Si ahir ningú de vostès tenia la intenció de votar per cavall guanyador, es devia trobar amb la sorpresa que al col·legi electoral no disposaven de paperetes de Goldman Sachs; o del Club Bilderberg; o de la coalició Merkozy, que almenys és de cares conegudes. Decebedor, sí: ara que el desori de la crisi del deute ens havia obert els ulls respecte del funcionament del món, o de qui el feia funcionar, resulta que no ens han deixat sinó fer el paper amb les paperetes disponibles, i, és clar, la cosa ha anat com ha anat.

A Espanya, com era previst, ha arrasat el senyor de la barba. El que llegeix als debats, vull dir. El que no sap improvisar en un cara a cara, vull dir. El que no entén un borrall d’anglès, vull dir. Ara: manegar els fils d’un governant d’aquest nivell deu ser més senzillot, també. Encara li deixaran acabar la legislatura i tot. Però, mentrestant, per allò de ‘les barbes del veí que veus afaitar’, l’home ja fa bé de no traslladar-se a la Moncloa, no fos cas que no tingués temps de desenfundar el sofà.

I, pel que interessa a casa nostra, què? Doncs ja ho hem sentit en campanya: ens han canviat un ‘apoyaré’ per un altre ‘apoyaré’, i els de la primera dinastia de ‘Apoyaré’ encara ens volien convèncer que ‘no es lo mismo’... Mirin, saben què? No es molestin, de debò. Ja tenim prou feina a posar-nos bastons a les rodes nosaltres mateixos perquè al damunt hagin de venir vostès a col·laborar-hi. O calla, tu!: no va ser ahir que vam sentir cantar l’«In-Indè» igual de clar per l’orella dreta que per l’esquerra? Parlaríem del punt d’inflexió que, en aquesta marea blava que fa maregassa, ens decidim d’una punyetera vegada a remar tots cap al mateix cantó? Ja, sí, molt hauria de canviar la bèstia, però coses més grosses hem vist.

En efecte, en un any hem vist coses que, un lustre enrere, no ens hauríem cregut ni farts de vi. Hem vist l’apocalipsi financera a les portades dels diaris. Hem vist ensorrar-se països sencers com castells de cartes. Hem vist carrers i places a vessar de jovent amb el futur en números vermells. Hem vist famílies declarant-se en fallida als bancs, i bancs fallits reeixint de les cendres com ‘terminators’. Hem vist la ruïna de professionals solvents i l’exili de jóvens preparats i competents, regurgitats per un mercat laboral de tercera regional. Justament per tot això que hem vist i veiem, i que fa quatre dies ens hauria semblat una pel·li de marcians, és el moment idoni per a plantar cara als impossibles.

Per exemple, ara que hem vist que a Europa, quan es tracta de calers, tot s’hi val, ha de ser a Europa on hem de buscar la fórmula per a recuperar els nostres i començar a aixecar el cap. Una formuleta nova, ja no els ha de venir d’aquí. Però, com que no hi ha Clubs Bilderberg de nacions sense estat, ni Merkozys pel dret de decidir, ni Goldman Sachs justiciers dels dèficits fiscals, ja sabeu a qui toca respondre per nosaltres. Oh, xiquets, per a això us hem votat. I ara més que mai no s’hi val això dels uns cap aquí, i els altres cap allà: si agafeu el mapa de la taca blava, es veu a la primera cap a on cal tirar.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

O calla, tu!: no va ser ahir que vam sentir cantar l’«In-Indè» igual de clar per l’orella dreta que per l’esquerra? Parlaríem del punt d’inflexió que, en aquesta marea blava que fa maregassa, ens decidim d’una punyetera vegada a remar tots cap al mateix cantó?