| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dijous, 24 d'agost de 2017


dilluns, 26 de gener de 2009
>

La desfeta final

Ara fa 70 anys, el 26 de gener de 1939, les tropes franquistes ocupaven Barcelona i certificaven la derrota republicana

ANNA BALLBONA. Barcelona
Just ara fa 70 anys, el 26 de gener de 1939, les tropes franquistes van ocupar Barcelona. Era l'estocada definitiva a una resistència republicana de forces molt delmades. Mentre molts republicans ja començaven el camí de l'exili, la caiguda de la capital catalana en mans franquistes certificava el final imminent de la cruent Guerra Civil (Catalunya sencera queia el 13 de febrer) i l'inici d'una dictadura que, des del primer dia, va engegar una calculadíssima operació repressora contra la llengua i la cultura catalanes. Aquest reportatge repassa com van viure Barcelona i la resta de les comarques barcelonines el primer dia que van ser franquistes, amb testimonis que expliquen, de primera mà, una data clau per a la memòria personal i col·lectiva. I per tot el que va venir després.


+ L'exèrcit franquista fa la «desfilada de la victòria» a Barcelona, el 21 de febrer de 1939, al passeig de Gràcia. Foto: A.L. DESCHAMPS AGGCE EDICIONS 62


+ Missa de campanya a la Rambla de Sabadell, a la cantonada amb Àngel Guimerà, el 29 de gener de 1939. Foto: AUTOR DESCONEGUT ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL

Barcelona havia patit crus bombardejos al llarg de la guerra i en va patir fins al mateix mes de gener. La població, aterrida i afamada, arribava el 26 de gener de 1939 al límit de la seva pròpia resistència. I al front, l'exèrcit republicà ja no era més que una formiga en mans de la potent maquinària franquista, que, acompanyada d'unitats de l'exèrcit navarrès, marroquí i italià, va avançar molt ràpidament des que, el 23 de desembre de 1938, Franco havia ordenat l'ofensiva final contra Catalunya. «El front es va enfonsar i la rereguarda ja feia gairebé tres anys que aguantava una guerra amb moltes privacions», assenyala l'historiador Joan Villarroya.



RESISTÈNCIA AL PENEDÈS.
Al Penedès les tropes franquistes van trobar dos importants nuclis de resistència: a l'Ordal i al riu Gaià. No van aturar l'avanç franquista, però van permetre retardar dos o tres dies la seva arribada a Barcelona, segons l'historiador Ramon Arnabat, president de l'Institut d'Estudis Penedesencs.

El 23 de gener les restes de l'exèrcit republicà es van atrinxerar a l'Ordal, per defensar-ne l'entrada pel bosc i la carretera. Els franquistes els van envoltar per les dues carenes del bosc. Van morir-hi molts soldats republicans, la majoria dels quals van ser enterrats en fosses comunes al mig del bosc, i a les vinyes, pels mateixos veïns de la zona. Alguns recorden encara que els ossos i les robes dels morts van estar anys i anys arraconats en indrets de la muntanya. Josep Mata, veí de Subirats que ha estudiat els efectes de la guerra al municipi, explica que molts d'aquells soldats que van defensar la seva posició eren conscients que moririen, però ho van fer per donar temps per escapar als republicans que fugien, nord enllà. El 23 de gener el conjunt del Penedès ja era franquista.



VOLADURES SOBRE EL LLOBREGAT.
El 24 i 25 de gener les tropes franquistes ja s'havien plantat al Baix Llobregat. El 25 de gener a la premsa encara es feien proclames a la desesperada perquè el Llobregat es convertís en el Manzanares català, és a dir, en una veritable línia de resistència. Malgrat les darreres trinxeres que els republicans aixecaven a les dues ribes del riu i les voladures de diversos ponts, aquesta resistència no va existir. El dia 24 l'exèrcit marroquí ja havia pres el camp d'aviació del delta del Llobregat. «Totes les línies de resistència de l'exèrcit republicà estaven desfetes», assenyala Villarroya.

COM SÓN LES HORES ABANS DE L'OCUPACIÓ?
Crema de documentació compromesa, assalt als magatzems d'alimentació, gent tancada a les cases, por per alguns i esperança per d'altres. I les sortides de Barcelona cap al nord són plenes de gent, camí de l'exili. Els dies 23 i 24 de gener havien marxat de Barcelona dos bibliobusos amb escriptors i intel·lectuals que encara quedaven a la ciutat, com ara Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Rovira i Virgili, i Pompeu Fabra, per dir-ne alguns. El president Lluís Companys sortia en cotxe la nit del 23 al 24 de gener. Hi ha intents defensius a la desesperada: Teresa Pàmies, amb altres militants comunistes, va intentar aixecar una barricada amb llambordes a la plaça Bonanova, però en albirar els soldats enemics, no van tenir més remei que fugir tan de pressa com van poder.

LA CAPITAL CATALANA, ENVOLTADA.
La nit del 25 de gener Barcelona està rodejada per l'exèrcit franquista. El dia 26 al migdia, les diferents unitats ja dominen els punts elevats de la ciutat: Montjuïc, Vallvidrera, el Tibidabo i l'Arrabassada, i a primeres hores de la tarda ja ocupen els barris de la ciutat. L'exèrcit marroquí pren el castell de Montjuïc i allibera els 1.200 presoners que hi havia. De seguida queda reconvertit en presó per als represaliats republicans. «A les barriades, en los suburbios, com expliquen els soldats franquistes que aquell dia entraren a la ciutat, no els miraven ni reberen igual que al centre», relata Queralt Solé a Catalunya 1939. L'última derrota.

