Opinió

 

<9/88>

Roger Cassany

18.10.2007

La gàbia de Faraday

‘Que travessem una tempesta és evident‘, diu en Jordi, ‘però no ens hem de preocupar pels llamps, perquè som en una gàbia de Faraday.’ En Jordi és enginyer industrial i treballa en una empresa que es dedica a fer porta-papers de plàstic. Coneix molt bé el trajecte. Potser és perquè té un aire reposat i barba de científic, però em tranquil·litza. L’avió, de Clickair, vola de Frankfurt a Barcelona.

Som una mica més enllà de la meitat del viatge i a fora sembla que s’acabi el món. L’avió és un xiclet. Els núvols ens masteguen, ens xuclen i ens escupen. En Jordi explica que la gàbia de Faraday és qualsevol revestiment metàl·lic conductor tancat. Aquest revestiment fa que el camp electromagnètic de l'interior sigui zero i que anul·li, per tant, l'efecte dels camps electromagnètics exteriors. És, doncs, impossible que un llamp destrueixi l’avió. Està convençut, en Jordi, que aquest fenomen, descobert pel físic anglès Michael Faraday molt abans que es construís el primer avió, ens salvarà.

A més, passi què passi, els catalans tenim sort. Tot i que en aquest avió hi ha escriptors, periodistes i directors d’importants clubs de cultura, no hi viatgen ni en Quim Monzó ni en Baltasar Porcel.

De cop i volta l’avió perd uns quants centenars de metres en pocs segons i tots els passatgers agafem aire. Ningú no s’exalta, no se senten vòmits i no hi ha cap lipotímia, però observo que en Jordi es neguiteja. Fingeix serenitat, però sua. Observo com una gota se li gronxa d’un pèl a un altre de la barba. Les hostesses s’asseuen i es lliguen el cinyell. Mal senyal. En Jordi s’eixuga discretament la gota de suor i repta pel seu seient cercant una posició més confortable. Ja no és un científic, és un cuc de terra.

Nervis. Ara allò que cal és parlar, de què sigui, tant se'n fot, cal oblidar que som dins un avió a punt d’accidentar-se. Amb el meu company de viatge optem per resoldre els mots encreuats d’en Màrius Serra de La Vanguardia que hem trobat al seient (ho juro: La Vanguardia ja era a l’avió quan hi hem pujat). Als vols de Clickair, no s’hi reparteixen diaris, però, per compensar, les hostesses no desen els que els passatgers del vol anterior han deixat al seient.

Fosca i impenetrable per la llum que prové de l’exterior de ca la Francesca: opaca. El triftong de la tercera edat: iai. Postura sòlida, sense escletxes: ferma. Funciona!: va. Instruments de vent fets de terra cuita: ?...

‘Mireu, ja som a Gavà’. Efectivament, el cuc de terra, amorrat a la finestra, coneix molt bé el trajecte. L’avió no para de trontollar, però ja fa una estona que veiem alguna mena de claror urbana. I molts llamps. Molts. Alguns espeteguen tan a prop nostre que sembla que hagin de cremar les puntes dels pèls de la barba d’en Jordi.
Passen els minuts, però no aterrem. Fem voltes i més voltes. El meu company i jo hem emplenat quasi totes les caselles dels mots encreuats. Instruments de vent fets de terra cuita: o _ a _ _ _ _ s...? Un passatger assegut dues files enrere explica que ell ja ha viscut un accident d’avió i que, per tant, és estadísticament impossible que en visqui un altre. Uf!... Sense desenganxar les ulleres de la finestra, el cuc, més nerviós que mai, insisteix, com si digués missa: ‘No hi ha una línia d’aire ionitzat prou potent entre l’avió i el sòl. El llamp no pot descarregar-se a terra i per tant és impossible que ens enganxi. Som a la gàbia’. Calla. Instruments de vent fets de terra cuita. El capità és mut. Comencem a pensar que la veu metàl·lica que hores abans s’havia presentat era pre-enregistrada. Potser als vols de Clickair no hi ha ni pilots. I si tots plegats són robots?

Una forta sotragada. Aconseguim d'aterrar i llisquem, a batzegades, per la pista de l’aeroport. Aplaudiments i xiulets. Ocarines!

Nota: Les maletes, xopes, tarden més d’una hora a aparèixer per la cinta transportadora.

Editorial