Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Mireia Canals

17.05.2014

El masclisme a l'espanyola

Les darreres declaracions de l'ex-ministre i candidat a les eleccions europees pel PP, Miguel Arias Cañete, no haurien de ser deixades de banda, pel que signifiquen quant a discriminatòries, per la falta de respecte que expressen cap a més de la meitat de la població i per l'imaginari que amaguen, propi d'una Espanya vetusta i passada de moda.

No és perquè sí que en diverses llengües europees masclista es diu senzillament "macho", en espanyol. Abans hi havia una funesta tradició de relegar les dones a ser gerros de flors, sense veu ni iniciativa, tot obeïnt cegament a l'home de la casa, fent només el que els deien.

D'alguna manera, aquest PP actual té moltes reminiscències d'aquella Espanya. Li convé que les dones, i amb elles la resta de la societat, no tinguin veu ni iniciativa, pensin el mínim possible i no facin preguntes. Així, creuen ells, podran seguir amb les seves males pràctiques, manegant-s'ho tot entre ells, ignorant Europa i el rumb dels nous temps.

A aquest PP li molestava l'estatut i el "cava catalán", li molestaven els matrimonis homosexuals, li molesta que les dones puguin decidir sobre el seu propi cos, i també que els nostres infants, vinguin d'on vinguin els seus pares i mares, puguin aprendre a l'escola i amb normalitat la llengua pròpia de Catalunya.

Però Cañete arriba tard. Se li ha escapat una cosa, no ho ha entès: És precisament d'aquest estat espanyol del que les catalanes i els catalans ens sentim cada dia més allunyats, perquè té una profunda intolerància cap a tot allò que li és aliè. I és que en el fons no hi ha gaire diferència entre dir que "hay que españolizar a los niños catalanes" o que amb les dones no s'hi pot parlar.

En la seva darrera visita com a Comissària europea a Catalunya, Viviane Reding s'acomiadà dels assistents a la seva conferència a la Pedrera tot recordant la tossuderia dels catalans, que no paraven de preguntar-li per l'Estat propi, i ho comparava mig riallera amb la tossuderia de la gent del seu país natal, Luxemburg. Sortosament, la realitat és tossuda.

Sortosament, les dones hi tenim molt a dir, i la nostra aportació en la construcció d'un nou país no pot sinó ser decisiva.
Els senyors Cañete d'aquest món s'hi hauran d'anar acostumant; les dones hi som per dir-hi la nostra, cal parlar amb nosaltres i tenir-nos en compte, perquè serem decisives en aquest nou estat.

Només hi ha una condició prèvia, i és més important del que sembla: cal que anem a votar massivament i a fer sentir la nostra veu, primer aquest proper 25 de Maig, i després el proper 9 de Novembre.



Mireia Canals, diputada al Parlament de Catalunya, candidata per CiU a les eleccions europees.

Editorial