Opinió

 

<2/88>

Marta Rojals

11.02.2014

L'admirat Trueba no en té cap culpa

I resulta que per Twitter t'assabentes que fan la gala dels Goya, i immediatament t'hi trobes una allau d'agraïments al David Trueba: que tu sí que entens els catalans, que si tant de bo tots els espanyols fossin com tu... I se t'accelera el pols. Atribolada, llegeixes en diagonal els piulets eufòrics, i penses ai, ai, ai, que sembla que per fi ha arribat el dia.


D'acord que és un amic íntim del Guardiola, però dius és igual, és nascut a Madrid i també compta, oi tant, si compta. De manera que corres nerviosa a buscar la notícia, amb el cor fet una enclusa perquè tothom sap que als Goya els premiats surten al faristol i es caguen en el Gobierno i aixequen el puny i exigeixen llibertats i reclamen justícies universals. Saps això i saps que Twitter bull: Trueba demòcrata, Trueba t'estimem! Ai, que ho deu haver dit...


I no. Saltes de l'un diari a l'altre i les declaracions transcrites, fetes dins un record emotiu a l'enyorada Tatiana Sisquella, són les mateixes: 'Aneu poc per Catalunya, cosa que us recomano que feu més i els digueu a tots com els estimeu i els estimem.' Aleshores busques el vídeo, perquè pot ser que s'hagin deixat aquell detall, aquell matís, aquella cosa, i trobes el vídeo, i el mires, i el veus a ell allà a l'escenari, tan dolç com sempre, tan humil com sempre, tan 'bon parlant' com sempre, i al mig del discurs t'hi planta: 'Què seria de la vida si no ens insultés la gent que ens ha d'insultar!' i penses ara, ara comença... I tampoc.


Doncs el teu somni d'una nit de cinema s'acaba aquí. L'intel·lectual més valent de tot Espanya, en un acte de gosadia sense precedents, ha recomanat als seus compatriotes... que vinguin més a Catalunya i que ens expliquin com ens estimen. Home, tampoc no t'esperaves una condemna de la prohibició d'estelades a la copa de bàsquet, perquè havia estat aquella tarda mateix i potser encara no se n'havia assabentat, però, tenint en compte l'eufòria piulaire, sí que t'imaginaves que havia pronunciat un discurs històric, que havia reivindicat 'allò' davant les càmeres, que havia posat en evidència les contradiccions, o, per què no dir-ho, les covardies dels col·legues que li havien aplaudit l'eslògan innocu d'agència de viatges (perdona'm, mestre!) i que avui tornen a estar amagats als seus caus. T'imaginaves, en definitiva, que en aquell festival de llibertat, progressia i esquerranisme les seues paraules havien provocat alguna tos incòmoda o fet acotar alguns caps. I no.


Però assenyalar l'admirat Trueba és un error injust, quan el problema és tot un altre. El problema és que, per a un entorn suposadament afí, el màxim gest de complicitat admissible amb els qui se'ns prohibeix de votar sigui d'un nivell tan bàsic, tan elemental. En Trueba bé ho sabia, perquè coneix el seu poble, i hem d'entendre que és el màxim que podia dir. Tanmateix, és descoratjador que necessitem tan poc per a desfer-nos en agraïments i reverències. Però més descoratjador és encara que l'Espanya més democràtica i avançada es trobi tantes pantalles enrere d'on, a Catalunya, ens trobem ara. En fi: ens ho hem de prendre, doncs, com allò que diuen que va ser: una picada d'ullet als de la cella. Dit d'una altra manera: un bat de pestanyes en un oceà.

Editorial