Opinió

 

<3/88>

Marta Rojals

20.06.2011

Creients

Ens ho van dir i ens ho vam empassar. Els fills de família modesta ens vam creure l’anunci dels JASP, vam fer carrera, ens vam diplomar, llicenciar, postgraduar, vam agafar avions, ens vam remasteritzar. Érem l’orgull de casa nostra. Despenjàvem el telèfon i ja teníem feina, o ja havíem canviat de feina, o ens n’havien ofert una altra. L’ordre de les coses era el previst, així ens ho havien dit i així ens ho crèiem, pels segles dels segles, amén. Els creients vam fer-nos autònoms, vam llogar locals, vam reformar-nos pisos, vam brindar amb els amics en restaurants, vam poder comprar un parell de llums al Vinçon, vam començar a tenir fills.

El primer dia que el telèfon no va sonar, vam pensar que era una il·lusió acústica. I un matí que ens vam llevar més cruixits que no de costum vam buscar un mirall: la nostra bombolla particular ens havia esclatat a la cara.

El pròxim sopar d’amics és en un pis compartit, i cap no baixem dels trenta-cinc. Cadascú posa un plat a taula, i ja ningú no se’n fot de qui ha portat l’amanida d’enciam. Mentre caragolem picadura als balcons, ens demanem els uns als altres com et va, si ‘encara’ fas d’això o d’allò altre, si saps de ningú que necessiti algú per fer ‘què sigui’. Perquè ha arribat un punt que demanar de fer allò que vam estudiar ja ens sembla un vici d'aburgesats, un excés de pedanteria que ens hem de fer perdonar. O almenys això ens volen fer creure: que qui ens hem pensat que som, que encara gràcies, que guanyaràs el pa amb suor, pariràs amb dolor i, en fi: que s’ha fet justícia divina.

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur.

L’endemà, en una ràdio, un tertulià s’esgolarà: Privilegiats, consentits, fills de la democràcia! Al diari, un economista predicarà l'error de càlcul de voler obrir el ball a tants balladors i ara, té: llicenciats en frustració que se’ns han tornat massa fins per a doblegar l’esquena. Un conseller ens alliçonarà que no podem pretendre culpar el sistema de la nostra dissort laboral, si en el seu moment vam voler estudiar filologies o filosofies o com sigui que es diguin aquestes 'mariconades'. A la bústia, de nou, la propaganda de la universitat ens advertirà que, si no tenim feina, és perquè encara ens faltaria un altre màster. Bon intent, senyors, però les velles inèrcies, allò de ‘en veritat us dic’, ja ho ha donat tot de si, ja no cola. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres. I per a arribar a aquesta conclusió, en una cosa sí que alguns teníeu raó: no ens calia estudiar tant.

Editorial