Francesc Espinar tenia onze anys quan les tropes franquistes van entrar a Sabadell, i va estar a punt de no ser-hi perquè el seu pare, que era de la CNT, dos dies abans va decidir fugir cap a França. Just quan tota la família havia començat el trajecte, però, i després del bombardeig alemany al pont de la Salut, s'ho va repensar i van girar cua. Espinar no amaga que no haver marxat li va saber greu perquè ell sempre ha estat «molt revolucionari», i fins i tot, un parell de mesos després, el seu instint el va portar a viure una aventura molt particular: «Jo sempre portava el diari al meu tiet i, després de llegir tot el tema de la línia Maginot, vaig decidir anar-me'n tot sol cap a França. Vaig arribar a estar a uns 15 o 20 quilòmetres de la frontera, però aleshores vaig trobar-me uns gitanos. Com que era petit i es deien moltes coses d'ells, vaig agafar por i vaig tornar cap a casa.»

La postguerra va ser molt dura per a Espinar, ja que el seu pare es va estar un any i mig a la presó i la seva mare, molt de temps a l'hospital. «Sort en vaig tenir de les meves tietes», recorda l'aleshores veí del carrer Sant Sebastià, que almenys durant els primers dies del règim va viure alguna anècdota divertida: «Els italians van ser els que van entrar i es van instal·lar a Sabadell, molt a prop de casa. Una vegada, jugant, vaig pujar a una de les seves tanquetes, vaig trobar un pot de brillantina i me la vaig quedar. A més, venien a casa amb pollastres que havien requisat perquè els els cuinéssim, i un d'ells es va posar la meva cosina a la falda.» És clar que, poc després, es va haver de sentir a dir: «¡Que se levanten esos niños, que pasa la bandera!»