Opinió

Amàlia Garrigós

16.07.2013

RTVV: la penúltima desfeta del País Valencià

Avui fa un any de la comunicació oficial del major expedient de regulació fet en la història del País Valencià, que afecta vora 1.200 treballadors. Aquesta xifra equival al 76% de la plantilla. És a dir, 3 professionals de cada 4 anem al carrer. Quan se n'haja acabat l'execució, el 31 d’agost, restaran 400 persones per a fer una ràdio i una televisió.


Avui fa un any que molts companys feren una crida desesperada i valenta des d’un dels estudis del centre de Burjassot. Els espectadors es van quedar sense alè en veure-ho a la pantalla a l’hora de dinar. No és tracta únicament de la nostra feina. La lluita és també, i sobretot, per a reclamar que els autèntics propietaris de RTVV són els valencians.

L’ERO, farcit d’arbitrarietats, va ser ratificat posteriorment per la majoria absoluta del PP al consell d’administració, amb la nocturnitat d’una matinada agostitzant i amb la traïdoria dels covards. El procés de negociació va ser una pantomima. Acomiadar gent sense cap voluntat d’estudiar alternatives viables presentades pel comitè d’empresa és un disbarat. El director que el va rubricar va dimitir. Després va arribar el director suplent, amb el bolígraf a la mà com un mercenari, per estampar la seua signatura en cadascun dels 1.200 acomiadaments. L’actual directora general ho volia tot net, però es va trobar amb més brutícia. Tanta, que ha hagut de despatxar companys que no havien rebut la comunicació mesos abans; ha permès que es facen hores extraordinàries; que es contracten productores externes i que s’alteren les categories laborals dels treballadors per tal de suplir els qui han estat despatxats.

La llei aprovada el juliol de l’any passat sense consens, només amb els vots del PP, dóna carta blanca a l’aplicació del contracte programa que privatitza la nostra ràdio i la nostra televisió. Però aquest fet no és cap novetat. Una de les promeses electorals del PP valencià l’any 1995 era eixa. El 2002 el govern de Zaplana ho va intentar, però un seguit de recursos de l’oposició i dels sindicats als tribunals ho van aturar. Finalment el Suprem va tancar el procés de privatització l’any 2007 i el consell del president Camps va haver de desar-lo al calaix fins el dia d’avui. Ara tenen la coartada de la crisi econòmica i, amb la reforma laboral de Rajoy, han pogut fer-lo efectiu. En aquells primerencs anys 2000 la televisió generava negoci però… I ara? En poden treure profit les productores amigues?

No caldria qualificar de delicte l’incompliment deliberat i sistemàtic de la llei de creació del 1984 per part dels directius de l’ens? La responsabilitat dels 1.300 milions d’euros de deute ha de recaure en ells i no en els treballadors. Perdem la nostra feina, sí, però és que els valencians perdem il·legítimament quelcom que ens pertany i que hem pagat amb els nostres impostos. Assistim a una subversió dels principis d’un servei públic convertit en mercaderia. La maquinària de consignes del PP escampa tot d’explicacions que pretenen justificar la privatització de RTVV: dèficit, plantilla sobredimensionada…Vergonya, cavallers, vergonya! Obliden que són ells que han gestionat els mitjans públics arraconant les veus crítiques i liquidant els principis fonamentals de la llei de creació. Quines són les seues raons inconfessables per a mostrar una incompetència tan obscena? Qui sent l’actual ràdio i televisió com a pròpies? És aquest l’èxit dels gestors? L’estratègia d’enderroc que ha treballat de valent el PP valencià durant divuit anys, què amaga?

No ho oblidem. Els amos de RTVV són els ciutadans. El poble té dret d'estar informat en clau valenciana. Cal defensar l’existència dels mitjans públics pagats per tots. Però sense aquells que ens han governat balafiant els nostres diners durant dues dècades. Sense aquells que ens han demostrat que no els importa gens ni miqueta la nostra cultura, ni la llengua, ni la identitat. I justament eixes són les veritables raons de ser i d’existir de la ràdio i  de la televisió del nostre país.

Editorial