanques, aturada en sec, vigilància adulta, mirar a la dreta, mirar a l’esquerra, i som-hi, que no vinguin cotxes! Quan el papa no venia, sortia de casa, sempre com de casualitat, la senyora Lola, a esperar la néta, que no havia de travessar, però era l’excusa per a mirar per nosaltres. Aquesta manera de fer continuava regint en aquell indret. I la prohibició de travessar sense acompanyament adult era vigent. Així i tot, no fos cas que el cosí de Veneçuela fos una influència demoníaca, el Xurxo va arribar-se fins al col·legi.
A la Maribel se la menjaven els nervis. Fumava una cigarreta darrere una altra.

—Ai, si ho sap mon germà! I ell que té por dels carrers de Caracas!

La meva mare va preparar-li una infusió. Mentrestant, el veïnat es repartia, de cacera, pels voltants.

—Quin altre lloc poden conèixer per vosaltres?
—Potser han anat a fer cabanes. La setmana passada els vam dur al Castrinho —com sempre n’hem dit, del castro.

I cap allà ens en vam anar la Carmela i jo, per la pista de Melha. Vam endinsar-nos pel camí que va a can Juanito: a una banda, eucaliptus; a l’altra, els murs amb els maons a la vista de la serradora.

—Te’n recordes, d’allò d’en Jose, el de l’Andalusa? —la Carmela va esmentar el perill. En Jose havia entrat a la serradora per amagar-se i espantar-nos. La mare ho va veure tot de la cuina estant. No va ser a temps ni de cridar que baixés del munt de fusta. Un dels troncs apilats va caure-li al damunt i el va esclafar. Finalment, només va trencar-se una cama, però la serradora va esdevenir un espai vedat, també.
—En tornant, hi entrem i hi fem un cop d’ull —la necessitat d’espolsar-se la por.
Guaitàvem als camps arbrats de l’esquerra. Alguna de les nostres cabanes secretes, les d’estiu, les fèiem allà, entre les falgueres, que eren més altes que no pas nosaltres, cosa que indica prou bé quins taps de bassa no érem. Les criatures podien haver-s’hi amagat, i les cridàvem, tot caminant. Al Castrinho, els roures havien recuperat l’espai, com si guardessin el respecte que mereixen els llocs sagrats. El Castrinho és, en realitat, una mámoa, una elevació del terreny que tant podia servir per a fer castells, palaus i fortaleses com per a fer recerques de tresors.

El perímetre de la corona, violada i enfonsada, era amagatall perfecte en el joc de fet i amagar. I el misteri s’ajuntava al perill: a pocs metres hi havia els coberts del pirotècnic, plens a vessar de pólvora que podia esclatar amb una espurna mínima.

—I ja ho saben, aquestes criatures, que a les casetes de la dinamita no s’hi poden atansar? —aquesta vegada vaig ser jo qui va esmentar el perill.

Del capdamunt del Castrinho vam cridar-ne els noms. D’allà estant sentíem els mateixos crits vinguts del camí ral i de la pista de Currás. Pel camí, l’Inhaqui es va desviar cap a Agrelo amb en Javier de Ferrim, no fos cas que els hagués agafat per anar fins al camp de bolets que sempre anàvem a visitar. Era l’únic lloc on podíem admirar les amanites, amb aquells barrets vermells i el tel blanc i els verins al·lucinògens.

Pels trossos de Currás eren les veus de la Irene i d’en Pablo que sentíem. La por es va fer grossa. Com podia ser que no responguessin? Totes ens sentíem entre nosaltres. I de la canalla, res.

La mare i la Maribel encara eren a casa. A la taula, el cendrer, burilles de deu cigarretes; al costat, tres bossetes de til·la. Sortien quan hi vam arribar.

—Ens ajuntarem tots a la capella. Decidirem on buscar.

Vam posar-nos a caminar i se’ns va acostar la Fina Batán.

—He mirat fins i tot a la pallissa, i al porxo del forn, però no hi són.
—I no se’ls pot haver endut ningú?
—És ben estrany que no diguin res.

