Opinió

Francesc-Marc Álvaro

27.05.2014

El fals debat de la presència d’ERC al govern

Al cap de poques hores de saber-se el resultat de les eleccions europees, una vegada constatat que ERC ha guanyat per primera vegada uns comicis des del 1936 i que ha passat davant del partit gran --fins ara-- del nacionalisme, CiU, i de la formació tradicionalment guanyadora d'aquesta mena de comicis, el PSC, s'han desfermat les especulacions, els rumors i els globus sonda sobre una eventual entrada dels republicans al govern de la Generalitat. A parer meu, tenim davant un fals debat que oculta discussions molt més substancials sobre el futur del procés sobiranista en general i sobre l'equilibri de forces en aquest espai, que avui constitueix la nova centralitat del país.


Com a prèvia, és necessari assenyalar que, si bé és indiscutible que les formacions compromeses amb el dret de decidir han aconseguit guanyar clarament les europees en territori català, la baixa participació registrada (tot i l'augment de deu punts respecte dels comicis del 2009) i l'absència de la CUP són dues dades que no permeten projeccions fiables en cas d'una consulta en la qual es decideixi sobre una eventual secessió o en cas d'unes eleccions al parlament amb caràcter plebiscitari. Més enllà, si ens centrem només en els partits que propugnen el doble sí i que s'han presentat en aquestes eleccions (tenint en compte que Unió té una posició encara indefinida), la suma dels vots obtinguts per ERC i CiU arriba només a un insuficient 45,4 %, xifra que exigeix reflexió i treball en molts fronts. Que el món sobiranista no aconseguís de mobilitzar més votants diumenge obre molts interrogants que no es poden respondre amb automatismes i tòpics. Han votat tots els sobiranistes possibles? Potser una part del sobiranisme no ha entès la importància d'aquesta cita electoral? I si resulta que la campanya dels partits actua com un anestèsic en comptes d'engrescar la gent, com passa amb les manifestacions i les vies catalanes?


Dit això, parlar de si ERC ha d'entrar al govern amaga el debat sobre les febleses de CiU i les dels mateixos republicans, que també en tenen però no es noten tant, perquè van de pujada. L'actiu principal --per no dir l'únic-- de CiU és la figura del president Mas, de la qual podem dir dues coses alhora que semblen contradictòries: el seu lideratge salva els mobles de la federació però no rendibilitza prou el seu compromís amb la consulta, com seria lògic si tenim en compte que es tracta d'un dirigent que s'ha enfrontat obertament a les elits de l'establishment del qual prové i que és considerat una mena de traïdor de classe per part del nucli de poder financer i mediàtic, que veu la revolta sobiranista de les classes mitjanes com una amenaça sense precedents.


Fora del lideratge ferm de Mas, a CiU dominen les febleses: el paper equívoc, a voltes deslleial, de Duran i Lleida (sovint donant senyals molt diferents dels del president); la provisionalitat i la manca d'impuls renovador a la cúpula de CDC, cosa que converteix les bases convergents en activistes més motivats de l'Assemblea Nacional Catalana que no de les polítiques del partit; i un govern que, més enllà de la consulta, no ha suplert la manca de recursos amb accions que omplin de sentit el dia a dia, i on es troben a faltar consellers més polítics i arriscats. Per reblar el clau, recordem que CiU és una marca desgastada també per les retallades, els casos de corrupció i la seva tradició pactista a Madrid, ahir molt valorada per tothom i avui percebuda com un llast per una part del sobiranisme.


Mentre Madrid i l'unionisme consideren que Mas queda afeblit, Junqueras afirma que no, i a l'interior de CiU s'assumeix que la determinació del president de continuar endavant compensa tàcticament una aritmètica adversa. El món sobiranista té en compte, sobretot, la suma de les dues formacions que van articulant la centralitat pel dret de decidir que és, alhora, la nova centralitat catalana, dins la qual es produeix la substitució del PSC per una ERC empeltada d'antics socialistes com a organització hegemònica de l'esquerra, capaç de penetrar --cal suposar-- en espais on l'independentisme no havia arribat fins ara.


En aquest context, el fet que els de Junqueras entrin en el govern és una possibilitat temuda tant per les elits de l'establishment barceloní, com per ICV i per sectors dirigents de CiU que --al marge del sobiranisme-- no volen haver d'entendre's amb uns actors que provenen d'una cultura política a priori molt diferent. En canvi, en determinats ambients del govern, l'entrada dels republicans es valora com un pas necessari per a afrontar de manera més equitativa l'etapa nova del procés que s'albira. Amb tot, això xoca amb les previsions d'àmbits propers a ERC, que veuen imprescindible de convocar eleccions immediatament si no es pot fer la consulta del 9 de novembre. És sabut que la intenció inicial del president Mas és de fer els comicis catalans l'any 2016, encara que el referèndum sobiranista fos blocat per Madrid.


En el cercle de confiança del president Mas creix la idea que, després dels comicis europeus, la cosa pitjor seria no fer res i deixar passar els dies. Que ERC entri al govern és una opció, però n'hi ha algunes altres, tan importants o més. Per exemple: fer una remodelació a fons amb consellers més polítics i algun independent; posar fi a la direcció compartida dins de CDC i fer dissabte al carrer Còrsega; i prendre decisions de caràcter definitiu sobre el paper de Duran i Lleida o les relacions amb Unió, abans de les eleccions municipals de l'any que ve (i que molts batlles de CiU veuen amb nerviosisme, sobretot després dels resultats del diumenge). El catàleg és obert. Veurem si Mas mou fitxa aviat o s'estima més que siguin els esdeveniments de la tardor que decideixin per ell.


 


Article de Francesc-Marc Álvaro publicat originàriament en el seu bloc 'Diari de la desconnexió'.


Editorial