Opinió
-
Barcelona, ciutat del Pirineu
Andreu Barnils
23.06.2015
-
Valencians, mallorquins i nosaltres d'aquí dalt
Joan-Lluís Lluís
22.06.2015
-
Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Andreu Barnils
21.06.2015
-
La independència no fa presoners
Pere Cardús
19.06.2015
-
La samarreta i la corbata
Bel Zaballa
17.06.2015
-
Independència sí, però amb tu no
Marta Rojals
16.06.2015
-
De la seguretat jurídica i altres incerteses
Oriol Izquierdo
15.06.2015
-
Ancestres i enemics
Andreu Barnils
14.06.2015
-
2.200 euros el mes
Mercè Ibarz
13.06.2015
-
La llista del president Mas el 27-S
Pere Cardús
11.06.2015
-
No abaratiu el somni
Bel Zaballa
10.06.2015
-
El barcelonista encaixista
Marta Rojals
09.06.2015
-
Si jo fos d'Unió...
Joan-Lluís Lluís
08.06.2015
Vicent Partal
29.12.2008
Aparentar allò que no som
Ahir trenta mil espectadors anaren al Camp Nou a animar la selecció catalana, seguint una tradició que tothom ja reconeix que no té gaire futur. La selecció balear solament jugà una vegada, fa sis anys, i no se n'ha sabut res més. La valenciana fa tres anys que no ix al camp. Tot plegat fa que ens demanem si té sentit provar d'aparentar perpètuament que som una cosa que no som o si no fóra hora de deixar-se d'excuses i de proposar-nos com a objectiu concret d'obtenir allò que cal per a ser i deixar d'aparentar. És a dir, un estat.
Aparentar això que no som té sentit, si mena enlloc. Com una transició esperançadora. La selecció catalana de futbol, per exemple, va començar l'actual etapa fa onze anys jugant contra Bulgària. Aleshores ens digueren que calia lluitar per aconseguir-ne l'oficialitat, tot demostrant que la gent la volia. Hi ha molta gent que ha treballat per fer-ho possible, i molt intensament. Esportistes individuals, entitats com la Plataforma Pro-seleccions Catalanes, clubs. Al País Valencià l'ambient ha estat molt menor, però organitzacions i grups han fet també tot allò que han pogut per trencar l'apatia ambiental.
Però, al cap d'una dècada, les seleccions no solament no tenen la menor perspectiva d'arribar a jugar oficialment en un futur pròxim, sinó que l'ofensiva espanyola contrària és evident. La selecció catalana de rugbi, per exemple, ha perdut la darrera batalla jurídica amb una sentència que hauria de fer morir de vergonya qualsevol jutge. La justícia francesa, en aquest cas, no ha reconegut que Catalunya era fundadora basant-se en una decisió posterior del règim feixista de Franco. Fóra inimaginable que cap tribunal de cap país acceptara un decret de Pétain o dels ocupants nazis a l'hora de justificar una decisió contra França. Però és que hi ha una diferència que ho marca tot: nosaltres no tenim estat i ells sí. I això, tenir estat o no tenir-ne, és l'única cosa que de veritat acaba comptant. Compta tant que, fins i tot seleccions històricament indiscutides com la de Gal·les i d'Escòcia veuen amenaçat el futur per la pressió internacional que reclama una selecció de la Gran Bretanya que mai no ha existit.
En aquest context més val que siguem conscients que fins i tot els pocs triomfs que hem aconseguit semblen ara amenaçats. Catalunya té seleccions oficials competint en esports poc populars com el corfbol, el pitch and putt, el futbol australià o les curses de muntanya. Però ni així no ens deixen tranquils. Espanya aquests dies prova de trobar jugadors de corfbal únicament per poder qüestionar la presència catalana dins la federació internacional. Qüestionament que, en el cas del futbol australià, suscita fins i tot sense tenir ni practicants. Únicament l'existència internacional de la selecció valenciana de pilota (encara que a vegades haja competit com a 'Espanya') i la peculiar situació de la selecció d'hoquei, competint com a equip americà, aporten una miqueta d'esperança. Però ben poca i molt costosa.
Per això la pregunta inevitable és si no fóra molt més prudent, he dit prudent sí, de tenir un estat propi. Fa una dècada llarga que pretenem que el món ens acomode com un fenomen especial, i amb això aigualim, d'alguna manera, el debat de fons. Tot indica que avui hi ha més independentistes que mai i que al Principat fins i tot potser són majoria. Però, paradoxalment, no hi ha manera que els partits nacionals troben la manera de posar el debat cruament sobre la taula. Fóra bo que s'adonaren que la gent no vol aparentar d'una manera permanent i que la fatiga i la decepció s'acumulen a l'espera d'alguna idea concreta, d'un pla que no siga un simple càlcul electoral, un espectacle per a concretar el repartiment de quotes de poder.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015