Opinió

Pau Vidal

03.02.2014

Camilleri a Barcelona (1): abans

Com un Neymar de la novel·la de polis i lladres, la visita d’Andrea Camilleri a Barcelona ens ha esverat de mala manera. Si no fos una paraulota de tan mal escriure podríem parlar d’una veritable camillerimania. Us estalvio les suades dels qui ho han fet possible (començant per Paco Camarasa, el negre criminal de la Barceloneta, i continuant per l’Institut de Cultura de Barcelona), però és probable que aquella sensació que s’anava escampant de 'ja no ens en sortirem, ja és massa gran' expliqui en bona part aquest desfici. L’última vegada que va ser aquí, el 1998, a Edicions 62 tot just n’havien sortit un parell o tres de títols, per això només va mobilitzar els seus compatriotes (una xerrada a la Casa dels Italians) i cercles força reduïts d’italianòfils i lletraferits. Des d’aleshores, la popularitat del sorrut comissari Montalbano, amb l’ajut inestimable de la televisió, ha crescut tant que el gens sorrut escriptor sicilià s’ha convertit també en patrimoni nostro. Per això aquesta vegada els escenaris seran ben diferents. Gairebé una visita papal (i no exagero: el creador del portal més complet sobre la seva obra, Vigata.org, l’anomena col·loquialment ‘il sommo’, el summe).


Si digués que no s’espera el que es trobarà diria mentida. Ja fa uns quants anys que, alertat de l’èxit de vendes a Catalunya, es va començar a interessar per aquesta tribu que resisteix ara i sempre a l’invasor, i aquí és oportú recordar que la mà de Vázquez Montalbán havia preparat molt bé el terreny. És indiscutible que sense el guiatge del seu amfitrió barceloní en Camilleri no hauria trencat mai la visió hispanocèntrica que tenen de nosaltres a Itàlia, però el cert és que quan jo el vaig conèixer, ara fa quatre anys, em vaig trobar una persona molt informada sobre el fet català i amb una sensibilitat insòlita per a la cosa, tractant-se d’un súbdit de l’antic regne de les Dues Sicílies. La confirmació d’això és que actualment ja no hi ha congrés o trobada important sobre la seva obra que no compti amb la presència d’algun dels traductors catalans, com per exemple el del mes que ve a Càller (Sardenya). On, per cert, i passeu-me la immodèstia, m’han posat a la taula rodona de Serge Quadruppani i Stephen Sartarelli, celebrats apòstols de la bona nova camilleriana al francès i l’anglès respectivament.

I ara les instruccions. El recorregut papal tindrà tres etapes, la primera de les quals in absentia. Avui dilluns, a dos quarts de vuit, a La Capella del carrer Hospital, amb la lectura dramatitzada de 'Sis personatges en cerca de Camilleri'. És una peça que hem escrit a quatre mans amb la Monia Presta, actriu d’arrels sicilianes, a partir de la hipòtesi pirandelliana de la revolta dels personatges. Les dones, els amics i els subordinats del comissari sotmeten a un veritable consell de guerra l’alter ego del nostre heroi, que buscarà refugi en el creador. Amb direcció d’Elisenda Roca, i Jordi Boixaderas en el paper de Montalbano.

L’aparició pública de Camilleri, finalment, tindrà lloc dijous. En versió restringida, perquè li lliuraran el premi Carvalho al Saló de Cent de l’ajuntament. Com que aquestes cerimònies solemnes són cosa d’autoritats, hi han convidat també el cònsol italià, aviam si davant l’entronització d’un dels esquerranosos més conspicus del país comença a adonar-se de com és realment la ciutat on exerceix. De moment ja hi ha una part de la comunitat italiana (Altraitalia) que li han agafat avantatge.

I l’endemà divendres, per fi, el bany de masses. Es farà a l’Espai Barts (Paral·lel 62, l’antic Studio 54), havent dinat, en format xerrada amb l’especialista en negra Jokin Ibáñez i un servidor. Avís important: per raons de salut no dedicarà exemplars. Tot i així, serà una ocasió única per sentir un home que es fa escoltar tant com es fa llegir. I, si estem de sort, potser també per preguntar-li personalment en persona com és que la Lívia és tan busca-raons o en qui es va inspirar per confegir l’impagable Catarella.

Editorial