Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Albert Gil

20.05.2014

Brighton 1964, cinquanta anys després

Si m'ho permeteu, començaré parlant de mi. O, diguem-ho d'una altra manera, de Brighton 64, el grup de música que vaig muntar al començament dels anys 1980, juntament amb el meu germà Ricky. Moltes bandes comencen fent cançons, preparant un repertori, cercant un estil i, un dia, a algun dels components o del seu entorn se li acut un nom. Aquest seria un procés normal. Algunes altres, i nosaltres en som un bon exemple, comencen la casa (el grup) per la teulada: el nom abans de tocar cap nota o compondre cap cançó.


En el nostre cas hi havia dues raons fonamentals: érem mods i adolescents. Adolescent és un terme prou conegut. I de l'altre, mod, miraré de donar-ne quatre apunts en aquest article. El cas és que, com a banda musical, aquests dos condicionants ens obligaven a deixar clara la nostra militància en el moviment i també les nostres influències. Triar un bon nom és important. Brighton, una ciutat. 1964, un any. Ben fàcil per a qui sap què va passar fa mig segle en una de les ciutats de vacances més populars de la costa anglesa.


L'any 1964 va ésser un dels moments culminants del moviment mod. N'hi havia pertot arreu, tothom era mod. Personatges tan coneguts com David Bowie i Rod Stewart se'n declaraven obertament, era un fenomen de massa. Els mods, a mitjan anys 1960, eren l'avantguarda creativa de tota una generació. Una generació que no havia viscut en primera persona la Segona Guerra Mundial, un conflicte que havia estat una cosa dels pares. Tenien urgència per a tallar amb el passat i començar a gaudir de la vida després d'anys grisos de depressió econòmica.


Els mods eren individualistes, hedonistes i provenien de la classe obrera. Treballaven per pagar-se vestits a mida i per passar-ho bé. No ésser com els altres era –és encara– el seu objectiu. La música, la moda, la literatura, l'art i qualsevol expressió artística d'avantguarda eren les seves obsessions principals. Per entendre'ns, eren els 'moderns'. 'Mod' és, en definitiva, l'abreviació d'aquest terme. En aquella època era un moviment en constant canvi, en progrés.


En contraposició, i a grans trets, els rockers dels anys 1960 representaven l'oposició de tot això: immobilisme i decadència. Partint d'una base de ruptura juvenil semblant, amb el temps els rockers dels anys 1950 s'havien convertit en un moviment reaccionari. Aquestes diferències, i el fet que el mod era un moviment en essència anglès (només cal recordar l'ús d'aquesta estètica i la música en la clausura dels Jocs Olímpics de Londres) i el rocker un producte nord-americà, van fer que la rivalitat entre ells derivés en violència.


Són conegudes les batalles d'aquells anys a les platges de Margate, Hastings i Brighton. Batalles en què hi hagué morts.


L'any 1979 s'estrenava 'Quadrophenia', un film ambientat a Londres i Brighton i que feia una interpretació mod d'aquests fets. El film, basat en l'òpera rock de The Who (grup mod per antonomàsia) del mateix nom, va afavorir que ressorgís el moviment a la dècada dels anys 1980 a tot el món. Els mods tornaven a ésser moderns vint anys després i els rockers continuaven entestats en el seu immobilisme. La música de grups com The Jam i una nova estètica mod amb pinzellades punk van influir tota una nova generació.


A la península Ibèrica van sorgir mods a les principals ciutats i grups musicals per tota la geografia. La nostra banda, Brighton 64, n'és un bon exemple. Es va reproduir també la rivalitat entre les dues faccions juvenils. Baralles que van arribar al punt culminant amb la mort d'un rocker a la porta de la mítica sala Rockola de Madrid el 1985.


Avui, aquí i a tot arreu, i cinquanta anys després, les restes de tots dos moviments defensen el passat i reneguen dels seus orígens. S'han posat de moda esdeveniments que mesclen totes dues tendències, festes 'mockers', terme inventat els anys 1960 pel bateria dels Beatles, Ringo Starr. Per sort o per desgràcia, les coses mai no tornaran a ésser com eren.

Albert Gil, escriptor i membre de Brighton 64

Editorial