Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<52/169>

Vicent Partal

04.12.2012

El qui plega és el qui no hauria de plegar

Que Vila d’Abadal estripe el carnet d’Unió Democràtica de Catalunya és una mala notícia. Segurament era, és, una notícia inevitable, és cert, però és dolenta al capdavall. Hauria estat molt millor que haguera guanyat les eleccions internes del partit i haguera pogut netejar-lo. No ha estat possible i el batlle de Vic sembla que finalment s’ha rendit, segons que ell mateix explica, quan ha vist com és de mesell el grup en què milita amb Duran i Lleida.


Duran i Lleida dirà que ell ha guanyat les eleccions internes i que la democràcia dins Unió també ha de ser respectada. I en això té raó. Però podríem afegir-hi, si volem tenir un debat seriós, que Unió és un partit excepcional. Excepcional en el sentit que és molt rar un partit tant de quadres com aquest. On tanta gent depèn professionalment de la seua militància o, dit a l’inrevés, on tan poca gent no depèn professionalment de la política. I la democràcia interna, quan el teu lloc de feina es vincula tan directament amb les decisions de la direcció, convindrem que presenta limitacions notables.


Però, acceptant això i tot, hi ha una cosa que Duran i Lleida no pot negar: de bracet seu, Unió va camí d’esdevenir la crossa del Partit Popular a Catalunya, una mena de CDU. I no pot negar que això és incompatible amb la història i la significació històrica d’Unió Democràtica. Que té dret a fer-ho? És clar. Que és una vergonya que ho faça? També.


Als actes de CiU durant la campanya electoral els militants i simpatitzants cridaven “Independència!” com qui llança un roc cada volta que havia de parlar Duran. Tothom és conscient a CiU que Duran és un submarí, una bomba de rellotgeria que un dia o un altre hauria d’esclatar. Però durant dècades ho han consentit. Han consentit les incomoditats permanents que els ha ocasionat, el seu estil de vida i les constants rebequeries infantívoles. En compte de fer-lo plegar o d’haver-lo reduït, quan ho podien fer, a un grupuscle minúscul, sense gens de suport popular.


No sé si això de Vila d’Abadal quedarà com un acte individual sense cap més repercussió o serà el començament d’un improbable degoteig. Però, siga com vulga, a mi em fa la impressió que el batlle de Vic no ha fet sinó traure l’espoleta. I, per tant, ara ja sabem que Unió, o Convergència i Unió, esclatarà tan bon punt el dit amolle finalment la pressió. Malaguanyades tantes oportunitats perdudes abans, que ara no és precisament el moment ideal...

Mail Obert