Vejam, posem-nos la granota d’economistes. Total, avui tothom fa d’economista, ja no ve d’aquí.

Doncs comencem:

Com es financen els serveis públics? Amb els impostos. Vostè i jo paguem impostos? Religiosament. I si, tot i pagant religiosament, el país no ens arriba a final de mes? Doncs: 1) Retallem els serveis + 2) Vostè i jo amollem la butxaca + 3) El país queda a deure. Problema resolt.

Ep, un moment. No voleu dir que ens hem descuidat alguna cosa important pel camí?

Va, tornem-hi:

Com es financen els serveis públics? Amb els impostos. Tothom qui ha de pagar, paga? Sí i no. Què vol dir ‘sí i no’? Doncs que, a) Hi ha individus que remenen diners per l’esquena en quantitats que van de poc a molt, i de molt a inimaginablement molt, i, ja se sap: ulls que no veuen, arques que no se’n senten; i b) Hi ha cobradors d’impostos que, quan els reclames ‘tots’ els cèntims que et pertoquen, et diuen que ara no és el momeeent, que primer s’hi haurien d'avenir els altres pagadooors, que a uns els ha sortit de fer un aeroport a no sé ooon, que uns altres han de muntar un AVE per a no se quiii, que s’han de rescatar uns bancs que no se quèèè..., i que bé, que si de cas ja et trucaran. Del punt a), se’n diu FRAU. Del punt b), se’n diu ESPOLIACIÓ.

De tot això, en surten tres coses clares: 1) El país no ens arriba a final de mes; 2) No es cobren tots els diners cobrables per causa d’un frau, i 3) No es reben tots els diners receptibles per causa d’una espoliació. Aleshores, estem segurs que l’única manera de resoldre aquest algorisme ha de ser: 1) Retallem els serveis + 2) Vostè i jo amollem la butxaca + 3) El país queda a deure? Va, home, va, no fotem.

Quina classe de joc és, aquest? Si ja hem complert els del ‘tengui’, ara han de complir els del ‘falti’. O juguem tots, o estripem les cartes. En quin cap cap que els vicis de fraudulents i espoliaires s’hagin de carregar al compte dels complidors? Heus aquí una interpretació literal de ‘pagar justos per pecadors’. Heus aquí una interpretació figurada de ser ‘cornuts i pagar el beure’. Per a adonar-nos d’això, no ens cal ser economistes, ni tan sols consellers d’economia: d’aquest darrer punt se’n diu ESTAFA. Ignorar-ho és de necis, consentir-ho és de mesells, i permetre-ho, si m’ho permeten, és de còmplices.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

O juguem tots, o estripem les cartes. En quin cap cap que els vicis de fraudulents i espoliaires s’hagin de carregar al compte dels complidors?