A la placeta de la capella, va anar-hi arribant tot el veïnat. Les de can Ferrin, els de can Batám, els del mestre (nosaltres), les de can Souto, la Pereirana, les de cal Leitiero, els dos bessons, els de la Marina… Vam donar informes.

—Al col·legi no hi havia ningú. He baixat fins a Bemposta i la Felisa de la taverna no ha vist cap canalla com la nostra.
—Jo diria que no he deixat cap cobert sense mirar entre can Juanito i can Montoiro…
—Valdrà més trucar a la Guàrdia Civil. Es farà fosc i després sí que serà complicat de buscar-los.

Va ser llavors que vam sentir rialles. Venien del fons de la capella, pel camí ral. Tota l’assemblea popular va tombar-se cap al xivarri infantil. Vam veure com apareixien tres figuretes. Semblaven els nens del film Compta amb mi: la Bárbara duia la seva motxilla de Peppa Pig i acompanyava les passes amb un bastó, com si fos pelegrina; en Luis en duia un altre i havia passat un braç per damunt de les espatlles d’en Manu, que semblava dirigir el grup, amb els prismàtics penjats del coll. Van aturar-se així que es van adonar de la vintena de cares que els esperaven, unes somrients, unes altres incomodades, unes altres amb alleugeriment.

—Mama, hem anat a fer turisme amb en Luis!
—L’hem dut a la font de Sant Antoni.
—Hem vist tres salamandres, i capgrossos, i hi hem ficat els peus, tot i que no se’n veia el fons…
—Jo no, a mi em fa fàstic. L’aigua és fosca.
Ningú no havia pensat a baixar fins a can Suso ni a revisar la font. Vaig veure la meva mare que s’acostava a la Maribel i l’agafava del braç.
—No els passis la teva por. Que no ho sàpiguen.
—T’he portat flors! —i la Bárbara va donar a la mama un ramell de margarides que duia a la mà.
—I des de quan podeu sortir de casa sense permís? —va encertar a dir—. Passeu a berenar!

Traducció: Eduard del Castillo Velasco

Ara tenien un nen petit.

Quinze mesos, el seu segon estiu, encara no caminava.

En arribar al dúplex que havien llogat, l’home va fer una llista –tapes per als endolls, trampes per als mosquits, aigua mineral, verdures, fruita– i va sortir a la recerca d’un supermercat. La dona va escalfar el puré que portaven de casa i va intentar donar-lo al nen. Després el van banyar –havia vomitat a l’avió–, li van posar el pijama i van esperar fins que s’adormís enganxat al pit de la mare.

Llavors van sopar, cap a les deu del vespre, una pizza resseca, i van donar per inaugurades les vacances.

—Sortiré a nedar una mica— li va dir la dona.

—És clar, vés-hi.

Feia un forat a la sorra. El nen duia una samarreta amb protecció solar, es treia el barret a manotades i tenia la cara coberta de crema.

—Vés-hi!–li va repetir l’home, en veure que la dona, fent nanses, no acabava d’animar-se.

Finalment, sense mirar enrere, es va endinsar a la mar, pausadament. L’home va quedar-se mirant les dures natges de la seva dona. Després de parir, li havien prohibit tota mena d’activitat física. El prolapse uterí no era cap broma. El quiròfan. La rehabilitació. Transcorregut més d’un any, tornava a l’exercici suau, a poc a poc. Pilates. Hipopressius. Ara també natació.

No semblava que trobés a faltar l’esport d’elit. Ara el nen era la seva única preocupació. Havien quedat enrere el patiment, les lesions, la dieta. Enrere, també, el somni dels jocs olímpics.

Ara tenien un nen petit.

I aquest nen petit menjava sorra.

–Ep! Deixa això!

En veure que li treia l’esmorzar de la boca, el nen va començar a plorar.

–Va, anem a fer un tomb.

Amb el nen en braços, va dirigir-se cap al mar. Li va fer por la remor de les ones i va començar a plorar de nou.

–Jesús! Tenim el dia creuat avui. A veure si veus la mare, que és a l’aigua.

