Opinió

 

<2/88>

Albert Dasí

13.12.2007

Els valencians perden el nord

Si una majoria de catalans es manté ferma, en la convicció de la sobirania, no hi ha dubte que tard o d’hora Catalunya haurà de cedir; que vol dir, també, que Espanya haurà de cedir. Llavors, Barcelona es veurà obligada a exercir de veritable capital catalana, europea, moderna, sense defugir la responsabiltat que pertoca a una ciutat que, esperem-ho, renunciarà al model centralista que han exercit tantes altres capitals, poc encertadament.

Amb Catalunya, una part del país serà independent, i una altra part, que és al retaló, s’afegirà a la festa d’una llibertat que també haurà de guanyar-se a pols. Em referesc a les Illes, que s’hi sumaran amb plenitud de facultats (tant serà que els borbons canvien la residència d’estiu). Les Illes no tardaran a fer un paper cabdal. Però, encara així, el país no serà complet. Perquè València també ha de dir què vol; no debades és jutge i part, alhora que la seua major amenaça. Vet ací per on comença a obrir-se la feridura, per Serrans, per Quart, per la Zaidia, per Extramurs i el Cabanyal. I és que poques vegades no s’ha sentit prou sòlida, València, per a lluitar contra ella mateixa.

València no té prou esme per a sentir-se sobirana, per a tenir un paper capital, com el que exercí en el segle XV davant Europa, sense complexos ni recels. Llavors podia considerar-se una ciutat culta, València, amb els defectes i les mancances de l’època, naturalment, però capaç del Consolat de Mar, de la Universitat i l’obertura a la Mediterrània, de la primera gran novel·la moderna del món civilitzat, a més de tenir personatges de relleu, modèlics en diverses àrees del coneixement i, cosa que vista ara resulta més interessant, amb grans dosis d’influència i de poder.

Però aquella força es va dissoldre; ha desaparegut completament. Ara mateix, aquesta part del país és ple d’unionistes que s’han posicionat amb tant d’ancoratge que se senten amos, propietaris, d’un territori que, per ells, podria no dir-se València. Per la majoria dels habitants d’aquest tros de país, valencians o no, no és que siguem una altra cosa diferent de Barcelona o de les Illes, és que som una part servil i una província submisa d’Espanya. Encara pitjor, els seus ciutadans se senten provincians. Fins a tal punt tenen clar el domini, i el recel de la servitud, que generacions senceres tenen un paper increïble, per com tracten el territori propi que irònicament governen: la seua filosofia del domini fa que puguen arremetre contra la ciutat, contra el litoral, contra el paisatge rural i urbà amb la major de les impunitats i la pitjor de les pedagogies. Solament quan algú se sent tan propietari d’una cosa pot malmetre-la fins al punt d’avorrir-la o de deixar-la perir. I allò que determina finalment el segell d’aquest paper dissortat: com València arriba a bandejar els personatges que justament podien deseixir-la de la seua migradesa cultural.

Però hi ha moviments contraris a la desfeta, sinergies tan excelses com fonamentals que es desviuen per fer visible un rerepaís, que molts de mitjans i de poder absolut no deixen relluir. Són exemples essencials d’aital vivacitat el moviment Escola valenciana, una plèiade d’actors de primera fila, una Universitat de gran nivell científic, una munió de bandes i d’associacions culturals de bells propòsits i màximes lloables, una gernació d’homes i dones de la cultura, fins i tot de l’empresa, que van bastint un país avui invisible, un país que no compta per als mitjans que són a punta de matí al carrer, que tenen la veu més forta.

A un català d’Alcanar o d’Ulldecona (no cal passar gaire enllà de la Sènia), els valencians li devem semblar primitius, gairebé homes de les cavernes, literalment ximples, si es fixen en com actuen els nostres governs, els nostres polítics, les nostres institucions i, fins i tot, com no actua la falsa oposició, per còmoda, del PSPV en aquest desficaci. Per un català del nord-est, la cosa ja deu ésser més exagerada. De l’Empordà estant deuen pensar que la gran majoria del País Valencià s’ha begut l’enteniment, que ha oblidat els orígens i els seus pares, malgrat que els set matrimonis lleidatans, fundadors de la ciutat l'endemà de la vinguda de Jaume I, encara són a la portalada romànica de la Seu del cap i casal, per recordar-nos qui som. Però l’odi que ens subjau contra allò que és genuïnament valencià, als valencians mateix, és de tal ferotgia que encara és viva aquella frase que va fer-se tristament famosa en temps de la batalla de València: abans moros que catalans, frase ben reaccionària i no per això menys versemblant. Fins a tal punt la hipocresia pot arribar a explicar la irracionalitat del pensament valencià majoritari.

Que no deveu pensar, dels valencians, mentre la part de pensament que es divulga amb tants mitjans (els tenen gairebé tots), atien solament fets i decisions dels polítics que fa anys que ens governen, amb una bona dosi de surrealisme incívic. Per això mateix, abans que no perdem el nord completament la totalitat dels valencians, és hora de canviar la tàctica d’amagar el cap i de pensar que, a vosaltres, no us hi va res, en l’envit. Que no comencem a fer tard, si continuem de braços plegats, i la cosa esdevinga irremeiable.

Editorial