Opinió

Marcel Mauri

11.11.2014

El doble desafiament

49.580 persones. Retinguem aquesta xifra, perquè és històrica. Són els ciutadans de Badalona que diumenge, 9 de novembre, van atrevir-se a fer un doble desafiament: a l'estat espanyol, que amb amenaces i impediments de tota mena va pretendre posar la por al cos de tots els catalans; i al batlle de la ciutat, Xavier Garcia Albiol, que amb una actitud intimidatòria va fer mans i mànigues perquè els badalonins no acudissin a les urnes.


No se'n va sortir. Gairebé 50.000 badalonins i badalonines (el doble dels vots que va aconseguir el batlle l'any 2011 i 4.000 més que els obtinguts per les forces sobiranistes a les eleccions del 2012) van sortir de casa disposats a exercir aquest doble desafiament que, a la vegada, significava la desconnexió irreversible amb les institucions de l'estat espanyol. Els 35.948 vots en favor del sí-sí també són una fita històrica, perquè superen àmpliament els que fins ara havia rebut l'independentisme a la ciutat.


Però aquest 9-N també pot començar a assenyalar la porta de sortida d'un batlle que ha començat a perdre els papers i la partida. I no tant per la translació (sempre perillosa) dels resultats d'ahir a uns comicis municipals, sinó pels senyals de desgast de la seva imatge, com més va més evidents.


Xavier García Albiol va alçar-se amb la batllia de Badalona abraçant un discurs infame i irresponsable que vorejava la xenofòbia i s'aprofitava del drama social de moltes famílies de la ciutat. És cert, a més, que va saber veure abans que ningú que en moments convulsos l'antipolítica ven, i per això va construir-se una imatge de ciutadà indignat que es posa a fer política per fer fora els governants de sempre. Tot plegat ho va combinar amb un discurs que esquivava el debat identitari, car sabia que això li podia passar factura als barris del centre de la ciutat.


Tres anys i mig després, bona part de les seves promeses populistes no s'han complert i el seu discurs antiimmigració ja no té els mateixos efectes. Sí que és cert que la seva imatge com a batlle continua essent un actiu important. Però cada vegada li és més difícil de desprendre's del llast que signifiquen les sigles del seu partit.


I és ara quan ha començat a mostrar senyals de nerviosisme i a cometre errors, just quan el procés nacional s'accelera (i després d'unes europees que ja van significar un toc d'alerta, perquè el PP hi va quedar quart): prohibir 'L'estaca' en un acte públic; enviar la policia per mirar d'evitar actes de 'Ara és l'hora'; o denunciar la campanya de participació pel 9-N que es va fer a la ciutat, organitzada pel Pacte Local pel Dret a Decidir, en són alguns exemples.


La capacitat que ha tingut l'oposició política sobiranista de començar a treballar conjuntament en aquesta campanya (amb la tasca, mai prou agraïda, de la gent d'Òmnium i de l'ANC de la ciutat) ha servit per a demostrar que també a Badalona és possible de trobar la unitat estratègica en favor d'objectius nacionals. Però alhora pot mostrar el camí a seguir per assolir una alternativa política que, prenent formes electorals diverses, retorni a Badalona la normalitat institucional que no havia d'haver perdut mai.

Editorial