Però no la van veure. No estava tranquil sabent que ningú no vigilava la bossa i van tornar a la tovallola. La dona feia una mitja hora que era a l’aigua. No era una mica massa? Va intentar albirar el seu barret vermell, un cop més. Era conscient que dins l’aigua solia perdre la noció del temps, però ja devia estar esgotada. Es va incorporar i va utilitzar la mà de visera. Ni rastre del barret vermell. I el nen plorant.

–Que tens gana? Ara et donaré dinar.

Li va col·locar el pitet i va obrir el termos. El nen va mantenir la boca tancada: no volia puré, volia galetes.

L’home estava cada cop més nerviós. Es va tornar a aixecar, deixant el nen amb una galeta repleta de sorra, per mirar de localitzar la dona. Quan va tornar a seure, el puré estava escampat per la tovallola.

Es van conèixer un dia que la dona era a la ciutat de l’home per a una prova del triatló. L’opció dels jocs olímpics encara era viva i la dona no tenia temps per a l’amor. Però l’home no va desistir.

Quan va quedar eliminada dels segons jocs, l’home li va proposar d’anar-se’n a viure amb ell. Ella no podia deixar la seva ciutat, tot just acabava d’assumir el comandament de l’empresa del pare. I llavors, l’embaràs. No hi va haver cap dubte. La dona es va traslladar a casa de l’home. El primer cop que van venir a l’illa, la lluna de mel. També llavors, la dona va passar la major part de les vacances a l’aigua. Durant l’embaràs va continuar entrenant suaument, amb nàusees. L’home passava cada cop més hores a l’empresa. Entretant, amb la panxa inflada, la dona sortia a córrer, bicicleta, piscina.

Fins que a la setmana 31 van començar les contraccions i es va acabar l’esport. Repòs absolut.

El nen va arribar la setmana 38, després de quaranta-vuit hores de part. Els fòrceps. Un esquinçament de tercer grau. Setze punts a l’entrecuix. Un nen de quatre quilos.

Amb el nen a la cadireta, va recollir-ho tot i va intentar avançar a la sorra, amb el para-sol sota el braç. Amb prou feines sentia el plor del nen, notava un zum-zum a l’orella. Havien passat tres quarts d’hora des que la dona havia sortit a nedar, una hora potser, va explicar al socorrista ros. Li va descriure l’aspecte de la dona. El ros va parlar pel walkie i va dir a l’home que esperés a la caseta que feien servir per als primers auxilis. Fora, la conversa nerviosa entre els socorristes, moviment. Va veure un vaixell taronja: anaven a la recerca de la dona.

Va donar una altra galeta al nen, era l’única cosa que tenia. No li podia oferir el pit. El nen, però, estava content, jugant amb un munt de boies.

Va entrar un altre socorrista, el supervisor de la platja, i li va dir seriosament que millor que s’esperés a casa.

Es considerava a si mateix una persona decidida i estava acostumat a treballar sota pressió. Però aquella tarda, quan van arribar al dúplex i el nen, afamat, va començar a plorar per enèsima vegada, va quedar-se immòbil al mig de la cuina, sense saber cap on anar. El fill li estirava la sandàlia, però l’home no podia mirar-lo.

No. Calia posar-se en marxa. Va agafar el nen en braços i, pel costum, li va donar aigua de l’aixeta, tot i que havien acordat que a l’illa només li’n donarien d’ampolla.

No va ser un acord, sinó una decisió de la dona. Una dieta equilibrada, hàbits higiènics, bones conductes per a l’autoestima, jocs per a treballar la psicomotricitat fina. Tot en mans de la dona. Els caps de setmana, se sentia un mer amateur, deixava fer a la dona, ja aprendria algun dia observant-la.

El nen va fer un glop llarg. Bé. Animat, li va deixar una pera partida a la safata de la trona. El nen va mastegar amb ganes un tros i de seguida ho va vomitar tot: tant l’aigua com la pera.

Netejar el vòmit, donar-li aigua al nen (d’ampolla), canviar-li el bolquer i la roba, anar a buscar el termòmetre i posar-l’hi a l’aixella, recollir el termòmetre de terra i tornar-l’hi a posar, mirar els dibuixos a la tele, esperar set minuts tot agafant el nen del braç, fins que ho va veure: 37,6º. No era gaire. Oi?

