Opinió

Carlota Torrents

18.12.2012

Carlota Torrents: On eren les lletres de la Nit de les Lletres?

Cada any ho fem millor i fem una Nit de les Lletres neta, pulcra, impecable i, sobretot, curta. Curta perquè la televisió té un cronòmetre implacable que no perdona cap segon afegit. Per això, els guardonats tenien, en allò que hauria de ser l’acte més important de la literatura del nostre país, seixanta segons per donar les gràcies, emocionar-se, compartir el premi amb la família i els amics o, per a allò que és més natural, parlar de l’obra que els ha tinguts absorbits durant mesos o anys. Seixanta segons no donen per a gaire, proveu-ho, perquè quan hàgiu esmentat tots els membres de la família i la tieta de Granollers, haureu esgotat els segons que fan el minut.


Els pobres premiats, fins i tot el poeta Garriga que, ja gran, procurava afanyar-se a travessar l’escenari sense perdre l’elegància que el caracteritza, van complir el reglament tan bé com van saber. Fins i tot Muriel Casals, presidenta d’Òmnium, a qui com a amfitriona de la festa tothom li hauria excusat una exhortació més llarga, va llegir un text concís i tan poc combatiu que el conseller Mascarell li ho va retreure amb ironia. Però van arribar els polítics, ai las!, i el cronòmetre es va aturar, i no es van estar de res i ens van tenir allà, aguantant la tabarra fins que ells mateixos en devien tenir prou. Deu a un a favor de la política.


I la literatura, enlloc. Potser aquells pocs versos que es van llegir de Montserrat Abelló –barrejats entre frases del guió– eren el senyal que allò anava de lletres, però una servidora va perdre el fil en més d’una ocasió.


On era, l’homenatge que se suposava que havien de rebre aquella nit els guanyadors? En la trista frase que van deixar dir als qui lliuraven els guardons: ‘El guanyador del premi xxxxxx és per a xxxxx’, i ja està, ni un adjectiu ni un elogi afegits? ‘Sobretot –els devien dir–, no sortiu del guió, i guardeu-vos l’alegria de donar un premi a un col·lega per després de la festa, que anem curts de temps.’


Conclusió, divendres a Tarragona vam tenir un acte a seques, sense lletres i sense festa. Que retallin el pressupost d’un gran àpat com es feia abans, sembla sensat, però retallar les lletres, per què? Si és el més barat que tenim! Escriure, llegir, construir en català ens és l’acte més natural. Potser hem agafat el gust a les tisores, però si hi clavem tisorada nosaltres mateixos, què ens queda? És pesat escoltar la literatura ben dita? És pesat sentir en Lluís Soler dient Verdaguer o Homer? A ningú no se li va acudir que les veritables lletres eren les grans absents del guió de la nit del 14? Val la pena de fer els esforços que hi ha destinat Òmnium per celebrar una nit tan buida com aquella, per molts crits d’independència que s’hi fessin? La independència sense lletres no és res. I ni parlem d’una flaquesa dels organitzadors ni d’una qüestió de pressupost, sinó de la sensibilitat de tots plegats. Diria que simplement ens hem tornat mesells i ens hem cregut el missatge que la literatura és, ‘per se’, prescindible.


Quan es va haver acabat tot, vaig marxar amb la sensació de buidor i d'haver fet un centenar de quilòmetres només per anar a fer quatre riallades amb quatre bons col·legues mentre endrapàvem un entrepà afamats a les 11 del vespre.


(I deixeu-me encara fer un apunt: l’endemà de 'la Nit' vaig llegir de cap a cap les seccions dels diaris i no en vaig saber trobar cap que dediqués més de dues ratlles als premiats de literatura infantil i juvenil. Ens omplim la boca sobre els plans de lectura, sobre què fer perquè fills i alumnes llegeixin més i no fer el ridícul a les proves PISA i, quan arriba l’ocasió de parlar-ne, de valorar la tasca que fan autors i editors per defensar la literatura que formarà les noves generacions del país, ho defugim. Però això donaria per a una altra opinió contundent i segurament no sóc pas jo qui l’ha d’escriure.)


Carlota Torrents, agent literària i responsable del ‘Què llegeixes?’

Editorial