Com que la memòria és un múscul i el dret de protesta sovint va més car que no pas un ull del cap, caldria recordar que al 2007 va tornar a haver-hi desenes de ferits de pilotes de goma. Diumenge, curiosament, la darrera osca d'un estri massa perillós va afectar el màxim responsable de la guàrdia urbana de Barcelona, Xavier Vilaró, durant els aldarulls futbolístics de la 'gualda' camuflada de 'roja'. L'hemeroteca diu que Rosa Zarra, de cinquanta-vuit anys, va ser la darrera víctima mortal, el 1995 i a Donosti, de les pilotes disparades en democràcia a boca de canó. Com Rosa Zarra, Vilaró va rebre l'impacte a l'abdomen.

De llavors ençà ha plogut molt (sobre mullat encara) i la llista de ferits lleus i greus ha crescut. L'octubre passat a Madrid un jove de divuit anys va perdre un ull; fa dos mesos, un altre jove perdia un ull en una protesta antifeixista. A casa nostra, a la Festa Major de Gràcia del 2005, un testicle extirpat. I la vigília d'un 18 de juliol (sí, també curiosament, d'un 18 de juliol, de 2001) els antiavalots enviats per Julia García-Valdecasas van fer que un company, en Carles, perdés l'ull dret durant l'assalt il·legal a la Kasa de la Muntanya. En Carles fa anys i panys que malda perquè això no quedi impune. Però no acabem de sortir-nos-en.

El llunyà 1996 la revista mèdica britànica The Lancet publicà una acurada anàlisi de l'ús de les pilotes en el conflicte àrabo-israelià. La teoria virtual deia que s'havien de tirar a quaranta metres i a les extremitats inferiors. La crua realitat: desenes de ferits a curta distància i la majoria amb lesions al cap, al coll i a la cara. I com que, les armes, les carrega indefectiblement sempre el diable, The Lancet animava a prohibir-les dient que no eren 'cap mètode segur'. D'ençà d'aleshores molts estats europeus ja les han bandejades definitivament com a eina de control i de dissuasió de la multitud, hi han cercat alternatives i, la majoria, han optat pels gasos lacrimògens, que tampoc no són inofensius (qui se'n recorda avui, de Gonzalo Ruiz, mort asfixiat a Reinosa el 1986 en les protestes contra la reconversió industrial?).

Fins i tot, metàfores d'una transició mal parida, Lluís Llach, en el trentè aniversari del 3 de març a Vitòria, va haver de suportar com, abans del concert, ressonaven al carrer els trets que projecten aquestes pilotes. El 1976 era foc real i pots de fum: cinc morts. El 2006, pilotes de goma: ferits i més ferits. Per un material incontrolat i amb trajectòries incontrolables, font permanent de ferits i amb un elevat risc de lesions que es condensa en la llarga llista d'afectats per la democràcia que tenim.

Tot plegat mereix una reflexió col·lectiva. Primerament: tant de bo que Xavier Vilaró sigui l'últim d'una llarga llista i s'obri el debat social i polític. Segonament, i amb greu tristesa: la doble mesura i la asimetria, segons qui sigui la víctima. Per a les víctimes negades del terrorisme d'estat la negació continua essent triple: negació de la realitat; (de)negació de justícia i denegació de reconeixement i reparació. Així funciona aquest país encara. Demaneu-ho a en Carles, si no.

Tercerament, amb perplexitat en el país del tripartit: el març passat es va aprovar a bombo i platerets el nou reglament d'armes i estris d'ús policíac dels mossos d'esquadra. Una fita reguladora, van afirmar aleshores, després de l'escàndol del 'kubotan'. Curiosament, en aquestes ordres internes redactades per ICV, les pilotes de goma ni tan sols hi apareixien. Ni una sola frase. Ni una sola lletra. Hi lluïen per omissió i també per acció, perquè legalitzaven l'esprai, la porra extensible i, en determinats casos, la defensa elèctrica amb descàrregues. Tot ben preocupant i gens tranquil·litzador, quan Interior és regit avui per una formació que s'anomena ecosocialista que, arran de les detencions del Raval, és capaç de dir (Saura dixit) 'millor per excés que per defecte'. El mateix conseller d'ICV que just ahir deia que no s'investigarien els fets i 'que no havia passat res irregular'. Els mateixos que han protagonitzat l'intent barroer d'amagar la intervenció quirúrgica i l'extirpació de melsa del cap de la guàrdia urbana. Carai i molt diazepan. N'hi ha per a llogar-hi cadires, quan la rutina de sempre xiuxiueja que silenci i violència institucional sempre van bracet i que l'una sense l'altra no són res.

Per a acabar, una darrera paradoxa metahistòrica dels temps que corren. Mentre Xavier Vilaró (que, per cert, defensava aferrissadament que la policia municipal pogués tenir aquest material) continua a l'UVI, als 'hooligans' de 'la rojigualda' que cremaven Sants diumenge, s'hi afegien 'hooligans' ideològics. 'Hooligans' que escrivien que la victòria d'Espanya a l'Eurocopa contra Alemanya ens rescabalava de la derrota de la División Azul. Escriure això i banalitzar el nazisme no és pas qualsevol cosa. Però es podia llegir la setmana passada. A l'ABC. I signat per Juan Manuel de Prada. Ho lamentava Gregorio Morán, i molt, dissabte a 'La Vanguardia'.

Mentrestant, foc creuat. Caldrà continuar cavant, amb cura i ben arreu, als Països Catalans, les arrels visibles de tants canvis social urgents i necessaris. Per exemple: poder cercar a les palpentes un país sense policies amb massa pilotes. Que després passa què passa. I tot són pilotes fora. I desenes de ferits, ulls cecs i ulls clucs que no són titulars de cap diari..., si no ets el cap de la guàrdia urbana.