Llavors, el telèfon que havia deixat al moble del rebedor va fer la cosa més temible: va sonar. Ja arribava, per tant, la notícia. Amb el nen calent en braços va apressar-se cap allà.

S’atreviria a respondre? Sí. No. Quan tenia la mà tremolosa a tocar del telèfon ho va veure: el post-it groc, l’escriptura quadrada de la dona, el cor.

Ho feia sovint, això, la seva dona: li deixava notetes d’amor per tot arreu. Però des del naixement del nen ho havia deixat de fer. I avui se li havia acudit de tornar-hi, aquella nota, en plural: us estimo.

Era una casualitat. No. Sí.

Una premonició. Sí. No.

Premeditació. No. Sí.

El temps en suspens. El telèfon no deixava de sonar. Però l’home no tenia gens de pressa. Per a què. Sabia perfectament què li dirien: que cap rastre de la dona, que calia continuar buscant, la policia es presentaria aviat a casa.

Va mirar el nen: devia estar trist, amb els ulls vermells, deshidratat, afamat i malalt.

Se li girava feina.

Traducció de Maria Colera

Les pintades? Podien durar anys. No us ho podeu ni imaginar. No fotem, que al nostre barri n’hi havia una a favor de l’estatut de 1979 que va durar, jo què sé, fins fa cinc o set anys. La veia cada cop que anava a veure la mare. Cada cop estava més descolorida, és clar, però encara era llegible, ‘ESTATUT DE GERNIKA, sí’, i la imatge emblemàtica de l’arbre de Gernika i de la casa de juntes: allà va ser fins que van tirar a terra aquella vella tàpia. Votar, jo? En el referèndum de l’estatut? Laostia… Però quants anys em poseu? Per aquella època no en devia tenir ni quatre, segurament anava a pàrvuls… Però allà hi havia la pintada i, mira, a mi sempre m’ha interessat la política, si no, no em dedicaria a aquest ofici. Això no va només d’enquadrar i fer clic, què us penseu? També cal una mica de seny. Jo ja sé de què parlo: vaig començar a treballar quan les càmeres duien rodet.

Ara no duren gens: de seguida arriba una brigada de l’ajuntament, i fora. De vegades el mateix dia. Algunes pintades només duren unes hores a la paret. I si almenys fessin una bona feina… Sigui perquè els productes de neteja que fan servir deixen rastre, sigui perquè el color de la pintura no coincideix amb el que la paret tenia en origen –pràcticament mai no coincideix, la veritat–, la qüestió és que es nota moltíssim i, de vegades, què us he de dir, queda pitjor que amb pintades. Coi, que no dic que els grafits que es limiten a escriure un sobrenom o el que sigui no mereixin desaparèixer com més aviat millor. Són una merda. Però no em negareu que alguns són gairebé una obra d’art. N’hi havia un a favor de la insubmissió, súper gran, a l’entrada a l’autovia, amb uns dibuixos molt bufons d’uns tancs. Aquell també hi va durar anys. És clar, vosaltres sou massa joves. Aquell mural el van pintar uns amics; jo hi vaig col·laborar una mica. Vaig ser insubmís, és clar. En aquella època tots ho érem.

I, d’altra banda, també hi ha l’interès informatiu. De vegades no tenim ni temps per a fer una foto: a la redacció t’ordenen recollir algun testimoni i, quan hi arribes, no en queda ni rastre. O, millor dit, sí que n’hi ha, però només dels de la neteja: però de la pintada, res de res. Com les pintades a favor d’ETA; d’acord, cada cop n’apareixen menys, però quan n’informen d’alguna, si et demanen que en facis una foto, ja pots anar ben de pressa. Creieu-me. Les pintades contra els gitanos que van aparèixer al barri de l’altra banda de les vies del tren van durar més, ves per on, un parell de setmanes o així. També vaig fotografiar aquelles pintades, però després el diari no les va utilitzar en el reportatge. Bé, almenys vaig cobrar la feina: no és poca cosa. Després d’haver-me passat anys trencant-me les banyes treballant per a ells, va arribar l’hora de fer-me indefinit i aquells cabrons no em van renovar. Després em van agafar com a autònom, per a fer la mateixa feina. En fi, podia haver estat pitjor.

