dilluns, 26 de gener de 2009
> «La humiliació d'aixecar la mà»
Maria T. Carbonell.
TESTIMONI DE BARCELONA
L. ZHU.
Barcelona
|
Maria Teresa Carbonell tenia 13 anys quan van arribar les tropes franquistes a Barcelona. Els seus pares eren militants del POUM, vivien al barri de Sants i, per precaució, el dia 25 de gener van decidir marxar a casa d'uns parents que vivien al costat de la carretera de Vallvidrera. Al dia següent, a les sis del matí, van sentir trets i van sortir de casa per amagar-se a la vora de la carretera. «Nosaltres, que havíem marxat de la ciutat per evitar els franquistes, ens vam trobar de sobte a la carretera per on entraven les tropes navarreses», explica Maria Teresa. Una columna de requetès els va descobrir i, mentre separaven els homes de les dones, es va sentir un «a por ellos, que són rojos!» i tot seguit uns trets no gaire llunyans. Per sort, no es referien a ells, sinó a un altre grup que estava amagat. Finalment, els van deixar marxar i al dia següent va baixar a la ciutat. «Aquell dia va sortir molta gent al carrer a buscar magatzems per assaltar-los. La gent havia passat molta gana. El meu germà va aconseguir un sac d'ordi, amb el qual vam poder menjar durant una setmana», conta Maria Teresa. Durant els anys següents, el que més mal li va fer no era tant la fam, com «la humiliació d'haver d'aixecar la mà a tot arreu». També recorda la por de la repressió. La seva família va amagar a casa seva María Andrade, germana de Juan Andrade, dirigent del POUM, fins que van aconseguir que passés la frontera cap a França. El mateix va acabar fent Maria Teresa, però amb una beca de doctorat, l'any 50. A França va conèixer Wilebaldo Solano, últim secretari general viu del POUM, i s'hi va casar.
|
)
