En Josep Fradera només tenia 10 anys quan les tropes franquistes van entrar a Mataró. Tot i que no va sortir al carrer per veure l'entrada dels nacionals, sí que recorda els trets que es van sentir quan els soldats van arribar a la ciutat. Els seus ulls de nen també es van fixar amb les tanquetes que portaven les tropes italianes i que «no eren de joguina». El 27 de gener, la divisió Littorio entrava a Mataró, on va ser rebuda per la multitud amb entusiasme. Pocs dies després, els soldats de l'exèrcit feixista van celebrar la victòria amb una desfilada militar a la Riera.

Fradera, fill d'una família conservadora i catòlica, recorda que tothom tenia ganes que s'acabés la guerra. «La gent ja en tenia prou, encara que l'única manera fos amb l'arribada dels franquistes, volien que s'acabés d'una vegada amb els morts, els bombardejos i les privacions», explica.

Afortunadament, a casa dels Fradera no van patir gaires privacions, i recorda que les relacions que tenien amb els pagesos de la zona els va permetre no passar gana. Com a germà gran s'encarregava ell mateix d'agafar el sac a l'esquena i marxar fins als afores per anar a les hortes a buscar menjar. A dins l'església de Santa Maria també hi anava a fer cua al mercat que hi havia instal·lat. «Canviava la tarja de tabac del pare per algun pot de llet condensada», explica. Dels últims anys de la guerra també recorda algun bombardeig. «Un cop ens vam estirar al jardí de casa. Teníem parents a Barcelona i sabíem què volia dir córrer per amagar-se de les bombes. Tot i que a Mataró no en van caure gaires, sempre en són moltes», diu Fradera.