Ja. Bé, no han estat més de dues copes. Tres, a tot estirar. I ja en fa força temps. M’és igual què digui la prova d’alcoholèmia, avui dia de seguida dónes positiu, per poc que beguis. Coi, si hagués anat conduint un cotxe, o una moto, però, nois, que no és més que un patinet elèctric. Si hagués tingut un accident, com a molt m’hauria fet mal a mi mateix. Sí, sí, ho vaig llegir, naturalment, si treballo per a aquest puto diari: les àvies i els malucs, què us n’he de dir. La mare, descansi en pau, se’l va trencar poc després d’haver-la dut a la residència, la pobra, i va trigar moltíssim a recuperar-se. Però s’ha avançat molt en aquest àmbit, i ara l’avaria es repara de seguida, oi? En qualsevol cas, us ho dic de debò, que anava amb molta cura, que mai no vaig per la vorera, sempre per la carretera o pel carril-bici. És molt guapo, i tant, i em va perfecte per moure’m per la ciutat, quan ho necessito. Arribes a tot arreu en un no res, t’estalvies els embussos, i et deslliures del problema d’aparcar, perquè aparcar en aquesta ciutat… Millor que la bici, quina diferència; jo abans sempre em movia en bici per tot arreu i sé bé de què parlo. Però de les dues que tenia, me’n van robar la bona, ja sabeu com van els lladres en aquesta ciutat; hauríeu de fer-hi alguna cosa, d’una vegada. I l’altra se la va quedar la putota de la Nekane. Tot i que l’havia comprada jo. Però com que la feia servir ella… Era una d’aquelles barates del Decathlon, però igualment em fot ràbia.

Sí, Nekane Martínez, això mateix. Tot mentida. Com a molt alguna petita empenta, un dia que la cosa es va escalfar. Però si ella s’emprenyava més que jo! Hauríeu d’haver sentit els seus crits. Teatre i prou. En una discussió és normal que passin aquestes coses, estic segur que a vosaltres també… Ho veieu? Això dic jo, que la cosa se surt de mare. A més, si la veiéssiu: si és força més alta que jo! Però m’havia de tocar una jutgessa de guàrdia dona, i va decretar ordre d’allunyament. Després la cosa no va prosperar al jutjat; ja us ho dic, va ser una bajanada. Però la cicatriu queda, i allà hi és cada cop que consulteu la fitxa. N’hi ha per a emprenyar-se, oi? Sí, ja ho sé, què hi farem…

Com us deia: que de vegades no arribem a temps. Ni tan sols amb patinet elèctric. Mireu què em va passar l’altre dia amb les pintades contra aquell regidor: per esborrar aquelles sí que van anar a tota llet! Algú les va difondre a les xarxes socials, i em van trucar de la redacció per si en podia fer unes fotos. Quan vaig arribar-hi, doncs això, res de res. Vaig recórrer tot el barri per veure si en trobava alguna altra, però no! Vaig buscar a Twitter, i en vaig trobar un parell, d’una qualitat força escassa. La gent no sap fer fotos. Vaig triar la més decent –és una manera de parlar–, la vaig retocar una mica amb el Photoshop i la vaig enviar al diari. Tot correcte. Es veu, però, que l’autor se’n va adonar i va començar a protestar a Twitter. I a mi em va caure una esbroncada tremenda, és clar. Van haver de posar el nickname del paio al peu de foto, tot i que tots els retocs els havia fet jo. No, allò no ho vaig cobrar. Desgraciats! I el tuitaire tampoc: estic segur que veient el seu sobrenom ja es va quedar ben content. Quin torracollons.