Les imatges històriques, alguns testimonis, parlen d'una multitud que rebia les tropes franquistes al passeig de Gràcia i la plaça de Catalunya. Aquí s'hi barrejaven tant «els favorables al bàndol franquista (catòlics, de dretes, carlins, falangistes...)» com la gent alleujada perquè allò «representava el final de la guerra», apunta Villarroya. Comencen a sortir els «emboscats», els que, per diferents motius, havien estat amagats.



«BARCELONA PARA LA ESPAÑA INVICTA DE FRANCO».
El 27 de gener aquest era el titular de portada de La Vanguardia. A la premsa es parla de l'«entrada apoteósica del Ejército Nacional en Barcelona»: «Nuestra ciudad no ha sido conquistada: ha sido ganada por la fuerza irrebatible de la razón de la Nueva España.» És una mostra de l'agressivitat propagandística dels vencedors, que no deixa escletxa a cap mena de dubte. Ban del cap dels Serveis d'Ocupació, Eliseo Álvarez Arenas, publicat el 27 de gener: «Dejando aparte la obra que la Justicia ha de realizar en los culpables de la gran tragedia española y en los criminales responsables de delitos comunes, ni Cataluña ni los catalanes tienen nada que temer de este régimen que hoy se inaugura en Barcelona.» Comencen les delacions, la repressió, l'ocupació de l'administració amb nous càrrecs. «Persuadido de que Cataluña siente a España y la unidad española, pese a la maldad de algunos y a los errores de muchos, el Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en ella todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas ni implique ataques a aquella sacrosanta unidad». Fa esgarrifar. «Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido.» A Barcelona, com a la resta de municipis ocupats, es fan misses de campanya.

L'ENTRADA A SABADELL.
A les primeres hores de la matinada del 27 de gener, els soldats franquistes entren a Sabadell. Primer van arribar les tropes italianes, seguides a distància de les alemanyes i, després, les espanyoles, que s'entretenien a pintar als murs les efígies de Franco i José Antonio Primo de Rivera, les fletxes i el jou de Falange i frases com ara «si eres español, habla español». Hi havia un «espès silenci i un temor només trencat per alguns grups que van sortir a rebre els ocupants amb banderes nacionales improvisades», fetes partint per la meitat algunes senyeres, explica l'historiador Martí Marín.

L'endemà de l'entrada de les tropes, el capellà castrense Ernest Mateu va oficiar una missa a la cantonada de la Rambla amb el carrer Àngel Guimerà. Per tota la ciutat van córrer fulls volants: «Después de dos años y medio de persecución religiosa, una vez liberados por el esfuerzo del Glorioso Alzamiento Nacional, nuestro deber es acudir a rendir homenaje [...] de desagravio a Jesús Sacramentado».



LA PROMESA DE QUEIPO, COMPLERTA.
El cinturó vermell que formaven les poblacions de Badalona, Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià de Besòs era en el punt de mira del bàndol nacional des del primer dia de la guerra. Tant és així que el general franquista Queipo de Llano va arribar a expressar al principi del conflicte unes paraules prou eloqüents: «A este pueblecito que le han puesto mi apellido –amb referència al nom republicà de la vila, Pla de Besòs–, como yo suelte mis palomitas, lo voy a dejar llano de verdad». Així, en entrar en territori adrianenc pel pont de la carretera nacional aquell matí del 27 de gener, les cares de satisfacció dels soldats franquistes contrastaven amb l'aspecte derrotat de les divisions republicanes, que hores abans s'afanyaven a retirar-se cap a la carretera de Santa Coloma en direcció a Sant Andreu. «Aquella Barcelona del 39 ja no era el Madrid del 36. Tothom estava cansat del conflicte», explica l'historiador Jordi Vilalta.

L'ocupació de Badalona va començar a les set del matí. En travessar Badalona, els franquistes es van trobar amb llençols blancs penjats dels balcons. Fins i tot, tal com expliquen els historiadors Núria Casals i Jordi Padró a Història gràfica de Badalona, una veïna del carrer de Mar va penjar una bandera catalana al balcó «que va retirar de seguida, alertada pels veïns».



HEROÏCITAT QUIXOTESCA AL MARESME.
L'entrada de les tropes franquistes al Maresme és un «semipasseig militar», per dir-ho en paraules de l'historiador Jordi Amat i Teixidor. La comarca era un espai obert, sense grans punts de defensa. Hi ha, però, petites resistències, que ara semblen d'una heroïcitat quixotesca: és el cas de la defensa del far de Calella i la batalla de Montalt, entre Caldes d'Estrac i Sant Vicenç, on van morir un centenar de soldats italians. L'avanç franquista no torna a recuperar embranzida fins al 30 de gener. Aquest dia i els dos següents cauran Arenys de Mar, Canet de Mar, Sant Pol, Pineda, Malgrat i Tordera. Ja no hi ha marxa enrere. El 13 de febrer Catalunya sencera haurà caigut en mans franquistes. El seguiran 40 anys de terrible foscor.

(Aquest reportatge ha estat elaborat amb informacions aportades per Cati Morell, Teresa Márquez, Jordi Gonzalo, José G. Navarro i Emili Agulló.)



 NOTÍCIES RELACIONADES

>Memòries que parlen

>«Junts teníem menys por»

>«Els moros venien llet i xocolata»

>«Creia que la lluita podia continuar»

>«La humiliació d'aixecar la mà»

>«Em va saber greu no haver marxat»

>«Vaig sentir els trets des de casa»

>«Van ser dies de por i incertesa»

>L'esquerra independentista ho recorda amb un homenatge ciutadà

>«Va començar la desconfiança»

>Avui es commemoren els 70 anys de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.