Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<52/169>

Vicent Partal

29.11.2012

Com si fos una amenaça

Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep Maria Vila d’Abadal varen parlar junts en una mateixa taula i amb una mateixa veu, ahir a primera hora de la vesprada. El passat, ignore si gaire remot, de Muriel Casals era acostat a Iniciativa per Catalunya, Carme Forcadell era, i no sé si ho és encara ni em preocupa gaire, d’Esquerra, i Josep Maria Vila d’Abadal encara pertany a Unió Democràtica, tot i que en té mig cos fora, diria jo. Exactament per això la imatge era molt poderosa. Gent diversa d'organitzacions diverses recordant amb una sola veu que, si no hi ha un govern fort, serà molt complicat tirar endavant la consulta que tots creiem que la majoria del país vol.


Poques hores abans al Palau de la Generalitat havien dinat plegats el president de la Generalitat, Artur Mas, i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras. Tret d’una telefonada prèvia, aquesta era, segons que sembla, la primera trobada formal entre els dos caps dels principals partits catalans, i alhora caps dels dos principals partits sobiranistes. I pel que es veu, a les postres ja es va fer evident que l’oposició volia continuar essent oposició i que no entraria en aquest govern ni tan sols per fer el referèndum.


El contrast té un no se què de feridor. Personalment, crec que cal donar temps encara als polítics, principalment a Mas i a Junqueras, perquè troben la fórmula que permeta d'apuntalar un govern, que ja ni demane que siga fort, però que puga convocar amb garanties el referèndum i posar-nos en condicions de guanyar-lo. El mètode supose que serà la clau i confie en la racionalitat gairebé tècnica per a salvar qualsevol escull. Esquerra únicament ha d’aclarir com sostindrà el govern des de fora i gràcies a quin mecanisme no el deixarà abandonat en el pitjor moment. I CiU ens haurà d’explicar si es veu amb cor de passar en solitari el terrible camí que duu a la pròxima tardor. I de quina manera no defraudarà en cap cas la confiança del seu soci extern.


La pregunta, que és normal que us feu, sobre si confie que això siga possible, únicament puc respondre-la dient que no em toca més remei que creure-hi. Perquè no hi ha un altre camí a la vista, però també perquè aquelles tres veus que parlen com una de sola ara mateix són un enorme coixí i una amenaça concreta i real, tot alhora: elles i molts més no deixarem tan fàcilment que ens espatllen el país.

Mail Obert