Veieu per què ho he fet? Allà hi havia la pintada, allà mateix. No en el mateix punt de la paret que jo he estat pintant, ja ho sé, sinó una miqueta més cap a l’esquerra. És que allà hi ha les marques que han deixat els de la neteja. Ho veieu? Encara són fresques: no sé ni si seria capaç de pintar-hi a sobre. Però era allà, mira la foto publicada a Twitter fa sis hores. He intentat imitar el tipus de lletra i tot. Sí, ‘ESKERRIK ASKO, ETA’. Pel comunicat de dissolució d’ahir, ja ho sé, com vols que no ho sàpiga. Però jo no estic a favor d’ETA, ni de bon tros: no tinc cap motiu per estar-li agraït. Només volia fer una foto, m’ho havia encarregat el diari. I ja sabeu com són els del meu diari: no hi ha ningú més en contra d’ETA… Ho deuen voler per il·lustrar algun article punyent, segur. Recoi. Ja ho sé. Però és una ximpleria, què voleu que us digui. Total, de seguida vindran els de la neteja a esborrar-la. I era allà mateix, us ho juro. Mireu de nou la foto de Twitter, mireu-la. M’ha sortit clavada…

La construcció del nou cànon literari. Anava a assistir a una conferència magistral sobre aquesta qüestió a l’escola d’estiu de Santander, però l’inici de l’any tampoc no havia estat gens malament: a la fira del llibre de Miami, com passa amb la família als funerals, ens van fer seure a primera fila a tots els escriptors ‘hispans’. La poeta veneçolana Leandra Vallejo va començar la seva intervenció reconeixent que se n’havia anat al llit amb tots els que tenia al davant. Els convidats ens vam mirar els uns als altres, estupefactes. Leandra Vallejo va guardar silenci, prolongant el suspens. ‘Volia dir que tinc els llibres de tots vosaltres a la meva tauleta de nit.’ A continuació, va llegir un text que intercalava tres suïcidis, dos nens robats i un diluvi universal. Com que la banyera de la meva habitació era més gran que la piscina de l’hotel, em vaig banyar a la piscina per mantenir sana i estàlvia la meva consciència d’esquerres.

A Göteborg ens van fer una recepció molt elegant, amb xampany i tot: després de passar-me la vetllada explicant que Pays Basque i Pays-Bas no eren la mateixa cosa, una intoxicació d’ostres de poc no m’envia al cementiri. Malauradament, no em vaig morir a Suècia. A Bulgària, em van parlar d’una llibreria de Sofia oberta les 24 hores. Era en una mena de mall i hi havia més gent a l’empara de la calefacció que no pas escoltant la presentació del llibre. ‘Hauries de venir la nit de Cap d’Any.’ És clar, l’any que ve mateix. Al barri Mission de San Francisco, vam assistir a una sessió en homenatge a Roque Dalton. La patrocinava la franquícia de pollastres Pollo Campero. Tot i que ningú no hi va llegir cap poema de Roque Dalton, l’acte va durar gairebé quatre hores. De tant en tant, el presentador agafava el micro i animava el públic: ‘Mengin pollastre, senyores i senyores, sense pollastre no hi ha poesia! Pollo Campero, el orgullo salvadoreño!’ Les dones dels poetes rentaven els plats al backstage, mentre el públic no deixava de buidar un plat rere un altre. Els nens ballaven. Es veien ben alimentats.

De l’estada a Geòrgia, en recordo dues coses: que la cinta d’equipatge de l’aeroport estava numerada com una ruleta de casino, amb petits quadres vermells i negres, i que el nostre recital el vam fer en una residència on s’acostumava a allotjar Vladímir Maiakovski. Un lloc encisador, fins que algú va fer servir l’expressió ‘baixador de suïcides’. Ens van explicar que importaven cotxes de segona mà tallats pel mig, per aparentar que era ferralla i no pagar impostos; posteriorment els tornaven a soldar en unes fàbriques a prop de Tbilisi i els posaven en marxa per tornar-los a vendre. Vaig passar la meva estada intentant trobar la costura dels cotxes. A Txèquia, vaig aprendre que de les llambordes en diuen ‘cap de cat’. A Polònia, no va venir ningú al nostre recital, però vam beure vodka i vam assistir a un bon concert de jazz. A Varsòvia, ens van ensenyar que la paraula ‘zakatek’ significa ‘cantonada’, en una taverna del mateix nom situada en una cantonada. Vam demanar més vodka per a celebrar que havíem après una cosa nova i per a digerir la manifestació ultradretana que ens havia agafat desprevinguts. ‘Per venjar els pares comunistes, els joves de vint anys ara es casen per l’església.’

