Opinió

 

<2/88>

Roger Cassany

06.07.2007

Retrats de passaport

Davant meu hi ha una dona abillada amb una bata llarga, plena de flors rosades sobre un fons blanc i algunes llànties. Em diu bon dia, són les 7.50, i amb un gest de guaita que múrria que sóc m'ensenya l'interior de la bossa. Ha vingut molt preparada: un exemplar de la revista Lecturas, un de l'Hola, un altre de la Cuore, una ampolleta d'aigua i un entrepà mal embolicat amb paper de plata. Igual que centenars (o potser milers) de catalans poc previsors, m'he adonat que em cal renovar el passaport en ple juliol.

De seguida, la cua formada davant la comissaria del carrer de Lleida s'allarga serpentejant pel Paral·lel cap a la plaça d'Espanya. Ja hi ha més de 150 persones esperant. La noia que tinc darrere m'explica que aquest és el seu tercer intent en pocs dies. Duu ulleres de sol i una samarreta negra amb 'Armani' escrit a la pitrera.

A les 8.50 s'obren les portes i, més o menys ordenats, com xais, entrem i agafem els números corresponents. Tinc el 03 i passen pel 31. El policia que hi ha a la porta per a informar el personal, l'únic amb aquesta funció, em diu que el comptador ha de fer la volta i que en tinc per una hora i mitja. Menteix: després d'un esmorzar magnífic a la cafeteria Palmer de la plaça de Santa Madrona, i d'haver repassat tota la premsa, a les 10.15 torno a la comissaria i tot just passen pel 71. M'assec i espero. Compto les persones que hi ha treballant darrere el taulell: nou, sense el policia informador. Passen els minuts i de mica en mica descobreixo que la dona de la bata és del Poble-sec, que es diu Francisca i que té dos fills, que la noia Armani se'n va a la Xina amb una amiga i que els nens petits poden fer-se el passaport sense tenir el carnet d'identitat.

11.30. Canten el número 02, per fi. La Francisca s'acosta al taulell: 'Se me ha caducado el pasaporte. El nuevo lo quiero en catalán'. Ep! La Lídia (el seu nom l’intueixo després) fa cara de sèpia i li diu que no és possible. L’altra descarrega l'arsenal de revistes sobre el taulell i insisteix argumentant que el seu fill gran li ha dit que ho podia demanar i que hi té dret. La funcionària fa espetegar la llengua, esbufega, i per un moment aixeca la mirada buscant alguna complicitat entre els qui som darrere esperant. Ningú no reacciona.

En aquell moment una turista molt castigada pel sol entra corrent a la sala i gargalleja quelcom incomprensible, en alemany. Passa a l'anglès i, adreçant-se a les nou persones que hi ha darrere el taulell, explica nerviosa que li han robat la càmera fotogràfica i que vol fer una denúncia. 'En español, por favor. Aquí no hablamos inglés'. Tal qual.

Per a sorpresa de tots, la Francisca s'enfurisma i se'n va baladrejant i repetint que ha vingut expressament i que, seguint instruccions del seu fill, si no li fan el passaport en català, no el vol. L'alemanya no entén res. 'Con lo fácil que es hacerse el pasaporte', exclama la Lídia, queixosa, i reclama la meva atenció perquè ha arribat el meu torn. Me la miro i obeeixo, però callo.

Per sort, un noi amb samarreta de tirants i moltes sessions de gimnàs als braços, que també fa hores que s'espera, s'ocupa de l'alemanya i li explica, en anglès, que per fer la denúncia ha d'anar a la comissaria dels mossos d'esquadra. Ella li demana si és gaire lluny i com hi pot anar.

Desenfundo el carnet d'identitat, un retrat i el passaport antic per a la Lídia mentre penso en la Francisca. Ha fet quasi quatre hores de cua per un passaport que no existeix. Potser és una mica boja, penso, però pel cas m’és igual. Hi ha una part de mi que l'admira i em fa reflexionar. Pago religiosament els 16,90 euros que val la gestió i signo mig tapant-me el nas. Ja està. Jo solament me'n vull anar de vacances, em dic. 'El miércoles estará listo', em diu ella.

Contrariat i cavil·lós, a la sortida veig en Musculman i l’alemanya somiquejada asseguts a la vorera i improvisant un mapa de la ciutat sobre un Kleenex rebregat.

Editorial