Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

05.06.2008

Un mail a Josep Vicent Marqués

Ja ho veus, company, has hagut de morir-te just el dia que el fuel omplia la Malva-rosa i quan feia poques hores que un negre pacifista havia esdevingut el candidat favorit a la presidència dels Estats Units. El món va molt rebolicat i l'esperança bé pot sorgir d'on menys esperàvem. Diu Canal9, aquella TV que mai no et féu cas, que mai no fa cas de tants valencians, que, a la platja, hi han hissat la bandera roja, però no et faces il·lusions: no és la que nosaltres volíem. El detall, això sí, m'ha fet riure, quan l'he oït. Et propose que t'ho prengues com un homenatge a tota la vida que has protagonitzat, encalçant sempre el somni i descontent de tot i per tot. I de tots. De tu mateix inclòs.

Minuts després de saber, Josep Vicent, que havies decidit d'anar-te'n, una central nuclear eslovena, com la nostrada de Cofrents, ha eriçat els cabells de mitja europa i t'he recordat, al trinquet de Pelai, cridant allò de 'ni fam, ni fum, ni fem!', en aquella campanya surrealista del 79. No hi reeixírem, prou te'n deus recordar. Els del PSOE ja s'havien fet forts, gràcies a la traïció d'Ernest Lluch, i allò que restava del vell Partit Socialista Valencià i de la nova esquerra no donava per a més. Però tu ho deies tot tan claret que semblava factible i possible el país que havies començat a posar dempeus amb Ferran Zurriaga, amb Vicent Àlvarez, amb Cèlia, amb Eliseu, amb Valerià, amb Quico Mira...

Abans i després d'aquell estrany episodi, no vas parar mai de pensar i d'escriure coses que pareixien rares, desconcertants de vegades. No vas parar de fer-nos obrir les orelles: un home feminista, un ecologista quan no n'hi havia, un valencianista que no es conformava amb la bíblia del respectat Fuster... Tu sempre tenies aquella punyetera mania de mirar les coses amb els teus ulls i no amb els dels altres. Fins i tot quan ho passaves malament –i mira que ho has passat molt, malament...

Si avui et dic que estic perplex per la teua absència, no és pas per fer un joc amb el títol del teu llibre, aquell que no vam entendre ningú. Simplement constate allò que em diu el cap. A València, allò que Vicent Bello solia anomenar el 'bloc social reaccionari' mana molt. Ho han sabut fer, i el fem, el fum i la fam, intel·lectual i no tant, ens assetgen. Hi ha dies que tot sembla molt complicat.

Però, saps?, un negre d'un suburbi de Chicago camina decidit cap a la presidència dels Estats Units, dels mateixos Estats Units que ara governa eixe criminal que es diu Bush. I la gent l'aclama quan diu que cal acabar la guerra i que cal parlar amb els enemics i que no pot ser que els directius de les empreses guanyen tant i que els bancs ens collen tant. I eixe xicot es diu Barack i Hussein, poca broma. Tu ja feies política, pintaves amb quitrà parets clandestines o ensulfataves amb herbicides el camp de golf aristòcrata del Saler quan Luther King i Malcolm X queien a trets i els companys d'opressió del pròxim president dels Estats Units no tenien ni el dret d'anar al vàter, el lloc (recordes?) de l'única cadena acceptable. I ara, mira.

No crec, sincerament, que canviar València siga més difícil que canviar el país de Bush. Però, sense tu, sí que serà un poc més pesat.

Dit això, sàpies que vetllarem pel país que tant has estimat. No et preocupes.

Editorial