A Mèxic, ens van posar un xofer que ens va portar a un combat de lluita lliure. Es veu que la humiliació més gran per a un lluitador és que el contrincant es tregui la màscara al ring. Com a càstig, els tallen els cabells davant de tot el públic. Una dona coqueta amb un collar de perles va increpar els lluitadors: ‘¡Encúlele, pendejo!’ La dona anava acompanyada d’un nen de sis anys extremadament formal i pentinat amb la ratlla a un costat; estava acostumat a les sortides de to de la mare. L’entrada deia això, al dors: ‘Prohibit a menors de set anys…’ I en lletra més petita, a continuació: ‘… seure a les quatre primeres files.’ A DF, hi ha cues llarguíssimes per a arribar a qualsevol lloc i el nostre xofer va baixar del cotxe i ens va recomanar que anéssim al cine. ‘Estigueu tranquils: uns recolliré al semàfor següent.’ A Buenos Aires, estudiants amb les butxaques de la gavardina repletes de llibres ens van informar que calien menys hores per a aprendre a pilotar un Boeing 767 que per a ballar el tango decentment. El conductor que ens van posar a Santiago de Xile era pinochetista: ‘No sé què us han explicat els de la delegació, però la veritat és que…’

A Portugalete, em van confondre amb el Kirmen Uribe i a Barcelona, amb l’Unai Elorriaga. A Milà, em van fer notar que tenia una retirada a Woody Allen, ‘de jove, és clar’. És clar. A Madrid, un llibreter hipster em va dir que la meva darrera col·lecció de contes li havia semblat una gran novel·la.

A l’Índia, vaig fer un llarg viatge en tren de nit. Com que no hi havia manera de veure el nom de les estacions, cada cop que el tren s’aturava, jo cridava el nom de la meva ciutat de destinació perquè la resta de viatgers em confirmessin si sí o si no amb el cap. Però els indis no saben afirmar o negar amb el cap: sempre expressen dubte. De miracle, vaig arribar a la meva estació.

A totes les ciutats que vaig visitar, vaig recitar-hi el mateix poema: el del tigre. El públic sempre reia en el mateix punt. Resultava pertorbador. I increïblement bonic. Qui no es consola és perquè mai no ha recitat un poema sobre un tigre.

En comparació amb tot el que havia passat, els cursos d’estiu de Santander podien ser gairebé unes vacances. Un bàlsam semblant a un balneari. L’únic inconvenient era haver de compartir l’habitació. De company, em va tocar un poeta català molt simpàtic i xerraire que l’endemà havia de presentar la nostra taula rodona. El primer dia de les jornades, els participants es van quedar fent un beure després de sopar, però com que estava massa cansat, jo em vaig retirar d’hora a l’hotel. Cap a les quatre de la matinada, em van despertar, sacsejant-me suaument les espatlles.

‘Ei, que em deixaries l’habitació? Tinc una noia esperant al passadís!’

Era el poeta català que havia conegut el dia anterior, és clar. Em vaig vestir amb qualsevol cosa a corre-cuita i vaig sortir de l’habitació, mig adormit i mig somnàmbul. Si hagués estat despert, li hauria dit: ‘Que aprofiti.’

Era juliol i feia una matinada càlida. Em vaig entretenir contemplant la platja durant una estona, fins que va obrir la primera cafeteria. Vaig llegir els diaris mentre esmorzava, mort de son. No hi havia cap catàstrofe excitant aquell dia. Sense passar per l’hotel, vaig anar directament a la taula rodona.

Al costat, hi tenia el poeta català, dutxat i perfumat. Em va presentar pràcticament com si jo fos l’escriptor que venia a transformar el cànon occidental, com el far de la nostra generació. Va esmentar Virginia Woolf: Una cambra pròpia. Va dir malament tots els títols dels meus llibres. Dos periodistes, molt concentrats, feien com que prenien apunts, tot pregant que no s’exhaurissin les piles de les enregistradores que havien col·locat sobre la taula.

Si més no, teníem tiquets per al dinar. Ens van posar pollastre. I és que, com tothom sap, sense pollastre no hi ha poesia.